aquesta setmana farà fred de debò ...

Imagino que aneu seguint la que està caient a l'Europa de l'Est. Si per aquí ja fa dies que no arribem a passar dels 0°C de màxima (i avui, que s'ha pegat tot el dia nevant, ni això), la pedrada ens arribarà demà, amb una temperatura màxima que no passarà dels -2°C. Res a veure però amb els -13°C i -18°C, segons els models, que ens esperen en vila entre dijous i dissabte. Però no hi ha de què espantar-se, gràcies al vent del nord, les temperatures seran sentides, segons els models, com si fes entre -15°C et -20°C (parlo de la vila, clar). Si quan fa tant de fred es rar que nevi, el fet que hagi nevat avui i que la sal pràcticament no faci efecte per sota dels -4°C, farà que la neu d'avui transformi els carrers en una mena de pista de patinatge. En fi, això son just les previsions (n'hi han d'altres), ja veurem ara que'ns espera amb la realitat. En tot cas, ningú es planteja que s'hagin de tancar les escoles, aturar els trens o els avions ... ni tampoc aturar els tests de les sirenes d'alerta d'accident nuclear demà al migdia. En fi, no me queixo, que ja diuen els italians allò de: hai voluto la bicicletta, ora pedala.

una curiosa teoria (II) ...

He caigut per atzar sobre aquesta imatge, que he trobat genial i, com sempre me passa, d'un enllaç a l'altre, he acabat escoltant unes cançons d'un vell grup força singular: Blackfire. Grup del que'n wiki ens diu: Their style comprises traditional Native American (son Navajos!), Punk-Rock and “Alter-Native” with strong sociopolitical messages about government oppression, relocation of indigenous people, ecocide, genocide, domestic violence, and human rights. De manera homeopàtica, suggereixo entrar en l'estil del grup amb aquest tema: Silence is a Weapon, suggereixo de continuar amb: Overwhelming i, encara que no hagi trobat cap vídeo, us recomano d'escoltar aquest: Mean Things Happenin' In This World. Naturalment, abans que se m'empipi en Hands, s'ha d'escoltar també aquest tema: Is this Justice?

Intouchables

...

Si mai teniu la possibilitat d'anar al cinema aquests propers dies i voleu veure una comèdia que tracta amb una rara elegància un tema molt dur, basat en fets reals, no us perdeu Intouchables (Intocable en la versió espanyola). Una de les millors critiques que he trobat en espanyol d'aquest film diu així: aunque prefiero hablaros (y posteriormente incitaros a degustar) del taqui-

llazo francés de 2011. Dirigida por Olivier Nakache y Eric Toledano, la cinta nos presenta a dos personajes: Philippe, un acomodado cincuentón que tras un accidente se queda tetrapléjico, y Driss, un joven de origen senegalés en busca del último rechazo laboral que le permitirá cobrar el paro. Podríamos pensar que estamos delante de otra escafandra y mariposa, pero no. Tanto Philippe como Driss atraviesan momentos duros (discapacidad, tristeza, problemas familiares, dinero, amor), sí, pero la frialdad y mala leche de François Cluzet junto al descaro y falta de tacto de Omar Sy consiguen sacar al menos una carcajada hasta al crítico más repelente. Precisamente esta carencia de compasión por el enfermo (que podría herir la sensibilidad de muchos) es lo que le da fuerzas tanto a Philippe como al cómico desarrollo de la historia. Ara bé la millor. I és que, si jo no he tingut encara l'oportunitat de veure-la, a casa l'han vist Lluïsa i Yaël, per separat. I l'han adorat. Tant com la penya del meu equip a la feina. Tot deu que l'ha vist l'ha adorat i, tots aquells que no l'han vist, han escoltat parlar tant bé del film que es moren de ganes per veure'l. Tot i que és possible que el film perdi amb el doblatge (les dosis d'argot dels negres de Paris, son al·lucinants) estic segur que l'argument ho aguantarà. En fi, ja me direu alguna cosa si la veieu. Ara bé, si voleu anar a veure Drive, no ho deixeu de fer, altres entenen molt més de cinema que jo ;D

passió per la cervesa artesana ...

Els propers 9, 10 y 11 de Març tindrà lloc, al Convent de Sant Agustí, el Barcelona Beer Festival. Coneixent els barcelonins, podeu estar segurs que diran que tota la planeta estarà pendent d'aquest esdeveniment: en fi, més informació en  aquesta pàgina. Una altra pàgina recomanada és la de l'Associació Zulogaarden de Cervecers Artesans, una penya de Molins de Rei molt engrescats en el tema i organitzadors de cursos de tast dels que la penya sembla sortir força emocionada. La penya de la La Cerveteca també sembla força interessant i aquest bloc també sembla força bé.  However, com hom ve del barri que ve, i també perquè agafa a prop d'on viu en Long John, dir-nos que un dia ens podríem veure per beure alguna cosa al bar del 2D2Dspuma, i veure si la modèstia del propietari es correspon amb la qualitat de l'oferta. Bé, potser no siguem tant capdavanters com alguns pretenen, però hi ha un moviment molt interessant a Catalunya. M'agradaria saber, per exemple, si els locals heu tastat alguna de les birres de la Companyia Cervesera del Montseny, o les Glops de la penya de Llúpols i Llevats. Clar que, finalment, potser sigui la més artesana de les birres, la que es fa cadascú a casa seva,  la que es consideri la més bona!

Jaume Sisa: un visionari!

una curiosa teoria ...

Més o menys que si els Espanyols no haguessin acabat amb tots els Maies, aquests haurien pogut arribar a acabar el seu fotut calendari. Una teoria interessant sobre on trobar els responsables de la fi del mon. Estic segur que'n Sinfu la portarà a discussió a la propera reunió del Departament .... ;D .  Que no, que és broma. En fi,, pensant amb en Doc, esperem que si el mon s'ha d'acabar, que sigui després del mes de setembre. Seria una broma pesada que, amb el curro que s'ha donat na Raquel, tot deu la palmés el dia abans del congrés.

VII CONGRÉS ESPANYOL DE BIOGEOGRAFIA

Per primera vegada i sense que serveixi de precedent, un membre de l'equip (no pas sol, eh?, que no en sabria) organitza un congrés, al qual no només pot assistir tothom que pagui, sinó que fins i tot hi pot participar...

Els Catarres: Nou Barris

..

No aniré per quatre camins: aquest grup m'agrada. M'agrada la seva actitud: Resulta que moltes discogràfiques ens volien fitxar, però cap acceptava la nostra condició que es poguessin també descarregar les cançons gratis. Ho trobaven estrany. Fins que DiscMedi ens va entendre, així que estem molt contents perquè sí, aquest és el primer compacte de la nostra vida.

Si ho voleu, podeu trobar l'entrevista al complet. En fi, en un país ple de llestos, afegeixen que: I no és un disc qualsevol. Té tapes úniques, fetes per nosaltres a mà. A més, amb el que guanyem ens pagarem un estudi per gravar més cançons i poder descarregar-les gratis a internet: és com si nosaltres mateixos pirategéssim els nostres discos. Segueixen agradant-me perquè fan el que diuen i tenim el constat a La Gramola o a la seva pàgina. Però he de confessar que, amb el tema de Nou Barris, m'han arribat definitivament al cor i m'han transportat al meu quotidià de trenta anys enrere. I és que, com a les reaccions químiques, hi ha coses que ni es creen ni es destrueixen, sols se transformen.

          Recordes quan vivíem a Nou Barris en un pis a sobre el forn, al cul del món?
          Era un pis de merda però nosaltres li trobàvem cert encant, per molt que et sembli estrany
          I sortíem cada nit entre setmana encara que mai teníem un duro per gastar.
          El món als nostres peus, ens menjarem la nit
          I quan ens van tallar la llum i l'aigua perquè sempre anàvem tard a l'hora de pagar
          I subsistíem a base de pizzes i fideus precuinats, de sabors orientals
          I agafàvem l'últim metro a l'L4 a Llucmajor, sense tenir molt clar on aniríem a parar.
          El món als nostres peus, ens menjarem la nit
          Les Rambles eren nostres des de Canaletes fins el mar
          La nit semblava eterna i el futur era brillant

Moltes felicitats, Doc!

Això si que és acabar la setmana dels barbuts amb classe. Vull dir que, amb classe, però sense classes, que ja les tindràs dilluns. I a sobre, en perfecta forma. Res d'altre que treien-te les ulleres per fer dendrologia a l'ull. Con dos pares, si senyor!  Bé, doncs, que tinguis un dia super feliç envoltat de tots aquells que t'estimen i ja ens explicaràs que t'han regalat aquest any. Una super abraçadota.

la setmana dels barbuts ...

Estem a punt d'acabar la setmana dels barbuts. L'origen del  nom prové del fet que, entre el 15 i el 22 de gener, s’hi acumulen moltes festivitats de sants amb barba: Sant Pau Ermità, Sant Maür abat, Sant Antoni abat, Sant Fruitós i Sant Vicenç Màrtir. Sé que, ara mateix, us estareu demanant si n'hi han de sants sense barba: fins i tot, cal demanar-se si n'hi ha de monges sense bigoti (no penso en cap coneguda). En fi, que la setmana dels barbuts és també coneguda per ser la més freda de l'any als països que gaudeixen d'un hivern. El nostre, sumit en la crisis econòmica, per no tenir, ja no té ni hiverns.  Com no se us pot amagar res, sé que heu captat que vull parlar de la relació entre la meteorologia i la geografia. Com aquest blog no és amic ni de fires de la vanitat, ni d'egòlatres patològics,  tampoc parlarem de l'amic d'en Doc, en Tomas Molina. Tampoc parlarem d'en Javier Martín Vide, popularment conegut com catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i expert en canvi climàtic. Només direm unes paraules sobre en Miquel Bernis que, essent geògraf (i orgullós de ser-ho, com deu mana), ha arribat a ser meteoròleg de RAC1 i de l'Ara. No, amb això no vull dir que es trenqui els collons amb les seves previsions, com la d'avui, per exemple: Cap de setmana amb pocs canvis, en general continuarà el temps de sol i boires, i només al Pirineu de Lleida a estones el cel serà tapat. El que m'atrau d'ell és que, a part de haver-lis pres una plaça tradicionalment propietat dels físics, s'ha fixat com objectiu barrejar la meteorologia, el clima i ...  la música. A més que ... m'agrada el seu bloc a l'Ara, mira.

PEPE

Visto lo visto, potser valdria la pena que a aquest bon home li fessin una oferta per a jugar la Bundesliga. I qui millor que el maestro Raúl Gonzalez per a buscar-li un bon "enxufe", que trobo que allà estaria be...ben lluny, vull dir. En fi, que si heu pogut veure el darrer derbi o, si més no, els resums que han fet sabreu per què desitjo a aquest pàjaro lluny d´aquí. I "no hase falta desir nada más".

why SOPA is a bad idea...

Hi ha sopes i sopes....

He's more black than Barack Obama!

Ep, Sinfu! Parlant d'economia, he recordat al vell Bill i m'he demanat si tu saps tocar igual de bé que ell.

Entrevista al professor Antoni Tulla

Sembla ser que el seu nom sonava pel ministeri d'economia del Mariano però després d'escoltar aquesta entrevista...

Camilla Läckberg (I)

Divendres passat vaig acabar de llegir el primer llibre de la trilogia que'm va passar en Hands. Es tracta de la versió en espanyol editada per Maeva Ediciones el 2007. Però acabo de veure que hi ha una edició en català del 2010 de Ara Llibres, i que també podeu trobar en català una edició pel Kindle d'Amazon. El critic de Público deia de l'autora que Desde que Agatha Christie dejó sin aliento a medio planeta con su suspense, ninguna mujer había llegado tan alto en lo que a novela negra se refiere. Jo afegiria que, el critic de Público, necessita llegir molta més novel·la negra per saber de què parla. No sé, puc pensar en autores tant dispars com Fred Vargas o Patricia Cornwell. Me quedo més aviat amb la descripció de l'autora a Can Amazon:  Per fi en català, el llibre més important de la reina de la novel·la negra sueca, amb més de tres milions d'exemplars venuts arreu del món. Crec que és una bona introducció par passar a dir que és un bon llibre, que la seva lectura crea la tensió i l'addicció necessàries en una novel·la negra i que el desenllaç final té un bon nivell. Un llibre que us recomano llegir. Sobre el fenomen mediàtic no me pronunciaré. Si que he de dir, a títol molt personal, que se m'ha fet molt estrany que, a la Suècia contemporània, no surti un balcànic, un àrab o un llatinoamericà ni per error. I que els sols estrangers que surten son una francesa que dirigeix una galeria d'art i el cunyat de la protagonista, que és anglès i tant ros que se'l pot confondre amb un suec (!?). La descripció d'Estocolm o de Göteborg també m'han semblat francament millorables, en tot cas en contrast amb la descripció del poble on discorre l'acció, que és el poble de l'autora: Fjällbacka. Hi ha també el fet que, arribat a un moment, sembla com si l'autora considerés que la protagonista fa més del que se li demana a una dona, li agafin ganes de quedar-se a casa i tenir fills, i li passi el protagonisme a l'antic company de classe que sempre va estar enamorat d'ella i que és  el policia que conduirà investigació a partir d'aquest moment. Aviam, que una cosa és que el llibre, i una altra el regust de valors socialment agraris que m'ha deixat la seva lectura. Vull dir amb això que no estem davant de Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium. En fi, esperant el comentari d'aquells que ja l'hagin llegit (en tot cas el d'en Hands), un deixo amb un extracte del llibre (no és el millor, n'hi han d'altres, però me va fer tilt):  El nunca le preguntó. Por pura cobardía. Por miedo a provocar reacciones en cadena cuyas consecuencias no estaba dispuesto a aceptar. Era mejor tenerla a su lado, aunque no fuese más que en el sentido puramente físico; pero no perdía la esperanza de que un día volviera a ser del todo suya. Estaba dispuesto a correr el riesgo de no volver a tenerlo todo nunca, a cambio de poseer una parte. Un fragmento de Alex era suficiente. Hasta ese punto la amaba.

sa matao Paco...o Manolo!

Algunes reaccions de bon matí després de saber de la mort del deixeble del caudillo.

Hitler’s geographers: Walter Christaller

Alguns el van qualificar de modest, friendly character ... A mi sempre me va recordar en Herr Szell de Marathon Man. Haver de llegir-me els seus articles o haver de prendre apunts dels discursos ditiràmbics de la progressia del departament sobre aquest tio ... doncs me sentia més o menys com en Dustin Hoffman amb l'antic dentista SS d'Auschwitz, interpretat per en Laurence Olivier. Però clar, no és del film ni de Herr Szell de qui volia parlar, sinó d'en Walter Christaller i un excel·lent article publicat l'estiu del 2010 a The Jerusalem Post. Hitler’s geographer: Walter Christaller and Nazi Academics. Un article on se'ns explica una manipulació més d'aquells professors progressistes de la universitat dels 80's,  i una tardana excitació pels treballs de l'antic nazi: Another persistent story regarding Christaller was that he was always a secret socialist or communist. In the academic world of the 1950s to 1980s, when Christaller’s theories were most popular, it was obviously not acceptable to be outwardly right wing and fascist. So Christaller’s supporters removed the word “national” from National Socialism and reinvented their hero as a socialist, a social thinker struggling against reactionary elements, eager to transform society for good.  I és que'n Walter, no solament era nazi. Sinó que tenia com a cap en Himmler i treballava en un projecte que no recordo haver vist mai a classe ni a les lectures que'ns van donar:  He served under Heinrich Himmler in the SS Planning and Soil Office. And he wasn’t simply a functionary. He was a dramatic thinker living out the dark dream of any intellectual. He was given the chance to have the ear of the government in a position where his models and ideas of a new mathematical geography, an efficient, logical theory of settlement, might be put into practice. El cas és que tots sabíem el que s'havia de saber. Però fèiem com sinó ho sapiguèssim i passàvem el nostre temps fent estudis de centralitat dels nuclis comercials del Bages i el Berguedà.   

Una de búnkers!

I jo que pensava que el del Batty era l'únic búnker de Suïssa! Igual el Doc pren nota i fa un màster de bunkers i paisatge a la Vall Farrera....

La nova feina

Per començar, un parell de fotografies del dia de la graduació. Com veieu, els graduats del nostre departament érem 5, la resta eren d'altres departaments. Les graduades portaven el barret i els graduats no, amb l'il·lu que em feia.... la resta de personal són els meus profes i Doctors, Professors, i altres membres (president inclòs) de la cúria universitària. L'endemà, la cap del departament em va trucar per oferir-me una plaça per tal de substituir fins a finals de curs una professora que es jubilava, i després d'una entrevista, abans de nadal, ahir vaig fer les primeres classes d'espanyol!

Heu escoltat parlar d'Andrea?

Doncs es tracta d'una tempesta de neu que va afectar pràcticament tots els Alps, des de l'Alta Savoia fins els Alps austríacs i eslovens. Va començar el dimecres 4 i va durar fins el dissabte 7 de gener. El vídeo que teniu al damunt és d'un reportatge de la Television Suisse Romande (TSR) de la tempesta al Lötschental, al Haut-Valais, emès el 07.01.2012. Us proposo de donar un cop d'ull també a aquest vídeo, emès el dia abans, sobre els talls d'electricitat (sense calefacció, doncs!) al meu cantó (Les Moses) i la filosofia i el sentit de l'humor amb la que la penya s'ho va prendre. Afegir per informació que, des de la presa de mesures sistemàtiques el 1961, mai no s'havia enregistrat tanta neu a Suïssa per aquestes dates. Podríem demanar-li a en Doc que diu la seva parroquià sobre el tema però ja sabem que, quan té classes, no està per ningú.  

Sé el que estàs pensant, de John Verdon

Un llibre recomanadíssim que va meravellar-me per diversos motius: però aquí només parlaré dels literaris. Es tracta de Sé el que estàs pensant, de John Verdon , publicat en català per l'Editorial Proa. Encara que la critica del El País ho digui d'una altra manera, me quedo amb el que diuen els de nosaltresllegim.cat: Si voleu gaudir d’un bon llibre d’intriga, agafeu "Sé el que estàs pensant", la manteta, un cafè amb llet calent i a gaudir d’una bona lectura. Com vaig llegir la versió en espanyol, us passo uns dels paràgrafs que més me van agradar en aquesta llengua, l'edició és la de Roca Editorial i la pàgina la 105:

Los roles que han dominado nuestras vidas son aquellos en los que no reparamos. Las necesidades que nos arrastran de un modo más implacable son aquellas de las que somos menos conscientes. Para ser felices y libres hemos de ver los roles que desempeñamos por lo que son, y sacar a la luz del día nuestras necesidades ocultas.

El primer escollo en nuestra búsqueda es el de suponer que ya nos conocemos, que conocemos nuestros motivos, que sabemos por qué nos sentimos de este modo frente a las circunstancias y la gente que nos rodea. Para poder progresar, necesitaremos tener una mente más abierta. Para descubrir la verdad en mí mismo, debo dejar de insistir en que ya la conozco. Nunca quitaré la roca de mi camino si no logro verla tal y como es.

¿Sabéis cuál es esa roca? Esa roca es la imagen que tenemos de nosotros mismos, de quien creemos que somos. La persona que creo que soy mantiene encerrada a la persona que soy en realidad, sin luz ni comida ni amigos. La persona que creo que soy ha estado tratando de asesinar a la persona que soy en realidad desde el nacimiento de ambas.

La persona que creo que soy está aterrorizada de la persona que soy en realidad, aterrorizada de lo que los demás puedan pensar de esa persona. ¿Qué me harían si supieran qué clase de persona soy realmente? ¡Es mejor estar a salvo! ¡Es mejor esconder la persona real, matar de hambre a la persona real, enterrar a la persona real!

¿Cuándo empieza todo? ¿Cuándo nos convertimos en ese conjunto de gemelos disfuncionales: la persona inventada en nuestra cabeza y la persona real encerrada y agonizante? Creo que empieza muy pronto. Sé que en mi propio caso los gemelos estaban bien establecidos, cada uno en su propio lugar inquieto, cuando tenía nueve años. Os contaré una historia ...

vídeos d'alta sensibilitat ...

Quatre anuncis publicitaris d'una alta sensibilitat produïts a l'Àsia. El primer ha estat produït aquest any, a Singapore, pel MOE (Ministry of Education), i està dedicat a una de les mes belles professions del mon. El segon, també produït a Singapore ... diguem que torna al voltant d'una conversa entre una filla i la seva mare. El tercer, és un anunci xinès que ... bé, m'ha arribat al cor. I el darrer, un anunci tailandès per la Thai Life Insurance ... ja és un veritable còctel de sentiments. Espero que, tots plegats, us hagin agradat tant de veure'ls com a mi de trobar-los i compartir-los amb vosaltres.

L'hivern de Frankie Machine

Dijous passat a la nit vaig acabar-me les 470 pàgines (de lletra grossa) d'aquest llibre de Don Wislow que'm va passar en Hands i que vaig començar a llegir dilluns. Imagineu doncs si us recomano llegir-lo. Sobre la resenya, us deixo punxar l'enllaç cap el timeout, suplement de l'Ara. Hi ha coses que jo canviaria, d'altres que jo hauria dit d'una altra manera, però l'essencial hi és. La meva contribució es reduirà doncs a mencionar alguns paràgrafs de l'edició de Columna Edicions que m'han cridat l'atenció. Si tens una rutina, sempre te'n pots desviar si hi ha algun imprevist. però sinó tens cap rutina, llavors tot seran imprevistos (p.33). Propietats immobiliàries de lloguer, pensa en Frank, és una manera delicada de dir hemorroides. Perquè son com una coïssor dolorosa al cul. L'única diferència és que els immobles de lloguer fan calés i les hemorroides no, llevat que siguis proctòleg, que aleshores si que en farien (p. 45). Arriba un moment en la vida d'un home (...) la tristament coneguda com a crisi dels quaranta, que ha d'afrontar la realitat que el que té, és tot el que aconseguirà, i que cal que trobi la pau i la felicitat en la seva vida tal com és (p. 193). En Biancofiore s'ho va creure perquè s'ho volia creure. Li alimentava l'ego i li solucionava els problemes econòmics. Què havia dit en Bap exactament? "Quan vols pescar un peix, li has de donar l'esquer que tingui ganes de menjar-se" (p. 241). N'hi han més, però ho deixaré aquí 

resum de les festes (II)

La veritat és que no sé com expressar tot el que he sentit durant aquests dos dies i escaig que hem passat amb els Rapitenks. Si em fico sentimental diria que, quan els vaig veure ... més aviat, quan vaig veure com s'havien fet de grans les noies, vaig pensar que feia massa temps que no ens vèiem, i que ens estem perdent moltes coses amb aquesta conya dels Catalans Universals. Però l'alegria de tornar a estar junts ho va esborrar tot. De veritat que'ns ho vam passar super bé i que el temps va passar super ràpid. Parlant del temps, doncs ja ho veieu. Tota la nit del 30 i el mati del 31 va estar nevant al meu barri, mentre plovia al centre de la vila (coses del gradient tèrmic que'n Doc no us explicarà sinó li pagueu una birra), i el dia 1 ... doncs ara que plou, ara que neva. Si el 30 per la tarda i el 31 els vam passar a Lausana, el dia 1 varem anar a Gruyères primer, i a fer una miqueta de bob a Moléson. El dia 2, quan van marxar els Rapitenks, no podia treure'm del cap aquella cançó de l'Alberto Cortez que deia: Cuando un amigo se va, queda un espacio vacío, que no lo puede llenar la llegada de otro amigo ...

resum de les festes (I)

preparant la carpa	preparant la teca	preparant la musica
amb els vells companys	amb la nova generació	i una mica de cada ...

Us passo les imatges de la festorra de l'empresa del passat 23 de desembre. Com han anunciat una pila d'acomiadaments pel mes de Gener (ens hem trencat les dents a Europa), i que encara no han concretat quins seran els agraciats, tots plegats vam dir-nos que, ja que potser eren els darrers nadals que passàvem junts, tant feia llençar la casa per la finestra. Així és que la penya de manteniment va muntar una carpa al jardí i van fer venir una mena de cuiners de campanya que van preparar uns plats de brasserie que estaven super bons. La resta, uns canapès que estaven de mort, un munt d'ampolles de vi del Valais, uns quants bidons de birra que es van acabar ... I en Stéphane que va portar musica de la guapa (sobre tot uns blues que l'he de demanar que'm passi). En fi, diuen les males llengües que la cosa va acabar a les 2h30 del matí amb el personal completament ... Però consti que jo havia marxat abans, eh? Bé, ja us passaré el link amb la resta de les imatges quan les pugi.

Inchydoney 1-1-2012

Com que no vam poder reunir-nos amb la resta de la tripulació vam decidir anar a fer un volt a Inchydoney. El temps no era bo, tot s'ha de dir, però a Irlanda, si et deixes derrotar pel temps mai no sortiries de casa, i si no que li preguntin a JohnJameson. Bon anys companys!!!