divendres, 31 de juliol del 2015

imelda may - mayhem



Imelda May
Diu la llegenda que quan en Long John va descobrir que Mario Lanza era rocker i que Imelda May tenia una relació sentimental a Viladecans, amb el propietari d'una franquícia d'una coneguda multinacional de l'alimentació, la seva vida va canviar i va decidir deixar la musica per seguir la traça de Richard Branson.

Va ser llavors que va trucar en Sinfu que, en aquells temps, treballava pel GS sota la cobertura d'un pastor anomenat Manolín a la Iglesia Evangélica Filadelfia de Sabadell. Durant un temps tot va anar força bé. En Sinfu i en Long John es van fer una pasta transformant vells números del DAG en paper de fumar, tenien unes caravanes pagades per la Xene que no estaven gens malament (en Sinfu encara en té una!), i el Mercedes oficial, clar. Un bon dia però, en Sinfu va dir-li al patriarca que'n Long John era del Madrid i van haver de sortir per cames. Després va passar el que va passar i, la resta, ja no és més que una vella historia.

dijous, 30 de juliol del 2015

feliç aniversari, sinfu


Que passis un feliç aniversari envoltat de tots aquells que t'estimen (perquè dels altres no et lliurarà ni 10). Aquest cop, mira de no acabar a les Urgències del Bon Secours. I, cas de tornar-la a liar, intenta no tornar a empaitar les monges pels passadissos, no sigui que acabem tenint un disgust i la Koplowitz hagi d'anar amb en Long John en plan Alberto per pagar-te la fiança.

I abans d'acomiadar-me, deixa'm dir-te que, en aquests moments en que el teu llibre està gaudint d'un èxit de vendes arreu del món, val la pena recordar el que deia als seus crítics el gran G.K. Chesterton: 'La mediocritat, possiblement, consisteix en estar davant la grandesa i no adonar-se'n'. 

dimecres, 29 de juliol del 2015

miss trash: walk on the wild side



Cas que el vídeo no et doni una pista sobre Les Miss Trash, un grup francès increïble que també va actuar al Paléo Festival del 20 al 26.07.2015, et proposo que visitis la seva pàgina i alguns vídeos d'aquest grup de ties totalment a l'oest: vídeos com aquest (l'amour pour tous, le mariage pour personne!), o com aquest!

dimarts, 28 de juliol del 2015

carolina i la llengua

carolina punset thinks big
Quan creiem que ja ens havien alliberat del pare, ara ens cau la pedregada de la filla: Allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea. Havia pensat en dir moltes coses però altres ja les han escrit: Carta de auxilio para Carolina Punset (La Paella Rusa / La Página Definitiva). I altres fins i tot han posat musica en resposta a les idees de Carolina [1] [2] !

dilluns, 27 de juliol del 2015

gary clark jr.



La setmana passada, aprofitant que Gary Clark Jr. (home, wiki, youtube) corria per la 40a edició del Paléo Festival de Nyon (23.07.2015), vaig tornar a passar-me uns quants vídeos amb el so brut de la seva guitarra. Et diu tornar a escoltar-los amb mi?  Comencem doncs pel vídeo que presenta aquesta entrada: Bright Lights. Seguim amb l'increïble unplugged interpretat per Mahogany: Nextdoor Neighbor Blues. I tornem als seus temes més coneguts: Don't Owe You A Thang, When My Train Pulls In, Numb, ...

diumenge, 26 de juliol del 2015

la bestiesa humana: haarlem 06.02.1637



El passat dilluns vaig fer una de les associacions d'idees més rares que mai m'han passat pel cap. Després de veure el vídeo de l'entrada que va publicar en Sinfu el passat diumenge: Don't Buy Stuff, vaig dir-me que la humanitat hauria avançat molt si algú hagués escrit un tractat d'economia política amb l'estil pragmàtic de Futbol : la meva filosofia, de Johan Cruyff. Si encara no l'has llegit, no deixis de fer-ho, és el Don't Buy Stuff del futbol.

Estava rumiant sobre el tema i vaig enllaçar mentalment amb una entrada que vaig publicar fa poc: l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme quan vaig recordar que la primera bombolla financera del capitalisme, sense cap mena de dubte la més imbècil que mai ha vist l'home, es va produir en un país protestant de l'Europa Septentrional i es coneguda amb el nom de tulipomania.
El exotismo de los bulbos de tulipán provocó una euforia productora y compradora, provocando que los precios de los tulipanes aumentasen exponencialmente. Todo el mundo quería invertir en tulipanes, era un mercado siempre al alza, nadie podía perder. La gente incluso llegó a dejar sus trabajos para dedicarse al cultivo de tulipanes.

En 1623 un solo bulbo de tulipán se podía llegar a vender fácilmente por 1000 florines, mientras que el sueldo medio anual de un holandés era de 150 florines. Una tonelada de mantequilla valía 100 florines. El récord de precio lo batió el bulbo de tulipán Semper Augustus en 1635, cuando un sólo bulbo se llegó a intercambiar por una lujosa mansión en el centro de Amsterdam, otro de estos bulbos se vendió por 6000 florines.

Se publicaron cientos de catálogos de tulipanes, incluso se dejaron de cultivar otros productos para cultivar tulipanes, todo el mundo quería participar en este lucrativo negocio. Todas las clases sociales querían invertir en el negocio de los tulipanes, desde mercaderes, hasta artesanos y albañiles. La locura se había desatado. Entonces el mercado de los tulipanes entró en la bolsa de valores. Todavía nadie se percataba que los desorbitados precios no tenían sentido y que podía producirse una crisis de los tulipanes.
Definitivament, com tampoc és en Max Weber que trobarem una explicació plausible a les crisis econòmiques que anem travessant al llarg de la nostra vida, no ens queda més remei que tornar a recordar el vell Alfred Einstein: Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. I sobre l'Univers, no n'estic segur. Però també en una frase d'un trader de la meva empresa: quan tothom es fica a comprar en borsa, és el moment de vendre el més ràpidament que puguis!

dissabte, 25 de juliol del 2015

suïssa: s'ha acabat la canícula?


Tot i que les temperatures havien baixat força en relació a la setmana passada, ahir encara estàvem a 30°C al migdia. Menys mal que el canvi de temps anunciat per météosuisse va arribar cap al vespre. I que les previsions diuen que els propers 6 dies les màximes es trobaran entre els 25°C i 26°C clàssics d'aquesta època de l'any.

Parlant de clàssics, un altre és que sempre plogui pel festival de Paléo. També dimecres passat, mentre a Lausanne no va caure una gota, enllà va caure una sagrada castanya. Ho sento pels Soviet Suprem, Christine, Violons Barbares ... Però millor ahir que avui: Patti Smith, Joan Baez, Robert Plant, Gocoo, Yellow Teeth, Miss Trash, ...

(imatges: L'orage a grondé sur la Suisse romande, 20minutes.ch, 24.07.2015)

divendres, 24 de juliol del 2015

melody gardot - preacherman



Un vídeo brutal d'una artista que és una lliçó de coratge: Melody Gardot (wiki, youtube) i una de les intèrprets que he trobat més interessants del Montreux Jazz Festival d'enguany. Altres temes que't proposo escoltar: Same To You, Your Heart Is As Black As Night, Summertime, ...

dijous, 23 de juliol del 2015

sinfu: la pàgina definitiva

Francament, en Sinfu és un tio increïble. No acaba d'imprimir la tesi que va i me publica un extracte al twitter, li surt un editor, el llibre es converteix en un best seller ... i aquí el tens corregint galerades amb dues becàries de l'editorial a la platja de Llavaneres.

En Long John m'ha dit que qui ha enganxat una empipada de pronostic és en Toloriu. Es veu que no s'ha acabat d'empassar que el seu doble cercle versus cercle únic, es llegís menys que el manual d'un vídeo robat, que la única becària que li va posar l'editorial va ser Sor Citroën i que l'edició de la tesi la haguès de pagar de la seva butxaca.  I el pitjor és que, després de tants anys de fitness, mai no ha arribat a fer la musculació que'n Sinfu ha reeixit a fer aixecant gerres de cervesa. 

dimarts, 21 de juliol del 2015

helicòpters de l'exèrcit transporten aigua pel bestiar

Ja fa un munt de dies que estem vivint una sequera excepcional que, just per l'anècdota, tenia com efecte que en molts dels camps de conreu s'estiguessin utilitzant excepcionalment pel rec les instal·lacions dels bombers. Però davant la gravetat de la situació, dijous passat l'Estat de Vaud va haver d'activar el Pla ORCA (Organisation en cas de catastrophe) (1).

Entre les mesures del pla hom pot trobar les clàssiques: la prohibició del rec dels jardins privats, la prohibició d'utilitzar l'aigua dels cursos dels rius pels conreus (Nous avons fait le choix de préserver la faune piscicole plutôt que les patates, Frédéric Brand, chef du Service de l’agriculture) o la prohibició de fer barbacoes o focs d'artifici.

Altres mesures son més insòlites. Com ara la demanda d'ajuda als bombers i a l'exèrcit per abastir en aigua, per via terrestre i aèria, els 45'000 bovins que es troben actualment repartits a 680 prats alpins entre les muntanyes del Jura (20'000) i els Prealps (25'000). Per aquesta setmana les necessitats s'han estimat en un equivalent de 320 camions cisterna que haurien d'assegurar el subministrament de vuit punts d'aigua. El subministrament de sis d'aquests punts d'aigua estaran assegurats per camions de bombers i de l'exèrcit. Però els altres dos punts d'aigua: a Bassins i a Saint-Cergue, d'accés per via terrestre més complicat, estaran avituallats per tres helicòpters Super Puma, que transportaran l'aigua des del Lac de Joux.

Si els nous radars de l'exèrcit permeten identificar amb precisió la posició dels ramats, sols cal esperar que no els identifiquin com enemics i tinguem un disgust si els helicòpters comencen a disparar míssils (2).


dilluns, 20 de juliol del 2015

thalassa : les oiseaux du delta de l'Ebre



M'ha fet molta gràcia veure una entrada que'n Sinfu va publicar ahir, Salpem: Parlen del poble del Hands. Més que res perquè ahir vaig veure a France 3 un replay de Thalassa (veure el trailer) on, en un dels reportatges del sumari, també parlaven del Delta ... i tampoc sortia en Hands. I mira que portaven temps buscant personatges especials!


Espagne, bleu méditerranée : de l'Andalousie à la Catalogne - Thalassa 01h55 (replay, 17.07.2015). Des de la bellesa salvatge del paisatge d'Andalusia fins els encants desconeguts de Catalunya, passant per Menorca, un viatge inusual en l'univers marítim d'Espanya, a la recerca de personatges especials. 

Pel trailer dels reportatges veure abaix, per l'emissió completa punxa aquí.

diumenge, 19 de juliol del 2015

podemos: i què passa amb el mode de producció?

Les relacions burgeses de producció són la darrera forma antagònica del procés social de producció; antagònica, no en el sentit d'un antagonisme individual, sinó d'un antagonisme que prové de les condicions socials dels individus. Però les forces productives que es desenvolupen a l'interior de la societat burgesa ofereixen, al mateix temps, les condicions materials per la solució d'aquest antagonisme (Crítica de l'economia política, Karl Marx, 1859) 

Com me sap molt de greu greu que els post-comunistes de Podemos estiguin tant ocupats en llegir-se a Lenin i el centralisme democràtic i que no trobin un moment per llegir res sobre el materialisme històric a la Crítica de l'economia política de Karl Marx (1859), m'he dit que potser valdria la pena de recomanar-lis aquesta lectura com introducció a una proposta d'un model econòmic que, ara per ara, he de confessar que no conec.

La lectura del llibre els portaria a la conclusió de que el capitalisme ha evolucionat força des dels temps de Marx (me refereixo als de Karl, pero si et llegeixes a Groucho, veuràs que hi han temes que segueixen sent de rabiosa actualitat). També que les solucions dels bolxevics per reemplaçar el capitalisme privat pel capitalisme d'estat i els seus plans quinquennals tampoc van estar coronades per l'èxit.

Possiblement també arribessin a la conclusió de que el model del keynesianisme és molt difícil d'aplicar sense una guerra mundial i un pla Marshall pel mig. I que per arribar a solucions com la de la Renda Bàsica Universal, defensada recentment per Niño Becerra, cal una societat amb individus dotats d'un gran altruisme social i d'altres amb un rar conformisme, en el quadre d'una economia amb una productivitat fenomenal.

Naturalment, sempre queden alternatives com la de José Mujica a l'Uruguay, però veig molt difícil d'aplicar-les sense un gran esforç d'educació, una moneda sobirana i fora del marc social i duaner de la Unió Europea.

A mi m'agradaria proposar però que, mentre un grup d'intel·lectuals dirigit per Íñigo Errejón es dediqués a analitzar velles teories econòmiques comunistes, un altre grup es dediqués a llegir -sols llegir, no demano més- algun d'aquests articles, amb la idea de la seva futura integració en un mix econòmic que no estigui basat en el pensament únic, sigui el que sigui :
Unes lectures introductòries que es podrien ampliar amb d'altres més detallades, a fi de començar a reflexionar sobre una teoria econòmica basada en la diversitat i sostenibilitat de centres de producció i de les relacions socials de producció, on l'eficàcia social i productiva estiguessin reforçades per un sistema educatiu més preocupat per ensenyar a redactar Business Plans que CV's, i no  subordinades a l'assistència caritativa proposada per Niño Becerra.

Clar que, en aquest cas, hom s'estaria dirigint a una societat llibertària, i jo no estic segur de que aquesta sigui la direcció que tinguin al cap seguir els dirigents de Podemos. Potser a la CUP siguin més sensibles a aquest tipus de societat. O potser que aquells que es reclamen com llibertaris haurien de deixar de perdre el temps en altres coses i dedicar-se al que és veritablement essencial.

Don't Buy Stuff

Don't Buy Stuff, un libre que molta gent, governs inclosos, no s'han llegit mai.

Salpem: Parlen del poble del Hands

Salpem: Parlen del poble del Hands... però el Hands no hi surt.


the tic tac theory



dissabte, 18 de juliol del 2015

keep calm and leave the eurozone

Hom pot constatar que hi ha un gran descontent a l'Europa del Sud amb les polítiques econòmiques decidides per la majoria de països de l'eurozona a Brussel·les. I aquest descontent es tradueix per una campanya de desprestigi i d'insults cap al país que, als seus ulls, representa millor aquesta política econòmica: independentment de que la seva sembla funcionar i, la dels altres, sembli no fer-ho.

Com l'ambient s'està podrint i cal trobar solucions, a mi m'agradaria modestament proposar-ne algunes.

Si hom està veritablement convençut de que pot viure amb un dèficit public de creixement exponencial, jo crec que el millor seria començar per convèncer a la població de que pot tornar a viure en una economia inflacionista, amb pujades de salaris, i amb un cost de la vida que sempre acaba per superar-les. Viure amb una moneda que't recordi el seu valor quan vagis a comprar les samarretes o els pantalons que avui valen el que valen, o quan vas a omplir el diposit de gasolina. L'Espanya d'abans del Mercat Comú i d'abans de l'euro, que molts semblen haver oblidat. 

Si, com a la imatge que il·lustra aquesta entrada, es manifesta un cansament de rebre tot el que cau dels ocells de dalt (curiosa manera de simbolitzar els milers de milions d'euros), jo proposaria seguir per convèncer a la població de la necessitat d'una economia sobirana que refusés l'arribada del que altres països s'han de traure de la butxaca amb la perversa idea de colonitzar l'Europa meridional. 

Una vegada aquest missatge hagués estat acceptat amb entusiasme als països de l'Europa meridional seria imprescindible que, les formacions post-comunistes que el vehiculen, anessin a difondre'l als antics països que van viure el comunisme a l'Europa del Nord i de l'Est: també a l'antiga RDA. El gran avantatge és que ells coneixen millor que ningú aquest tipus de solucions i el tarannà d'aquells que les defensen. L'únic obstacle es que, desconec el motiu, però sembla que la majoria d'aquests països, tot i seguir la mateixa política econòmica, no semblen tenir els mateixos problemes que els de l'Europa del Sud.

Un cop adherits a la causa tots aquells països que ho desitgessin, es tractaria de passar al joc democràtic. Es a dir, proposar al sí de l'Eurozona una nova política econòmica basada en revolucionaris postulats keynesians. I si aquesta proposta no fos acceptada, com no val la pena perdre el temps insultant, empipat i seguint aplicant una política econòmica amb la que no es creu, es tractaria de preparar una suspensió de pagaments (a Espanya en saben un munt sobre el tema), d'abandonar l'euro i tornar a la pesseta, el dracma, els escudos o les lires. No passa res, recordem que molts països de la Unió Europea no estan integrats a l'Euro i no semblen anar malament: països com ara el Regne Unit, Suècia, Dinamarca o Polònia,   

Però si, malgrat tot, hom considerés que estar a la Unió Europea també és altament negatiu per l'economia de l'Europa meridional, hom podria considerar fins i tot la possibilitat de marxar-hi. Hi han països europeus que mai no han entrat i d'altres que ho van fer en el seu moment i després van marxar. Per exemple, a Noruega, Islàndia o a Suïssa no els va malament viure fora de la Unió Europea. I potser el club s'allargui aviat amb el Regne Unit.

Si se'm permet el símil, de la mateixa manera que seria una rucada fer-se soci del Barça, escandalitzar-se perquè la direcció del club no fa una recomanació de vot a favor de la CuP i passar-se la vida queixant-se d'un tracte discriminatori, jo crec que passa el mateix amb la Unió Europea. Si de veritat hom creu que aquest club no li convé, ningú l'obliga a seguir pagant (o rebent) les quotes. L'ocell del segon nivell a la dreta, s'ho està plantejant. I potser que un bon dia deixi d'enviar coses als d'abaix, que viuran molt més tranquils.

Perquè, francament, si la idea que tenen alguns és seguir amb un dèficit public desmadrat, un exèrcit persa de funcionaris i, en temps de crisi, seguir construint per tot arreu: pisos, places de Glories, canals de Badalona, corredors mediterranis, ...  i queixant-se amb vehemència perquè la Unió Europea vol colonitzar els països del sud i fer-los viure en la misèria amb un deute que mai no podran pagar ...

En fi, imagino que les coses no es veuen de la mateixa manera quan estàs lluny de casa.

divendres, 17 de juliol del 2015

homenatge a rouco de varela

Tot i que faig part d'aquells que creuen que Pancho 1er. i la seva revolució cristiana tenen uns límits que Evo Morales va intentar posar recentment en evidència, és innegable que el seu discurs ecològic, anti-capitalista, per la renovació de l'església i el wifi gratuit està fent tornar l'església catòlica a allò que'n diuen les seves essències, allunyant-la dels escàndols sexuals del passat i d'alguns malentesos que ja han estat arxivats.

A un país amb una taxa d'atur esgarrifadora, un jovent desconcertat per la praxis d'aquells que's presenten com les seves alternatives socials i polítiques [1] [2] podria veure's atret per una església renovada i fer miques anys de lluita per l'ateisme al GS.

Gràcies a Déu, l'església catòlica no ha deixat abandonats personatges com l'Antonio Maria Rouco Varela, al que ha pogut trobar-li un pis a Madrid (en algún sitio tenía que vivir) i que, gràcies a la pasta que li passarà la seva neboda i la roba que li han ofert les feligreses podrà passar una vida modesta com jubilat. 

Altres feligresos creuen que, seguint l'exemple de Pancho 1er a Bolívia, Rouco podria completar la seva jubilació amb les donacions de la militància del PP a les presons espanyoles: car, l'idea d'anar a demanar-li pasta a Merkel ha estat descartada per l'ambaixador de la RFA a Madrid. 

Finalment, l'alternativa de passar la seva jubilació a la Residencia de las Hermanitas de los Ancianos Desamparados no ha estat considerada com adequada: cal tenir en compte que corren rumors de que'n Sinfu ha postulat per una plaça com a resident, i no s'acaba de veure massa clar què podria acabar passant amb aquella institució, ni amb les monges, el dia que's presenti.

dijous, 16 de juliol del 2015

l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme

Max Weber
Sempre he considerat una llàstima els aprioris de molta gent per llegir els autors de la Declaració de la Independència dels Estats Units: en particular Thomas Jefferson i Benjamin Franklin (1). Franklin, un personatge que sempre m'ha fet al·lucinar. Entre moltes altres coses, per la seva visió personal de la religió, que hom podria sintetitzar en la seva proposta del lema pel segell dels nous Estats Units: La rebel·lió contra els tirans és obediència a Déu (2). Una visió religiosa que el fa creure en Déu, sense practicar cap religió, però respectant aquells que les practiquen (3).

De totes maneres, la trajectoria de la vida de Franklin va estar inspirada per l'ètica protestant. I sobre aquest punt hi han unes quantes frases seves que m'agradaria compartir amb tu:
  • El camí cap a la riquesa depèn fonamentalment de dues paraules: treball i estalvi.
  • Si vols conèixer el valor dels diner, intenta demanar un préstec.
  • És millor anar a dormir sense sopar que aixecar-se amb deutes.
  • Si el teu creditor escolta la teva veu a la taverna quan hauries d'estar treballant, te exigirà els seus diners abans que els tinguis.
  • No hi ha res de tan cert en aquest món com la mort i els impostos.
  • Para compte amb les petites despeses; un petit forat enfonsa un vaixell.
  • Aquell que compra allò que és superflu, aviat haurà de vendre el necessari.
Una ètica protestant que, segons Max Weber (4), es troba a la base de la diferència del desenvolupament econòmic que han viscut la Europa del Nord i la del Sud des dels temps de la Reforma.

Doncs tota aquesta introducció està lligada a un petit detall que ha escapat a gairebé tota la intel·lectualitat que ha acusat Merkel i Schäuble de tenir una mania irracional cap els grecs. Perquè resulta que Angela Merkel és filla d'un pastor luterà que exercia sota el règim comunista de la RDA. I que Wolfgang Schäuble és membre de l'església evangèlica alemanya (EKD) (5).

Crec que valdria la pena intentar analitzar les relacions entre aquests dos personatges i Alexis Tsipras o Yánis Varoufákis des del punt de vista de les diferències de les seves concepcions ètiques. En particular la base mateixa de l'ètica protestant que Benjamin Franklin també va resumir amb aquesta frase: Jo crec que el millor mitjà de fer bé als pobres no és donar-los almoina, sinó fer que puguin viure sense rebre-la. Perquè, de seguir amb la historia de les manies i de les arrogàncies, hauríem de tornar a tirar de l'hemeroteca i acabaríem realitzant que l'aparent intransigència de Wolfgang Schäuble amb els representants del govern grec no és fruit d'una eventual mania personal, sinó de la de l'enorme decepció que li ha provocat un país que, ja el 2011, havia intentat defendre de la mala premsa que tenia entre els seus conciutadans (6).


  1. Wikipedia: Thomas Jefferson, Benjamin Franklin
  2. Propuesta de Benjamin Franklin para el sello de los Estados Unidos con el lema "La rebelión ante los tiranos es obediencia a Dios" (nota: Thomas Jefferson va adorar aquesta frase i la va acabar utilitzant al seu segell personal)
  3. Benjamin Franklin: ¿Quiere saber algo de mi religión? [Marzo de 1789]
    Carta de Benjamín Franklin a Ezra Stiles, Presidente de Yale, sobre sus creencias religiosas (1789)
  4. Max Weber: La ética protestante y el espíritu del capitalismo (un dels millors llibres que mai he llegit!) 
  5. Wikipedia: Angela MerkelWolfgang Schäuble
  6. Wolfgang Schäuble pour une "vraie révolution" en Europe, Le Monde, 12.11.2011

dimarts, 14 de juliol del 2015

the rolling stones - paint it black



Una de les coses que m'han deixat més sorprès enguany és que Hollywood no ens hagi donat la brasa amb sèries, films, documentals, entrevistes ... amb motiu del 40 aniversari de la caiguda de Saigon i la fi de la Guerra de Vietnam. Més que res, perquè va ser un llarg conflicte que va marcar-me, des de la infància fins a l'adolescència. 

Mai se m'oblidarà, per exemple, que l'aniversari dels meus 16 anys va coincidir pràcticament amb la fi d'una guerra que, més enllà dels seus horrors i la generalització en l'ús de les coordenades UTM per dirigir els tirs de l'aviació i l'artilleria, va coincidir amb un moviment musical i social d'una intensitat brutal. Eren també els temps d'un progrés al·lucinant en l'aeroespacial i en ordinadors menys potents dels que avui portem als smartphones que van portar l'home a la lluna, els temps de les primeres xarxes TCP/IP, de la revolució en ciències com la oceanografia o la medicina.

Quan era més jove, una de les coses que'm va cridar més l'atenció quan visitava els Marchés aux puces de Paris era veure gent amb una estètica d'esquerres buscant desesperadament roba militar americana: els venedors feien pujar de preu aquella que pogués portar taques de sang del seu propietari. Mai no vaig veure ningú venent roba del Vietcong. Coses de l'estètica.

dilluns, 13 de juliol del 2015

furious & explosive garage rock: benjamin booker



Fa un any, la penya de la revista SPIN el va definir així: Benjamin Booker makes music that sounds like someone threw a match into a box of fireworks: bright, furious, explosive garage rock that's liable to set a house on fire

Per començar, et proposo que li donis un cop d'ull a la seva home page, al seu canal youtube i a la seva bio a Wikipedia.

Però no perdis massa temps. Perquè el que val la pena és llegir-se l'entrevista que l'any passat va fer-li la penya de inRocks. Una entrevista on Benjamin Brooks recorda que els seus pares eren molt religiosos i que es va passar la infància escoltant gospel fins que un dia, quan tenia uns 15 anys, va anar a un concert per veure un amic que tocava en una banda i ... va descobrir el punk rock amb els bèsties de Black Lips, Aquell dia, la seva vida va canviar!

A part del tema amb el que es va donar a conèixer i amb el que he obert aquest article: Violent Shiver et proposo escoltar aquests altres: Falling Down Blues, Have You Seen My Son?, Wicked Waters, The Future is Slow Coming.

diumenge, 12 de juliol del 2015

venim del nord, venim del sud (7)

Otger Cataló
(Claudi Lorenzale)
Vaig passar la setmana passada rondinant per les llegendes que'ns han venut sobre el passat medieval idíl·lic de Catalunya. Avui però, m'agradaria rectificar i agrair a qui correspongui que no ens hagin inflat el cap amb la llegenda de l'Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama

Otger, era una mena d'heroi català -com el Capitan Trueno- que, amb l'ajut d'uns nobles fantàstics, sortits d'una versió medieval de Marvel, va alliberar Catalunya dels sarraïns: aquesta auca n'és el testimoni històric.

divendres, 10 de juliol del 2015

Geografia Emocional d'un Èxode


pirate jokes

Acusada per Reporters sans Frontières de ser un dels "enemics d'Internet", la companyia milanesa Hacking Team, especialitzada en la venda de tecnologia de vigilància, va patir dilluns passat un  atac cibernètic que no ha estat encara reivindicat.

Els hackers van publicar a través d'un enllaç .torrent més de 400 GB de dades confidencials: correus electrònics, contrasenyes, arxius i codis font del seu programari.

L'atac va ser anunciat a través del compte Twitter de la companyia: @hackingteam, que va ser segrestat i canviat de nom pels hackers.


Hacking Team és coneguda per vendre un programari de espionatge anomenat DaVinci, compatible amb Windows, OS X, Linux, iOS, Android, Symbian i BlackBerry, que té com clients a governs d'arreu del món. Discretament instal·lat en un ordinador, aquest troià monitoritza totes les activitats d'una màquina en un servidor remot sense el consentiment del seu usuari. Segons la companyia, aquest programari és capaç de controlar els arxius i els correus electrònics (fins i tot els que utilitzen la tecnologia PGP), les converses de Skype i tots els altres protocols de VoIP i missatges de missatgeria instantània. També és capaç de geolocalitzar els objectius i d'activar micròfons i càmeres a distància.

Segons els documents publicats a la xarxa, entre els millors clients de la companyia hom pot trobar el règim islamista de Sudan (objecte de mesures restrictives per part de les Nacions Unides, inclòs un embargament d'armes), però també Aràbia Saudita, Kazakhstan, Líban, Xile, Etiòpia, Malàisia, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Espanya, Rússia, Estats Units, Colòmbia, Azerbaidjan i Corea del Sud.

Christian Pozzi, un dels membres de la companyia, va tuitejar dient que estaven treballant en estreta col·laboració amb la policia per arrestar els autors dels atacs: "Gairebé tot el que diuen de nosaltres és fals. Deixin de difondre mentides sobre els serveis que oferim", poc després ja no va poder dir gran cosa més, car el seu compte a Twitter també va ser hackejat. (La firme d'espionnage Hacking Team piratée, 20minutes.ch, 06.07.2015)


Veure també a eldiario.es

dijous, 9 de juliol del 2015

alexis tsipras i l'operació seducció

Gràcies a la seva operació de seducció, Alexis s'ha fet un munt d'amics a Brussel·les, on es troben dos o més cops per setmana. Unes reunions d'amics a les que té l'encant de presentar-se a una hora indeterminada, amb un gran somriure i sense un paper. Unes reunions on, malgrat el que puguin dir a la premsa espanyola, Alexis no solament compta amb la simpatia incondicional d'Angela Merkel (1)

Cal dir que els alemanys tenen un sentit de l'humor remarcable i també aprecien molt les bromes dels espanyols (els que encara no han hagut d'emigrar a Alemanya) quan surten amb lo de que pagui Merkel! (com si fos ella qui paga de la seva butxaca!). O encara més, quan els espanyols els donen lliçons sobre com han de solidaritzar-se amb Grècia, però que  no comptin amb ells per afluixar la mosca. O els simpàtics comentaris que fan al·lusió al passat nazi d'Alemanya per part d'aquell país que els va acompanyar a fer turisme a Rússia. Com podrien sentir-se atacats per aquells a qui els han pagat els AVE, les autovies i els aeroports que ells no tenen? Aquells a qui els han pagat fins i tot les reformes de les places del més petit dels pobles del país? No, segur que fan veure que els insulten, però en realitat estan de conya.

Clar que, per humor, el dels americans. Per exemple, quan hom llegeix que Obama pressiona a Merkel perquè arribi a un acord amb Tsipras (2) en el mateix moment en que Puerto Rico anuncia la suspensió de pagaments davant la indiferència de Washington (3).

Però per sentit del humor el dels grecs, quan reclamen diners a la RFA pels crims de guerra dels nazis durant la II Guerra Mundial. Segur que ho fan perquè els alemanys tenen un sentit de l'humor molt més desenvolupat que el dels britànics, a qui no els reclamen res per la seva participació a la Guerra Civil de 1946-1949 (4), o el sentit de l'humor inexistent dels turcs, als qui no reclamen cap indemnització pels 1,5 milions de grecs que van haver de marxar d'Anatòlia després de la signatura el 1923, a Lausanne, de la Convention Concerning the Exchange of Greek and Turkish Populations (5).

Perquè aviam, cas que no fos broma ... de què es tracta?
  • Hem de considerar com sobirania que un país pugui decidir sobre la seva política de despesa i es consideri amb el dret d'exigir que siguin altres qui se la paguin? 
  • Hem de considerar justícia que països com Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Hongria, Croàcia, ... per no parlar dels països bàltics, hagin passat per un duríssim procès d'integració, sense que ningú -tampoc Grècia ni Espanya- els hagi ajudat i que ara se'ls reclami participar en el finançament d'un sistema social que ells no s'han pogut permetre? 
  • Hem de considerar com ètic que, tenint en compte el diferencial de nivell de vida, Alemanya hagi de finançar les pensions gregues per un import equivalent al de les pensions dels seus ciutadans (6) ? 
  • Pot hom acceptar com progressista no mostrar el més mínim interès per recaptar l'impost de l'IVA, de la propietat, de les rendes de les classes altes -entre elles els grans armadors- i exigir a d'altres països la transferència de la recaptació del seu sistema fiscal (7)? 
  • Hem de considerar com democràtic que un país decideixi en referèndum si vol continuar amb el seu nivell de vida actual i ni tant sols posar-se la qüestió de si els països que l'haurien de garantir també tenen el dret de fer-ne un altre per pronunciar-se sobre la suma amb la que pensen contribuir? 
  • Es intel·ligent demanar respecte i dignitat pel teu país si no fas res d'altre que passar-te el dia insultant aquells que t'han passat la pasta de la que has viscut fins ara i als que els estàs demanant encara més pasta per seguir sense canvis amb el teu ritme de vida (8)? 
No, segur que es tracta d'una broma. Perquè sinó, ningú entendria que hi hagin catalans d'esquerra que participin amb entusiasme a aquest joc quan l'objectiu és Alemanya i que clamen a la injustícia quan l'objectiu és Catalunya. Es perquè Tsipras és molt més simpàtic que Rodríguez Ibarra?
De totes maneres, Tsipras no ha fet sinó seguir la vella tàctica de CC.OO. Anem a la vaga companys, mostrem-nos determinats i intransigents defenent les nostres reivindicacions. Quan hi hagin els primers acomiadaments, anirem a negociar amb la patronal i assolirem la seva readmissió, que presentarem com el triomf de la nostra mobilització. I, sense haver canviat res a la situació precedent, podrem desconvocar la mobilització amb l'orgull dels vencedors.
Francament, l'esquerra te un greu problema. Son coses que'n Xavier Diez (9) sap explicar molt més bé que jo.

dimecres, 8 de juliol del 2015

podemos i el centralisme democràtic

Feia temps que sentia l'olor de la dictadura, però creia que ho seguirien dissimulant fins després de les eleccions. Però s'ha de reconèixer a Podemos que han anat més lluny del que mai hauria somniat el PP amb la historia de la llista única i de la reforma del sistema electoral per fer-lo “totalmente proporcional”, carregant-se per la directa qualsevol somni de federalisme al seu partit i, per extensió, a l'estat espanyol .

Com jo també m'he llegit a Lenin, resulta que no estan fent res d'altre que seguir el guió d'allò que es coneix amb el nom de centralisme democràtic.

Sobre la penya de la que estem parlant, i del perill que tenen, et proposo que li donis un cop d'ull a la versió en espanyol o en català del wiki i la comparis amb aquesta traducció de la versió en francès:
El centralisme "democràtic", teoritzat per Lenin, és una forma d'organització interna d'un moviment polític o sindical. Aquest principi, que és un dels fonaments de les organitzacions leninistes i, per extensió, les marxistes-leninistes, implica un funcionament centralitzat i jeràrquic, on els nivells inferiors segueixen estrictament les instruccions emeses per la direcció. El centralisme democràtic implica la prohibició, dins dels partits, dels corrents interns i, en la pràctica, limita la llibertat d'expressió dins de la organització. (...) El centralisme democràtic va ser abandonat per la majoria dels partits comunistes, en particular els europeus, al final de la Guerra Freda.
I com sobre comunisme en sabia molt més en Louis Althusser que Íñigo Errejón i en Pablo Iglesias junts, et proposo llegir aquest extracte d'una entrevista publicada a El Pais el 11 de Juliol de 1976: Dictadura del proletariado y estalinismo no son en absoluto sinónimos.

En el seno de los partidos comunistas existen tendencias que son el reflejo de diferentes posiciones de clase. Creer que los partidos comunistas están al margen de la lucha de clases es un absurdo. Por ello creo que hay que conceder todo tipo de libertades a las tendencias internas de los partidos comunistas. Deben poder expresar sus criterios, no solamente en los congresos, sino también de forma sistemática, con, incluso, órganos de difusión específicos. La reconsideración de las fórmulas de centralismo democrático es una cuestión capital y que se encuentra en la actualidad en el orden del día de todos los partidos comunistas. Debe compaginarse la unidad con la existencia de tendencias.
En fi, res d'altre que les típiques jeremiades comunistes i explicada per aquells que ens parlen d'una llibertat que no han sabut com exercir mai a l'interior de les seves organitzacions. Amb tot però, Althusser ens parlava l'any 1976 d'un error que els comunistes havien de corregir. En 2015, el Politburó de Podemos torna a portar a l'actualitat un debat que fa 40 anys semblava ja obsolet. I no tinc gens clar que sigui l'única cosa que tinguin al cap tornar a posar d'actualitat. Compte amb aquesta penya!

dimarts, 7 de juliol del 2015

quin estiu, companys! (edició 2015)


Lausanne, Place de la Gare, 16h36 ... 38°C !!!
I pensar que, fa dos anys, me semblava que feia calor ...

flower punk: black lips



Un grup de ruixats del que no havíem parlat dins ara: els Black Lips. Malgrat que a la versió en anglès del Wikipedia els comencen definint com una "garage rock band", al llarg de l'entrada es rendeixen a l'evidència i acaben parlant de les influències de la banda en el "punk-before-punk" del Viennese Actionism dels 60's, importat als US per "GG" Allin (nascut Jesus Christ Allin). 

Menys completa, prefereixo la versió en francès del Wikipedia, que recull que ells mateixos es defineixen com un grup de "Flower Punk" (pura provocació que he retingut pel títol d'aquesta entrada), i que tenen un só que recorda al dels inicis dels Kinks: composicions melòdiques amb un só brut, cantat en fals i enregistrat en connexió directa i sense arranjaments. Un sentit de la provocació en les lletres i una ètica punk en la gestió del grup a prova de ferro, de la que'ns fan un ràpid resum a inRocks.

A part del vídeo que il·lustra aquest article: Bad Kids, et proposo donar un cop d'ull a aquests altres: Family Tree, Modern Art, Cold Hands i, en el súmmum del surrealisme, el vídeo que resumeix la tournée del grup al Mig Orient el 2013: "Lebanon, Egypt, United Arab Emirates, Cyprus, and more". No et perdis l'ambiance de la sala de concert d'Erbil (Kurdistan), és d'un anacronisme desconcertant.  

dissabte, 4 de juliol del 2015

venim del nord, venim del sud (6)



Sóc conscient de l'escàs interès que aquesta sèrie d'articles ha provocat en molts dels nostres lectors. En primer lloc, perquè ni els trolls russos o ucraïnesos no estan interessats per la nostra historia. Tampoc els amics sud-coreans o californians que ens visiten freqüentment. Encara menys la gent del nostre país, que viu molt més còmoda amb les llegendes que els han venut que assumint la seva historia personal i col·lectiva. Unes llegendes que, creades pel consum intern, ens permeten anar pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància. Però que no es digereixen més enllà de les nostres fronteres. 

Es molt més simpàtic que ens presentin el nostre país com poblat per demòcrates des de l'edat mitjana, enfrontats secularment a un poder despòtic espanyol i amb unes institucions que van ser l'enveja planetària (1). I ja no et dic si els únics fluxos migratoris que hi han hagut daten del segle passat, venen d'Andalusia i representen un difícil procès d'integració que acaba sent modèlic (2). I per no centrar-me solament en Catalunya, el súmmum del passat idíl·lic és l'Espanya medieval i la convivència pacifica entre cristians, jueus i musulmans (3).

El més difícil de digerir és que moltes d'aquestes llegendes psicotròpiques no les he llegit a un diari del bar mentre esmorzava, o a un reality show d'una cadena de TV de segona categoria, sinó a la universitat: a classe o llegint llibres publicats per investigadors universitaris molt ben considerats pels seus companys.

Per exemple, a mi em van presentar l'home de Banyoles (4) com un dels primers catalans. La veritat és que en sabem menys d'ell que de la penya que es va dedicar a pintar les Coves del Cogul (5) que, pel que es veu als murs, semblava que s'ho passaven francament bé. Més tard van aparèixer els ibers, que també es van dedicar a pintar a les mateixes coves. I després van arribar els celtes, els grecs, els cartaginesos, els romans ... I amb els romans van arribar els jueus (sinó hi eren ja abans!) i les primeres sinagogues, des de les que una secta sortida d'aquella religió començaria a predicar una de nova: un detall del que s'oblidaria segles més tard.

Van arribar altres forasters: els gots que, cristianitzats, van ser els primers nou arribats que van decidir fer la guitza als jueus, la minoria més important en aquell moment a la península ibèrica (6). Després els van reemplaçar els àrabs i el seu lot de conversions a una altra nova religió. I per curiós que pugui semblar a alguns, cap ni un de tota aquesta penya que hem mencionat ni parlava català ni tenia consciència de ser-ho. Senzillament, perquè Catalunya no existia encara.
________________________________ 

Seguint amb els forasters, més tard van arribar els francs i van crear la Marca Hispànica. I va arribar el comte Borrell II que, per independitzar-se del rei dels francs, es va dedicar a enviar ambaixades al califat de Còrdova que, en signe de reconeixement, va enviar-li el cabdill musulmà Almansor (o Al-Mansur) per arrasar el país. Com l'entronització de Hug Capet (987) havia trencat la legitimitat dinàstica dels carolingis i, el més important, ningú va venir ajudar en Borrell II contra Almansor, amb tota la discreció que demanava el moment, es va començar a construir allò que jurídicament es va conèixer al segle XIV com el Principat de Catalunya (7). Això passava al s XIV, coincidint amb la generalització de l'ús del cognom associat a una família, que s'havia deixat córrer des de la caiguda de l'imperi romà.
________________________________ 

Més tard va arribar la Pesta Negra del s XV, la del XVI i la del XVII. I, amb la crisi demogràfica inicial, el repoblament del país per gent originaria d'Occitània que va acabar per més que duplicar el nombre d'habitants del país. Res que es pugui considerar important per alguns investigadors universitaris en demografia.

A finals del s XIV també es va produir la carnisseria que va acabar amb els antics pobladors de confessió jueva que que no s'havien convertit: els que ho havien fet serien tractats adequadament més tard com marranos als Autos de Fe d'una Inquisició capitanejada pels monjos benedictins: la mateixa ordre que pots trobar a Montserrat i a la que pertany na Teresa Forcades. Els marranos compartirien la seva sort amb els primers pobladors del país que encara seguien tradicions precristianes i foren acusats de bruixeria, i també amb els Occitans sospitosos de seguir l'heretgia protestant. L'esplendor de l'Espanya de les tres cultures i la de la protecció jurídica dels catalans per les seves institucions.

Va arribar el s XV i l'expulsió dels jueus que ja vivien al país molt abans que existís Catalunya. Eren aquells que havien sobreviscut a les carnisseries populars i a les de la Inquisició (8). Més tard, al s XVII els va arribar el torn als antics pobladors de confessió musulmana (9): un 30% de la població del País Valencià i un 20% de la d'Aragó.

I com hem vist als articles precedents, al bell mig de tota aquesta historia, la guerra civil catalana, el conflicte de la Biga i la Busca, les Guerres dels remences i la fi del feudalisme, la noblesa catalana finançant les pèrdues gràcies a un bandolerisme protegit legalment per les institucions que mai havia deixat de controlar (10), les atrocitats de la conquesta de les Balears, l'esclavatge i el terrorisme militar a la mediterrània oriental ... Una passat medieval idíl·lic, segons les llegendes urbanes que s'expliquen en algunes universitats i en llibres publicats per alguns universitaris.
________________________________ 

Deixant de banda els capitals que van portar a casa des del Carib els negrers catalans i el naixement de la industria als segles XVIII i XIX, al segle passat, com deia l'Andreu Domingo (3), arriben les tres grans onades migratòries procedents d'Espanya. Jo les conec molt bé, perquè els pares de la meva avia materna venien d'Aguilas (Múrcia), els pares del meu avi matern venien dels voltants de Montsó i la família de la meva dona és originària d'un poble de prop d'Andújar (Jaén). Finalment, res d'extraordinari en el passat demogràfic del nostre país. Sinó és pels mots insultants amb els que cada onada migratòria ha acollit a aquella que l'ha succeït: gavatxos, charnegos, "guiris", "calorros", "lolailos", "sudacas", "panchos", "pakis", ...

Per part del meu pare, porto un cognom que és un gentilici que té el seu origen en les migracions occitanes del s XV al XVII. No sé si és més o menys català que el d'aquells que porten el d'un senyor que va apadrinar els seus avantpassats en el moment de la seva conversió. O el d'aquells que, pel sol fet de no sonar com espanyols, hom associa com a catalans, tot i ser occitans. O el d'aquells que, com els seus avantpassats no tenien cap ofici, ni ningú sabia massa bé d'on venien, els hi van donar el nom d'un arbre, el d'un accident del terreny o el d'una construcció agrària.

Personalment, no m'importa gens ni mica. Com tampoc m'importa saber si els que ahir van venir del sud, abans d'ahir van arribar des del nord i van fotre fora aquells que van arribar molt més abans que ells. I trobo just que avui s'ofereixi el passaport a tots aquells que es va fotre fora en el seu moment d'un país on vivien abans que els actuals habitants l'ocupessin.

El que si que m'importa, i molt, és que es manipuli el personal amb llegendes i no s'assumeixi una historia feta d'intolerància religiosa, genocidis i deportacions. I encara més que, des de les universitats, es construeixin llegendes de passats medievals idíl·lics que no tenen res a veure amb la historia del nostre poble. Perquè, tot i sonar a ranci, cal recordar que, un poble que no coneix el seu passat no fa res d'altre que repetir-lo ... i cada cop, sota el lideratge de personatges d'una talla cada cop més insignificant.
________________________________ 

No sé si un dia tindrem la sort de tenir un personatge de la talla de Howard Zinn (11) ni una obra en la línia de: A People's History of the United States, on també se'ns parli de la Guerra Civil catalana, de la Biga i de la Busca, de la Guerra dels Remences, del bandolerisme suportat per la noblesa catalana i de que, molts anys abans de la II República i del president Macià, va haver la I República Espanyola i que el seu  primer president de govern es deia Estanislau Figueras (12), i que el segon es deia Francesc Pi i Margall (13), que va difondre el socialisme i el principi federatiu de Proudhon que van donar lloc a la rebel·lió cantonalista (14). Una historia que'ns parli de la fundació a Barcelona de la UGT el 1888, de la Setmana Tràgica el 1909 i de la fusió dels sindicats anarquistes de Catalunya que va donar pas a la creació de la CNT el 1910, també a Barcelona. On també se'ns parli del moviment obrer que, després de llargs anys d'una lluita duríssima, en un ambient que recordava al Chicago, va acabar per portar endavant la única experiència de comunisme llibertari que s'ha conegut fins ara. Un moviment obrer que va tenir a ratlla durant tres anys les tropes colonials espanyoles, auxiliades per la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler. Després. I solament després, vindrien el franquisme, el PSUC i CC.OO. i l'herència del que estem vivint actualment. Que'n fem doncs de la llegenda de que Catalunya no ha pogut influir mai la política espanyola?

En attendant el nostre Howard Zinn, seguiran avorrint-me les llegendes sobre un passat medieval idíl·lic que només ha existit en la ment d'autors sota l'efecte de potents substàncies psicotròpiques, les llegendes d'una historia social de Catalunya que sembla haver començat amb el PSUC i CC.OO. durant el franquisme, o les llegendes sobre la tolerància religiosa: embolicada pel progressisme dels benedictins de Montserrat, la broma de mal gust de les tres cultures coexistint pacíficament, i la broma de les manifestacions solidàries amb tot allò del que nosaltres no som ni capaços d'assumir sobre el nostre passat. Ah! I seguirem cantant havaneres a les platges durant les nits d'estiu, recordant amb nostàlgia el passat de les tropes colonials i les plantacions dels nostres negrers, on els esclaus cantaven: Dios mío, quién fuera blanco ...aunque fuera catalán!

Seguiran avorrint-me tant com jo estic segur de haver avorrit a tots aquells que no busquen sinó llegendes que'ls permetin seguir anant pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància.

I parlant d'avorriments, el súmmum de l'avorriment és el d'aquells que s'han dedicat a substituir la dialèctica de classes per una dialèctica entre països destinada a presentar-nos la historia de Catalunya com un partit entre locals i visitants: on els locals son els bons i els visitants son els dolents. I m'avorreix especialment perquè, com hem anat veient al llarg d'aquesta sèrie d'articles, qualsevol que tingui ganes de conèixer la historia del nostre país sabrà que, el pitjor dels enemics, sempre l'hem tingut a casa (15). Des de l'edat mitjana fins ara, hi ha hagut un establishment que ha estat sempre al centre de tots els nostres problemes. Els intel·lectuals d'esquerres poden seguir cobrint-los amb llegendes psicotròpiques que ens amaguin quins han estat els veritables herois del nostre país, mentre sublimen els criminals que podem trobar al nom de tants carrers de les nostres ciutats.


(1) Josep Fontana: Mil años nos han ido haciendo diferentes, El Periodico, 22.10.2014. On un historiador de relleu internacional, militant de l'esquerra de tota la vida, es llença a la publicació de la llegenda urbana de l'idíl·lic passat medieval de Catalunya: Todo eso crea una sociedad que negocia, lo que da como primera característica dar un papel fundamental a las Cortes. Y muy pronto se crea una Diputación que mantiene el control sobre la conducta y la política del rey. Se crea desde muy pronto un tipo de gobierno que genera unas constituciones y un tipo de derechos que la gente conoce porque les da garantías. Que les garantiza cosas tan importantes como no poder ser castigados sin juicio previo. Eso es algo que los militares castellanos no entienden. Clar que si. Que n'hem de fer ni de la guerra dels remences, de la corrupció del bandolerisme protegit per aquestes institucions, ni dels genocidis a Grècia, els Balcans o Anatòlia, les deportacions de Sardenya, ni de la venda d'esclaus?
(2) Tribuna ACSAR: “Catalunya, nació d’immigrants”, presentació del llibre de Andreu Domingo i Valls: “Catalunya al mirall de la immigració”, amb ressenya inclosa als Documents d'Anàlisi Geogràfica de la UAB, i on es diu: Domingo ha explicat les tres onades migratòries que hem viscut a Catalunya: la primera, a inicis del segle XX fins al crack del 29 i la Guerra Civil espanyola. La segona, als anys seixanta, que va ser interrompuda per la crisi del petroli de 1973. I la tercera, que es va iniciar cap al 2004 fins avui. Existint un moment clau en el transcurs de la història, l’any 1964, quan la població fruit de la immigració superava el 50%. La immigració occitana, entre els segles XV i XVII, va ser doncs una il·lusió òptica per aquest geògraf. I després, després ja no va haver-hi cap ni una més, clar.
(3) Laura Páramo de Vega: La España de las tres culturas, La convivencia entre judíos, musulmanes y cristianos en la edad media. UNED, 2011
(4) Wikipedia - Mandíbula de Banyoles
(5) Wikipedia - Coves del Cogul
(6) (Páramo de Vega, 2011, p159) En la Hispania visigótica la minoría más numerosa es la de los judíos (...) En Tarragona llegaron a ser tan numerosos que, posteriormente,los historiadores árabes se refirieron a ella como “ciudad de los judíos” (...) La monarquía visigoda era marcadamente antijudía y a lo largo de su historia desarrolló diferentes medidas que coartaban los derechos de esta comunidad, tales como su confinamiento en barrios diferentes, la prohibición de matrimonios mixtos con cristianos y de construir nuevas sinagogas (...) Veure també l'entrevista a Manuel Forcano: Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era, Vilaweb, 28.12.2014

(8) Wikipedia - Decret de l'Alhambra
(9) Wikipedia - Moriscos; Expulsió dels moriscos;
(10) Valdria la pena recordar que el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "bandolero". Que els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa: després que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais: senyors feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més d'un jutge de la Reial Audiència. Quants carrers del nostre país porten el nom d'un d'aquests herois?
(11) veure en aquest blog, Howard Zinn: el problema de l'obediencia civil.
(12) Wikipedia: Estanislau Figueras i de Moragas
(13) Wikipedia: Francesc Pi i Margall
(14) Wikipedia:  Cantonalisme
(15) Patrícia Martín: Catalunya és la comunitat que fa més donacions al PP, El Periodico, 03.07.2015; Salellas, Lluc: Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme, El Critic, 02.06.2015