dilluns, 20 de novembre de 2017

Algo digno que celebrar




Cuando el abuelo nos habló por primera vez de la botella faltaban pocos días para la muerte de Franco. Aquella noche durante la sobremesa y después de debatir sobre la salud, o mejor dicho, sobre cuando iba a estirar la pata el Caudillo, el abuelo empezó a explicarnos una historia que jamás habíamos oído. El nueve de febrero de 1939 un grupo de soldados y mecánicos de la aviación republicana partieron de Portbou camino de la frontera en Cervera de la Marenda, entre ellos mi abuelo. El brillo en sus ojos alumbraba la narración y casi nos pareció ver aquella interminable fila de fugitivos de camino al exilio. Dejaban atrás todo cuanto poseían, sus ilusiones y sus recuerdos, sus familias y la tierra, si es que alguna vez la poseyeron. Aquella mañana fría de febrero iba a ser la última en tierras catalanas para muchos de ellos. Ya cerca del puesto fronterizo un aviador ruso descorchó una botella de coñac y la fue pasando de mano en mano hasta quedar vacía. El abuelo saboreó su trago con amargura mientras miraba atrás por última vez. Lloró como tantos otros, en silencio, a escondidas, hasta que aquel aviador se le acercó y le ofreció un cigarrillo. Mientras fumaban, el aviador le alargó una botella de coñac al abuelo y le propuso guardarla para celebrar el día en que el dictador muriese. La metió en el bolsillo interior de su abrigo  y tras un abrazo se despidieron. Nunca supo su nombre pero jamás olvidó su cara. Al llegar a la frontera entregó su fusil y su munición a los gendarmes y se convirtió en uno más de los refugiados. Pasó semanas en los campos de concentración y comprobó como tantos otros la hospitalidad francesa. Resistió la tentación de abrir la botella varias veces, con la ilusión de hacerlo en el momento apropiado. Aquella botella se convirtió en un símbolo y fue lo único que trajo consigo al volver al pueblo tras una larga odisea varios meses después. Pasaron los días y los años, y el dictador seguía vivito y coleando con la ayuda de Dios y las potencias occidentales. De vez en cuando se encerraba en el cobertizo y miraba la botella como quien mira a un ídolo prohibido. Con los años su pelo se tornó gris como la etiqueta del coñac, descolorida por el paso del tiempo.
Después de aquella larga sobremesa desapareció durante unos minutos para volver con la botella en sus manos. La dejó en la mesa y la miramos largamente sin abrir la boca. La mañana siguiente los rumores sobre la muerte del Caudillo crecían como las setas en otoño, sin parar. En casa, la televisión (con su único canal) no paraba de emitir partes informativos del equipo médico habitual mientras el abuelo sintonizaba La Pirenaica con su viejo transistor. Dos días más tarde, mientras mamá preparaba la cena vi como el abuelo acariciaba la botella y tatareaba “Volver” de Gardel. Aquella noche interrumpieron la programación televisiva por obra y gracia del estado de salud del Generalísimo. Papá y el abuelo se miraron y se instalaron cerca del transistor mientras para mi sorpresa aparecía en pantalla la película “Objetivo: Birmania”. Mamá y mi hermana mayor se fueron a la cama y aunque mi padre nunca me dejaba quedar hasta tarde frente al televisor, aquella noche aproveché la situación para camuflarme en el sofá entre  explosiones en blanco y negro. Aquellos soldados americanos me recordaron al abuelo en su huida a Francia. La Pirenaica mantuvo entretenidos a los adultos hasta que terminó la película y me mandaron a dormir. Ellos pasaron la noche en vela esperando la noticia entre cafés y cigarrillos. Por la mañana a eso de las siete me despertó mi madre para decirme  que Franco había muerto y que las escuelas estaban cerradas. En el comedor, el abuelo y mis padres desayunaban cuando entró mi hermana con el Diario de Barcelona; lo devoramos. Papá se fue a trabajar y los demás nos quedamos en casa. La televisión emitió a media mañana el mensaje lacrimógeno de Arias Navarro. Mamá empezó a llorar, pero no por la muerte del dictador sino por la aparición en pantalla del Carnicero de Málaga, responsable de la tortura y el asesinato de entre otros su padre, maestro y libertario convencido de Antequera. La abuela murió en aquella fatídica carretera de la costa malagueña durante uno de los ataques aéreos que azotaban las columnas de refugiados. Mamá y su hermana mayor escaparon y fueron acogidas por una familia de Barcelona, de donde ya nunca más se moverían. El abuelo la abrazó mientras en silencio me asomé a la calle. Los niños jugaban ajenos a la importancia del momento y los adultos disimulaban las emociones en público. Aquel día la expectación y la incertidumbre sobre el futuro flotaba en el aire. Ya por la noche, el abuelo hizo honor a su promesa. Después de la cena nos pasamos uno por uno la botella antes de abrirla. La etiqueta era irreconocible tras treinta y seis años, aunque el lacre rojo que sellaba el corcho parecía recién hecho. Las recias manos del abuelo abrieron la botella y la dejó unos minutos sobre la mesa. Tras las oscuridad del vidrio se escondía un elixir cuyo aroma se expandió por el comedor de manera casi inmediata. Llenamos unas pequeñas copas de cristal y brindamos por aquel aviador, por nosotros, por los que no estaban, por Catalunya, por la República y la Libertad, entre pequeños tragos de un licor que el paso del tiempo había transformado en exquisito. No recuerdo risas pero si sonrisas relajadas. Tampoco recuerdo mucho más porque entre los cinco dimos cuenta de la botella, y la mañana siguiente experimenté mi primera resaca. El abuelo aceptó a regañadientes la transición y la monarquía. Por eso compró una botella de coñac y se la entregó a mi padre antes de morir aquel verano del setenta y ocho. Los días, como los años, pasaron entre ilusiones y decepciones. Mi padre guardó su botella con la esperanza  de la vuelta de la República, (como le prometió a su padre), o quizás secretamente, anhelando  la llegada de un mundo mejor. Lo cierto es que nunca pudo abrir su botella ya que murió súbitamente el pasado otoño. Ahora yo tengo la botella en una estantería, acumulando el polvo y los años a la espera de algo digno que celebrar.

Rafael Jaime i Moreno
Cork 11-8-08

dimarts, 2 de maig de 2017

ahir va ser primer de maig

(Continua des de l'entrada d'ahir: avui és primer de Maig)

Com a conclusió d'aquesta sèrie d'entrades en relació al Primer de Maig, m'agradaria dir que l'article que Wire dedicava el passat mes de Març (1) ha posat a la llum la meva ignorància sobre moltes coses que resumeixo a continuació:
  • No havia llegit gran cosa sobre Murray Bookchin (2) i encara menys sobre l'anarquisme a Turquia (3)
  • No tenia ni idea de que, des de la presó on està complint una sentència de cadena perpetua, Abdullah Öcalan (4), lider del PKK, tingués un bescanvi de correspondència amb Murray Bookchin que va tenir com resultat la reorientació de l'estratègia política del PKK, l'abandonament del marxisme-leninisme i el llançament d'un projecte internacionalista basat en un Confederalisme Democràtic (5) que té per objectiu el rebuig del nacionalisme i de la presa del poder, que son reemplaçats per un projecte de democràcia assembleària, molt propera del  municipalisme llibertari, una economia col·lectivista, un sistema de federalisme integral entre municipis i una cooperació paritària i multiètnica en un sistema d'organització i de presa de decisions autogestionats (6).
  • Tampoc tenia ni idea de l'existència de Rojava (7), ni molt menys de que en aquest territori ja s'estigui aplicant des del Març del 2016 el projecte del Confederalisme Democràtic, després d'una declaració realitzada pels representants dels pobles que viuen en aquest territori: kurds, àrabs, assiris i altres pobles encara més minoritaris. I encara tenia menys idea de que aquesta declaració es va presentar com un model federal de futur pel conjunt de Síria (7). 
Tot aquest cúmul de coses que desconeixia les resumia força bé en 2014 David Graeber en un article publicat a The Guardian, on exposava la seva incomprensió pel desconeixement que hi havia al món sobre tot el que estava passant al Kurdistan Siri i ho comparava amb el desconeixement sobre el que havia passat durant la Revolució i la Guerra Civil a Espanya (9).

Com tenim la premsa que tenim, i ens informa del que ens informa, potser no estigui de més de fer un salt de tant en tant a aquest enllaç per trobar una informació més contrastada: thekurdishproject.org

    1. Andy Greenberg: How an Anarchist Bitcoin Coder Found Himself Fighting ISIS in Syria, Wire, 29.03.2017
    2. Wikipedia: Murray Bookchin
    3. Wikipedia: Anarchisme en Turquie
    4. Wikipedia: Abdullah Öcalan
    5. Wikipedia: Confederalisme Democratique
    6. Wikipedia: Influences de la pensée libertaire sur le mouvement kurde
    7. Wikipedia: Rojava 
    8. Syria conflict: Kurds declare federal system, BBC, 17.03.2016
    9. David Graeber: Why is the world ignoring the revolutionary Kurds in Syria?, The Guardian, 08.10.2014

    dilluns, 1 de maig de 2017

    avui és primer de maig

    A female fighter from the Kurdish People’s Protection Units, seen in Raqqa province on May 25 2016.
    DELIL SOULEIMAN/AFP/Getty Images
    (Continua des de l'entrada d'ahir: demà és primer de Maig)

    Seguint amb les declaracions recollides per Wire (1), després del seu viatge a Rojava, Amir Taaki deia que:
    No hi ha hagut una revolució com la de Kurdistan sirià des de 1930", diu Taaki, comparant-lo amb Catalunya i la Guerra Civil espanyola. "És una de les coses més importants que han succeït en la història de l'anarquisme. La gent del Kurdistan sirià estava posant en pràctica els ideals anarquistes que Taaki esperava que l'Internet i bitcoin algun dia podria fer possible.
    Taaki va quedar molt impressionat per la formació política dels rebels kurds que va conèixer, que citaven autors com Proudhon, Bakunin, i un filòsof nord-americà molt conegut al Kurdistan sirià, Murray Bookchin.

    Després del seu fracàs com a combatent, es va instal·lar a la ciutat nord-oriental d'Al Malikiya, i després de Qamishli, la capital. Es va unir a la comissió d'economia de la regió i es va inscriure a l'acadèmia de la llengua del Kurdistan sirià per aprendre kurd. Va començar a treballar per fer-se útil en la reconstrucció del país. Va formar la població local sobre l'ús de programari de codi obert i l'Internet, creant un pla d'estudis ideològic per a tots els estrangers que van venir a Kurdistan sirià. Va ajudar a construir una fàbrica de producció de fertilitzants, també va treballar en un projecte de recerca sobre panells solars, va escriure una guia per als estrangers que volguessin aprendre kurd, i va ajudar a iniciar la revista revolucionària de dones joves.

    El Maig del 2016. Amir torna a Londres per recollir fons pel finançament de nous projectes a Rojava, en un viatge que presumia seria de curta durada. La policia britànica l'esperava i el va emmanillar a l'avió, li va confiscar els seus tres telèfons i els ordinadors portàtils i el va conduir a un centre especial d'investigació anti-terrorista on va ser interrogat. Un dia després, Amir es trobava sota arrest domiciliari a la casa de la seva mare a Broadstairs, i havia de presentar-se a la policia local tres cops per setmana. Ha estat des de llavors en una mena de limbe legal i sense passaport.


    1. Andy Greenberg: How an Anarchist Bitcoin Coder Found Himself Fighting ISIS in Syria, Wire, 29.03.2017

    diumenge, 30 d’abril de 2017

    demà és primer de maig

    Amir Taaki
    Hi ha gent que recorda que demà és commemora la lluita obrera per l'obtenció de la jornada de vuit hores i el record als anarquistes caiguts sota la repressió que va seguir aquella data (1). La majoria però, només pensa en no trobar massa caravana en el retorn del pont. A França, altres pensaran amb el Muguet (2). I uns pocs, davant de la indiferència més absoluta, seguiran enredant la troca ficant a la pàgina que Wikipedia dedica al 1er de Maig les imatges de Marx, Engels, de la Unió Soviètica o d'allò que ells anomenaven la República Democràtica Alemanya ... com si els comunistes haguessin estat al darrera d'aquella conquesta social.

    Però avui no tinc ganes de parlar ni de la Revolta de Haymarket ni dels anarquistes coneguts com els Màrtirs de Chicago (3). No tinc ganes de recordar als morts, sinó als seus hereus. Uns hereus que es troben a llocs insospitats per la majoria dels que avui es passaran fent cues a la carretera o als aeroports.

    Avui m'agradaria compartir amb tu un article sobre Amir Taaki publicat el passat mes de Març a Wire (4). Potser sigui millor començar dient que vaig descobrir que Amir no té encara 30 anys, que és fill d'un pare iranià i d'una mare britànica i que és practicant i proselitista de l'esperanto (6).

    Autodidacta en programació de software, va participar al moviment Free Software (7) i es va convertir en un remarcable desenvolupador de software per Jocs i en programes de criptografia,  alhora que defensor de moviments com Anonymous (8). Tot i que possiblement no sigui el seu creador, Amir és conegut arreu del món com el lider del projecte Bitcoin (9): una moneda digital descentralitzada que escaparia al control dels governs i de les institucions financeres internacionals (10).

    Després d'una curta estada en un esquat a Catalunya en 2013 (11), a principis del 2014 la revista americana Forbes l'incloïa en una llista de 'Britànics menors de 30 anys ... i propers multimilionaris que donaran forma al món en les pròximes dècades' (12). Un any després al Febrer del 2015, Amir va agafar un vol a Madrid per desplaçar-se fins Suleimaniya al nord de l'Iraq, una etapa que el portaria fins a Rojava, al Kurdistà que es troba dins de les fronteres sirianes, on un inesperat moviment anarquista estava lluitant per la seva supervivència contra l'Estat Islàmic i el Govern de Damasc.

    En unes declaracions recollides per Wire, Amir deia que:
    "No hi ha hagut una revolució com la de Kurdistan sirià des de 1930", diu Taaki, comparant-la amb la de Catalunya i la que va tenir lloc durant la Guerra Civil espanyola. "És una de les coses més importants que han succeït en la història de l'anarquisme."
    (Continuarà)

    1. Wikipedia: Día Internacional de los Trabajadores
    2. Pourquoi offre-t-on des brins de muguet le 1er mai?, Le Figaro, 01.05.2016
    3. Wikipedia: Revuelta de Haymarket
    4. Andy Greenberg: How an Anarchist Bitcoin Coder Found Himself Fighting ISIS in Syria, Wire, 29.03.2017
    5. Wikipedia: Amir Taaki
    6. Wikipedia: Esperanto 
    7. Veure Stallman: Free Software for a Free Society, publicat el 16.01.2017 en aquest blog
    8. Wikipedia: Anonymous 
    9. Wikipedia: Bitcoin
    10. Guide: What is Bitcoin and how does Bitcoin work?, BBC, 24.01.2014
    11. Eva Dallo: El gurú del 'bitcoin' vive en una comuna de Barcelona, El Mundo, 01.12.2013
    12. Rob Cooper: British, under 30... and the world's next billionaires: The UK entrepreneurs that Forbes say will shape the world for decades to come, Daily Mail, 07.01.2014

    dissabte, 25 de març de 2017

    chazz valentine

    Dissabte passat vaig publicar una entrada sobre un grup neó-zelandès que pocs coneixíem: The Rabble. Avui et proposo escoltar una mena de spin-off d'un dels germans que d'aquella banda: Chazz Valentine amb un estil i un look diferents. Pots trobar l'historial impressionant del grup a wikipedia i els seus vídeos al canal youtube therabble. Com intro, avui et proposo escoltar aquests temes (no et perdis les imatges del segon!, ... crec que tu ja m'entens).