la velocitat de la llum vs la velocitat del so

El passat mes d'agost un conegut consultor informàtic del cap i casal publicava a LinkedIn aquesta imatge que circula per twitter des del 2013. Més val que no t'ho prenguis en clau de conya, perquè fa pocs dies, a La Vanguardia (1), parlaven d'un estudi publicat ja fa temps a PLOS|One (2) que afirma que: 'el nostre cervell triga menys d'un segon a generar una primera impressió de les persones a les que acabem de conèixer'. I que 'la primera impressió dominarà sempre, sense importar la quantitat de vegades que vegem a aquesta persona' ...

Et proposo que et passis per qualsevol dels articles referenciats a continuació i que et llegeixis la noticia o les conclusions de la 'recerca' amb més detall. En concret, crec que la historia del 'hello' o la dels 'colors' et permetrà comprovar que el teorema de la imatge també es pot confirmar sense necessitat d'escoltar a ningú.

Tot això de les primeres impressions que'ns fem d'algú i que no canvien amb el temps no son més que rucades però. Jo recordo que quan vaig conèixer en Hands, la primera impressió que'm va fer era la d'estar davant del cosí de Calimero. I uns mesos després, amb el canvi de look, vaig tenir la impressió de creuar-me el cunyat de Marvin a una processió de Setmana Santa. En cap moment però vaig pensar que me l'acabaria estimant tant, com ha acabat passant amb el temps.

També és veritat que, quan vaig conèixer en Sinfu, vaig anar disparat a l'església de Sant Martí, a Cerdanyola, per pregar-li al sant que aquell individu no fos mai el meu gendre. Com el sant ha respectat el tracte, també m'estimo molt en Sinfu.

Pel que fa als altres membres del politburó, com son homes públics (que lleig que queda en versió femenina!) i tenen l'agenda saturada, no afegiré res més. 

---

1. TORRES, Guillermina (2016): Cómo podemos cambiar la primera impresión que tenemos de alguien, La Vanguardia, 20.09.2016 (veure article original a Cribeo)
2. McALEER, Phil; TODOROV, Alexander and BELIN, Pascal (2016): How Do You Say ‘Hello’? Personality Impressions from Brief Novel Voices, PLOS|One, 12.03.2014, http://dx.doi.org/10.1371/journal.pone.0090779

imelda may - mayhem

Imelda May

Diu la llegenda que quan en Long John va descobrir que Mario Lanza era rocker i que Imelda May tenia una relació sentimental a Viladecans, amb el propietari d'una franquícia d'una coneguda multinacional de l'alimentació, la seva vida va canviar i va decidir deixar la musica per seguir la traça de Richard Branson.

Va ser llavors que va trucar en Sinfu que, en aquells temps, treballava pel GS sota la cobertura d'un pastor anomenat Manolín a la Iglesia Evangélica Filadelfia de Sabadell. Durant un temps tot va anar força bé. En Sinfu i en Long John es van fer una pasta transformant vells números del DAG en paper de fumar, tenien unes caravanes pagades per la Xene que no estaven gens malament (en Sinfu encara en té una!), i el Mercedes oficial, clar. Un bon dia però, en Sinfu va dir-li al patriarca que'n Long John era del Madrid i van haver de sortir per cames. Després va passar el que va passar i, la resta, ja no és més que una vella historia.

Passats Tèrbols (1984)

Bé, regirant calixos per Sabadell, vaig trobar algunes fotografies, (menys de les que pensava trobar) de la nostra gira atlàntica de 1984. Voldria pensar que no m'equivoco i que va ser aquell estiu. Les dues fotografies superiors a l'esquerra són a Santander, i la superior a la dreta a un bosc d'eucaliptus a Galícia, on en Hands fa el mono. Ara bé, les dues inferiors són a Praia Samil i a Vigo. No em deixa indiferent la similitut dels colors que vesteix en Hands amb els de l'uniforme de la Guardia Civil o de la Legión! Ara que, en Long John amb espardenyes i mitjons blancs esportius, va crear escola en el món de la moda, per no parlar del color de la camisa ...

Ah, quins temps! Praia Samil, bressol d'una banda imprescindible per  qualsevol amant de la música dels vuitanta: Mercator & Cia, amb els temes dels seu únic single. 

• Cara A: No plantes ajos en mi tumba.
• Cara B: Cementerio en el Atlántico. 

L'Assumpta encara té dubtes sobre la qualitat dels espaguetis quadrats o rodons? 

I el Doc, s'ha despenjat mai més la càmera o encara la porta al damunt? 

passats tèrbols (1984-1987)

Galícia (1984)

Port de la Bonaigua (1987)

Fisterra (1984)

Com dèiem ahir, la troballa d'aquestes fotos vintage per en Doc es mereixien obrir un nou capítol de la sèrie passats tèrbols.  Conversant per phone amb en Sinfu, ens hem inclinat per pensar que les fotos corresponen més aviat al 1984. El cas és que jo no vaig poder anar amb vosaltres: possiblement perquè, per aquella època, treballava a Danone. De totes maneres, m'ha fet il·lusió afegir-me al grup amb una foto que'm va fer Lluïsa al Port de la Bonaigua el 1987, i ficar al dia les etiquetes 'passats tèrbols', on podreu trobar la sèrie de fotos vintage que hem anat penjant al GS (no estan totes les que son, però son totes les que estan!). De les fotos de Galícia dir que, en primer lloc, crec que hauríem d'agrair la realització a la Castanheira do Tenes. Dit això, destacar que m'ha fet riure el vostre look. Més, si penso amb la polèmica que s'ha muntat enguany amb la moda dels mini-shorts. En fi, que sinó fos pels mitjons blancs de tenis, esteu d'un glam total i, encara que els tios segueixin amb la moda dels bermudes d'anar a fangar, estic segur que les adolescents us trobaran d'una rabiosa actualitat. Una altra cosa son en Sinfu i na Assumpta, clar. Però és que ells, això de les modes ... A més, que a en Sinfu li anava més el look d'en Mungo Jerry. Per cert, Sinfu, si encara tens la càmera que portaves a Fisterra, pensa que a eBay podries treure't una pasta!  I ara una qüestió que me treu la son. Si punxeu la foto del carro i l'amplieu, veureu que hi ha un tio al darrera. Estava fent el que jo m'imagino que estava fent?

sobre la cadena de restaurants d'en Long John ...

la cadena inculpada

Mentre que el pobre Long John estava al CCCB seguint amb interès el curs: Dels camps de cotó a l'era Obama: històries amb blues, la penya del Center for Science in the Public Interest (CSPI) ha publicat un estudi on es fica de manifest que, el menjar que es serveix a la seva modesta cadena de restaurants, és una bomba calòrica que deixa els Kentucky Fried Chicken en la categoria de restaurants macrobiòtics. Entre la publicació de l'estudi i el seu ressò mediàtic, el pobre Long John està més deprimit que un profe d'Anàlisi Territorial. Jo me sento culpable, clar. Com a mi no m'agrada parlar malament dels companys, no vaig advertir-lo del perill que corria quan va dir que el Sinfu era un expert en cuinar peix i que li havia passat una recepta collonuda.  Clar que, també s'hauria pogut fixar en el Sinfu i pensar que, anant als congressos que va, molt bé no pot estar.

Long John i el Blues

Resulta que una vella amiga del patatabrava, que s'ha trobat un curro d'estiu al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va escriure'm un mail per informar-me que havia vist en Long John inscrit a un curs dirigit per Núria Benach, directora del Dept. de Geografía Humana de la UB (en Doc ja sap qui és). El curs, asseieu-vos, porta com a títol: Dels camps de cotó a l'era Obama: històries amb blues. I tindrà lloc des d'avui 15, fins el dijous 18 de juliol 2013. Si penseu anar-hi, sabeu que només son 145 euros per inscriure's (eso no es dinero para Long John!). En fi, companys, que els camins del senyor ... no sé, però els de la geografia no deixen de sorprendrem. Ara només me queda esperar amb curiositat què farà la penya de Bellaterra per estar a l'alçada.

Habemus Papam [4] !!! : els que faltaven ...

Res, que vista l'edat del papa electe, s'ha convocat un concili al 1916 amb els cardinals que surten a la foto i s'ha decidit que el GS  presenti la seva candidatura com a Papa quan estiri la pota en Pancho 1er. El nom escollit pel nou papa seria el de Sentiat Quietem 1er. I la política del papat es basaria en una nova litúrgia basada en les contribucions marianes de The Virgin Prunes, musicalment ambientada pels temes de The Mahones, Dropkick Murphys, Flogging Molly ... Les sagristies es convertirien en pubs gestionats pel cardinal Orlandus. I per la resta, se seguiria amb l'imatge de pobresa i d'ètica instaurades pel papa precedent: utilització del transport public, l'ajuda als disminuïts, un pla de formació adequat pels membres de l'empresa, i una solució definitiva als escàndols que han sacsejat l'empresa aquests darrers anys.   Bé, hi hauran moltes més mesures. Però, pel que paguen al GS, no serà aquí que les exposarem en exclusiva !

Moltes Felicitats, Long John

Coincidint amb les festivitats pel "jubileu a la reina d'Anglaterra" (d'una punyetera vegada! afegirien els sectors més antimonàrquics del GS), l'equip de la pàgina Societat de la nostra publicació vol informar tots els lectors i simpatitzants del GS que en Long John ha fet avui 50 anys. No és sense un xic de tristor que ens ha comunicat que avui no podrà col.laborar amb la seva columna quotidiana perquè té una pila de compromisos que atendre (i una sagrada pasta que gastar-se en invitacions). També ens ha comunicat el restaurant on es festejarà tant gloriós esdeveniment, encara que ens ha demanat de guardar la màxima discreció: ningú sap on paren en Bou, en Dele i l'Edu, i no sigui cas que avui se li presentin amb les parentes i la descendència. De totes maneres ha deixat clar que na Raquel ha comprat un munt de birres, i que us podeu passar quan voleu, i a l'hora que voleu, per casa seva per felicitar en Long John. Oido, barra!

trobades interestel·lars ...

Aviam, no me feu massa cas, perquè tot això es va dir mentre en Long John demanava al cambrer una altra ampolla de vi després de haver-nos acabat la segona. Doncs que resulta que Esther va pujar a l'ascensor de l'empresa i, quan la porta es tancava, un tio va fotre la mà per tornar-la a obrir i, quan va entrar i el va veure, ella es va témer el pitjor: l'escena era més o menys calcada a aquesta. Esther, que no les tenia totes, li va dir: Quin casc més bonic que porta. Va ser llavors quan ell se'l va treure i va dir-li: Tu ets l'Esther, oi? La castanheira do Tenes. Soc l'Eduard. I el casc és un regal d'en Sinfu. Llavors van estar parlant una estona i ell va explicar-li que tenia una empresa de missatgers. Però que havien hagut algunes diferències sindicals amb el personal i els va dir que fotessin el camp, i ara ell era l'únic treballador de l'empresa i anava tirant amb un crèdit que li havia fet en Sinfu. Es van donar els números de telèfon i es van acomiadar. Poc temps després, alguna cosa va passar amb aquell número malèfic que el mòbil d'Esther es va morir de sobte i ja no va tornar a funcionar mai més. El grup de risc bacteriològic del GS ha adquirit als Encants tot el material necessari per obrir el telèfon d'Esther, treure-li la carta SIM i mirar de trobar el numero de mòbil d'en Bou. Tot està preparat i ara només falta que Esther se'n recordi d'on va deixar el fotut telèfon.