Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia urbana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia urbana. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de gener del 2016

rovira's drink

Una de les convidades pel Sinfu
sota els efectes de la Rovira's Drink
Feia temps que ho sospitàvem, però després de llegir el diari, en Long John va arribar a la conclusió de que Marta Rovira consumia alguna substància que no ens havien servit mai al Bar Sibaris de Nou Barris. Després de demanar-li al Sinfu que utilitzés els seus contactes als bars de BCN, vam identificar de què es tractava, vam passar comanda d'unes caixes al patró d'un conegut Duty Free de Viladecans i vam organitzar una festa amb VIP's al Sibaris.

La festa va ser un èxit de participació. A més d'uns punkies que havia invitat en Hands, també hi havien unes cangrejas que encara no sabem de què coneixien en Sinfu.

Gràcies a una agenda que'm vaig trobar a un taxi, també vam invitar uns quants parlamentaris i un tio que feia poc que ho havia deixat. Justament, vaig fixar-me en un tio alt i ros, vestit de militar, que estava bevent amb aquell ex-parlamentari, que no deixava de donar-li la brasa. Jo no sabia qui era el militar però, en un moment donat, es va dirigir a mi en noruec (idioma que, modestament, parlo sense accent en la intimitat) per presentar-se com el Station Commander de l'illa de Jan Mayen. Va dir-me que s'havia deixat caure en un vol privat a BCN per passar el cap de setmana, que a l'oficina de turisme li havien recomanat passar pel Sibaris abans de tornar a casa, que la beguda i les cangrejas d'en Sinfu tenien vici, però que no entenia res del que li deia l'ex-parlamentari.

Després de presentar-me amb el nom d'un antic propietari d'un pub irlandès de Cerdanyola, vam anar a reunir-nos amb l'ex-parlamentari. Vaig dir-li al noruec que l'altre estava buscant un lloc tranquil on retirar-se per escriure les seves memòries i, veient passar en Toloriu, vaig presentar-lo com el seu secretari. Sense deixar d'omplir-lis els gots a tots, vaig fer veure que traduïa del noruec i vaig dir-li a l'ex-parlamentari i en Toloriu que el comandant els invitava a fer un tomb amb el seu avió particular per anar a sopar a Londres. Tots dos van acceptar amb entusiasme i, sabent que el comandant havia de tornar a Jan Mayen, vaig tornar a omplir altre cop els gots i els vaig ficar en un taxi en direcció de l'aeroport, en un estat molt proper al coma etílic.

La festa continuava i el personal semblava ja molt perjudicat sota els efectes de la Rovira's Drink quan en Sinfu li va passar al patró del Sibaris una Visa Gold -que deia que se li havia caigut al Toloriu quan va entrar al taxi- i va demanar marisc per a tothom. Després de veure que Marta havia plantat un desconegut que se la volia lligar per anar a ballar pogos amb els punkies, vaig anar a veure en Romeva, a qui tampoc aquí ningú li feia cas. Vaig dir-li que l'ex-parlamentari que acabava de marxar l'esperava per crear la primera ambaixada del nou estat a la ciutat de Longyearbyen, a l'Arxipèlag Svalbard, on no li demanarien cap visat per entrar gràcies al fet que jo coneixia personalment al governador. Es va entusiasmar tant que en Sinfu li va passar la Visa Gold d'en Toloriu. afegint que la podia utilitzar per comprar-se un bitllet en Business Class aquell mateix vespre.

I així estaven les coses quan, a les 3h del mati, van arribar els mossos, car uns veïns s'havien queixat perquè una de les amigues d'en Sinfu, que portava un pet fenomenal, no deixava de cridar animalades pujada a un skateboard. Després d'identificar-me com l'antic propietari del pub irlandès de Cerdanyola, vaig explicar als mossos que estàvem celebrant l'aniversari de na Marta que, en aquell moment, estava dormint sota els braços de Morpheus -un amic punk d'en Hands- mentre la rata del seu nou amic li corria pel damunt. Vam dir als mossos que era ella qui havia portat les begudes comprades de contraban i qui havia forçat a beure dues ampolles a la monja del skateboard. Els mossos van anar a despertar-la, cosa que no van apreciar gaire ni ella, ni en Morpheus, ni la rata. Potser va ser per aquest motiu que van respondre a l'amable invitació dels mossos amb cops de puny i mossegades, abans de sortir emmanillats: una escena entranyable que'n Sinfu va immortalitzar amb el seu mòbil.

Res més, sinó afegir que escric aquesta crònica sota els cocoters d'aquesta meravellosa illa del Carib on ens trobem, gràcies a una pasta que'ns va passar en Paquitu Marhuenda. La cosa va de que, quan a La Razón es van assabentar del vídeo que havia fet en Sinfu amb el mòbil, van contactar-nos per adquirir-lo. D'en Sinfu i dels seus principis morals s'han dit moltes coses (i gairebé totes son veritat!), però va ser ell qui va citar Marhuenda a un bar que està a la cruïlla dels carrers Casp i Lepant de BCN, li va fer pagar la seva consumició i la de la resta de clients i, a canvi d'una maleta que contenia l'equivalent del que li paguen per publicar el que publica, i opinar el que opina, va rebre en un llapis USB ... el vídeo de la versió en català de Zulu Dawn que'n Long John s'havia baixat feia poc per festejar el seu aniversari de noces.

Just per acabar amb aquesta historia, segons les darreres informacions que ens ha passat en Doc, l'ex-parlamentari i en Toloriu segueixen a l'illa de Jan Mayen. I pel que fa a en Romeva, mentre espera a que el rebi el governador de l'Arxipèlag Svalbard, es guanya la vida cantant cançons russes a un karaoké de Longyearbyen.

dissabte, 23 de gener del 2016

rastros de rostros en un prado rojo (y negro)


Las Casas Baratas del Prat Vermell en la revolución social de los años 30 from Rastros de rostros on Vimeo.

López Sánchez, Pere. Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta. Barcelona: Virus editorial, 2013. [ISBN: 978-84-92559-45-9]

Si encara no has sentit l'emoció de llegir la ressenya escrita per José Luis Gutiérrez Molina del llibre que encapçala aquesta entrada i al que fa referència el vídeo, fes-ho. Després, et proposo de llegir-te una altra excel·lent ressenya escrita per Miquel Fernández amb el títol de Memoria de la dignidad en acción en el menospreciado centro de las periferias a Geo Crítica.

Mentre hi ha qui es fica samarretes que fan al·lusió a conflictes que han passat a milers de quilometres d'aquí, el llibre de Pere López Sánchez i les ressenyes de José Luis Gutiérrez Molina i Miquel Fernández González recuperen la memòria històrica d'aquells que van fer a BCN la darrera revolució social que ha conegut Europa.

La española fue la última revolución, como ya se ha dicho en varias ocasiones, que tuvo lugar en el continente europeo. Hasta hoy. Se la ha podido intentar ocultar. Se la ha valorado de forma no ya negativa, sino rechazando hasta su propia existencia. Pero el hecho es que siempre está ahí, revoloteando como una sombra por encima de sus enterradores (Gutierrez Molina, 2013).

Conocemos cómo se gestó la construcción de las «Casas Baratas» en la que la especulación y la corrupción tuvieron un papel protagonista. (...) convertir los huertos-jardines en patios de 12 metros cuadrados y las casas en habitáculos de apenas 36. Eso sí construidas a toda velocidad para que sus ocupantes, trasladados con la ayuda de la Guardia Civil, dejaran cuanto antes la zona de la Exposición. Gentes de Murcia y Almería pero también nacidas en Barcelona, Aragón y Levante. (Gutierrez Molina, 2013).

Tal y como nos recuerda López Sánchez (...) el Modelo Barcelona ha existido y debe su reconocimiento mundial, a su ardua experiencia a la hora de poner el suelo de la ciudad a disposición de especuladores locales e internacionales, tanto como para perfeccionar la explotación de pobres y su control (Miquel Fernández, 2014).

La ciudad del perdón que soñó el abuelo del olímpico alcalde, Joan Maragall, nunca ha estado tan cerca de materializarse como en el periodo que va desde su elección en el año 1986 como sede de los Juegos Olímpicos de 1992 hasta el desalojo del cine Princesa en 1996. Diez años fueron suficientes para aturdir a gran parte de su población y dar rienda suelta a un capitalismo tan salvaje como el que explica en parte el estallido de la revolución que nos relata López Sánchez. (Miquel Fernández, 2014).

El nuevo libro del geógrafo que aquí se reseña (...) trata del detallado análisis de la revolución social del primer tercio del siglo pasado en el barrio barcelonés de Can Tunis. Rastros de rostros contiene una propuesta metodológica tan revolucionaria como pudieron representar los hechos que él mismo trata (...) Es quizás, la obra conocida en castellano que más se aproxima a la octava tesis sobre la historia de Walter Benjamin según la cual, no lo olvidemos, la memoria se construye sobre escombros y que para los oprimidos, los pobres, los extraños... el estado de excepción, constituye la regla de su vida ordinaria. Por ello Rastros de rostros es, no cabe duda, el más incómodo testimonio de lo posible y de sus enemigos. (Miquel Fernández, 2014).

El estado de excepción ha inundado también el pensamiento producido desde las universidades (...) Lopez Sánchez contra del estado de excepción académico que se manifiesta estableciendo qué y cómo se puede pensar, investigar o relatar. Una impronta de falsedad e hipocresía que no ha dado justa cuenta de los rastros de las efímeras victorias contra la opresión, las maneras de vivir y organizarse sin dominación de unos sobre otras. (Miquel Fernández, 2014).

Joan Margarit recita “No és de la història que tinc nostàlgia. És de la geografía”. Y ha tenido que ser un geógrafo el que nos alerte que hoy más que nunca se debe luchar en todos los frentes para que la injusticia no persista en su transmutación en norma. Por último, cabe agradecer también a la editorial Virus la publicación de un texto alejado de las modas historiográficas y de los imponderables académicos. (Miquel Fernández, 2014).


Gutiérrez Molina, J. (2013). Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta . Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, [online] [Accessed 19 Jan. 2016].

Estelnegre.org (2016). Entrevista con José Luis Gutiérrez Molina. Estelnegre.org, Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma. 30.11.2006 [online][Accessed 19 Jan. 2016].

Biblio 3W, REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES. Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XIX, nº 1063, 25 de febrero de 2014 [Serie documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]

dimecres, 20 de gener del 2016

el barri gòtic: de símbol nacional a parc temàtic

Avui m'agradaria compartir amb tu un article publicat a la secció Catalunyaplural de eldiario.es i la tesi doctoral de Agustín Cócola sobre l'artificialitat que amaga el disseny arquitectònic del que avui coneixem com el Barri Gòtic: Una zona monumental que puede considerarse fruto de la imaginación del escritor Ramón Rucabado, que en 1911 propuso en un artículo en la revista Cataluña la creación de “un barrio gótico” que “sería como un estuche precioso que custodiaría las joyas riquísimas de Barcelona, la Catedral y el Palacio de los Reyes”.


J.J. Caballero (2015). El Barrio Gótico o cuando las apariencias engañan. eldiario.es, 31.12.2015 [online] Available at:  [Accessed 7 Jan. 2016].

Agustín Cócola Gant: El barrio gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temàtico. Scripta Nova. Revista electrónica de geografia y ciencias sociales.Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98 Vol. XV, núm. 371, 10 de agosto de 2011.[Nueva serie de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]

dimecres, 14 d’octubre del 2015

els lladres d'espais públics i la psicogeografia

Un article de Valeria Saccone, publicat el passat 06.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, ens presenta Luca Picardi i el seu blog: privatepublicplaces.com. Una crònica de l'apropiació dels espais públics pels interessos privats a Londres, la ciutat on viu.


L'espai urbà, que abans era de tots, i que s'està està convertint poc a poc en un privilegi de les elits.
No estic del tot segur del que és un lloc públic privat. Són espais profundament desconcertants que es camuflen constantment en el paisatge urbà. Arriben a semblar completament públics, sovint en forma de places, zones comercials, apartaments de luxe i oficines. El que distingeix de les zones públiques aquests espais que semblen públics, però que són propietat d'empreses, és la sofisticada arquitectura de vigilància i la presència d'agents de seguretat privada que els patrullen.
 L'estètica desolada d'aquests districtes els converteix en llocs depriments i avorrits. Hi ha una manca absoluta de personalitat en ells que fa que s'assemblin més a les sales d'espera dels aeroports que als veïnats que coneixem.
Luca Picardi afirma que s'ha inspirat en l'obra de Guy Debord i els Situacionistes dels anys 60. D'ells ha heretat el concepte de la psicogeografia que, en complement de l'apunt de l'autora al seu article, ha estat descrit així a Wikipedia :
La psychogéographie, contrairement à ce que ce mot pourrait laisser penser, n’est pas un concept de la géographie. Ce néologisme a été créé par un mouvement d’inspiration marxiste, l’Internationale situationniste, en la personne de Guy Debord.

Par l’intermédiaire notamment de la pyschogéographie, les situationnistes ont développé une réflexion sur la question urbaine qu’ils inscrivaient en réaction à l’urbanisme fonctionnaliste. Leurs descriptions de l’espace urbain dénoncent un espace perçu comme ennuyeux. L’urbanisme fonctionnaliste est en outre accusé d’organiser une sorte d’aliénation au services des temples de la consommation avec en point d’orgue l’impossible « réappropriation de l’espace urbain par l’imaginaire ».

Selon l’Internationale situationniste, la ville, érigée en suivant les principes de l’urbanisme fonctionnaliste provoque la mise en place d’un dispositif d’isolement, d’exclusion et de réclusion des citadins, in fine, la ville participe à l’établissement d’un ordre dans lequel le désir n’a pas sa place.

Leur projet est de refonder la ville afin de créer des ambiances inédites permettant la construction de situations, c’est-à-dire des moments de vie à la fois singuliers et éphémères.

dimarts, 10 de març del 2015

els perills de l'autosatisfacció

Els arquitectes estrangers
es queden "apabullats"
Diu la llegenda que el 1789 els pobres van anar a manifestar-se davant de Versalles al crit de: "Nous n'avons pas de pain!". Escoltant l'enrenou, Marie-Antoinette va demanar a un soldat què volia aquella gent. El soldat va respondre-li que tenien gana i demanaven pa per menjar. La reina va sacsejar el cap amb sorpresa: "No tenen prou pa? Doncs que mengin brioix!"

Dijous passat vaig quedar-me tant "apabullat" com, segons Giovanna Carnevali (1), es queden els arquitectes europeus que visiten BCN. Una ciutat que te en el Besòs un riu de mida europea, com el Sena. Ho diu Vicente Guallart, arquitecte en cap de la ciutat de BCN en el tercer debat de El Mirador, que va tenir lloc dilluns passat a La Vanguardia, i que aquest diari publicava així: Interés mundial por el cambio de modelo que afronta la ciudad de Barcelona (2).

En sintonia total amb l'oligarquia del monocultiu industrial del totxo, l'únic model de industria local que sembla conèixer aquest país, uns il·lustres intel·lectuals del ram participaven a un debat on es repensava el model de ciutat, apostaven per omplir-la de més pisos, renovar els existents, tancar carrers, obrir el cel, crear nous centres ... Seguir despertant l'admiració d'un planeta que es passa el dia mirant el que passa a BCN.

Jo no he escoltat encara als telenotícies o a la premsa europea ningú que parli de BCN comparant el Besòs amb el Sena. Només llegeixo coses sobre l'escandalós deute privat i públic, l'atur esgarrifós, la vergonya dels desnonaments ... Clar que, a la premsa de casa nostra tampoc he llegit res sobre un pla nacional per des-contaminar els embassaments de Flix o Mequinensa, per aturar la regressió del Delta, definir un model de territori equilibrat on BCN no sigui el Madrid de Catalunya ...

Potser hauria de llegir una mica més la premsa de casa nostra. Potser que altres haurien de llegir com va acabar Marie-Antoinette.


  • (1) Potser que a Giovanna li va passar pel cap dir que tots els arquitectes estrangers que visiten BCN pateixen el síndrome de Stendhal i el que li va sortir és que es queden "apabullats".
  • (2) Si vols llegir un article que et mostrarà la burgesia perdent els pedals, indiferent al que passa al carrer, fent prova d'un autisme suïcida, no deixis de llegir aquest article i el  vídeo que l'acompanya: El Mirador. Barcelona hará de las Glòries y Sagrera el gran centro urbano. La Vanguardia, 05.03.2015. Afortunadament el nivell de niciesa profunda d'algunes de les intervencions al vídeo et dona el sentiment d'estar veient un film còmic.

dijous, 24 d’octubre del 2013

time lapses: Lausanne



Si us ha picat la curiositat, haureu vist que hi han 'time lapses' de tot arreu i per a tots els gustos. Entre els de Lausanne, he trobat aquest, que m'ha deixat fregit. Ens passem la vida comentant que aquesta ciutat ja no és el que era, que comença a veure's brutícia per tot arreu i ... veient les imatges d'aquest vídeo, en particular les de la estació, m'he donat compte que ... Estic completament integrat!  Deixant de banda el fet que no veureu ningú netejant, dieu-me quants papers per terra heu arribat a comptar?   Tornant als 'time lapses', un que m'agrada molt és aquesta compilació de postes de sol: alguns dies son molt espectaculars.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Midnight Barcelona



El passat 14.10.2013, el Periódico publicava un article on l'autor ens parlava d'un time-lapse sobre Barcelona realitzat per un bielorús, i el complementava parlant d'un altre treball d'un mexicà establert a la ciutat.

Vull imaginar que l'autor de l'article no coneixia els treballs impressionants d'en Pau García Laita, i que per això ni el va mencionar. Just afegir que t'encoratjo a visitar l'espai d'en Pau a Vimeo, o d'altres treballs amb MadFilms. Pel que fa al vídeo d'aquesta entrada, dir que a youtube està inclòs al canal de The Documentary Network i que pots trobar més informació sobre els cinc mesos de treball que hi han darrera la seva realització en aquest enllaç. També et proposo de veure l'interessant tilt–shift: Summer Barcelona, realitzat durant l'estiu 2012 i que va ser seleccionat com Staff Pick pel personal de Vimeo l'Octubre del 2012.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Berna: una ciutat especial


 
Berna no és la ciutat més important del país. En nombre de habitants, comparteix gairebé el quart lloc amb Lausanne (un xic menys que el barri de Sant Andreu de BCN). Té un aeroport, però el tràfic de passatgers no pot comparar-se amb els aeroports de Zürich, Genève o Basel. La seu del parlament federal es troba a la vila, però el tribunal federal es troba a Lausanne, i la seu de la radio-televisió suïssa alemanya, es troba a Zürich. Té una universitat, però les escoles politècniques federals es troben a Zürich i a Lausanne

dimecres, 18 de setembre del 2013

l'economia circular: França

El concepte d'economia circular es pot definir, de manera resumida, com un concepte econòmic que s'inscriu en el context del desenvolupament sostenible, i està basat en els conceptes d'una economia ecològica que té per objectiu la producció de béns i serveis, reduint en gran mesura el consum el i malbaratament de matèries primeres i les fonts d'energia no renovables. Aquest concepte, darrere del qual treballa molt activament la Ellen MacArthur Foundation (enllaç recomanat!), està molt fortament influenciat pel de Cradle-to-cradle design que es pot definir, de manera resumida com: un marc global: econòmic, industrial i social, que busca crear sistemes que no només són eficaços, sinó també essencialment lliure de residus.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Alemanya insòlita: la immigració



Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un reportatge d'Euronews sobre els problemes de la immigració a Alemanya que es va emetre el passat divendres 06.09.2013. Espero que pugui arribar a canviar moltes idees equivocades sobre aquest gran país i la gent que l'habita. També m'agradaria que aquells que es passen el dia llençant idees equivocades sobre aquest país reflexionin dos minuts abans de fer-ho.

dimarts, 10 de setembre del 2013

britains got talent 3

London: Talkie-Walkie
Font-Romeu: Four Solaire
La sèrie Britains Got Talent no es podia acabar avui sense mencionar la darrera proesa arquitectònica de la City de Londres: l'edifici conegut com Walkie-Talkie. Aquest edifici es va donar a conèixer arreu del mon quan el Financial Times va publicar un reportatge en el que el propietari d'un Jaguar afirmava que, la forma parabòlica de l'edifici i l'efecte mirall, li havien fos literalment un dels retrovisors del seu cotxe. Un perruquer, que té el seu negoci davant de l'edifici, també va declarar que les altes temperatures li havien cremat una catifa. I un periodista va arribar a fregir un ou al davant de la càmera. Simon Foster, fisic solar, va poder mesurar una temperatura arran del sol de 92°C. Entre les mesures que es van prendre ràpidament n'hi han dues que destaquen pel seu elevat nivell tecnològic: la prohibició d'aparcar a la zona de més alt risc i la construcció d'una bastida temporal que cobreix una part de la superfície de vidre de l'edifici. Però, amb tot, el més insòlit ve a continuació.

dimecres, 4 de setembre del 2013

geografia urbana de demà? (3/3)


Montréal, 28.12.2012
Avui us proposo de tancar el recorregut que hem fet del dossier: Reinventing towns and cities amb un article de Benjamin Keller: Densifier les villes, sauver les campagnes. Un article que ens presenta l'extensió urbana com el fracàs de les viles a absorbir el creixement de la  seva població. Es el cas de Zürich, on la població ha passat de 440'000 habitants el 1960 als 377'000 actuals ... gràcies a una eficaç xarxa de trens de rodalies!  

Com aplicar la legislació Suïssa sobre el territori, basada en una  organització urbana policèntrica a un país on, segons les previsions demogràfiques, la població augmentarà en 800'000 habitants d'aquí a l'any 2035? Amb l'idea de base de densificar l'interior del perímetre actual de les viles, l'autor analitza dues proposicions provocadores (...)


dimarts, 3 de setembre del 2013

geografia urbana de demà? (2/3)

Parlàvem de teories urbanes i de la seva praxis en la planificació del territori suís: una praxis orientada vers una organització urbana policèntrica. Es el moment de recordar que en Peter Hall (2009): The Polycentric Metropolis: Learning from Mega-City Regions in Europe, ens presenta al seu llibre el nord de Suïssa com un dels cluster of cities and towns, physically separate but intensively networked in a complex spatial division of labor.
Ara bé, quina és la talla ideal de les ciutats que han d'integrar aquests clusters?  (...)

dilluns, 2 de setembre del 2013

geografia urbana de demà? (1/3)

EPFL - Rolex Learning Center
En la seva edició del mes de Març, la revista Reflex, editada per l'escola politècnica de Lausana (EPFL), publicava un dossier especial: Reinventing towns and cities amb una sèrie d'articles que he trobat força interessants.