 |
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
dissabte, 12 de novembre del 2016
noam chomski: requiem for the american dream
diumenge, 12 de juny del 2016
time does not pass, it continues ...
Els 70's van ser els anys de la Guerra de Vietnam. De Solzhenitsyn parlant dels camps de la mort a l'URSS o del film narrant la mort de més d'un milió de cambodjans assassinats pels comunistes a Killing Fields amb musica de fons de Mike Oldfield. Dels gairebé dos milions de refugiats vietnamians fugint del comunisme: els Boat People. La Guerra freda en tota la seva esplendor i Roger Moore fent de James Bond. Els anys de la Guerra de Yom Kippur. Del cop d'estat a Xile i de la vaga de crims a Sud-amèrica sota el paraigües de la "Operación Cóndor". Els anys de la revolució portuguesa i el procès de descolonització (la de Guinea Ecuatorial data de 1968!). Els anys de "Vente a Alemania, Pepe", de les acaballes del franquisme i de l'inici de la revolució conservadora amb Thatcher ... i tantes altres coses de les que ocupar-se i de les que preocupar-se.
Però com diu un vell refrany hebreu: Tothom es queixa de la manca de diners, però ningú ho fa per la manca de cervells. Vull dir que el dilluns de la setmana passada parlava del pollastre que es va organitzar amb les interpretacions abracadabrants d'un tema de Don McLean: American Pie que, com tants altres, no va arribar a casa nostra fins molt més tard. I clar, al bell mig de tot el que estava passant al món, vaig trobar-me al bell mig de discussions al·lucinògenes entre els companys que llegien les revistes musicals de l'època i defensaven, o no, però en tot cas de manera fanàtica, les opinions dels rucs que publicaven en elles.
Molta penya diu que va lluitar contra el franquisme. Recordo haver-los vist durant les pauses dels durs combats discutint al bar si preferien els Beatles o els Rolling Stones. O donant la brasa amb rollos anestèsics sobre els Beatles i el seu viatge a la Índia, o si Yoko Ono acabaria per carregar-se la banda. I com no en teníem prou de religions, els gurus i les sectes que'ns van caure al damunt amb el misticisme de la sèrie de TV Kung-Fu i els efectes de l'àcid sobre George Harrison. Tot plegat però, pura conya comparat amb el pollastre que es va organitzar amb els missatges satànics subliminars durant els anys de les psicofonies i les cares de Bélmez ...
Podria mentir dient que el paroxisme de l'absurd dels missatges subliminars el va marcar un tema de The Eagles: Hotel California i els debats encesos sobre els seus missatges satànics. Però no seria veritat car, més tard, ens va caure la pedregada del backmasking: la tècnica que permet gravar missatges subliminars que només podien ser descodificats si escoltaves un vinil en el sentit invers al que la pista musical tenia quan es va publicar.
Missatges satànics subliminars que alguns deien haver trobat al Stairway to Heaven (1971) de Led Zeppelin. I, ja més tard, en temes de Ozzy Osbourne, Judas Priest, Marilyn Manson ... Els freaks dels 70's buscaven desesperadament aquests missatges a tots els vinils: molts van quedar miserablement ratllats per sempre més en l'intent de trobar en ells allò que no tenien.
I com que érem pocs, la TV franquista va decidir-se a contribuir amb les emissions d'en Jiménez del Oso i les seves histories abracadabrants. Encara que cal dir que també van coincidir durant els 70's amb altres histories que pretenien ser més serioses i eren recitades per altres dos cracks: en Luis Miravitlles i en Rodríguez de la Fuente.
Tot i ser ateu, dono gràcies a 10 que els 70's també fossin els anys d'una Velvet que'ns va deixar Lou Reed. Sobretot l'època del naixement de Ramones i del punk rock. Val, també del Glam i Jaime Morey a Eurovisió, però avui no toca.
I just per acabar, un missatge per aquells que van viure i/o participar en aquella dècada d'imbecil·litat col·lectiva -superada amb escreix per la següent- i que es permeten de dir que el jovent d'avui en dia no té res al cap: “Time does not pass, it continues”, que deia Marty Rubin, activista gai i autor d'un llibre que poca gent s'ha llegit: Boiled Frog Syndrome.
 |
| Antoni Gaudí era hipster? |
 |
| Tip y Coll: els 70's a l'Espanya de Franco |
Podria mentir dient que el paroxisme de l'absurd dels missatges subliminars el va marcar un tema de The Eagles: Hotel California i els debats encesos sobre els seus missatges satànics. Però no seria veritat car, més tard, ens va caure la pedregada del backmasking: la tècnica que permet gravar missatges subliminars que només podien ser descodificats si escoltaves un vinil en el sentit invers al que la pista musical tenia quan es va publicar.
I com que érem pocs, la TV franquista va decidir-se a contribuir amb les emissions d'en Jiménez del Oso i les seves histories abracadabrants. Encara que cal dir que també van coincidir durant els 70's amb altres histories que pretenien ser més serioses i eren recitades per altres dos cracks: en Luis Miravitlles i en Rodríguez de la Fuente.
 |
| Nota: Ramones no van estar mai afiliats al PSUC |
I just per acabar, un missatge per aquells que van viure i/o participar en aquella dècada d'imbecil·litat col·lectiva -superada amb escreix per la següent- i que es permeten de dir que el jovent d'avui en dia no té res al cap: “Time does not pass, it continues”, que deia Marty Rubin, activista gai i autor d'un llibre que poca gent s'ha llegit: Boiled Frog Syndrome.
dilluns, 6 de juny del 2016
don McLean - american pie
American Pie, és un dels temes més estranys que mai s'han editat. Hi ha qui diu haver descodificat el significat d'alguna de les seves estrofes. Es un gran mèrit, perquè ningú pot afirmar que Don McClean hagi arribat mai a fer-ho: tot i que alguns dels seus fans van intentar descodificar el tema.
Ens ho confirma Wikipedia: McLean dedicated the American Pie album to Holly. It is also speculated that the song contains numerous references to post World War II American culture, 1960s' culture including sock-hops, cruising, Bob Dylan, The Beatles, Charles Manson and much more ... Amb tot però, com el tema data de 1971, els experts tertulianos sí semblen haver descartat els rumors de que al tema hi hagi cap referència ni a la filla ni al bar de la senyora Elvira.
De totes maneres, malgrat que ningú arribi a trobar-li un significat al tema en conjunt, els mots que va deixant anar repartits durant els seus llargs vuit minuts fan que la penya es vagi construint una historia personal sobre el seu significat. I no passa res si el teu veí s'ha construït una historia que no té res a veure amb la teva. Tampoc si va néixer molts anys més tard de la publicació del tema i no ha escoltat parlar mai de cap personatge dels que es mencionen.
A qui pot importar-li el que diu el tema, si el tema li diu a la penya allò que aquesta vol que li digui, i la transporta a la nostàlgia d'un passat que no va conèixer i del que no en té cap idea? La modernitat en estat pur als anys 70's! No tenir ni idea del que es parla, sense que això t'impedeixi tenir la teva pròpia opinió sobre el tema. I encara hi ha qui creu que s'ha descobert alguna cosa en psicologia social durant aquests anys.
dimarts, 5 d’abril del 2016
sobre l'aparellament dels sapiens i els neardenthals
Segons un estudi publicat a la revista Nature, els ancestres dels neandertals de les muntanyes siberianes d'Altai, prop de la frontera entre Rússia i Mongòlia, i els humans moderns van poder coincidir i creuar-se múltiples vegades al llarg de molts milers d'anys.
Si et costa de creure-ho, llegeix l'article i els comentaris dels lectors.
Sapiens y neandertales tuvieron hijos hace 100.000 años, Público, 17.02.2016
Si et costa de creure-ho, llegeix l'article i els comentaris dels lectors.
Sapiens y neandertales tuvieron hijos hace 100.000 años, Público, 17.02.2016
dissabte, 20 de febrer del 2016
des de cuba amb pepe mujica
Pepe Mujica, brutal com sempre, entrevistat per la televisió publica cubana (si, val, no hi ha cap altra ... no et perdis les pauses 'publicitàries'!).
Algunes perles de l'entrevista que pots trobar resumida a una publicació força interessant, Iniciativa Debate (2016) Entrevista. Pepe Mujica: “Los únicos derrotados son los que bajan los brazos, los que dejan de luchar. 30/01/2016.
Algunes perles de l'entrevista que pots trobar resumida a una publicació força interessant, Iniciativa Debate (2016) Entrevista. Pepe Mujica: “Los únicos derrotados son los que bajan los brazos, los que dejan de luchar. 30/01/2016.
Primero, eso del poder es complicado. Ser presidente es en todo caso sentarse en un esquinita del poder. Ningún presidente del mundo actual puede considerarse dueño del poder. El poder es una cosa mucho más vasta, que nos trasciende en sociedades donde la riqueza está muy concentrada, donde hay una globalización creciente que hace que decisiones tomadas a miles de kilómetros repercutan en el país. Entonces, lo primero es ser un poquito más humilde.
El verdadero liderazgo es aquel que hace pensar, o que lo provoca y llena de interrogantes. Naturalmente, desde el punto de vista nuestro, el que cultiva esperanzas. El horizonte no puede ser el egoísmo. El horizonte tiene que ser permanentemente la apuesta a una esperanza creativa, y que tiene que ser en el fondo positiva. Eso no quiere decir que la concretemos a la vuelta de la esquina, pero si vivimos sin esperanza no tiene sentido la vida.
Por ejemplo, lucho por trabajo para la gente de mi pueblo como presidente, y le tengo que dar ventaja a las inversiones que vienen de afuera. Y tengo que hacerlo porque tengo que generar trabajo para mi gente. Pero le estoy dando ventaja a los que ya tienen muchos recursos económicos, con lo cual estoy ayudando a la concentración de la riqueza. De ese círculo infernal no se puede salir así como así, y hay que ser consciente de ello.
Cuando tengo que salir a buscar inversiones afuera. Porque tengo que invertir para movilizar la economía de mi país y para darle trabajo a mi gente, estoy ayudando al enriquecimiento de gente que ya es rica.
Esto es lo que quiero transmitir: no somos tan fuertes como podemos pensar; ni tan independientes.
Yo soy de los escalones más pobres de lo que se puede llamar una clase media incipiente. Y me formé en mis barrios rodeado, me crié en un lugar donde morían las chacras y venían los solares de la vieja clase obrera, de sindicatos anarquistas y gorda de cuero. De los que hacían quintitas con una pala y se pasaban 20 años para construir una casa de a poco. Esos recuerdos no existen más: ni existe la gorda de cuero, ni las tradiciones libertarias, ¿verdad? Se fue.
dissabte, 23 de gener del 2016
rastros de rostros en un prado rojo (y negro)
Las Casas Baratas del Prat Vermell en la revolución social de los años 30 from Rastros de rostros on Vimeo.
López Sánchez, Pere. Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta. Barcelona: Virus editorial, 2013. [ISBN: 978-84-92559-45-9]
Si encara no has sentit l'emoció de llegir la ressenya escrita per José Luis Gutiérrez Molina del llibre que encapçala aquesta entrada i al que fa referència el vídeo, fes-ho. Després, et proposo de llegir-te una altra excel·lent ressenya escrita per Miquel Fernández amb el títol de Memoria de la dignidad en acción en el menospreciado centro de las periferias a Geo Crítica.
Mentre hi ha qui es fica samarretes que fan al·lusió a conflictes que han passat a milers de quilometres d'aquí, el llibre de Pere López Sánchez i les ressenyes de José Luis Gutiérrez Molina i Miquel Fernández González recuperen la memòria històrica d'aquells que van fer a BCN la darrera revolució social que ha conegut Europa.
La española fue la última revolución, como ya se ha dicho en varias ocasiones, que tuvo lugar en el continente europeo. Hasta hoy. Se la ha podido intentar ocultar. Se la ha valorado de forma no ya negativa, sino rechazando hasta su propia existencia. Pero el hecho es que siempre está ahí, revoloteando como una sombra por encima de sus enterradores (Gutierrez Molina, 2013).
Conocemos cómo se gestó la construcción de las «Casas Baratas» en la que la especulación y la corrupción tuvieron un papel protagonista. (...) convertir los huertos-jardines en patios de 12 metros cuadrados y las casas en habitáculos de apenas 36. Eso sí construidas a toda velocidad para que sus ocupantes, trasladados con la ayuda de la Guardia Civil, dejaran cuanto antes la zona de la Exposición. Gentes de Murcia y Almería pero también nacidas en Barcelona, Aragón y Levante. (Gutierrez Molina, 2013).
Tal y como nos recuerda López Sánchez (...) el Modelo Barcelona ha existido y debe su reconocimiento mundial, a su ardua experiencia a la hora de poner el suelo de la ciudad a disposición de especuladores locales e internacionales, tanto como para perfeccionar la explotación de pobres y su control (Miquel Fernández, 2014).
La ciudad del perdón que soñó el abuelo del olímpico alcalde, Joan Maragall, nunca ha estado tan cerca de materializarse como en el periodo que va desde su elección en el año 1986 como sede de los Juegos Olímpicos de 1992 hasta el desalojo del cine Princesa en 1996. Diez años fueron suficientes para aturdir a gran parte de su población y dar rienda suelta a un capitalismo tan salvaje como el que explica en parte el estallido de la revolución que nos relata López Sánchez. (Miquel Fernández, 2014).
El nuevo libro del geógrafo que aquí se reseña (...) trata del detallado análisis de la revolución social del primer tercio del siglo pasado en el barrio barcelonés de Can Tunis. Rastros de rostros contiene una propuesta metodológica tan revolucionaria como pudieron representar los hechos que él mismo trata (...) Es quizás, la obra conocida en castellano que más se aproxima a la octava tesis sobre la historia de Walter Benjamin según la cual, no lo olvidemos, la memoria se construye sobre escombros y que para los oprimidos, los pobres, los extraños... el estado de excepción, constituye la regla de su vida ordinaria. Por ello Rastros de rostros es, no cabe duda, el más incómodo testimonio de lo posible y de sus enemigos. (Miquel Fernández, 2014).
El estado de excepción ha inundado también el pensamiento producido desde las universidades (...) Lopez Sánchez contra del estado de excepción académico que se manifiesta estableciendo qué y cómo se puede pensar, investigar o relatar. Una impronta de falsedad e hipocresía que no ha dado justa cuenta de los rastros de las efímeras victorias contra la opresión, las maneras de vivir y organizarse sin dominación de unos sobre otras. (Miquel Fernández, 2014).
Joan Margarit recita “No és de la història que tinc nostàlgia. És de la geografía”. Y ha tenido que ser un geógrafo el que nos alerte que hoy más que nunca se debe luchar en todos los frentes para que la injusticia no persista en su transmutación en norma. Por último, cabe agradecer también a la editorial Virus la publicación de un texto alejado de las modas historiográficas y de los imponderables académicos. (Miquel Fernández, 2014).
Gutiérrez Molina, J. (2013). Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta . Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, [online] [Accessed 19 Jan. 2016].
Estelnegre.org (2016). Entrevista con José Luis Gutiérrez Molina. Estelnegre.org, Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma. 30.11.2006 [online][Accessed 19 Jan. 2016].
Biblio 3W, REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES. Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XIX, nº 1063, 25 de febrero de 2014 [Serie documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]
Si encara no has sentit l'emoció de llegir la ressenya escrita per José Luis Gutiérrez Molina del llibre que encapçala aquesta entrada i al que fa referència el vídeo, fes-ho. Després, et proposo de llegir-te una altra excel·lent ressenya escrita per Miquel Fernández amb el títol de Memoria de la dignidad en acción en el menospreciado centro de las periferias a Geo Crítica.
Mentre hi ha qui es fica samarretes que fan al·lusió a conflictes que han passat a milers de quilometres d'aquí, el llibre de Pere López Sánchez i les ressenyes de José Luis Gutiérrez Molina i Miquel Fernández González recuperen la memòria històrica d'aquells que van fer a BCN la darrera revolució social que ha conegut Europa.
La española fue la última revolución, como ya se ha dicho en varias ocasiones, que tuvo lugar en el continente europeo. Hasta hoy. Se la ha podido intentar ocultar. Se la ha valorado de forma no ya negativa, sino rechazando hasta su propia existencia. Pero el hecho es que siempre está ahí, revoloteando como una sombra por encima de sus enterradores (Gutierrez Molina, 2013).
Conocemos cómo se gestó la construcción de las «Casas Baratas» en la que la especulación y la corrupción tuvieron un papel protagonista. (...) convertir los huertos-jardines en patios de 12 metros cuadrados y las casas en habitáculos de apenas 36. Eso sí construidas a toda velocidad para que sus ocupantes, trasladados con la ayuda de la Guardia Civil, dejaran cuanto antes la zona de la Exposición. Gentes de Murcia y Almería pero también nacidas en Barcelona, Aragón y Levante. (Gutierrez Molina, 2013).
Tal y como nos recuerda López Sánchez (...) el Modelo Barcelona ha existido y debe su reconocimiento mundial, a su ardua experiencia a la hora de poner el suelo de la ciudad a disposición de especuladores locales e internacionales, tanto como para perfeccionar la explotación de pobres y su control (Miquel Fernández, 2014).
La ciudad del perdón que soñó el abuelo del olímpico alcalde, Joan Maragall, nunca ha estado tan cerca de materializarse como en el periodo que va desde su elección en el año 1986 como sede de los Juegos Olímpicos de 1992 hasta el desalojo del cine Princesa en 1996. Diez años fueron suficientes para aturdir a gran parte de su población y dar rienda suelta a un capitalismo tan salvaje como el que explica en parte el estallido de la revolución que nos relata López Sánchez. (Miquel Fernández, 2014).
El nuevo libro del geógrafo que aquí se reseña (...) trata del detallado análisis de la revolución social del primer tercio del siglo pasado en el barrio barcelonés de Can Tunis. Rastros de rostros contiene una propuesta metodológica tan revolucionaria como pudieron representar los hechos que él mismo trata (...) Es quizás, la obra conocida en castellano que más se aproxima a la octava tesis sobre la historia de Walter Benjamin según la cual, no lo olvidemos, la memoria se construye sobre escombros y que para los oprimidos, los pobres, los extraños... el estado de excepción, constituye la regla de su vida ordinaria. Por ello Rastros de rostros es, no cabe duda, el más incómodo testimonio de lo posible y de sus enemigos. (Miquel Fernández, 2014).
El estado de excepción ha inundado también el pensamiento producido desde las universidades (...) Lopez Sánchez contra del estado de excepción académico que se manifiesta estableciendo qué y cómo se puede pensar, investigar o relatar. Una impronta de falsedad e hipocresía que no ha dado justa cuenta de los rastros de las efímeras victorias contra la opresión, las maneras de vivir y organizarse sin dominación de unos sobre otras. (Miquel Fernández, 2014).
Joan Margarit recita “No és de la història que tinc nostàlgia. És de la geografía”. Y ha tenido que ser un geógrafo el que nos alerte que hoy más que nunca se debe luchar en todos los frentes para que la injusticia no persista en su transmutación en norma. Por último, cabe agradecer también a la editorial Virus la publicación de un texto alejado de las modas historiográficas y de los imponderables académicos. (Miquel Fernández, 2014).
Gutiérrez Molina, J. (2013). Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta . Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, [online] [Accessed 19 Jan. 2016].
Estelnegre.org (2016). Entrevista con José Luis Gutiérrez Molina. Estelnegre.org, Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma. 30.11.2006 [online][Accessed 19 Jan. 2016].
Biblio 3W, REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES. Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XIX, nº 1063, 25 de febrero de 2014 [Serie documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]
dimecres, 20 de gener del 2016
el barri gòtic: de símbol nacional a parc temàtic
 |
Avui m'agradaria compartir amb tu un article publicat a la secció Catalunyaplural de eldiario.es i la tesi doctoral de Agustín Cócola sobre l'artificialitat que amaga el disseny arquitectònic del que avui coneixem com el Barri Gòtic: Una zona monumental que puede considerarse fruto de la imaginación del escritor Ramón Rucabado, que en 1911 propuso en un artículo en la revista Cataluña la creación de “un barrio gótico” que “sería como un estuche precioso que custodiaría las joyas riquísimas de Barcelona, la Catedral y el Palacio de los Reyes”.
J.J. Caballero (2015). El Barrio Gótico o cuando las apariencias engañan. eldiario.es, 31.12.2015 [online] Available at: [Accessed 7 Jan. 2016].
Agustín Cócola Gant: El barrio gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temàtico. Scripta Nova. Revista electrónica de geografia y ciencias sociales.Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98 Vol. XV, núm. 371, 10 de agosto de 2011.[Nueva serie de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]
divendres, 8 de gener del 2016
arturo pérez-reverte entrevistat per jordi évole
Arturo Pérez-Reverte, capaç del millor i del seu contrari, en una entrevista realitzada el 2013 a Ciutat Meridiana per un Jordi Évole que va saber traure petroli d'aquest singular personatge.
Jordi Évole: Entrevista completa a Arturo Pérez Reverte. Salvados, La Sexta, 20.10.2013
Jordi Évole: Entrevista completa a Arturo Pérez Reverte. Salvados, La Sexta, 20.10.2013
dijous, 17 de desembre del 2015
Salvador Seguí i l´independentisme: un discurs actual
Salvador Seguí (el Noi del Sucre), va oferir un discurs a Madrid el 19 de Gener de 1919 ,el qual feia referència a l´opinió de l´anarcosindicalisme català sobre l´independència de Catalunya:
“En Cataluña, los elementos reaccionarios del catalanismo, a menudo levantan la bandera de las reivindicaciones catalanas, en un sentido nacionalista. Y cuando más ruido hacen es en los momentos es cuando se produce un hecho social de resonancia, como si buscasen la intervención de las autoridades del Estado español para batir a los trabajadores catalanes. Nosotros, lo digo aquí en Madrid, y si conviene también en Barcelona, somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para alcanzar la libertad de Cataluña, sino para poder defender mejor sus intereses de clase y siempre dispuestos a dañar las reivindicaciones del proletariado catalán. Y yo os puedo asegurar que estos reaccionarios que se autodenominan catalanistas lo que más temen es la recuperación nacional de Cataluña, en el caso de que Cataluña no les quedara sometida ‘. Y como saben que Cataluña no es un pueblo servil, ni siquiera intentan desligar la política catalana de la española. En cambio, nosotros, los trabajadores, como sea que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, al contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo. Estad seguros, amigos madrileños que me escucháis, que si algún día se hablase en serio de independizar Cataluña de España, los primeros y quizás los únicos que se opondrían a la libertad nacional de Catalunya, serían los capitalistas de la liga regionalista y del Fomento Nacional del Trabajo. Sin embargo hay muchas pruebas que confirman mi razonamiento. No importa que proclamen su catalanismo en discursos y artículos periodísticos cuando están en Barcelona. Si piensan que se encuentran en peligro los intereses particulares de su clase acomodada, enloquecidos y corriendo tiran hacia Madrid, para ofrecer sus servicios a la Monarquía centralista, y más de una vez los habréis podido ver vistiendo la casaca de ministro. ¿Es, acaso, con la colaboración ministerial como se pueden afianzar las aspiraciones de libertad nacional de Cataluña, sometida a una monarquía centralista y enemiga de la emancipación de los pueblos hispánicos? Afortunadamente la Cataluña vejada y denostada, privada de su libertad nacional, conoce bien sus detractores y sabe de qué lado están sus verdaderos amigos y defensores. Una Cataluña, liberada de España os aseguro, amigos madrileños, que sería una Cataluña amiga de todos los pueblos de la Península Hispánica y sospecho que los que ahora pretenden presentarse como los líderes del catalanismo, temen un entendimiento fraternal y duradero con las otras nacionalidades peninsulares. Por lo tanto es falsa la catalanidad de quienes dirigen la Lliga Regionalista. Y es que esta gente antepone sus intereses de clase, es decir los intereses del capitalismo, a todo interés o ideología. Estoy tan seguro lo que digo, que sin pecar de exagerado, puedo aseguraros que si algún día Cataluña conquista su libertad nacional, los primeros, si no los únicos, que le pondrán obstáculos, serán los hombres de la Lliga Regionalista, porque en Cataluña como en todas partes, el capitalismo carece de ideología…”
Només cal canviar la Lliga d'en Cambó per la Convergència d'en Mas (i en la meva opinió també podríem incloure l´Esquerra d'en Junqueras) i....voilà, ja tenim un discurs terriblement vigent on les realitats, salvant els anys que han passat, penso que segueixen essent les mateixes. I vosaltres, què en penseu?
dimarts, 20 d’octubre del 2015
Up Against the Wall Motherfuckers
El 1966 Ben Morea fundava a Nova York la revista Black Mask, on exposava la seva particular trobada entre art i anarquisme. La base sobre la que es construiria Up Against The Wall, Motherfuckers, un grup d'activistes disposats a mostrar amb les seves accions les contradiccions d'un sistema en crisi i plantar cara als moviments de no violència de la nova esquerra americana: Flower Power won't stop Fascist Power.
A mig camí entre el surrealisme, el dadaisme, l'anarquisme i el situacionisme, els Motherfuckers van desenvolupar accions amarades d'alè salvatge i poètic amb la subversió cultural com a objectiu final.
Entre les seves accions cal destacar el 1968 la participació en la ocupació de la Universitat de Columbia (no hi han noticies de que es beguessin el whisky del rector!) al repartiment de flyers per omplir una prestigiosa galeria de Manhattan de personal sense sostre, l'abocament d'escombraries a les portes del Lincoln Center, o fotre avall la tanca de Woodstock per permetre l'entrada gratuïta al festival a aquells que no se la podien pagar ...
A mig camí entre el surrealisme, el dadaisme, l'anarquisme i el situacionisme, els Motherfuckers van desenvolupar accions amarades d'alè salvatge i poètic amb la subversió cultural com a objectiu final.
Entre les seves accions cal destacar el 1968 la participació en la ocupació de la Universitat de Columbia (no hi han noticies de que es beguessin el whisky del rector!) al repartiment de flyers per omplir una prestigiosa galeria de Manhattan de personal sense sostre, l'abocament d'escombraries a les portes del Lincoln Center, o fotre avall la tanca de Woodstock per permetre l'entrada gratuïta al festival a aquells que no se la podien pagar ...
... durant la celebració del festival de pau i amor de Woodstock, els Motherfuckers van trencar la tanca del recinte, van deixar entrar a centenars de persones gratis i, després d'assaltar les instal·lacions de l'organització, van repartir tendes de campanya i sacs de dormir entre els assistents.Si en vols saber més sobre aquest moviment, he trobat un vídeo a youtube on la penya de The Horizontal Power Hour entrevista a Ben Morea: Ben Morea and Black Mask. Pots mirar-te també un article força ben documentat de Jaime Quinto, del 2011: La historia de los Motherfuckers. Burn the museums, baby. També val la pena llegir-se un article força interessant de 2013 de la penya de laplayademadrid.es :
Samuel M. Delgado, Marcos Flórez (el de La Débil) y José Luis Maire recogen la voz de Morea -figura clave en la contracultura americana de fines de los sesenta y cabeza del grupo de afinidad Motherfuckers- durante un encuentro en Madrid en 2011, y construyen con ella, y con material archivo del grupo, un elogio de un activismo ácrata y singular que tanta falta nos hace. Este viernes 22 de febrero, el documental -parte del catálogo de la distribuidora independiente Playtime Audiovisuales- se estrenará en el cine Doré de la Filmoteca Española en un programa doble donde comparte espíritu con Chris Marker y su corto La sexta cara del Pentágono (1968)I ja molt més recent, publicat el 07.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, l'article d'Eduardo Bravo: Motherfuckers! Anarquistas en Manhattan.
dissabte, 1 d’agost del 2015
venim del nord, venim del sud (8)
 |
Potser que a les entrades precedents d'aquesta sèrie t'hagi donat la impressió de que els cristians eren els dolents que venien de fora i que els musulmans eren els autòctons i els bons d'aquest film de les salvatgeries que han provocat les religions. Doncs oblida-ho, perquè no va ser així.
Comencem per les llegendes que s'han originat recentment al voltant de la Mesquita de Córdoba (1). Just per recordar que, originalment, va ser una basílica cristiana construïda pels visigots (al damunt d'un temple romà) que els musulmans van dividir en una primera etapa en dues meitats: una cristiana (que també s'utilitzava per les execucions) i una altra musulmana. Aquest acord va durar fins 784, quan els cristians van ser expulsats de la seva meitat pel califa Abd al-Rahman I, que va procedir a demolir l'estructura i construir una de les més belles mesquites de l'Islam.
Més enllà de les llegendes sobre l'impuls de la fe dels musulmans que van invadir la península (si, deixem-nos de romanços, va ser una invasió, i d'una violència brutal) cal recordar que ho van fer en un moment en que una llarga sèrie de guerres civils entre l'aristocràcia visigoda, les epidèmies de pesta i els anys de sequera i fam de finals del segle VII havien acabat amb més de 1/3 de la població de la península (2). Cal afegir que els musulmans (de moment els anomenarem així) probablement també van comptar amb l'ajuda d'uns aliats a la península. D'una banda, els nobles visigots de la facció d'Agila II, oposada a la del rei Roderic (Rodrigo). I d'altra banda, els jueus que, esclavitzats o convertits per la força al cristianisme pels visigots, eren sabedors de que els musulmans els donarien els mateixos drets que havien donat a les poblacions cristianes i jueves del nord de l'Africa. Però també, i d'això se'n parla més aviat poc, van comptar amb l'ajuda d'una població hispanoromana aterroritzada i que n'estava més que farta dels visigots.
En realitat, es difícil de categoritzar com àrabs o com musulmans la primera onada de la invasió. Aquesta estava liderada essencialment per una minoria de guerrers que anomenarem iemenites -en realitat es tractava d'una tribu que havia invadit el Iemen segles abans, aniquilant la seva població autòctona (3). Junt amb els invasors iemenites, el gruix de les tropes estava compost pels musulmans berbers que, amb el temps, constituirien el 20% de la població de Al-Àndalus (4). Però, i d'això se'n parla molt poc, hom podia trobar també entre els invasors a cristians i jueus del nord de l'Africa (5).
Si la invasió es va caracteritzar per la conquesta d'un regne que estava en plena crisi demogràfica i amb una població somniant de traure's de sobre la casta infame dels visigots, l'extrema violència de la nova invasió va fer la resta per assegurar el blitzkrieg de la invasió musulmana de l'Europa Occidental (6)
Pero las ciudades que se resistían eran destruidas y quemadas, sus iglesias derruidas, y su población muerta o esclavizada, con el fin de dar un escarmiento y un aviso para otras ciudades. A los hombres se les mataba, normalmente crucificados, y las mujeres y niños eran esclavizados, siendo estos últimos islamizados a la fuerza. En algunos casos, los hombres y jóvenes que se libraban de la muerte trabajaban como esclavos en sus antiguas tierras, cultivadas ahora en provecho de sus nuevos señores.
Los conquistadores también se reforzaron ofreciendo la libertad a los esclavos que se convertían al islam. Estos, sin embargo, debían jurar fidelidad al clan tribal del jefe militar que los liberaba, e integrarse en su ejército. (...). Con Musa, la legislación anti-judía desapareció, lo que también le granjeó el apoyo de esa comunidad.
(...) La resistencia de Tarragona debió ser tenaz pues, tras su conquista, los musulmanes dieron muerte a toda la población que había sobrevivido al asedio, y destruyeron la ciudad, incluidas sus iglesias y numerosos monumentos (...) Nada más hecho esto, continuó las acciones militares y llegó hasta Septimania en la primavera de 719. En el año 720, Perpiñán y Narbona fueron capturadas, matando a todos los hombres y esclavizando mujeres y niños (...).
No tots els nobles visigots se'n van anar a Astúries per lluitar per la reconquesta. El fill de Musa, Abd el-Aziz, els va donar la possibilitat de no haver de pagar els impostos que mai no havien pagat abans per les propietats de les que s'havien apoderat, i va convèncer a molts nobles visigots a convertir-se a l'Islam i poder seguir mantenint el seu estatus. Aquests nou conversos també foren coneguts com muladís (7), que no hem de confondre amb els mossàrabs. Els mossàrabs eren la comunitat cristiana que va passar a viure sota l'administració musulmana i que, malgrat tot el que t'hagin explicat fins ara sobre la convivència idíl·lica de les tres cultures a l'Espanya musulmana, van haver de suportar diversos episodis de fanatisme religiós (en particular després de les invasions dels almoràvits (1086-1144) i dels almohades (1145-1269)) que alimentarien més tard el fenomen de la Inquisició (8). Va ser freqüent que, en moltes de les incursions dels reis cristians a Al-Àndalus, els mossàrabs aprofitessin per guillar amb les seves tropes i instal.lar-se com colons en territoris conquerits recentment (9). Però, com veurem més endavant, a partir de 1126, les coses van canviar radicalment.
Ens trobem doncs davant d'un mosaic ètnic compost per una població hispanoromana (bascs, celtes, ibers, grecs, cartaginesos, romans, jueus, ...) als que hem d'afegir els visigots que arribaren des de més enllà del Danubi, els àrabs iemenites i musulmans, cristians i jueus del nord de l'Africa. Per completar la imatge, en 741 van arribar a Al-Àndalus un exèrcit de sirians i egipcians que, amb l'objectiu d'ajudar a la repressió de la revolta berber, acabarien per assentar-se en l'est i el sud peninsular. No hem d'oblidar tampoc les invasions dels guerrers saharians: almoràvits primer i almohades més tard. Cal encara destacar la presència de dos grups ètnics minoritaris, els negres i els eslaus. Els negres van arribar a Al-Àndalus com a esclaus o com a mercenaris. Generalment, els homes van exercir com a membres de la guàrdia personal dels sobirans o com a missatgers, mentre les dones eren utilitzades com concubines o criades. Els eslaus també van ser inicialment esclaus, tot i que molts van aconseguir progressivament comprar la seva llibertat i, fins i tot, alguns van aconseguir importants càrrecs en l'administració i, durant el període dels primers regnes de taifes (segle XI), alguns formarien els seus propis regnes (10).
Just per acabar amb aquesta introducció al mosaic ètnic d'Al-Àndalus afegir que, contràriament al període idíl·lic que sovint se'ns presenta de la dominació musulmana, les guerres civils sense fi dels visigots van passar per ser una anècdota comparades amb les viscudes a Al-Àndalus: guerres entre àrabs (11), guerres entre àrabs i berbers del 740–743, les guerres amb els regnes cristians, les jihads dels almoràvits i dels almohades, les guerres entre els regnes de taifes, de vegades aliats amb reis cristians per lluitar contra altres reis musulmans ... I en el marc de la llegenda d'una modèlica tolerància religiosa, un fet que sempre s'ha passat en silenci: no van ser els cristians qui van començar amb les deportacions de pobladors de la península vers el nord de l'Africa (expulsió dels jueus el 1492 o la dels moriscs del 1609), sinó que les deportacions van començar amb les dues fàtues que, en repressió pel seu suport a la invasió d'Al-Àndalus per Alfons I de Aragó, van representar l'expulsió massiva de mossàrabs al Magreb en 1126 i la seva pràctica desaparició de totes les zones urbanes d'Al-Àndalus (12).
Pel que fa a les relacions d'Al-Àndalus amb els seus veïns dir que, a les salvatjades de la invasió, van succeir les del Califat. En el cas català (13):
Entre las prioridades de Borrell II se encontraba la de mantener unas relaciones amistosas con el papado y con el califa de Córdoba. Por ello, envió hasta cuatro embajadas (en los años 950, 966, 971 y 974, respectivamente) a las cortes de Abd al-Rahman III y Al-Hakam II para ratificar los acuerdos de paz de 940 a cambio de la obediencia y fidelidad al califa. Esta buena sintonía se rompió con la entronización de Hisham I (976-1009) y el ascenso político de la figura de Almanzor, el caudillo musulmán que se propuso recuperar el esplendor militar inicial de al-Ándalus
(...) los condados de la Marca Hispánica no se libraron de las razias de Almanzor. El 5 de mayo de 985 un ejército partió de Córdoba cruzando el litoral mediterráneo en dirección al campo de Tarragona. Almanzor avanzó a sangre y fuego hacia Barcelona por las actuales comarcas catalanas del Penedés, Llobregat y Vallés, mientras el conde Borrell II organizaba a la desesperada la defensa de sus territorios. Monasterios de los alrededores de Barcelona como Sant Cugat, Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puelles fueron destruidos y sus comunidades asesinadas. Acto seguido, los aterrados habitantes de las cercanías de Barcelona se encerraron tras las murallas de la ciudad condal, que fue asediada el primero de julio. La resistencia duró poco, el lunes 6 de julio Almanzor arrasó Barcelona llevándose consigo un cuantioso botín y un elevado número de cautivos que más adelante serían vendidos como esclavos o rescatados a cambio de importantes sumas de dinero.
Tot i que no és fàcil categoritzar sobre el repartiment del mosaic ètnic dels poblament a Al-Andalus, hom creu que els àrabs (Iemenites, Sirians i Egipcis) es van establir a les terres més fèrtils; la vall del Guadalquivir, Llevant i la vall de l'Ebre. Als berbers se'ls van concedir terres a les àrees muntanyoses del nord i del centre de la península, i la regió muntanyenca de Ronda, sent també nombrosos a Algarve (13) , si bé que després de la revolta berber de 740, veient que res canviaria en la seva consideració de ciutadans de segona classe, molts van decidir tornar al nord d'Àfrica.
Després dels episodis de l'ocupació fenícia i romana, de les invasions godes i de les deportacions de la península, potser seria interessant realitzar un estudi de la genètica de les poblacions del Magreb anàleg a aquell realitzat a la península i del que parlàvem al primer episodi d'aquesta sèrie d'articles. Quelcom me diu que els percentatges de població d'origen europeu i, dins d'aquests, d'origen ibèric, podrien arribar a ser força interessants per desfer-nos, també aquí, d'un munt d'apriorismes.
- Wikipedia: Mezquita-catedral de Córdoba
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica. Pero el factor quizás más importante para la caída visigoda fue la grave crisis demográfica del reino, que en los últimos veinticinco años había perdido más de un tercio de su población. Esto fue debido a las epidemias de peste y los años de sequía y hambre de finales del siglo VII, especialmente durante el reinado de Ervigio, y que se repitieron también con gran dureza bajo el de Witiza, el antecesor de Rodrigo.
- Wikipedia: Abderramán II - Yemeníes y Muraditas. Los primeros, es decir los yemenitas, habían conquistado y fijado su asiento en el Yemen, la parle más floreciente de la Arabia meridional, muchos siglos antes de nuestra era, subyugando la raza de origen incierto que habitaba dicho país. Los modaríes ó Caisíes, eran descendientes de Ismael y habitaban el Hechaz y en la cual se hallan La Meca y Medina. Ambos pueblos o tribus que constituyeron, por decirlo así, la primera materia del imperio musulmán.
- Wikipedia: Bereberes - Historia - Al-Ándalus. Los musulmanes que entraron en Hispania en el año 711 no fueron solamente árabes, una parte de ellos fueron bereberes al mando de un bereber, Táriq ibn Ziyad, aunque bajo la soberanía del califa árabe Abd al-Malik y su virrey del norte de África, Musa ibn Nusair (...) Durante la época de las taifas, algunas dinastías eran bereberes (como por ejemplo, los ziríes, reyes de Granada). El periodo de taifas terminó cuando la dinastía bereber de los almorávides se hizo cargo de Al-Ándalus, hasta que fueron sucedidos por los almohades, otra dinastía bereber de Marruecos. Durante esa época, Al-Ándalus alcanzó su mayor esplendor cultural (...) En la jerarquía de poder, los bereberes se encontraban entre la aristocracia árabe y los muladíes. La rivalidad étnica fue uno de los factores más importantes que impulsaron la política andalusí. Los bereberes componían hasta un 20% de la población del territorio ocupado.
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica. Pero además de los judíos étnicamente puros de la diáspora, en el norte de África había bereberes que profesaban el judaísmo por proselitismo y mestizaje, muchos de los cuales dieron apoyo a los musulmanes en su conquista y se unieron a ellos (como muchos bereberes cristianos) por lazos de clientela. Verdad o pretexto, esta acusación de traición fue la utilizada contra ellos (...) Tariq ibn Ziyad desembarcó a principios del año 711, con el inicio de la primavera, en la bahía de Algeciras, con un ejército de unos 7'000 hombres fundamentalmente bereber, e incluso cristianos del norte de África (las fuentes musulmanas hablan de entre 1'700 y 12'000 hombres, considerando 7'000 hombres una cifra intermedia y bastante repetida en la historiografía).
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica - Capitulaciones de ciudades mediante pactos, Conquista musulmana de la península ibérica - Final del proceso de conquista.
- Wikipedia: Muladí. La palabra muladí (pl. muladíes) puede designar a tres grupos sociales presentes en la Península Ibérica durante la Edad Media: Población de origen hispanorromano y visigodo que adoptó la religión, la lengua y las costumbres del Islam para disfrutar de los mismos derechos que los musulmanes tras la formación de Al-Ándalus; Cristiano que abandonaba el cristianismo, se convertía al Islam y vivía entre musulmanes (se diferenciaba del mozárabe en que este último conservaba su religión cristiana en áreas de dominio musulmán); Hijo de un matrimonio mixto cristiano-musulmán y de religión musulmana.
- Wikipedia: Mozarabes - Concepto de mozarabía. Este proceso fue, por lo general, pacífico, aunque las reclamaciones de la comunidad cristiana solían verse desdeñadas por los juristas islámicos y en alguna ocasión la parcialidad legal provocó revueltas, motines y martirios voluntarios. Del mismo modo, la autoridad árabe presionaba a los cristianos para facilitar su asimilación: La persecución del Islam contra los cristianos fue a veces violenta, como sucedió especialmente en el Sur del país, o en Toledo, donde fueron asesinados en el martirio unos 5.000 cristianos mozárabes en el famoso «día de la Hoya» . Veure també: El caso “mozárabe” (ss. IX-XIII) : algunas notas sobre la noción de identidad y su aplicación, dans F. Sabaté y Curull (éd.), Identitats, XIV Curs d'estiu - Reunió Científica Internacional: (Balaguer, 1, 2 i 3 de juliol de 2009), Lleida, Pagès Editors, 2012, pp. 117-141 | Cyrille Aillet - Academia.edu
- Wikipedia: Almorávide - El periodo almorávide en al-Ándalus. (...) otorgando amplios poderes a las austeras autoridades religiosas, que promulgaron diversas fatwas, algunas de las cuales perjudicaban gravemente a judíos y, sobre todo, mozárabes, que fueron perseguidos en este periodo y presionados para su conversión al Islam. (...) El descontento fue creciendo hasta el punto de que en 1124 llamaron en su auxilio a Alfonso I de Aragón, que acababa de conseguir una importante victoria sobre los almorávides tomando la importante ciudad de Zaragoza en 1118. La comunidad cristiana granadina prometió al Batallador rebelarse contra los gobernadores de la capital y franquearle las puertas de la ciudad para que este la conquistara. Así, Alfonso I de Aragón emprendió una incursión militar por Andalucía (...) saqueó a su placer las fértiles campiñas andaluzas desde Granada hasta Córdoba y Málaga, y rescató a un nutrido contingente de mozárabes para, con ellos, repoblar las recién conquistadas tierras del Valle del Ebro. Veure també: Imperio almohade - Orígenes. (...) Después de dominar el norte de África, enfrentando a la confederación de tribus bereberes (...) desembarcaron desde 1145 en la península ibérica y trataron de unificar las taifas utilizando como elemento de propaganda la resistencia frente a los cristianos y la defensa de la pureza islámica. Por eso su yihad se dirigió por igual contra cristianos y contra musulmanes.
- Wikipedia: Al-Ándalus - Historia
- Wikipedia: Abderramán II - Yemeníes y Muraditas. Roberto Marín Guzmán: Sociedad, política y protesta popular en la España musulmana, Editorial Universidad de Costa Rica, 2006 Califato Wikipedia: Omeya - El califato de Córdoba (929-1031). El califato continuó existiendo hasta el 1031, año en el que fue abolido como consecuencia de la fitna (guerra civil) provocada por la posesión del trono entre los partidarios del último califa legítimo, Hisham II y los sucesores de su primer ministro o hayib, Almanzor.
- Delfina Serrano: Dos fatuas sobre la expulsion de mozarabes al Magreb en 1126, Anaquel de estudios árabes, ISSN 1130-3964, Nº 2, 1991, págs. 163-182
- Wikipedia: Borrell II
- Wikipedia: Al-Andalus - Organización territorial. En la época del Emirato y, sobre todo, del Califato, el territorio se organizó en seis grandes regiones (nabiya), tres interiores y tres fronterizas. Las demarcaciones o regiones interiores eran: Al-Gharb, que abarcaba la actual provincia de Huelva y el sur de Portugal; Al-Mawsat o tierras del centro, que se extendía por los valles del Guadalquivir y del Genil, más las zonas montañosas de Andalucía y el sur de la meseta; es decir, la antigua Bética;10 y Al-Sharq o tierra de oriente, que abarcaba el arco mediterráneo, desde la actual provincia de Murcia hasta Tortosa. Entre estas demarcaciones y los reinos cristianos se situaban las tres Marcas: al-Tagr al-Ala o Marca Superior (Zaragoza); al-Tagr al-Awsat o Marca Media (Toledo); y la al-Tagr al-Adna o Marca Inferior (Mérida). Estas Marcas se mantuvieron hasta la aparición de los Reinos de Taifas.
dimarts, 14 de juliol del 2015
the rolling stones - paint it black
Una de les coses que m'han deixat més sorprès enguany és que Hollywood no ens hagi donat la brasa amb sèries, films, documentals, entrevistes ... amb motiu del 40 aniversari de la caiguda de Saigon i la fi de la Guerra de Vietnam. Més que res, perquè va ser un llarg conflicte que va marcar-me, des de la infància fins a l'adolescència.
Mai se m'oblidarà, per exemple, que l'aniversari dels meus 16 anys va coincidir pràcticament amb la fi d'una guerra que, més enllà dels seus horrors i la generalització en l'ús de les coordenades UTM per dirigir els tirs de l'aviació i l'artilleria, va coincidir amb un moviment musical i social d'una intensitat brutal. Eren també els temps d'un progrés al·lucinant en l'aeroespacial i en ordinadors menys potents dels que avui portem als smartphones que van portar l'home a la lluna, els temps de les primeres xarxes TCP/IP, de la revolució en ciències com la oceanografia o la medicina.
Quan era més jove, una de les coses que'm va cridar més l'atenció quan visitava els Marchés aux puces de Paris era veure gent amb una estètica d'esquerres buscant desesperadament roba militar americana: els venedors feien pujar de preu aquella que pogués portar taques de sang del seu propietari. Mai no vaig veure ningú venent roba del Vietcong. Coses de l'estètica.
Quan era més jove, una de les coses que'm va cridar més l'atenció quan visitava els Marchés aux puces de Paris era veure gent amb una estètica d'esquerres buscant desesperadament roba militar americana: els venedors feien pujar de preu aquella que pogués portar taques de sang del seu propietari. Mai no vaig veure ningú venent roba del Vietcong. Coses de l'estètica.
diumenge, 12 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (7)
 |
| Otger Cataló (Claudi Lorenzale) |
Vaig passar la setmana passada rondinant per les llegendes que'ns han venut sobre el passat medieval idíl·lic de Catalunya. Avui però, m'agradaria rectificar i agrair a qui correspongui que no ens hagin inflat el cap amb la llegenda de l'Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama.
Otger, era una mena d'heroi català -com el Capitan Trueno- que, amb l'ajut d'uns nobles fantàstics, sortits d'una versió medieval de Marvel, va alliberar Catalunya dels sarraïns: aquesta auca n'és el testimoni històric.
dissabte, 4 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (6)
Sóc conscient de l'escàs interès que aquesta sèrie d'articles ha provocat en molts dels nostres lectors. En primer lloc, perquè ni els trolls russos o ucraïnesos no estan interessats per la nostra historia. Tampoc els amics sud-coreans o californians que ens visiten freqüentment. Encara menys la gent del nostre país, que viu molt més còmoda amb les llegendes que els han venut que assumint la seva historia personal i col·lectiva. Unes llegendes que, creades pel consum intern, ens permeten anar pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància. Però que no es digereixen més enllà de les nostres fronteres.
Es molt més simpàtic que ens presentin el nostre país com poblat per demòcrates des de l'edat mitjana, enfrontats secularment a un poder despòtic espanyol i amb unes institucions que van ser l'enveja planetària (1). I ja no et dic si els únics fluxos migratoris que hi han hagut daten del segle passat, venen d'Andalusia i representen un difícil procès d'integració que acaba sent modèlic (2). I per no centrar-me solament en Catalunya, el súmmum del passat idíl·lic és l'Espanya medieval i la convivència pacifica entre cristians, jueus i musulmans (3).
El més difícil de digerir és que moltes d'aquestes llegendes psicotròpiques no les he llegit a un diari del bar mentre esmorzava, o a un reality show d'una cadena de TV de segona categoria, sinó a la universitat: a classe o llegint llibres publicats per investigadors universitaris molt ben considerats pels seus companys.
Per exemple, a mi em van presentar l'home de Banyoles (4) com un dels primers catalans. La veritat és que en sabem menys d'ell que de la penya que es va dedicar a pintar les Coves del Cogul (5) que, pel que es veu als murs, semblava que s'ho passaven francament bé. Més tard van aparèixer els ibers, que també es van dedicar a pintar a les mateixes coves. I després van arribar els celtes, els grecs, els cartaginesos, els romans ... I amb els romans van arribar els jueus (sinó hi eren ja abans!) i les primeres sinagogues, des de les que una secta sortida d'aquella religió començaria a predicar una de nova: un detall del que s'oblidaria segles més tard.
Van arribar altres forasters: els gots que, cristianitzats, van ser els primers nou arribats que van decidir fer la guitza als jueus, la minoria més important en aquell moment a la península ibèrica (6). Després els van reemplaçar els àrabs i el seu lot de conversions a una altra nova religió. I per curiós que pugui semblar a alguns, cap ni un de tota aquesta penya que hem mencionat ni parlava català ni tenia consciència de ser-ho. Senzillament, perquè Catalunya no existia encara.
Seguint amb els forasters, més tard van arribar els francs i van crear la Marca Hispànica. I va arribar el comte Borrell II que, per independitzar-se del rei dels francs, es va dedicar a enviar ambaixades al califat de Còrdova que, en signe de reconeixement, va enviar-li el cabdill musulmà Almansor (o Al-Mansur) per arrasar el país. Com l'entronització de Hug Capet (987) havia trencat la legitimitat dinàstica dels carolingis i, el més important, ningú va venir ajudar en Borrell II contra Almansor, amb tota la discreció que demanava el moment, es va començar a construir allò que jurídicament es va conèixer al segle XIV com el Principat de Catalunya (7). Això passava al s XIV, coincidint amb la generalització de l'ús del cognom associat a una família, que s'havia deixat córrer des de la caiguda de l'imperi romà.
Més tard va arribar la Pesta Negra del s XV, la del XVI i la del XVII. I, amb la crisi demogràfica inicial, el repoblament del país per gent originaria d'Occitània que va acabar per més que duplicar el nombre d'habitants del país. Res que es pugui considerar important per alguns investigadors universitaris en demografia.
A finals del s XIV també es va produir la carnisseria que va acabar amb els antics pobladors de confessió jueva que que no s'havien convertit: els que ho havien fet serien tractats adequadament més tard com marranos als Autos de Fe d'una Inquisició capitanejada pels monjos benedictins: la mateixa ordre que pots trobar a Montserrat i a la que pertany na Teresa Forcades. Els marranos compartirien la seva sort amb els primers pobladors del país que encara seguien tradicions precristianes i foren acusats de bruixeria, i també amb els Occitans sospitosos de seguir l'heretgia protestant. L'esplendor de l'Espanya de les tres cultures i la de la protecció jurídica dels catalans per les seves institucions.
Va arribar el s XV i l'expulsió dels jueus que ja vivien al país molt abans que existís Catalunya. Eren aquells que havien sobreviscut a les carnisseries populars i a les de la Inquisició (8). Més tard, al s XVII els va arribar el torn als antics pobladors de confessió musulmana (9): un 30% de la població del País Valencià i un 20% de la d'Aragó.
I com hem vist als articles precedents, al bell mig de tota aquesta historia, la guerra civil catalana, el conflicte de la Biga i la Busca, les Guerres dels remences i la fi del feudalisme, la noblesa catalana finançant les pèrdues gràcies a un bandolerisme protegit legalment per les institucions que mai havia deixat de controlar (10), les atrocitats de la conquesta de les Balears, l'esclavatge i el terrorisme militar a la mediterrània oriental ... Una passat medieval idíl·lic, segons les llegendes urbanes que s'expliquen en algunes universitats i en llibres publicats per alguns universitaris.
Deixant de banda els capitals que van portar a casa des del Carib els negrers catalans i el naixement de la industria als segles XVIII i XIX, al segle passat, com deia l'Andreu Domingo (3), arriben les tres grans onades migratòries procedents d'Espanya. Jo les conec molt bé, perquè els pares de la meva avia materna venien d'Aguilas (Múrcia), els pares del meu avi matern venien dels voltants de Montsó i la família de la meva dona és originària d'un poble de prop d'Andújar (Jaén). Finalment, res d'extraordinari en el passat demogràfic del nostre país. Sinó és pels mots insultants amb els que cada onada migratòria ha acollit a aquella que l'ha succeït: gavatxos, charnegos, "guiris", "calorros", "lolailos", "sudacas", "panchos", "pakis", ...
Per part del meu pare, porto un cognom que és un gentilici que té el seu origen en les migracions occitanes del s XV al XVII. No sé si és més o menys català que el d'aquells que porten el d'un senyor que va apadrinar els seus avantpassats en el moment de la seva conversió. O el d'aquells que, pel sol fet de no sonar com espanyols, hom associa com a catalans, tot i ser occitans. O el d'aquells que, com els seus avantpassats no tenien cap ofici, ni ningú sabia massa bé d'on venien, els hi van donar el nom d'un arbre, el d'un accident del terreny o el d'una construcció agrària.
Personalment, no m'importa gens ni mica. Com tampoc m'importa saber si els que ahir van venir del sud, abans d'ahir van arribar des del nord i van fotre fora aquells que van arribar molt més abans que ells. I trobo just que avui s'ofereixi el passaport a tots aquells que es va fotre fora en el seu moment d'un país on vivien abans que els actuals habitants l'ocupessin.
El que si que m'importa, i molt, és que es manipuli el personal amb llegendes i no s'assumeixi una historia feta d'intolerància religiosa, genocidis i deportacions. I encara més que, des de les universitats, es construeixin llegendes de passats medievals idíl·lics que no tenen res a veure amb la historia del nostre poble. Perquè, tot i sonar a ranci, cal recordar que, un poble que no coneix el seu passat no fa res d'altre que repetir-lo ... i cada cop, sota el lideratge de personatges d'una talla cada cop més insignificant.
No sé si un dia tindrem la sort de tenir un personatge de la talla de Howard Zinn (11) ni una obra en la línia de: A People's History of the United States, on també se'ns parli de la Guerra Civil catalana, de la Biga i de la Busca, de la Guerra dels Remences, del bandolerisme suportat per la noblesa catalana i de que, molts anys abans de la II República i del president Macià, va haver la I República Espanyola i que el seu primer president de govern es deia Estanislau Figueras (12), i que el segon es deia Francesc Pi i Margall (13), que va difondre el socialisme i el principi federatiu de Proudhon que van donar lloc a la rebel·lió cantonalista (14). Una historia que'ns parli de la fundació a Barcelona de la UGT el 1888, de la Setmana Tràgica el 1909 i de la fusió dels sindicats anarquistes de Catalunya que va donar pas a la creació de la CNT el 1910, també a Barcelona. On també se'ns parli del moviment obrer que, després de llargs anys d'una lluita duríssima, en un ambient que recordava al Chicago, va acabar per portar endavant la única experiència de comunisme llibertari que s'ha conegut fins ara. Un moviment obrer que va tenir a ratlla durant tres anys les tropes colonials espanyoles, auxiliades per la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler. Després. I solament després, vindrien el franquisme, el PSUC i CC.OO. i l'herència del que estem vivint actualment. Que'n fem doncs de la llegenda de que Catalunya no ha pogut influir mai la política espanyola?
En attendant el nostre Howard Zinn, seguiran avorrint-me les llegendes sobre un passat medieval idíl·lic que només ha existit en la ment d'autors sota l'efecte de potents substàncies psicotròpiques, les llegendes d'una historia social de Catalunya que sembla haver començat amb el PSUC i CC.OO. durant el franquisme, o les llegendes sobre la tolerància religiosa: embolicada pel progressisme dels benedictins de Montserrat, la broma de mal gust de les tres cultures coexistint pacíficament, i la broma de les manifestacions solidàries amb tot allò del que nosaltres no som ni capaços d'assumir sobre el nostre passat. Ah! I seguirem cantant havaneres a les platges durant les nits d'estiu, recordant amb nostàlgia el passat de les tropes colonials i les plantacions dels nostres negrers, on els esclaus cantaven: Dios mío, quién fuera blanco ...aunque fuera catalán!
Seguiran avorrint-me tant com jo estic segur de haver avorrit a tots aquells que no busquen sinó llegendes que'ls permetin seguir anant pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància.
I parlant d'avorriments, el súmmum de l'avorriment és el d'aquells que s'han dedicat a substituir la dialèctica de classes per una dialèctica entre països destinada a presentar-nos la historia de Catalunya com un partit entre locals i visitants: on els locals son els bons i els visitants son els dolents. I m'avorreix especialment perquè, com hem anat veient al llarg d'aquesta sèrie d'articles, qualsevol que tingui ganes de conèixer la historia del nostre país sabrà que, el pitjor dels enemics, sempre l'hem tingut a casa (15). Des de l'edat mitjana fins ara, hi ha hagut un establishment que ha estat sempre al centre de tots els nostres problemes. Els intel·lectuals d'esquerres poden seguir cobrint-los amb llegendes psicotròpiques que ens amaguin quins han estat els veritables herois del nostre país, mentre sublimen els criminals que podem trobar al nom de tants carrers de les nostres ciutats.
(6) (Páramo de Vega, 2011, p159) En la Hispania visigótica la minoría más numerosa es la de los judíos (...) En Tarragona llegaron a ser tan numerosos que, posteriormente,los historiadores árabes se refirieron a ella como “ciudad de los judíos” (...) La monarquía visigoda era marcadamente antijudía y a lo largo de su historia desarrolló diferentes medidas que coartaban los derechos de esta comunidad, tales como su confinamiento en barrios diferentes, la prohibición de matrimonios mixtos con cristianos y de construir nuevas sinagogas (...) Veure també l'entrevista a Manuel Forcano: Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era, Vilaweb, 28.12.2014
Es molt més simpàtic que ens presentin el nostre país com poblat per demòcrates des de l'edat mitjana, enfrontats secularment a un poder despòtic espanyol i amb unes institucions que van ser l'enveja planetària (1). I ja no et dic si els únics fluxos migratoris que hi han hagut daten del segle passat, venen d'Andalusia i representen un difícil procès d'integració que acaba sent modèlic (2). I per no centrar-me solament en Catalunya, el súmmum del passat idíl·lic és l'Espanya medieval i la convivència pacifica entre cristians, jueus i musulmans (3).
El més difícil de digerir és que moltes d'aquestes llegendes psicotròpiques no les he llegit a un diari del bar mentre esmorzava, o a un reality show d'una cadena de TV de segona categoria, sinó a la universitat: a classe o llegint llibres publicats per investigadors universitaris molt ben considerats pels seus companys.
Per exemple, a mi em van presentar l'home de Banyoles (4) com un dels primers catalans. La veritat és que en sabem menys d'ell que de la penya que es va dedicar a pintar les Coves del Cogul (5) que, pel que es veu als murs, semblava que s'ho passaven francament bé. Més tard van aparèixer els ibers, que també es van dedicar a pintar a les mateixes coves. I després van arribar els celtes, els grecs, els cartaginesos, els romans ... I amb els romans van arribar els jueus (sinó hi eren ja abans!) i les primeres sinagogues, des de les que una secta sortida d'aquella religió començaria a predicar una de nova: un detall del que s'oblidaria segles més tard.
Van arribar altres forasters: els gots que, cristianitzats, van ser els primers nou arribats que van decidir fer la guitza als jueus, la minoria més important en aquell moment a la península ibèrica (6). Després els van reemplaçar els àrabs i el seu lot de conversions a una altra nova religió. I per curiós que pugui semblar a alguns, cap ni un de tota aquesta penya que hem mencionat ni parlava català ni tenia consciència de ser-ho. Senzillament, perquè Catalunya no existia encara.
________________________________
Seguint amb els forasters, més tard van arribar els francs i van crear la Marca Hispànica. I va arribar el comte Borrell II que, per independitzar-se del rei dels francs, es va dedicar a enviar ambaixades al califat de Còrdova que, en signe de reconeixement, va enviar-li el cabdill musulmà Almansor (o Al-Mansur) per arrasar el país. Com l'entronització de Hug Capet (987) havia trencat la legitimitat dinàstica dels carolingis i, el més important, ningú va venir ajudar en Borrell II contra Almansor, amb tota la discreció que demanava el moment, es va començar a construir allò que jurídicament es va conèixer al segle XIV com el Principat de Catalunya (7). Això passava al s XIV, coincidint amb la generalització de l'ús del cognom associat a una família, que s'havia deixat córrer des de la caiguda de l'imperi romà.
________________________________
Més tard va arribar la Pesta Negra del s XV, la del XVI i la del XVII. I, amb la crisi demogràfica inicial, el repoblament del país per gent originaria d'Occitània que va acabar per més que duplicar el nombre d'habitants del país. Res que es pugui considerar important per alguns investigadors universitaris en demografia.
A finals del s XIV també es va produir la carnisseria que va acabar amb els antics pobladors de confessió jueva que que no s'havien convertit: els que ho havien fet serien tractats adequadament més tard com marranos als Autos de Fe d'una Inquisició capitanejada pels monjos benedictins: la mateixa ordre que pots trobar a Montserrat i a la que pertany na Teresa Forcades. Els marranos compartirien la seva sort amb els primers pobladors del país que encara seguien tradicions precristianes i foren acusats de bruixeria, i també amb els Occitans sospitosos de seguir l'heretgia protestant. L'esplendor de l'Espanya de les tres cultures i la de la protecció jurídica dels catalans per les seves institucions.
Va arribar el s XV i l'expulsió dels jueus que ja vivien al país molt abans que existís Catalunya. Eren aquells que havien sobreviscut a les carnisseries populars i a les de la Inquisició (8). Més tard, al s XVII els va arribar el torn als antics pobladors de confessió musulmana (9): un 30% de la població del País Valencià i un 20% de la d'Aragó.
I com hem vist als articles precedents, al bell mig de tota aquesta historia, la guerra civil catalana, el conflicte de la Biga i la Busca, les Guerres dels remences i la fi del feudalisme, la noblesa catalana finançant les pèrdues gràcies a un bandolerisme protegit legalment per les institucions que mai havia deixat de controlar (10), les atrocitats de la conquesta de les Balears, l'esclavatge i el terrorisme militar a la mediterrània oriental ... Una passat medieval idíl·lic, segons les llegendes urbanes que s'expliquen en algunes universitats i en llibres publicats per alguns universitaris.
________________________________
Deixant de banda els capitals que van portar a casa des del Carib els negrers catalans i el naixement de la industria als segles XVIII i XIX, al segle passat, com deia l'Andreu Domingo (3), arriben les tres grans onades migratòries procedents d'Espanya. Jo les conec molt bé, perquè els pares de la meva avia materna venien d'Aguilas (Múrcia), els pares del meu avi matern venien dels voltants de Montsó i la família de la meva dona és originària d'un poble de prop d'Andújar (Jaén). Finalment, res d'extraordinari en el passat demogràfic del nostre país. Sinó és pels mots insultants amb els que cada onada migratòria ha acollit a aquella que l'ha succeït: gavatxos, charnegos, "guiris", "calorros", "lolailos", "sudacas", "panchos", "pakis", ...
Per part del meu pare, porto un cognom que és un gentilici que té el seu origen en les migracions occitanes del s XV al XVII. No sé si és més o menys català que el d'aquells que porten el d'un senyor que va apadrinar els seus avantpassats en el moment de la seva conversió. O el d'aquells que, pel sol fet de no sonar com espanyols, hom associa com a catalans, tot i ser occitans. O el d'aquells que, com els seus avantpassats no tenien cap ofici, ni ningú sabia massa bé d'on venien, els hi van donar el nom d'un arbre, el d'un accident del terreny o el d'una construcció agrària.
Personalment, no m'importa gens ni mica. Com tampoc m'importa saber si els que ahir van venir del sud, abans d'ahir van arribar des del nord i van fotre fora aquells que van arribar molt més abans que ells. I trobo just que avui s'ofereixi el passaport a tots aquells que es va fotre fora en el seu moment d'un país on vivien abans que els actuals habitants l'ocupessin.
El que si que m'importa, i molt, és que es manipuli el personal amb llegendes i no s'assumeixi una historia feta d'intolerància religiosa, genocidis i deportacions. I encara més que, des de les universitats, es construeixin llegendes de passats medievals idíl·lics que no tenen res a veure amb la historia del nostre poble. Perquè, tot i sonar a ranci, cal recordar que, un poble que no coneix el seu passat no fa res d'altre que repetir-lo ... i cada cop, sota el lideratge de personatges d'una talla cada cop més insignificant.
________________________________
No sé si un dia tindrem la sort de tenir un personatge de la talla de Howard Zinn (11) ni una obra en la línia de: A People's History of the United States, on també se'ns parli de la Guerra Civil catalana, de la Biga i de la Busca, de la Guerra dels Remences, del bandolerisme suportat per la noblesa catalana i de que, molts anys abans de la II República i del president Macià, va haver la I República Espanyola i que el seu primer president de govern es deia Estanislau Figueras (12), i que el segon es deia Francesc Pi i Margall (13), que va difondre el socialisme i el principi federatiu de Proudhon que van donar lloc a la rebel·lió cantonalista (14). Una historia que'ns parli de la fundació a Barcelona de la UGT el 1888, de la Setmana Tràgica el 1909 i de la fusió dels sindicats anarquistes de Catalunya que va donar pas a la creació de la CNT el 1910, també a Barcelona. On també se'ns parli del moviment obrer que, després de llargs anys d'una lluita duríssima, en un ambient que recordava al Chicago, va acabar per portar endavant la única experiència de comunisme llibertari que s'ha conegut fins ara. Un moviment obrer que va tenir a ratlla durant tres anys les tropes colonials espanyoles, auxiliades per la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler. Després. I solament després, vindrien el franquisme, el PSUC i CC.OO. i l'herència del que estem vivint actualment. Que'n fem doncs de la llegenda de que Catalunya no ha pogut influir mai la política espanyola?
En attendant el nostre Howard Zinn, seguiran avorrint-me les llegendes sobre un passat medieval idíl·lic que només ha existit en la ment d'autors sota l'efecte de potents substàncies psicotròpiques, les llegendes d'una historia social de Catalunya que sembla haver començat amb el PSUC i CC.OO. durant el franquisme, o les llegendes sobre la tolerància religiosa: embolicada pel progressisme dels benedictins de Montserrat, la broma de mal gust de les tres cultures coexistint pacíficament, i la broma de les manifestacions solidàries amb tot allò del que nosaltres no som ni capaços d'assumir sobre el nostre passat. Ah! I seguirem cantant havaneres a les platges durant les nits d'estiu, recordant amb nostàlgia el passat de les tropes colonials i les plantacions dels nostres negrers, on els esclaus cantaven: Dios mío, quién fuera blanco ...aunque fuera catalán!
Seguiran avorrint-me tant com jo estic segur de haver avorrit a tots aquells que no busquen sinó llegendes que'ls permetin seguir anant pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància.
I parlant d'avorriments, el súmmum de l'avorriment és el d'aquells que s'han dedicat a substituir la dialèctica de classes per una dialèctica entre països destinada a presentar-nos la historia de Catalunya com un partit entre locals i visitants: on els locals son els bons i els visitants son els dolents. I m'avorreix especialment perquè, com hem anat veient al llarg d'aquesta sèrie d'articles, qualsevol que tingui ganes de conèixer la historia del nostre país sabrà que, el pitjor dels enemics, sempre l'hem tingut a casa (15). Des de l'edat mitjana fins ara, hi ha hagut un establishment que ha estat sempre al centre de tots els nostres problemes. Els intel·lectuals d'esquerres poden seguir cobrint-los amb llegendes psicotròpiques que ens amaguin quins han estat els veritables herois del nostre país, mentre sublimen els criminals que podem trobar al nom de tants carrers de les nostres ciutats.
(1) Josep Fontana: Mil años nos han ido haciendo diferentes, El Periodico, 22.10.2014. On un historiador de relleu internacional, militant de l'esquerra de tota la vida, es llença a la publicació de la llegenda urbana de l'idíl·lic passat medieval de Catalunya: Todo eso crea una sociedad que negocia, lo que da como primera característica dar un papel fundamental a las Cortes. Y muy pronto se crea una Diputación que mantiene el control sobre la conducta y la política del rey. Se crea desde muy pronto un tipo de gobierno que genera unas constituciones y un tipo de derechos que la gente conoce porque les da garantías. Que les garantiza cosas tan importantes como no poder ser castigados sin juicio previo. Eso es algo que los militares castellanos no entienden. Clar que si. Que n'hem de fer ni de la guerra dels remences, de la corrupció del bandolerisme protegit per aquestes institucions, ni dels genocidis a Grècia, els Balcans o Anatòlia, les deportacions de Sardenya, ni de la venda d'esclaus?
(2) Tribuna ACSAR: “Catalunya, nació d’immigrants”, presentació del llibre de Andreu Domingo i Valls: “Catalunya al mirall de la immigració”, amb ressenya inclosa als Documents d'Anàlisi Geogràfica de la UAB, i on es diu: Domingo ha explicat les tres onades migratòries que hem viscut a Catalunya: la primera, a inicis del segle XX fins al crack del 29 i la Guerra Civil espanyola. La segona, als anys seixanta, que va ser interrompuda per la crisi del petroli de 1973. I la tercera, que es va iniciar cap al 2004 fins avui. Existint un moment clau en el transcurs de la història, l’any 1964, quan la població fruit de la immigració superava el 50%. La immigració occitana, entre els segles XV i XVII, va ser doncs una il·lusió òptica per aquest geògraf. I després, després ja no va haver-hi cap ni una més, clar.
(3) Laura Páramo de Vega: La España de las tres culturas, La convivencia entre judíos, musulmanes y cristianos en la edad media. UNED, 2011
(4) Wikipedia - Mandíbula de Banyoles
(5) Wikipedia - Coves del Cogul(2) Tribuna ACSAR: “Catalunya, nació d’immigrants”, presentació del llibre de Andreu Domingo i Valls: “Catalunya al mirall de la immigració”, amb ressenya inclosa als Documents d'Anàlisi Geogràfica de la UAB, i on es diu: Domingo ha explicat les tres onades migratòries que hem viscut a Catalunya: la primera, a inicis del segle XX fins al crack del 29 i la Guerra Civil espanyola. La segona, als anys seixanta, que va ser interrompuda per la crisi del petroli de 1973. I la tercera, que es va iniciar cap al 2004 fins avui. Existint un moment clau en el transcurs de la història, l’any 1964, quan la població fruit de la immigració superava el 50%. La immigració occitana, entre els segles XV i XVII, va ser doncs una il·lusió òptica per aquest geògraf. I després, després ja no va haver-hi cap ni una més, clar.
(3) Laura Páramo de Vega: La España de las tres culturas, La convivencia entre judíos, musulmanes y cristianos en la edad media. UNED, 2011
(4) Wikipedia - Mandíbula de Banyoles
(6) (Páramo de Vega, 2011, p159) En la Hispania visigótica la minoría más numerosa es la de los judíos (...) En Tarragona llegaron a ser tan numerosos que, posteriormente,los historiadores árabes se refirieron a ella como “ciudad de los judíos” (...) La monarquía visigoda era marcadamente antijudía y a lo largo de su historia desarrolló diferentes medidas que coartaban los derechos de esta comunidad, tales como su confinamiento en barrios diferentes, la prohibición de matrimonios mixtos con cristianos y de construir nuevas sinagogas (...) Veure també l'entrevista a Manuel Forcano: Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era, Vilaweb, 28.12.2014
(7) Wikipedia - Comtats catalans, Principat de Catalunya
(8) Wikipedia - Decret de l'Alhambra
(9) Wikipedia - Moriscos; Expulsió dels moriscos;
(10) Valdria la pena recordar que el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "bandolero". Que els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa: després que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais: senyors feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més d'un jutge de la Reial Audiència. Quants carrers del nostre país porten el nom d'un d'aquests herois?
(11) veure en aquest blog, Howard Zinn: el problema de l'obediencia civil.
(12) Wikipedia: Estanislau Figueras i de Moragas
(13) Wikipedia: Francesc Pi i Margall
(14) Wikipedia: Cantonalisme
(15) Patrícia Martín: Catalunya és la comunitat que fa més donacions al PP, El Periodico, 03.07.2015; Salellas, Lluc: Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme, El Critic, 02.06.2015
(10) Valdria la pena recordar que el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "bandolero". Que els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa: després que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais: senyors feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més d'un jutge de la Reial Audiència. Quants carrers del nostre país porten el nom d'un d'aquests herois?
(11) veure en aquest blog, Howard Zinn: el problema de l'obediencia civil.
(12) Wikipedia: Estanislau Figueras i de Moragas
(13) Wikipedia: Francesc Pi i Margall
(14) Wikipedia: Cantonalisme
(15) Patrícia Martín: Catalunya és la comunitat que fa més donacions al PP, El Periodico, 03.07.2015; Salellas, Lluc: Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme, El Critic, 02.06.2015
dijous, 2 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (4)
Avui et proposo que parlem de gavatxos i xarnegos. I ja que hi som, també de panchos i pakis.
Comencem recordant que els amics de La Vanguardia deduïen, per exclusió, que la població no hebrea o nord africana havia de ser per força "ibèrica autòctona". I com els percentatges d'aquelles poblacions era més baix al Principat que a la resta de la península en feien el següent titular: "Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España" (1).
El que està clar és que, als periodistes de La Vanguardia, com a molts de nosaltres, ningú els va parlar a l'escola de les fortes vagues d'immigració occitanes que va viure el Principat entre els segles XV i XVII. Però si s'haguessin llegit l'Avui (2), haurien vist que la terrible Pesta Negra del segle XIV (3), va delmar la població catalana d'un 25%, i que les pestes es van repetir durant els segles XV, XVI i XVII. També que, malgrat el buit demogràfic provocat per les pestes, les sequeres i les males collites que es van succeir a Catalunya entre 1500 i 1700, la seva població es va més que duplicar (112%) gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana. No seria just oblidar que, entre els habitants d'aquella època hi havien també els esclaus que arribaven d'arreu de la Mediterrània, però com hom desconeix el nombre dels que van (mal)viure a Catalunya durant els segles XIII-XV, no parlarem d'ells. Tanmateix, si vols saber més sobre el tema no deixis de llegir el capítol que'n Oriol Ubach els hi dedica (3).
Tornant a les vagues d'immigració occitana dir que, si deixem de banda les migracions dels càtars, els primers en arribar, ja a finals del XV, van ser els gascons (4). Primer van arribar els homes i després famílies senceres. En van arribar tants que gairebé tots els estudiosos coincideixen a coincidir en que van renovar biològicament Catalunya. Tot i que la majoria van acabar treballant com mossos, parcers i masovers a les cases pairals, també hi havien entre els immigrants fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis relacionats amb els nouvinguts. I es deia que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat que només eren per a ells. Tot i que no parlarem d'ells, perquè per raons que podràs comprendre no estaven censats, també n'hi van haver (i molts!) que es van convertir en bandolers.
Ni als periodistes de La Vanguardia ni a cap de nosaltres no ens van explicar mai a l'escola que va ser als textos occitans on va aparèixer al s XV per primer cop el terme de gavach. Ni que aquest era utilitzat pels gascons per referir-se als treballadors estrangers provinents sobretot del Massís Central, que parlaven un dialecte del francès (5). Fos on fos utilitzat, el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar. Al wiki subratllen com varia el seu significat segons on s'utilitzés:
Amb tot però, el terme de gavatx no va ser l'única herència que els gascons van deixar a la llengua catalana. Com tothom que hagi tingut la curiositat de passar-se pel wiki sabrà, el terme de xarnego també era utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (6). Amb l'arribada dels gascons a Catalunya es va importar aquest terme i, tot i que es va aplicar en un primer moment als fills de parelles mixtes, més tard també es va aplicar indiscriminadament a la immigració d'origen espanyol.
Ara que sabem qui eren aquests immigrants que van "enriquir" la llengua catalana amb aquests termes seria interessant poder identificar els seus descendents a partir dels seus cognoms. Sabem que, fruit de les migracions anteriors al s XV, a la Catalunya medieval ja hi havien cognoms occitans que hom ha acabat associant als catalans. En molts altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans: per exemple, Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Boïgues ... També van haver-hi canvis de cognom: voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom francès Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya. De vegades l'adaptació fa que hi hagi canvis menys evidents: per exemple, el cas de l'immigrat Gibert Rossejach i els seus descendents que prengueren el nom Gavert (deformació de Gibert) com a cognom.
Però sobre el tema dels cognoms catalans en general, i dels cognoms dels immigrants del nord en particular, en parlarem al proper article d'aquesta sèrie.
Permetem acabar parlant d'aquells habitants del nord, que repoblaren les terres del sud en el moment de les deportacions de la població de confessió musulmana (7), i que van retornar al nord durant la segona meitat del segle passat per motius econòmics. Aquells a qui els descendents dels gavatxs van anomenar xarnegos, com si ells no ho fossin! Però també aquells que, tornant del sud, han "enriquit" la nostra llengua amb nous mots com "catalino", "polaco", "guiri", "calorro", "lolailo", "panchi","sudaca" "paki", ... (8).
Comencem recordant que els amics de La Vanguardia deduïen, per exclusió, que la població no hebrea o nord africana havia de ser per força "ibèrica autòctona". I com els percentatges d'aquelles poblacions era més baix al Principat que a la resta de la península en feien el següent titular: "Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España" (1).
El que està clar és que, als periodistes de La Vanguardia, com a molts de nosaltres, ningú els va parlar a l'escola de les fortes vagues d'immigració occitanes que va viure el Principat entre els segles XV i XVII. Però si s'haguessin llegit l'Avui (2), haurien vist que la terrible Pesta Negra del segle XIV (3), va delmar la població catalana d'un 25%, i que les pestes es van repetir durant els segles XV, XVI i XVII. També que, malgrat el buit demogràfic provocat per les pestes, les sequeres i les males collites que es van succeir a Catalunya entre 1500 i 1700, la seva població es va més que duplicar (112%) gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana. No seria just oblidar que, entre els habitants d'aquella època hi havien també els esclaus que arribaven d'arreu de la Mediterrània, però com hom desconeix el nombre dels que van (mal)viure a Catalunya durant els segles XIII-XV, no parlarem d'ells. Tanmateix, si vols saber més sobre el tema no deixis de llegir el capítol que'n Oriol Ubach els hi dedica (3).
Tornant a les vagues d'immigració occitana dir que, si deixem de banda les migracions dels càtars, els primers en arribar, ja a finals del XV, van ser els gascons (4). Primer van arribar els homes i després famílies senceres. En van arribar tants que gairebé tots els estudiosos coincideixen a coincidir en que van renovar biològicament Catalunya. Tot i que la majoria van acabar treballant com mossos, parcers i masovers a les cases pairals, també hi havien entre els immigrants fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis relacionats amb els nouvinguts. I es deia que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat que només eren per a ells. Tot i que no parlarem d'ells, perquè per raons que podràs comprendre no estaven censats, també n'hi van haver (i molts!) que es van convertir en bandolers.
Ni als periodistes de La Vanguardia ni a cap de nosaltres no ens van explicar mai a l'escola que va ser als textos occitans on va aparèixer al s XV per primer cop el terme de gavach. Ni que aquest era utilitzat pels gascons per referir-se als treballadors estrangers provinents sobretot del Massís Central, que parlaven un dialecte del francès (5). Fos on fos utilitzat, el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar. Al wiki subratllen com varia el seu significat segons on s'utilitzés:
- A la Catalunya Sud, els gavatxos són tota la penya que ve del nord, tret de la Catalunya Nord, tot i que originàriament aquest terme s'adreçava als immigrats occitans que exercien els oficis de la més baixa reputació.
- A la Catalunya Nord, els gavatxos són tots els llenguadocians.
- Al Llenguadoc, els gavaches són les persones de parla occitana que provenen de zones de l'interior i del nord del país, de llocs isolats i muntanyosos, amb marcat caràcter rural, com el Gavaldà i l'Alvèrnia.
- A la Gironda meridional (a l'extrem nord de la Gascunya, la terra dels gascons), els gavaches són els veïns del nord, és a dir, de la Gironda septentrional, de la Charente Maritime, que eren de parla francesa, i no pas occitana.
Amb tot però, el terme de gavatx no va ser l'única herència que els gascons van deixar a la llengua catalana. Com tothom que hagi tingut la curiositat de passar-se pel wiki sabrà, el terme de xarnego també era utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (6). Amb l'arribada dels gascons a Catalunya es va importar aquest terme i, tot i que es va aplicar en un primer moment als fills de parelles mixtes, més tard també es va aplicar indiscriminadament a la immigració d'origen espanyol.
Ara que sabem qui eren aquests immigrants que van "enriquir" la llengua catalana amb aquests termes seria interessant poder identificar els seus descendents a partir dels seus cognoms. Sabem que, fruit de les migracions anteriors al s XV, a la Catalunya medieval ja hi havien cognoms occitans que hom ha acabat associant als catalans. En molts altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans: per exemple, Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Boïgues ... També van haver-hi canvis de cognom: voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom francès Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya. De vegades l'adaptació fa que hi hagi canvis menys evidents: per exemple, el cas de l'immigrat Gibert Rossejach i els seus descendents que prengueren el nom Gavert (deformació de Gibert) com a cognom.
Però sobre el tema dels cognoms catalans en general, i dels cognoms dels immigrants del nord en particular, en parlarem al proper article d'aquesta sèrie.
Permetem acabar parlant d'aquells habitants del nord, que repoblaren les terres del sud en el moment de les deportacions de la població de confessió musulmana (7), i que van retornar al nord durant la segona meitat del segle passat per motius econòmics. Aquells a qui els descendents dels gavatxs van anomenar xarnegos, com si ells no ho fossin! Però també aquells que, tornant del sud, han "enriquit" la nostra llengua amb nous mots com "catalino", "polaco", "guiri", "calorro", "lolailo", "panchi","sudaca" "paki", ... (8).
- (1) Veure en aquest blog: Venim del nord, venim del sud (2) i Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España, La Vanguardia, 05.12.2008,
- (2) Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia.
- (3) Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348)
- (4) wikipedia: Gascó. Els mots gascó (en occità: gascon) i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Gascó és una adaptació aquitanoromana de la pronúncia germànica Waskon. Pero qualsevol identificació entre els gascons occitans i l'euskera s'atura aquí (veure Sustrato vasco en lenguas romances)
- (5) wikipedia: Gavatx
- (6) wikipedia: Xarnego
- (7) Veure en aquest blog: Venim del nord, venim del sud (2)
- (8) Enciclopedia Libre Universal en Español: Gentilicios xenófobos y coloquiales
dimecres, 1 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (3)
Jo puc entendre que, des de certs sectors de l'església, de la noblesa i de la burgesia Upper Diagonal ens venguin l'idea del passat idíl·lic de les institucions de la Catalunya medieval. També puc entendre que alguns es passin la vida acusant els espanyols de haver acabat amb aquell sistema, tot i haver estat els millors aliats als que mai han servit
Però confesso que soc incapaç de comprendre que aquelles institucions se'ns presentin, per penya que va d'esquerres, com el "summun" del progrès, quan no de la democràcia, evitant de recordar a qui servien aquelles institucions, ni qui havia votat aquells individus, ni tot l'horror que van provocar a casa nostra i arreu de la Mediterrània.
Davant d'aquells que sempre ens han presentat la historia d'aquest país com un partit entre locals i visitants (uns locals que vivien en franca harmonia), jo faig part d'aquells que s'han interessat per saber que les coses no han estat sempre així. I com estem parlant d'un passat medieval que'ns volen presentar com idíl·lic, he de confessar que no tinc cap simpatia per aquells que ocupaven les institucions que van provocar la carnisseria de la Guerra Civil Catalana: una guerra contra els remences que lluitaven al camp per l'abolició dels horrors del feudalisme i, a la ciutat de Barcelona, una guerra contra els artesans i comerciants als que ofegaven amb els seus privilegis (1).
No tinc cap simpatia ni enyor per unes institucions que estaven monopolitzades per individus que consideraven el país com una extensió de les seves propietats i que el van oferir successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat I, que va acceptar ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466 (2).
Puc entendre que els hereus d'aquells individus ens parlin d'un passat medieval idíl·lic, representat per aquelles institucions i aquells que les governaven. I que maleeixin un rei d'origen castellà que va signar les 'Capitulacions de Pedralbes' i la 'Sentència de Guadalupe', que van acabar amb bona part dels seus privilegis feudals (3). Puc entendre fins i tot que se'ls oblidi mencionar que aquell rei va recuperar una Catalunya Nord que feia temps que s'havia perdut davant la seva indiferència.
Però el que no entendré mai és que la burgesia progressista catalana no prengui com a referent històric a la penya que defensava el partit de la Busca (4). I no podré empassar-me mai que, des de posicions d'esquerra (anomenem-les així), se'ns pugui parlar amb enyor d'unes institucions impresentables i que hom llenci a l'oblit l'existència de l'esclavatge (el dels remences i wl dels captius de les campanyes militars), la lluita dels remences que va acabar amb l'essencial del feudalisme, l'horror de la Inquisició contra els compatriotes sospitosos de professar altres confessions (5), les forques que delimitaven els municipis reials (6) o la barbàrie que els propietaris d'aquelles institucions van exportar per tota la Mediterrània (7).
Malauradament, el nostre país encara no ha tingut una figura de la talla de Howard Zinn, ni una obra d'una dimensió critica similar a 'A People's History of the United States' (8). Però, 'en attendant' no estaria malament que no ens deixem enredar més i, si més no, recordem qui no som i d'on no venim.
Però confesso que soc incapaç de comprendre que aquelles institucions se'ns presentin, per penya que va d'esquerres, com el "summun" del progrès, quan no de la democràcia, evitant de recordar a qui servien aquelles institucions, ni qui havia votat aquells individus, ni tot l'horror que van provocar a casa nostra i arreu de la Mediterrània.
Davant d'aquells que sempre ens han presentat la historia d'aquest país com un partit entre locals i visitants (uns locals que vivien en franca harmonia), jo faig part d'aquells que s'han interessat per saber que les coses no han estat sempre així. I com estem parlant d'un passat medieval que'ns volen presentar com idíl·lic, he de confessar que no tinc cap simpatia per aquells que ocupaven les institucions que van provocar la carnisseria de la Guerra Civil Catalana: una guerra contra els remences que lluitaven al camp per l'abolició dels horrors del feudalisme i, a la ciutat de Barcelona, una guerra contra els artesans i comerciants als que ofegaven amb els seus privilegis (1).
No tinc cap simpatia ni enyor per unes institucions que estaven monopolitzades per individus que consideraven el país com una extensió de les seves propietats i que el van oferir successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat I, que va acceptar ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466 (2).
Puc entendre que els hereus d'aquells individus ens parlin d'un passat medieval idíl·lic, representat per aquelles institucions i aquells que les governaven. I que maleeixin un rei d'origen castellà que va signar les 'Capitulacions de Pedralbes' i la 'Sentència de Guadalupe', que van acabar amb bona part dels seus privilegis feudals (3). Puc entendre fins i tot que se'ls oblidi mencionar que aquell rei va recuperar una Catalunya Nord que feia temps que s'havia perdut davant la seva indiferència.
Però el que no entendré mai és que la burgesia progressista catalana no prengui com a referent històric a la penya que defensava el partit de la Busca (4). I no podré empassar-me mai que, des de posicions d'esquerra (anomenem-les així), se'ns pugui parlar amb enyor d'unes institucions impresentables i que hom llenci a l'oblit l'existència de l'esclavatge (el dels remences i wl dels captius de les campanyes militars), la lluita dels remences que va acabar amb l'essencial del feudalisme, l'horror de la Inquisició contra els compatriotes sospitosos de professar altres confessions (5), les forques que delimitaven els municipis reials (6) o la barbàrie que els propietaris d'aquelles institucions van exportar per tota la Mediterrània (7).
Malauradament, el nostre país encara no ha tingut una figura de la talla de Howard Zinn, ni una obra d'una dimensió critica similar a 'A People's History of the United States' (8). Però, 'en attendant' no estaria malament que no ens deixem enredar més i, si més no, recordem qui no som i d'on no venim.
- (1) Wikipedia: Guerra civil catalana, Guerra dels remences, La Biga i la Busca, Renat I,
- (2) ... Res de nou però, uns segles abans Borrell II ja va intentar vendre el seu vassallatge al Califat de Còrdova. I uns segles més tard, en Pau Claris va intentar vendre el país a Lluís XII I de França. Una de les vendes més recents va ser la de Cambó a Franco. Més tard n'hi han hagut d'altres sota el nom d'Estatuts d'Autonomia. Totes van tenir el mateix resultat: i tots aquells "grans negociadors" que van anar per llana, van acabar per deixar-nos a tots trasquilats.
- (3) Wikipedia: Capitulacions de Pedralbes, Sentència de Guadalupe
- (4) Wikipedia: La Biga i la Busca,
- (5) No me refereixo solament a la dels catalans de confessió jueva o musulmana, sinó també a la d'aquells que professaven creences anteriors a l'arribada del cristianisme i que van acabar a la foguera acusats de bruixeria. O d'aquells que fugint de les persecucions religioses d'Occitània van arribar a casa nostra buscant refugi: Càtars i Hugonots, per exemple. I malgrat totes les bestieses que se'ns han explicat sobre els inquisidors, penso en agitadors criminals com Pere de la Cadireta (en parlarem en un altre article) o com Vicent Ferrer ("uno de los antijudíos más nefastos que existieron en la historia de España") i la seva divisa de 'Bateig o Mort' i els crims que, en el seu nom, van tenir lloc als Calls i van provocar la fugida dels jueus catalans al Regne d'Aragó.
- (6) veure en aquest blog: Anàlisi del paisatge de Catalunya: les forques
- (7) La visió que alguns tenen a casa nostra sobre aquella Catalunya medieval idíl·lica i de la grandeur de l'expansió Mediterrània contrasta amb el record que van deixar alguns dels seus herois (veure a Wikipedia - Venjança Catalana): "Mentre que en albanès katala significa monstre i s'utiliza per a espantar els nens, en grec existeix una maledicció que desitja que "Així t'arribi la venjança catalana". De la regió de la Tràcia, ens arriba el famós refrany: "que la venjança dels catalans caigui damunt teu". A Bulgària, les expressions "Català" i "Fill de català" signifiquen "home malvat, sense ànima, torturador". Aquesta mala fama arribà a transcendir els límits del folklore per a influir en poetes com Ivan M. Vazoz, qui en el poema Pirates, publicat per primer cop l'any 1915, cita els catalans al costat dels turcs com els majors opressors de la nació búlgara. A Tessàlia, l'expressió "Ets un Català!" era proferida com a insult fins a finals segle XX. A la regió del Parnàs, es recollí el refrany : "Vaig fugir dels turcs per caure en mans dels catalans". A l'illa d'Eubea, se sap que en la primera meitat del segle XX la paraula "català" era proferida a la regió de Kàristos com a insult.
- (8) veure en aquest blog, Howard Zinn: El problema de l'obediència civil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)