time does not pass, it continues ...

Els 70's van ser els anys de la Guerra de Vietnam. De Solzhenitsyn parlant dels camps de la mort a l'URSS o del film narrant la mort de més d'un milió de cambodjans assassinats pels comunistes a Killing Fields amb musica de fons de Mike Oldfield. Dels gairebé dos milions de refugiats vietnamians fugint del comunisme: els Boat People.  La Guerra freda en tota la seva esplendor i Roger Moore fent de James Bond. Els anys de la Guerra de Yom Kippur. Del cop d'estat a Xile i de la vaga de crims a Sud-amèrica sota el paraigües de la "Operación Cóndor". Els anys de la revolució portuguesa i el procès de descolonització (la de Guinea Ecuatorial data de 1968!).  Els anys de "Vente a Alemania, Pepe", de les acaballes del franquisme i de l'inici de la revolució conservadora amb Thatcher ... i tantes altres coses de les que ocupar-se i de les que preocupar-se.

Antoni Gaudí era hipster?

Però com diu un vell refrany hebreu: Tothom es queixa de la manca de diners, però ningú ho fa per la manca de cervells. Vull dir que el dilluns de la setmana passada parlava del pollastre que es va organitzar amb les interpretacions abracadabrants d'un tema de Don McLean: American Pie que, com tants altres, no va arribar a casa nostra fins molt més tard. I clar, al bell mig de tot el que estava passant al món, vaig trobar-me al bell mig de discussions al·lucinògenes entre els companys que llegien les revistes musicals de l'època i defensaven, o no, però en tot cas de manera fanàtica, les opinions dels rucs que publicaven en elles.

Tip y Coll: els 70's a
l'Espanya de Franco

Molta penya diu que va lluitar contra el franquisme. Recordo haver-los vist durant les pauses dels durs combats discutint al bar si preferien els Beatles o els Rolling Stones. O donant la brasa amb rollos anestèsics sobre els Beatles i el seu viatge a la Índia, o si Yoko Ono acabaria per carregar-se la banda.  I com no en teníem prou de religions, els gurus i les sectes que'ns van caure al damunt amb el misticisme de la sèrie de TV Kung-Fu i els efectes de l'àcid sobre George Harrison. Tot plegat però, pura conya comparat amb el pollastre que es va organitzar amb els missatges satànics subliminars durant els anys de les psicofonies i les cares de Bélmez ...

Podria mentir dient que el paroxisme de l'absurd dels missatges subliminars el va marcar un tema de The Eagles: Hotel California i els debats encesos sobre els seus missatges satànics. Però no seria veritat car, més tard, ens va caure la pedregada del backmasking: la tècnica que permet gravar missatges subliminars que només podien ser descodificats si escoltaves un vinil en el sentit invers al que la pista musical tenia quan es va publicar.

Missatges satànics subliminars que alguns deien haver trobat al Stairway to Heaven (1971) de Led Zeppelin. I, ja més tard, en temes de Ozzy Osbourne, Judas Priest, Marilyn Manson ... Els freaks dels 70's buscaven desesperadament aquests missatges a tots els vinils: molts van quedar miserablement ratllats per sempre més en l'intent de trobar en ells allò que no tenien.

I com que érem pocs, la TV franquista va decidir-se a contribuir amb les emissions d'en Jiménez del Oso i les seves histories abracadabrants. Encara que cal dir que també van coincidir durant els 70's amb altres histories que pretenien ser més serioses i eren recitades per altres dos cracks: en Luis Miravitlles i en Rodríguez de la Fuente.

Nota: Ramones no van estar mai
afiliats al PSUC

Tot i ser ateu, dono gràcies a 10 que els 70's també fossin els anys d'una Velvet que'ns va deixar Lou Reed. Sobretot l'època del naixement de Ramones i del punk rock. Val, també del Glam i Jaime Morey a Eurovisió, però avui no toca.

I just per acabar, un missatge per aquells que van viure i/o participar en aquella dècada d'imbecil·litat col·lectiva -superada amb escreix per la següent- i que es permeten de dir que el jovent d'avui en dia no té res al cap: “Time does not pass, it continues”, que deia Marty Rubin, activista gai i autor d'un llibre que poca gent s'ha llegit: Boiled Frog Syndrome.