andrade - el valioso tiempo de los maduros

Mário Raul de Morais Andrade, 1893 - 1945 El valioso tiempo de los maduros “...Conté mis años y descubrí que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora. Me siento como aquel chico que ganó un paquete de golosinas: las primeras las comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocas, comenzó a saborearlas profundamente. Ya no tengo tiempo para reuniones interminables donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos sabiendo que no se va a lograr nada. Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido. Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades. No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados. No tolero a maniobreros y ventajeros. Me molestan los envidiosos que tratan de desacreditar a los más capaces para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.  Detesto, si soy testigo, de los defectos que genera la lucha por un majestuoso cargo. Las personas no discuten contenidos, apenas los títulos. Mi tiempo es escaso como para discutir títulos. Quiero la esencia, mi alma tiene prisa ... Sin muchas golosinas en el paquete ... Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana. Que sepa reír de sus errores. Que no se envanezca con sus triunfos. Que no se considere electa antes de hora. Que no huya de sus responsabilidades. Que defienda la dignidad humana. Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez. Caminar junto a cosas y personas de verdad, disfrutar de un afecto absoluto y sin fraudes, nunca será pérdida de tiempo. Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena. Quiero rodearme de gente que sepa tocar el corazón de las personas ... Gente a quien los golpes duros de la vida, le enseñó a crecer con toques suaves en el alma. Sí... tengo prisa ... por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar. Pretendo no desperdiciar parte alguna de las golosinas que me quedan ... Estoy seguro que serán más exquisitas que las que hasta ahora he comido. Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia. Espero que la tuya sea la misma, porque de cualquier manera llegarás...”

la velocitat de la llum vs la velocitat del so

El passat mes d'agost un conegut consultor informàtic del cap i casal publicava a LinkedIn aquesta imatge que circula per twitter des del 2013. Més val que no t'ho prenguis en clau de conya, perquè fa pocs dies, a La Vanguardia (1), parlaven d'un estudi publicat ja fa temps a PLOS|One (2) que afirma que: 'el nostre cervell triga menys d'un segon a generar una primera impressió de les persones a les que acabem de conèixer'. I que 'la primera impressió dominarà sempre, sense importar la quantitat de vegades que vegem a aquesta persona' ...

Et proposo que et passis per qualsevol dels articles referenciats a continuació i que et llegeixis la noticia o les conclusions de la 'recerca' amb més detall. En concret, crec que la historia del 'hello' o la dels 'colors' et permetrà comprovar que el teorema de la imatge també es pot confirmar sense necessitat d'escoltar a ningú.

Tot això de les primeres impressions que'ns fem d'algú i que no canvien amb el temps no son més que rucades però. Jo recordo que quan vaig conèixer en Hands, la primera impressió que'm va fer era la d'estar davant del cosí de Calimero. I uns mesos després, amb el canvi de look, vaig tenir la impressió de creuar-me el cunyat de Marvin a una processió de Setmana Santa. En cap moment però vaig pensar que me l'acabaria estimant tant, com ha acabat passant amb el temps.

També és veritat que, quan vaig conèixer en Sinfu, vaig anar disparat a l'església de Sant Martí, a Cerdanyola, per pregar-li al sant que aquell individu no fos mai el meu gendre. Com el sant ha respectat el tracte, també m'estimo molt en Sinfu.

Pel que fa als altres membres del politburó, com son homes públics (que lleig que queda en versió femenina!) i tenen l'agenda saturada, no afegiré res més. 

---

1. TORRES, Guillermina (2016): Cómo podemos cambiar la primera impresión que tenemos de alguien, La Vanguardia, 20.09.2016 (veure article original a Cribeo)
2. McALEER, Phil; TODOROV, Alexander and BELIN, Pascal (2016): How Do You Say ‘Hello’? Personality Impressions from Brief Novel Voices, PLOS|One, 12.03.2014, http://dx.doi.org/10.1371/journal.pone.0090779

keep calm and support erdogan

Al GS estem molt preocupats per l'escalada de violència que s'està vivint a Turquia. En particular en Sinfu, que no sé d'on ha tret que el context geopolític actual pot acabar amb la importació de les matèries primeres del seu plat preferit: el kebab. I com tots sabem que Erdogan està super sensible i pot liar-la a finals d'any si surt amb la historia de que als USA maten i mengen turkeys per Thanksgiving, hem recuperat la idea del poema que Boris Johnson li va dedicar i hem fet el possible per veure si podem presentar-li algú que el pugui calmar una mica.

the darwin awards (2006)

Fa poc més de deu anys The Darwin Awards (2006, trailer) es presentava al Sundance Film Festival. Un film absolutament trash del que alguns han retingut com escenes cultes la de la crisi dels 40's, la de l'auto reactor, la del pilot automàtic, la del distribuïdor automàtic, la del concert de Metallica.

De totes maneres, qualsevol cosa que pugui sortir al film queda petita si la compares amb la realitat de la pàgina original (wiki, web, facebook)

roy batty: sis mesos en funcionament

Blade Runner: escena final i monòleg de Roy Batty amb subtítols en espanyol

Roy Batty. Incept Date 08.01.2016

Fa sis mesos que en Julián Garcia commemorava a les pàgines de El Periódico la data de fabricació per la Tyrell Corporation del Nexus 6, model N6MAA10816, conegut al cinema com Roy Batty, gràcies a Blade Runner (1982). Ara per ara, pel que fa a colònies exteriors i als seus replicants, sembla que n'hi ha prou amb els que es troben a la Terra.


Les necessitats de màquines antropomòrfiques destinades a la producció industrial estan cobertes per les activitats de la premsa i la televisió, amb el recolzament decidit de les brigades de tertulianos en el cas espanyol, que continuen demostrant la seva eficàcia en el modelat dels cervells de la penya.

Però si deixem de banda el passat en el que seguim vivint, veurem que la reconstrucció biònica de la ma amputada per Dark Vador a Luc Skywalker sembla avui superada per les expectatives posades en els resultats de les investigacions de l'equip de Gerrit Begemann sobre el funcionament de l'àcid retinoïc. Veurem també que el drama dels tests dels implants de memòria per Eldon Tyrell a la Nexus 6 coneguda com Rachel, pot ser superat aviat per les investigacions sobre el funcionament dels interruptors del records. Finalment, veurem també que Maria V. Ruiz-Blondet i el seu equip d'investigadors, semblen haver condemnat els passaports biomètrics, les càmeres de vigilància, el test Voight-Kampff i bona part de la ciència ficció a la prehistòria.

Prenent en préstec el nom d'un film de Pedro Barbero: El futuro no es lo que era.

---

• García, Julián (2016): Roy Batty, replicant de 'Blade runner', va néixer el 8 de gener 2016.  El Periódico, 08.01.2016.
• How zebrafish rebuild the skeleton of amputated fins. Eureka Alert. Science News. Universität Bayreuth, 24.08.2015.
• On/off button for passing along epigenetic ‘memories’ to our children discovered. Kurzweil AI Weekly Newsletter, 29.03.2016
• Ruiz-Blondet, Maria V. (2016): A Novel Method for Very High Accuracy Event-Related Potential Biometric Identification, IEEE Transactions on Information Forensics and Security (July 2016, Volume:11 , Issue: 7), IEEE, DOI: 10.1109/TIFS.2016.2543524
• Wikipedia: List of Blade Runner characters
  

don McLean - american pie

American Pie, és un dels temes més estranys que mai s'han editat. Hi ha qui diu haver descodificat el significat d'alguna de les seves estrofes. Es un gran mèrit, perquè ningú pot afirmar que Don McClean hagi arribat mai a fer-ho: tot i que alguns dels seus fans van intentar descodificar el tema. 

Ens ho confirma Wikipedia: McLean dedicated the American Pie album to Holly. It is also speculated that the song contains numerous references to post World War II American culture, 1960s' culture including sock-hops, cruising, Bob Dylan, The Beatles, Charles Manson and much more ... Amb tot però, com el tema data de 1971, els experts tertulianos sí semblen haver descartat els rumors de que al tema hi hagi cap referència ni a la filla ni al bar de la senyora Elvira. 

De totes maneres, malgrat que ningú arribi a trobar-li un significat al tema en conjunt, els mots que va deixant anar repartits durant els seus llargs vuit minuts fan que la penya es vagi construint una historia personal sobre el seu significat. I no passa res si el teu veí s'ha construït una historia que no té res a veure amb la teva. Tampoc si va néixer molts anys més tard de la publicació del tema i no ha escoltat parlar mai de cap personatge dels que es mencionen.  

A qui pot importar-li el que diu el tema, si el tema li diu a la penya allò que aquesta vol que li digui, i la transporta a la nostàlgia d'un passat que no va conèixer i del que no en té cap idea? La modernitat en estat pur als anys 70's!  No tenir ni idea del que es parla, sense que això t'impedeixi tenir la teva pròpia opinió sobre el tema. I encara hi ha qui creu que s'ha descobert alguna cosa en psicologia social durant aquests anys.

5.5 designstudio i l'economia circular

Réanim from Vimeo.

El dissabte 16.04.2016 vaig engegar la TV mentre me prenia un cafè pel mati i vaig enganxar una re-emissió del 2011 de TV5Monde que portava per nom: Portraits: Les 5.5 Designers (l'enllaç al vídeo de 5'30" serà disponible fins 01.12.2016), on el col.lectiu de Les 5.5 Designers presentava el projecte que els va fer conèixer arreu del mon: Réanim, la médecine des objets.

En aquest reportatge, un hiperventilat Anthony ens diu que: 

Com a dissenyadors ens hem de demanar de què servirà realment que dissenyem un objecte més. Es una gran responsabilitat saber que cada vegada que dissenyem un nou objecte costa diners i també té un cost en energia i en materials. Com a dissenyadors hem de ser conscients d'aquest fet, perquè en som responsables del seu resultat.

Malgrat existir una estratègia 2015 de la Generalitat sobre l'impuls a l'economia verda i a la economia circular (1) que havia de fer de Catalunya un país capdavanter a Europa, fonamentat en l’harmonització del desenvolupament econòmic amb la millora del benestar humà i l’equitat social, assumint reptes globals com l’eradicació de la pobresa, el canvi climàtic i l’ús eficient dels recursos ...,  a la wikipedia catalana, que segons el diari Ara és la primera del món (2), no he trobat cap article sobre Economia circular. Sí que l'he trobat a la wikipedia en espanyol: Economía circular. Però després de llegir l'article et proposo que't passis a la versió en anglès: Circular economy que, tot i no ser segurament tant perfecta com la catalana, té la virtut d'existir i de ser comprensible per la majoria dels mortals. En fi, per no ficar-nos en política millor tornar a la definició que fan els 5.5 Designers del seu treball (3):

Com donar una segona vida a un producte? Aquesta nova disciplina està lligada als objectes quotidians que es troben als abocadors, al carrer, les cases dels particulars, sense vendre als comerços o a les fàbriques. No es tracta de restaurar-los al seu estat original, ni de canviar la seva funció original, sinó de rehabilitar-los amb accions senzilles que poden ser reproduïdes per tothom.

El cas és que acabava de veure el vídeo del seu show a BCN el 2009, el vídeo de la seva expo al Centre Pompidou el 2011 ... i quan, emocionat, ja havia decidit escoltar Somewhere Over the Rainbow, de Israel Kamakawiwo'ole, vaig passar-me per la web de 5.5 Design Studio i vaig  descobrir un munt d'objectes amb una relació nul·la amb el discurs de l'Anthony.

I entre aquests objectes, dos low-cost que corren per casa: un robot de cuina Moulinex i una clau USB de LaCie. Menys mal que vaig trobar un article divertidíssim que els dedicava Libération (4) on els designers acaben confessant que:

Massa sovint, el dissenyador no accepta fer front a les realitats industrials que poden posar en qüestió la seva creació. Es així que, volent superar els exercicis estilístics i sense trencar amb un disseny experimental d'autor, desitgen treballar amb grans grups industrials, però també amb PIME, start-ups, marques, per fer evolucionar els prejudicis d'aquestes en contra del disseny. No volem quedar-nos per sempre en el paper de esvalotadors!"

En fi, m'ho he passat bé escrivint aquesta entrada que, un cop més, me demostra que viure a Suïssa, en un cantó d'arrel protestant, i treballar en el camp de l'enginyeria m'ha permès estalviar-me un contacte freqüent amb una pila de fantasmes: dona igual que siguin designers, falsos progres, polítics demagògics i/o periodistes amb chauvinisme patològic.

---

1. Generalitat de Catalunya (2015): Impuls a l'economia verda i a la economia circular. Retrieved April 16, 2016, from http://www10.gencat.cat/ecofin_jcca/ni/docs/Estrategia 2015.pdf
2. Ara/Europa Press (2013): La Wikipedia catalana, la primera del món a ser considerada "perfecta". Ara. 27.07.2013. Retrieved April 16, 2016, from http://www.ara.cat/tecnologia/Wikipedia-catalana-primera-considerada-perfecta_0_963503839.html
3. 5.5 Designers (2004): Réanim, la médecine des objets - 5.5 designstudio. Retrieved April 16, 2016, from http://www.5-5designstudio.com/fr/projet/2004-55designers-reanim#
4. Anne-Marie FèVre. (2013): 5.5 Designers qui font 10 - Libération / Culture. Retrieved April 16, 2016, from http://next.liberation.fr/design/2013/09/20/55-designers-qui-font-10_933181

good will hunting (1997)

Una escena inoblidable d'un molt bon film: Good Will Hunting amb un guió escrit per Matt Damon i Ben Affleck, que va obtenir un Oscar.

entrevista con Guillermo Rendueles

Una entrevista d'un interès brutal a un dels psiquiatres més interessants. Et passo algunes de les seves perles:

El capitalismo trata como trastorno de personalidad lo que antes se consideraba lealtad, coherencia u honradez.


«Lo que usted necesita no es un psiquiatra ni una pastilla, sino un comité de empresa», receta a veces Rendueles a los pacientes que se acercan a su consulta aquejados de los estreses y astenias consustanciales al esclavismo moderno. Que el mundo recupere un sentido de lo colectivo cada vez más menguado es la aspiración política fundamental de este loquero atípico y heterodoxo que se educó con [el filósofo anarquista] José Luis García Rúa, simpatiza con Podemos y no perdona al PCE que devorara con falsas promesas a los mejores de su generación ni al PSOE que encarcelara a su hijo César por insumiso (...)

Freud decía que hay que valorar si el enfermo consigue alguna ventaja con el síntoma. Por ejemplo, un histérico obtiene con sus síntomas la ventaja de llamar la atención. La idea de la cura freudiana es que hay siempre que comprobar si el enfermo no está mejor de lo que estaría sin ese síntoma y, en general, no ampliar nunca la ventaja del paciente en la relación terapéutica. En línea con eso, Freud sostenía que siempre hay que cobrarle al paciente las sesiones, vaya o no vaya a ellas, y que no se debe coger como paciente a quien no pueda pagar, porque si se coge a alguien gratis se le proporciona una ventaja que cronifica su trastorno mental (...)

Después del Prozac, la siguiente poción mágica fue la Paroxetina, un fármaco de diseño que se inventó después de transformar la timidez en un cuadro clínico llamado fobia social. En el último congreso de ese horror que es el DSM-5 el último grito en materia de psiquiatrización social ha sido la anhedonia, que es el no sacar disfrute de las situaciones y es ahora motivo de consulta psiquiátrica porque se considera una depresión encubierta. Va a ser la próxima epidemia. Al final, los trastornos de personalidad son ya tantos que quien no cae en uno cae en otro. Otra cosa de la que se habla ahora es la personalidad opositora. Ahí cae todo: si te opones a algo, si discutes, tienes un trastorno de personalidad opositora (...)

Buscar remedios donde no los hay para malestares derivados de las relaciones de pareja, sociales y laborales; males que se solucionan enfrentándose a ellos, pero que atacamos tomando pastillas. Hay un malestar que sólo puedes atajar modificando la situación que lo causa y en lugar de eso tomas una pastilla que te hace ver la situación de una forma más tolerable (...)

Carlos Castilla del Pino definía las pastillas como prótesis conductuales. Es una etiqueta muy buena para esto que hablamos, porque ahora las pastillas son, sí, una prótesis del capitalismo, un factor necesario para la supervivencia del capitalismo. El mandato capitalista es: «Sé gerente de ti mismo, empréndete a ti mismo». Tienes que acumular un capital cultural, un capital deportivo, un capital estético dicen ahora, etcétera, para interaccionar ventajosamente con los demás en la competencia social.

El soma de Un mundo feliz, la famosa novela de Aldous Huxley, no era una fabulación literaria, sino una profecía absoluta. Y lo aterrador es que esos procesos van en ascenso: no hay ninguna estadística que arroje que está disminuyendo la toma de ningún tipo de pastillas (...) la gente toma Orfidal en dosis que hace diez años eran consideradas tóxicas (...) Y no sólo Orfidal. Los analgésicos, las pastillas para el dolor, también es otra brutalidad lo que se toman (...)

Llamamos enfermedades a nuestras equivocaciones para no vernos obligados a enfrentarnos con ellas. Una enfermedad es una fatalidad inevitable, no el producto de un error: «No tengo que rehacer mi biografía, me basta con atiborrarme de pastillas». En la sociedad actual, por otro lado, ya no existe el sentimiento de culpa y los mensajes que lanzan los libros de autoayuda es: «Quiérete a ti mismo» y «No te ralles». Y hay que rallarse. Si tu vida está mal porque has cometido errores, tienes que rallarte, no debes autodisculparte, has de luchar para cambiar esa situación (...)

---

Pablo Batalla Cueto (2016): Entrevistas en el Toma 3 - Guillermo Rendueles, Psiquiatra y figura histórica de la izquierda gijonesa. Asturias24, 03.01.2016. Accessed January 08, 2016.

blade runner - voight-kampff test

Quan el 1982 va sortir Blade Runner, molts pensaven que el famós test de Voight-Kampff no era sinó una adaptació de l'antic Test de Turing. No conec ningú a qui se li passés pel cap que, anys més tard, s'acabaria convertint-se en una tècnica rutinària a les entrevistes de treball dirigides per psicòpates diplomats en psicologia. Però sí que conec un munt de penya que, després de sortir d'aquestes entrevistes, lamenta profundament no haver-la acabat de la mateixa que Leon (interpretat per Brion James) ho va fer amb el Blade Runner Holden (interpretat par Morgan Paull) a la Tyrell Corporation.

manual per a trolls

Un pobre individu infeliç expressant
la seva mala baba sobre qualsevol tema

Una de les coses que més me desagraden dels trolls és la seva manca de classe. Segurament estaràs pensant que està lligada al seu nivell intel·lectual. Jo soc més aviat dels que creuen que és la mala baba la que desencadena una patologia de logorrea compulsiva que flueix sense barreres a través les seccions dels comentaris dels diaris, tweets i altres canals d'expressió de la cultura de la nostra època.

Estava pensant en aquestes coses quan vaig caure sobre un article molt interessant publicat a yorokobu, un dels suplements de eldiario.es: Breve manual para insultar sin que parezca que insultas. Espero que el fet d'estar escrit en espanyol no sigui un handicap per a tots aquells que, també a casa nostra, s'apliquen convulsivament amb els seus escrits a confirmar la més important de les teories d'Einstein: Two things are infinite: the universe and human stupidity. And I'm not sure about the universe!

els lladres d'espais públics i la psicogeografia

Un article de Valeria Saccone, publicat el passat 06.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, ens presenta Luca Picardi i el seu blog: privatepublicplaces.com. Una crònica de l'apropiació dels espais públics pels interessos privats a Londres, la ciutat on viu.


L'espai urbà, que abans era de tots, i que s'està està convertint poc a poc en un privilegi de les elits.

No estic del tot segur del que és un lloc públic privat. Són espais profundament desconcertants que es camuflen constantment en el paisatge urbà. Arriben a semblar completament públics, sovint en forma de places, zones comercials, apartaments de luxe i oficines. El que distingeix de les zones públiques aquests espais que semblen públics, però que són propietat d'empreses, és la sofisticada arquitectura de vigilància i la presència d'agents de seguretat privada que els patrullen.

 L'estètica desolada d'aquests districtes els converteix en llocs depriments i avorrits. Hi ha una manca absoluta de personalitat en ells que fa que s'assemblin més a les sales d'espera dels aeroports que als veïnats que coneixem.

Luca Picardi afirma que s'ha inspirat en l'obra de Guy Debord i els Situacionistes dels anys 60. D'ells ha heretat el concepte de la psicogeografia que, en complement de l'apunt de l'autora al seu article, ha estat descrit així a Wikipedia :

La psychogéographie, contrairement à ce que ce mot pourrait laisser penser, n’est pas un concept de la géographie. Ce néologisme a été créé par un mouvement d’inspiration marxiste, l’Internationale situationniste, en la personne de Guy Debord.

Par l’intermédiaire notamment de la pyschogéographie, les situationnistes ont développé une réflexion sur la question urbaine qu’ils inscrivaient en réaction à l’urbanisme fonctionnaliste. Leurs descriptions de l’espace urbain dénoncent un espace perçu comme ennuyeux. L’urbanisme fonctionnaliste est en outre accusé d’organiser une sorte d’aliénation au services des temples de la consommation avec en point d’orgue l’impossible « réappropriation de l’espace urbain par l’imaginaire ».

Selon l’Internationale situationniste, la ville, érigée en suivant les principes de l’urbanisme fonctionnaliste provoque la mise en place d’un dispositif d’isolement, d’exclusion et de réclusion des citadins, in fine, la ville participe à l’établissement d’un ordre dans lequel le désir n’a pas sa place.

Leur projet est de refonder la ville afin de créer des ambiances inédites permettant la construction de situations, c’est-à-dire des moments de vie à la fois singuliers et éphémères.

la bestiesa humana: haarlem 06.02.1637

El passat dilluns vaig fer una de les associacions d'idees més rares que mai m'han passat pel cap. Després de veure el vídeo de l'entrada que va publicar en Sinfu el passat diumenge: Don't Buy Stuff, vaig dir-me que la humanitat hauria avançat molt si algú hagués escrit un tractat d'economia política amb l'estil pragmàtic de Futbol : la meva filosofia, de Johan Cruyff. Si encara no l'has llegit, no deixis de fer-ho, és el Don't Buy Stuff del futbol.

Estava rumiant sobre el tema i vaig enllaçar mentalment amb una entrada que vaig publicar fa poc: l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme quan vaig recordar que la primera bombolla financera del capitalisme, sense cap mena de dubte la més imbècil que mai ha vist l'home, es va produir en un país protestant de l'Europa Septentrional i es coneguda amb el nom de tulipomania.

El exotismo de los bulbos de tulipán provocó una euforia productora y compradora, provocando que los precios de los tulipanes aumentasen exponencialmente. Todo el mundo quería invertir en tulipanes, era un mercado siempre al alza, nadie podía perder. La gente incluso llegó a dejar sus trabajos para dedicarse al cultivo de tulipanes.

En 1623 un solo bulbo de tulipán se podía llegar a vender fácilmente por 1000 florines, mientras que el sueldo medio anual de un holandés era de 150 florines. Una tonelada de mantequilla valía 100 florines. El récord de precio lo batió el bulbo de tulipán Semper Augustus en 1635, cuando un sólo bulbo se llegó a intercambiar por una lujosa mansión en el centro de Amsterdam, otro de estos bulbos se vendió por 6000 florines.

Se publicaron cientos de catálogos de tulipanes, incluso se dejaron de cultivar otros productos para cultivar tulipanes, todo el mundo quería participar en este lucrativo negocio. Todas las clases sociales querían invertir en el negocio de los tulipanes, desde mercaderes, hasta artesanos y albañiles. La locura se había desatado. Entonces el mercado de los tulipanes entró en la bolsa de valores. Todavía nadie se percataba que los desorbitados precios no tenían sentido y que podía producirse una crisis de los tulipanes.

Definitivament, com tampoc és en Max Weber que trobarem una explicació plausible a les crisis econòmiques que anem travessant al llarg de la nostra vida, no ens queda més remei que tornar a recordar el vell Alfred Einstein: Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. I sobre l'Univers, no n'estic segur. Però també en una frase d'un trader de la meva empresa: quan tothom es fica a comprar en borsa, és el moment de vendre el més ràpidament que puguis!

estupidez emocional vs inteligencia emocional

punxa l'imatge per veure el vídeo

... l'estupidesa és una malaltia curiosa, ja que no la pateix el pacient, sinó els que l'envolten, i el seu fonament és el temps: si algú repeteix una estupidesa el suficient nombre de vegades, acabarà considerant que aquesta actitud és la normal, la defensarà i la incorporarà definitivament en el seu dia a dia.


Un vídeo interessant que't proposo completar amb la lectura d'una entrevista publicada a La Vanguardia el passat 10.03.2011: Paz Torrabadella, psicóloga, autora de 'Estupidez emocional'.

En fi, una malaltia més. A mi segueix preocupant-me molt més l'epidèmia de psicopatia que s'estén per tot arreu. Fonamentalment perquè combina els efectes de l'estupidesa emocional i una mala baba immensa entre aquells que la pateixen. Menys mal que tinc la sort d'estar vacunat des de fa temps.

no et creguis ni la meitat del que t'envien

Sabies que l'Aznar, quan arriba a casa, es vesteix de flamenca, es fica una peineta i, mentre es fica cec de whisky DYC, escolta plorant les cançons de Camarón? 


Doncs bé, aquesta parida que m'acabo d'inventar, si la fessis circular i es convertís en un fenòmen viral seria un Hoax. Ens podria fer riure sols de pensar-ho. I ens ho podríem passar d'allò més bé imaginant la cara que se li posaria quan ho llegís, quan sabés que milions de persones ho han llegit, i que 3/4 parts d'entre elles s'ho han cregut. Però continuaria sent una mentida.

Quan reps una d'aquelles noticies que't fan dubtar si pot haver-hi alguna cosa de veritat, pot passar que vulguis assabentar-te ràpidament de si és un hoax, abans de participar com un beneit en la seva difusió. En aquest cas, et proposo de donar un cop d'ull a alguna d'aquestes pàgines:

• snopes.com: una compilació de les llegendes urbanes que han anat circulant a Internet (i fora d'Internet) des de 1995, classificades per temes.
• hoaxbusters.org: una altra referència en la matèria, amb una col·lecció impressionant i un index alfabètic a la pàgina d'acollida.
• hoaxslayer: informacions valuoses sobre els emails i els scams amagats en els seus enllaços.
• pel que fa als virus (o suposats virus), abans d'esverar-se val la pena donar un cop d'ull a aquestes pàgines: sophos threat center, McAfee i symantec.
• pel que fa a les noticies relacionades amb el govern americà, et recomano dues pàgines: federal trade commission scam alerts i onGuardOnline.

kindergarten's horror show

Jo no soc dels que creuen que el comunisme va acabar amb la sensibilitat eslava. Però he de reconèixer que, si moltes de les noticies que ens arriben des d'aquesta part del món sotmeten a una dura prova aquesta afirmació, l'espectacle d'aquest parc infantil fa esclatar les fronteres del horror i el mal gust, convertint personatges com Attila, Jack the Ripper o el Dr. Hannibal Lecter com a petits amateurs, comparats amb els futurs adults russos que hagin superat el trauma de haver jugat entre les atraccions d'aquest parc.

un psicòleg va definir el pla de tortures de la CIA

El passat 18.04.2014 The Guardian publicava una llarga entrevista amb el Dr James Elmer Mitchell el psicòleg de la US Air Force que va definir el programa de tortures de la CIA després dels atentats del 11 de setembre. Encara que la major part de les revelacions de l'entrevista fa temps que corren per Wikipedia, punxa aquí per llegir i escoltar l'entrevista. 

Si vols saber més sobre aquest patriota no et quedis però únicament amb el contingut de Wikipedia o l'entrevista de The Guardian i deixa't caure per l'historial complet del personatge a History Commons.

la nova oligarquia del ciberespai ...

un tio molt simpàtic!

La imatge 'cool' dels emprenedors digitals s'evapora. Com a Wall Street, a Silicon Valley també hi ha excessos i, sobretot, un capitalisme ferotge. Així comença l'article publicat per Idoya Noain a El Periódico el passat diumenge 23.02.2014: Els oligarques del ciberespai. Llops en xancletes. Una lectura que't recomano i que'ns parla d'una elit que, aïllada del mon que l'envolta, acaba transmetent-li unes necessitats de consum compulsiu que li revenen sota la forma de somes colossals de capitals.

L'economista Umair Haque, col·laborador del Harvard Business Review, ho tuitejava així «el sector tecnològic és com el nou Wall Street: principalment paios blancs fent-se rics creant coses de propòsit i impacte social limitat». L'article destaca les tendències monopolístiques i la concentració de poder, inigualable en cap altre sector (Mark Zuckerberg controla gairebé el 30% de Facebook; Larry Page, Sergey Brin i Eric Schmidt, gairebé dos terços de Google, i Larry Ellison, el 23% d'Oracle, mentre que ningú controla, per exemple, més de l'1% de General Motors). Provoca recels la potent entrada en el món del lobby (l'any 2012 Google es va gastar en aquest camp més que Boeing o Lockheed Martin).

c'est pas ma faute !

A mi van ensenyar-me que una de les etapes decisives en el pas de l'adolescència a l'edat adulta és la responsabilitat que l'individu assumeix en la presa de decisions sobre la seva pròpia vida i, naturalment, l'assumpció personal de les conseqüències d'aquestes decisions. Passar-se la vida donant la culpa als altres de tot el que ens arriba a causa de les decisions que hem pres (o que no vam saber prendre), i no analitzar en els efectes quines van ser les causes, no me sembla una actitud que encaixi amb una actitud d'adult. Malauradament, és una actitud molt estesa al nostre país: en particular en el mon de la política. 

Tot aquest rollo filosòfic ve a compte d'un article d'opinió d'en Miquel Iceta, publicat ahir per El Periódico: La pregunta, un nyap.

La meva opinió sobre la consulta és de sobres coneguda i coincideix amb la posició del PSC: només hi haurà consulta legal si hi ha acord entre governs, i les consultes il·legals, com tota iniciativa unilateral, no porten enlloc. Les meves preferències també són conegudes: ni vull seguir així (és a dir, sense esmenar el dolor de la sentència del TC, sense que es reconegui la singularitat nacional catalana i sense un pacte fiscal just) ni vull trencar amb la resta d'Espanya. Per això s'ha d'impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al vot dels catalans i del conjunt dels espanyols. 

Sense voler entrar en el tema de perquè seria més democràtic que el poble català voti una reforma federal i no un referèndum on pugui decidir quedar-se com està o passar pàgina, m'agradaria retenir la part que he subratllat.

No sé quina serà la culpa del Tribunal Constitucional (TC) en la sentència que va carregar-se l'Estatut que va votar majoritàriament el poble català quan la Generalitat estava governada pel seu partit. Segurament,  els membres del TC (en part escollits pel seu partit) no van fer res d'altre que interpretar una legislació que el seu partit va contribuir a posar a la seva disposició. Altrament, no seria just oblidar que l'Estatut que va arribar al TC ja no era el que havia votat majoritàriament el poble català. Si vostè no se'n recorda, pot demanar més informació als companys del seu partit: per exemple, al Sr. Alfonso Guerra.

En fi, per tornar a l'enunciat inicial sobre el pas de l'adolescència a l'edat madura, m'agradaria demanar-li que, abans de culpabilitzar el TC, abans d'embarcar-nos en processos federals, ... intenti aclarir al si del seu propi partit si la voluntat popular expressada en un referèndum (el de l'Estatut, per exemple) pot ser "raspallada" desprès pel seu partit al parlament espanyol. I sobre un pacte fiscal just ... deixi'm recordar-li que, quan la Generalitat estava governada pel seu partit, aquesta idea va ser dinamitada pel Sr. Zapatero, que va comptar amb el suport entusiasta del Sr. Artur Mas.

I si, a la fi del procés de reflexió, arriba a la conclusió de que no hi ha manera de canviar res al seu partit, prengui una decisió personal sobre què és el que ha de fer amb la seva vida (per exemple, hi ha ciutadans que no estan a l'atur i es guanyen la vida treballant) i deixi de donar la culpa als altres de tot allò en què el seu partit, i vostè com a dirigent, en son responsables.

els ocells més intel.ligents s’estressen menys

Llegit a una entrada del blog del CREAF del 17.09.2013.

Les espècies d’ocells amb un cervell més gran de la mitjana tenen nivells més baixos d’una hormona clau relacionada amb l’estrès. Aquesta és la conclusió d’un estudi en el que ha participat el CREAF que ha analitzat gairebé 200 estudis científics sobre ocells. Aquests ocells viuen menys estressats perquè se saben anticipar o aprenen a evitar els problemes de forma més efectiva que els ocells amb un cervell més petit .

No seré jo qui us hagi de dir ara el que heu de pensar quan veieu que algú de la feina va passat de voltes.