Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris urbanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris urbanisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 d’agost del 2016

sobre comptadors i altres vergonyes

font: nonosvamosnosechan.net
Sé que hi han hagut critiques contra el comptador de la vergonya amb el que Ada Colau i el seu equip volen recordar les persones mortes al Mediterrani a la recerca d'un futur millor, o d'un futur a seques. I és que, darrerament, sembla que estigui de moda criticar a l'equip municipal per 'qualsevol cosa'. Jo trobo que és una iniciativa remarcable de la part de l'alcaldessa i del seu equip. Però  he de confessar-te que hi ha una cosa que no entenc: la seva ubicació al Passeig Marítim de la Barceloneta.

Vull dir que no se'm pot passar pel cap que la ubicació del comptador estigui feta amb una idea de màrqueting electoral o per culpabilitzar turistes, jubilats i domingueros de quelcom pel que no tenen cap responsabilitat política que els permeti trobar una solució. Es per això que me permeto suggerir a l'alcaldessa i al seu equip d'instal·lar el comptador a la Plaça de Sant Jaume o davant del Parlament de Catalunya. I donat que l'actual aparell comptabilitza éssers humans que han hagut de marxar del seu país per buscar un futur en un altre lloc, m'agradaria suggerir d'afegir un altre comptador al costat per comptabilitzar tot el jovent que segueix marxant de casa nostra per buscar-se un futur a l'estranger.

No us parlaré de les estadístiques esgarrifoses que ja haureu vist a la premsa. Sols us diré que, aquí a Suïssa, no parem de veure arribar joves catalans, molts amb diplomes universitaris i agafant-se a la primera feina que troben per guanyar-se la vida.

Ja sé que la classe política del nostre país està molt enfeinada discutint de coses molt més importants. Però vull creure que quan passarien davant d'aquests comptadors potser canviarien les seves prioritats. O almenys que hi hauria algú que tindria un pensament per aquells que han hagut de marxar del país a causa de la incompetència de la seva classe política.

Un incentiu addicional podria ser el d'afegir a aquells comptadors un altre amb les intervencions al parlament espanyol, al de Catalunya i als ajuntaments amb proposicions d'accions destinades a frenar l'exili del jovent. I ja que hi som, també podria ser interessant d'incloure un comptador amb el nombre de pisos de baix lloguer i de les ofertes de treball publiques destinades a guardar el jovent al país on van nàixer: estic segur que, per a la classe política del nostre país, guardar el jovent a casa és al menys tant important com acollir les famílies d'altres països.

Una altra proposició seria que, junt amb els comptadors que he mencionat abans, també hi figurés un altre amb el nombre dels fills dels expatriats pels que una organització anàloga a l'Organització dels Suïssos a l'Estranger (OSE) hauria preparat uns campaments per fer-los descobrir un país que un dia també podrien considerar que és el seu, a través de l'organització de les mateixes activitats culturals i esportives de les que ja gaudeixen altres nens que no han hagut d'emigrar encara del país o que han arribat d'altres llocs.

I com Madrid i la crisi semblen tenir la culpa de tot el que ens arriba, tampoc estaria malament d'instal·lar dos comptadors suplementaris a la Plaça Sant Jaume, orientats cap al Palau de la Generalitat. Un, amb els fons necessaris per garantir una sanitat digna i, al costat, un altre on es veurien les despeses imprescindibles on s'estan destinant les retallades.

I just pel dia en que s'acabin les guerres que van provocar els fluxos migratoris que expliquen la necessitat del comptador de la vergonya, proposaria dos comptadors més. Un que comptabilitzaria els diners transferits des del nostre país per la reconstrucció dels països des d'on van haver de marxar els refugiats i, al costat, un altre on es compararien amb el que s'envia des d'altres països amb ciutats molt menys guapes, molt menys smarts i, sense cap mena de dubte, molt menys progres que la nostra. Ciutats que no disposen de comptadors per tota la immigració que estan acollint i que no tenen altre encant que el d'estar donant al jovent del nostre país un futur que se'ls ha negat a casa seva.

dissabte, 16 de gener del 2016

la ciutat oculta

Subsuelo de la confluencia de la avenida Vall d'Hebron con Basses d'Horta con las
líneas de metro L3, L5 y el edificio'la llosa de Vall d'Hebron' (© R. Vinyes i Ballbé)
Dos articles de La Vanguardia, publicats els passats 04.12.2015 i 07.01.2015 presentaven una tesi doctoral del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC i dirigida per un professor d’aquest departament i de l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). La tesi, que porta per nom La Barcelona oculta es presenta d'una manera que m'ha deixat perplex: 
Per primera vegada una gran ciutat contemporània (?) disposa d’un plànol complet del subsòl del seu conjunt urbà, gràcies a una recerca desenvolupada a l’ETSAB de la UPC. Des de les xarxes de serveis i comunicació, fins als refugis i els soterranis públics i privats queden plasmats en el gran plànol realitzat per (...), del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, en la seva tesi doctoral. El dibuix, que tindrà una gran utilitat per al desenvolupament de la ciutat, descobreix de forma detallada el sota rasant de Barcelona, una ciutat del tot desconeguda (?), però imprescindible.
I no és que aquesta descripció m'hagi deixat perplex solament pel fet que jo hagi treballat personalment a finals dels anys 90 del segle passat en la definició dels estàndards de modelització topològica i conèctica de les xarxes d'electricitat, de telecomunicacions (telèfon i fibra òptica), de gas, d'aigua (potable i clavegueram), etc. de les ciutats de la Suïssa francòfona. Una modelització prèvia a la digitalització dels vells plans de principis i mitjans de segle i a la implementació de la nova cartografia industrial del subsol, que els meus companys de Ginebra van utilitzar per tirar endavant l'encàrrec de la cartografia de les xarxes industrials subterrànies de la ciutat de Zürich.

El que m'ha deixat perplex no és tampoc que s'hagi partit de la hipòtesi de que ciutats com Londres, i els seus diferents nivells de suburbà, no disposin de cap cartografia del subsol. Per no parlar de ciutats com ... Barcelona!  Vull dir que se'm fa molt estrany que les companyies elèctriques, de telefonia, gas, aigua, etc. de la ciutat no disposin d'una cartografia del seu subsol. I que qualsevol d'aquestes companyies estigui autoritzada a obrir rases sense saber el que hi ha a sota i arriscar-se a tallar una línia elèctrica o rebentar una canonada de gas (no parlo d'accidents!).

En fi, no m'he llegit la tesi i no tinc el temps ni les ganes de fer-ho. Així que prefereixo pensar que es tracta d'un error d'interpretació sobre el seu contingut al que s'ha afegit el clàssic sentiment d'inferioritat que es viu des de sempre a Catalunya i que ens fa pensar en què tot el que fem no ho ha fet abans ningú d'altre i que el món es passa el dia mirant-nos amb admiració. Estic pensant en una vella noticia que presentava la línia 9 del metro de BCN com la primera del món del sense conductor, noticia que llegia mentre viatjava en un metro sense conductor!: després d'un primer moment de ridícul còsmic, la van presentar com la primera d'Espanya.

Deixant de banda la discussió de si a Londres tenen o no el pressupost de la UPC i la sort de disposar de les eines de cartografia subterrània de les que disposa des d'ara BCN, m'agradaria compartir amb tu uns enllaços. El primer, London's Underground History: on pots trobar al voltant de 40 estacions i túnels de metro abandonats que, en alguns casos, van caure en un oblit total després del seu tancament. En segon lloc, dos enllaços primer amb la pàgina dels arquitectes del grup Gensler i la seva proposta per l'ús ciutadà d'aquestes velles infraestructures: Gensler Vision for Disused London Metro Lines Wins London Planning Award i un altre amb l'opinió que li mereix a The Guardian aquesta proposta: Bike paths in abandoned tube tunnels: is the London Underline serious?

UPC (2015). La Barcelona oculta: un treball de l'ETSAB revela el subsòl de la ciutat - Universitat Politècnica de Catalunya.  Oficina de Mitjans de Comunicació, Sala de Premsa, 04.12.2015. Accessed January 08, 2016.
TDX (2015). Barcelona oculta : la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània. Tesis Doctorals en Xarxa 04.12.2015. Accessed January 08, 2016.
La Vanguardia (2015). La vida subterránea de Barcelona como nunca se ha visto antes. La Vanguardia 04.12.201. Accessed January 08, 2016.
La Vanguardia (2016). Esta es la primera radiografía del subsuelo de Barcelona (y de sus tesoros). La Vanguardia 07.01.2016. Accessed January 08, 2016
République et Canton de Genève: Cadastre du sous-sol | Mensuration officielle. Accessed January 08, 2016.
Aurélien Lecomte (2007): Etude sur la réalisation d'un cadastre du sous-sol en trois dimensions, Institut National des Sciences Appliquées (INSA), Strasbourg Setembre 2007. Accessed January 08, 2016.
ESRI: A Mapping Solution for Your Utility. Accessed January 08, 2016.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

els lladres d'espais públics i la psicogeografia

Un article de Valeria Saccone, publicat el passat 06.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, ens presenta Luca Picardi i el seu blog: privatepublicplaces.com. Una crònica de l'apropiació dels espais públics pels interessos privats a Londres, la ciutat on viu.


L'espai urbà, que abans era de tots, i que s'està està convertint poc a poc en un privilegi de les elits.
No estic del tot segur del que és un lloc públic privat. Són espais profundament desconcertants que es camuflen constantment en el paisatge urbà. Arriben a semblar completament públics, sovint en forma de places, zones comercials, apartaments de luxe i oficines. El que distingeix de les zones públiques aquests espais que semblen públics, però que són propietat d'empreses, és la sofisticada arquitectura de vigilància i la presència d'agents de seguretat privada que els patrullen.
 L'estètica desolada d'aquests districtes els converteix en llocs depriments i avorrits. Hi ha una manca absoluta de personalitat en ells que fa que s'assemblin més a les sales d'espera dels aeroports que als veïnats que coneixem.
Luca Picardi afirma que s'ha inspirat en l'obra de Guy Debord i els Situacionistes dels anys 60. D'ells ha heretat el concepte de la psicogeografia que, en complement de l'apunt de l'autora al seu article, ha estat descrit així a Wikipedia :
La psychogéographie, contrairement à ce que ce mot pourrait laisser penser, n’est pas un concept de la géographie. Ce néologisme a été créé par un mouvement d’inspiration marxiste, l’Internationale situationniste, en la personne de Guy Debord.

Par l’intermédiaire notamment de la pyschogéographie, les situationnistes ont développé une réflexion sur la question urbaine qu’ils inscrivaient en réaction à l’urbanisme fonctionnaliste. Leurs descriptions de l’espace urbain dénoncent un espace perçu comme ennuyeux. L’urbanisme fonctionnaliste est en outre accusé d’organiser une sorte d’aliénation au services des temples de la consommation avec en point d’orgue l’impossible « réappropriation de l’espace urbain par l’imaginaire ».

Selon l’Internationale situationniste, la ville, érigée en suivant les principes de l’urbanisme fonctionnaliste provoque la mise en place d’un dispositif d’isolement, d’exclusion et de réclusion des citadins, in fine, la ville participe à l’établissement d’un ordre dans lequel le désir n’a pas sa place.

Leur projet est de refonder la ville afin de créer des ambiances inédites permettant la construction de situations, c’est-à-dire des moments de vie à la fois singuliers et éphémères.

dimecres, 9 de juliol del 2014

les fronteres de l'absurd: la vila de basel

Dreiländereck (Basel)
En un moment en que els telenotícies semblen estar monopolitzats per les discussions sobre la creació de nous estats al si d'Europa, avui m'agradaria parlar d'una experiència que fa anys que ha demostrat que el camí invers és possible: que enlloc de crear noves fronteres, hi han instruments per suprimir aquelles que ens angoixen.

Es el que han fet a la vila de Basel (Basilea). Després que les fronteres de l'absurd cantonal establert en 1883 (Basel-Stadt i Basel-Landschaft) quedessin esmicolades pel creixement urbà que va travessar-les, aquest es va estendre en direcció de les fronteres de la República Francesa (RF) i la RFA i ... millor que no digui res més i us mireu aquest plànol de la vila.

Millor encara, amplieu l'imatge i passegeu-vos per les fronteres amb Google Street View: per exemple, a l'Avenue de Bâle, a Saint Louis, que es diu Elsässerstrasse quan travessa la "frontera" Suïssa. Un altre punt interessant del paisatge fronterer és el Dreiländereck, un monument que assenyala el punt de convergència de les tres fronteres (CH-RFA-RF): tot i que no és l'únic monument d'aquest tipus a Suïssa, és el més conegut d'ells.

Si les fronteres que van resultar de les guerres de religió i de l'enfrontament de les ambicions imperials van separar uns pobles que compartien segles de cultura al llarg del Rin (1), la creació de l'euroregió TriRhena (2) el 1995 ha permès la creació d'una plataforma "trans-fronterera" (3) de cooperació al sud del Rin. En fan part, entre altres, les viles de Colmar, Fribourg-en-Brisgau, Mulhouse, Lörrach i Basel.

Entre els objectius més importants de l'euroregió trobem la col·laboració en matèries com universitats i transports (4). Pel que fa a la col·laboració universitària, aquesta integra actualment les universitats de Basel, Fribourg-en-Brisgau, Karlsruhe, Strasbourg i Mulhouse en la Conférence européenne des Universités du Rhin Supérieur (Eucor). També un programa europeu: Interreg IV Rhin Supérieur.

Abans de continuar, us proposo llegir un article de Antoine Beyer (5) per donar-vos compte de l'excepcionalitat històrica de Basel en el terreny de les infraestructures de transport. En efecte, Basel disposa de dues estacions centrals que, a 3 km de distància i separades pel Rin,  estan gestionades per operadors de diferents països. Pel que fa a la primera, tot i estar gestionada per la SBB (CH), la SNCF (RF) disposa d'andanes especifiques que permeten l'arribada de trens francesos sense ruptura tècnica. La DB (RFA) s'ocupa de la gestió de l'altra estació central (Badischer Bahhnhof) que, malgrat estar en territori suís, és de propietat alemanya. Bé que en territori suís, ambdues estacions estan considerades com estacions estrangeres (Auslandsbahnhöfe) i tenen un status duaner particular al sí de l'aglomeració urbana.

Pel que fa a la integració del transport public regional, et proposo donar un cop d'ull a la pàgina de Triregio: Coopération Tarifaire Transfrontalière, on pot trobar els horaris i els bitllets combinats pel  transport public de la regió.

Una altra infraestructura de transport excepcional és l'EuroAirport Basel-Mulhouse-Freiburg. Segons els accords internacionals de 1949, la RF es comprometia a posar a disposició els terrenys i les vies d'accés, mentre que la Confederació Helvètica (6) assumia els costos de la construcció i del manteniment. També és important destacar que, donat que l'aeroport és un enclau bi-nacional en territori de la RF, una carretera sense accessos a la RF assegura l'accés directe des de Basel sense cap tràmit duaner.

I ja per acabar amb les infraestructures, parlem del Port de Basel que, en realitat, és un conjunt de quatre ports pels que transita el 15% del comerç exterior suís. D'una banda, aprofita la navegabilitat del Rin fins a Rotterdam i, des del 1992 gràcies al canal del Rin-Main-Danubi, l'accés a la Europa Meridional fins el Mar Negre.

Jo no dic que no sigui interessant parlar del procés cap a la independència d'Escòcia o del que han donat de si els processos a Eslovàquia, a les Repúbliques Bàltiques o a les Balcàniques. però trobo que no estaria malament que algú li dones també un cop d'ull al que està passant al Rin. Potser trobaria que hi han idees que val la pena tenir en compte (7) 

dijous, 29 de maig del 2014

comunicat contundent d'ERC sobre Can Vies

Interessat per saber quina era la posició d'ERC davant el follón que ha organitzat en Trias amb la destrucció de Can Vias, m'he trobat amb aquest comunicat contundent de Gemma Calvet (l'Oriol està tant emocionat que no sap què dir). Amb valentia i coratge, ERC expressa de manera contundent la seva posició sobre les derives polítiques de CiU. 

Gemma Calvet ha fet ‘una crida perquè a les protestes convocades (per avui mateix) contra el desallotjament de Can Vies no hi hagi cap mena d’acte de violència’. ‘Reconeixem el dret a la protesta, a la desobediència civil però demanem de forma molt coratjosa la condemna de qualsevol tipus de violència' i ha destacat la capacitat del poble català d’exercir 'aquesta resistència i desobediència des d’una actitud absolutament cívica i pacífica’. Calvet ha insistit en la ‘condemna enèrgica dels fets violents perquè els que surten perjudicats son els veïns, som tots plegats. Defensem la llibertat de manifestació i reunió sense ús de violència, amenaces i coaccions’ (web ERC)
Segons la meva interpretació, ERC entén que el Centre Social Autogestionat de Can Vies (wikipedia) col·lectivitzat per la CNT primer, espoliat pels sindicats verticals del franquisme després i, finalment recuperat per joves del barri de Sants el 10 de Maig del 1997, és una part integrant del teixit associatiu del barri. I des d'una posició de defensa sense ambigüitats dels veïns, interpreto que Gemma Calvet demana als elements externs: Ajuntament, Constructores, Empreses de Seguretat, Banca i Mossos que expressin la seva opinió de manera democràtica, admetent fins i tot que exerceixin la desobediència civil, i que abandonin qualsevol tipus de violència. Com les agressions físiques als ciutadans (mossos d'esquadra), agressions al patrimoni construït (excavadores) o agressions visuals com les de les empreses de seguretat equipades amb gossos que donen l'imatge de les pitjors èpoques del nazisme.

Des d'aquesta columna m'agradaria estar segur de haver interpretat correctament el missatge de Gemma Calvet i voldria tornar a saludar el coratge, la claredat i la contundència amb la que aquesta formació política prepara la seva futura acció de govern.

Però també m'agradaria condemnar aquells que han llençat falses acusacions dient que els responsables de la Smart City han fet tot el possible per demanar la desactivació de la recerca de vídeos conflictius a youtube i el filtre de les imatges incomodes a Google. Prou ja de informacions que confonen els ciutadans i no els deixen reflexionar responsable i assossegadament en la decisió adequada a prendre el dia de la consulta sobre el futur de Catalunya. Ara que, vist el present ...

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Midnight Barcelona



El passat 14.10.2013, el Periódico publicava un article on l'autor ens parlava d'un time-lapse sobre Barcelona realitzat per un bielorús, i el complementava parlant d'un altre treball d'un mexicà establert a la ciutat.

Vull imaginar que l'autor de l'article no coneixia els treballs impressionants d'en Pau García Laita, i que per això ni el va mencionar. Just afegir que t'encoratjo a visitar l'espai d'en Pau a Vimeo, o d'altres treballs amb MadFilms. Pel que fa al vídeo d'aquesta entrada, dir que a youtube està inclòs al canal de The Documentary Network i que pots trobar més informació sobre els cinc mesos de treball que hi han darrera la seva realització en aquest enllaç. També et proposo de veure l'interessant tilt–shift: Summer Barcelona, realitzat durant l'estiu 2012 i que va ser seleccionat com Staff Pick pel personal de Vimeo l'Octubre del 2012.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Berna: una ciutat especial


 
Berna no és la ciutat més important del país. En nombre de habitants, comparteix gairebé el quart lloc amb Lausanne (un xic menys que el barri de Sant Andreu de BCN). Té un aeroport, però el tràfic de passatgers no pot comparar-se amb els aeroports de Zürich, Genève o Basel. La seu del parlament federal es troba a la vila, però el tribunal federal es troba a Lausanne, i la seu de la radio-televisió suïssa alemanya, es troba a Zürich. Té una universitat, però les escoles politècniques federals es troben a Zürich i a Lausanne. 

dimarts, 10 de setembre del 2013

britains got talent 3

London: Talkie-Walkie
Font-Romeu: Four Solaire
La sèrie Britains Got Talent no es podia acabar avui sense mencionar la darrera proesa arquitectònica de la City de Londres: l'edifici conegut com Walkie-Talkie. Aquest edifici es va donar a conèixer arreu del mon quan el Financial Times va publicar un reportatge en el que el propietari d'un Jaguar afirmava que, la forma parabòlica de l'edifici i l'efecte mirall, li havien fos literalment un dels retrovisors del seu cotxe. Un perruquer, que té el seu negoci davant de l'edifici, també va declarar que les altes temperatures li havien cremat una catifa. I un periodista va arribar a fregir un ou al davant de la càmera. Simon Foster, fisic solar, va poder mesurar una temperatura arran del sol de 92°C. Entre les mesures que es van prendre ràpidament n'hi han dues que destaquen pel seu elevat nivell tecnològic: la prohibició d'aparcar a la zona de més alt risc i la construcció d'una bastida temporal que cobreix una part de la superfície de vidre de l'edifici. Però, amb tot, el més insòlit ve a continuació.

dimecres, 4 de setembre del 2013

geografia urbana de demà? (3/3)


Montréal, 28.12.2012
Avui us proposo de tancar el recorregut que hem fet del dossier: Reinventing towns and cities amb un article de Benjamin Keller: Densifier les villes, sauver les campagnes. Un article que ens presenta l'extensió urbana com el fracàs de les viles a absorbir el creixement de la  seva població. Es el cas de Zürich, on la població ha passat de 440'000 habitants el 1960 als 377'000 actuals ... gràcies a una eficaç xarxa de trens de rodalies!  

Com aplicar la legislació Suïssa sobre el territori, basada en una  organització urbana policèntrica a un país on, segons les previsions demogràfiques, la població augmentarà en 800'000 habitants d'aquí a l'any 2035? Amb l'idea de base de densificar l'interior del perímetre actual de les viles, l'autor analitza dues proposicions provocadores (...)


dimarts, 3 de setembre del 2013

geografia urbana de demà? (2/3)

Parlàvem de teories urbanes i de la seva praxis en la planificació del territori suís: una praxis orientada vers una organització urbana policèntrica. Es el moment de recordar que en Peter Hall (2009): The Polycentric Metropolis: Learning from Mega-City Regions in Europe, ens presenta al seu llibre el nord de Suïssa com un dels cluster of cities and towns, physically separate but intensively networked in a complex spatial division of labor.
Ara bé, quina és la talla ideal de les ciutats que han d'integrar aquests clusters?  (...)

dilluns, 2 de setembre del 2013

geografia urbana de demà? (1/3)

EPFL - Rolex Learning Center
En la seva edició del mes de Març, la revista Reflex, editada per l'escola politècnica de Lausana (EPFL), publicava un dossier especial: Reinventing towns and cities amb una sèrie d'articles que he trobat força interessants.