Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
dimarts, 13 de desembre del 2016
dissabte, 10 de desembre del 2016
dissabte, 19 de novembre del 2016
eitb - la voz laboral
Fa quatre anys que ETB va pujar aquest vídeo a Youtube i res no fa pensar que no sigui encara de rabiosa actualitat.
diumenge, 13 de novembre del 2016
dissabte, 12 de novembre del 2016
noam chomski: requiem for the american dream
 |
|
dimecres, 3 d’agost del 2016
sobre comptadors i altres vergonyes
|
Sé que hi han hagut critiques contra el comptador de la vergonya amb el que Ada Colau i el seu equip volen recordar les persones mortes al Mediterrani a la recerca d'un futur millor, o d'un futur a seques. I és que, darrerament, sembla que estigui de moda criticar a l'equip municipal per 'qualsevol cosa'. Jo trobo que és una iniciativa remarcable de la part de l'alcaldessa i del seu equip. Però he de confessar-te que hi ha una cosa que no entenc: la seva ubicació al Passeig Marítim de la Barceloneta.
Vull dir que no se'm pot passar pel cap que la ubicació del comptador estigui feta amb una idea de màrqueting electoral o per culpabilitzar turistes, jubilats i domingueros de quelcom pel que no tenen cap responsabilitat política que els permeti trobar una solució. Es per això que me permeto suggerir a l'alcaldessa i al seu equip d'instal·lar el comptador a la Plaça de Sant Jaume o davant del Parlament de Catalunya. I donat que l'actual aparell comptabilitza éssers humans que han hagut de marxar del seu país per buscar un futur en un altre lloc, m'agradaria suggerir d'afegir un altre comptador al costat per comptabilitzar tot el jovent que segueix marxant de casa nostra per buscar-se un futur a l'estranger.
No us parlaré de les estadístiques esgarrifoses que ja haureu vist a la premsa. Sols us diré que, aquí a Suïssa, no parem de veure arribar joves catalans, molts amb diplomes universitaris i agafant-se a la primera feina que troben per guanyar-se la vida.
Ja sé que la classe política del nostre país està molt enfeinada discutint de coses molt més importants. Però vull creure que quan passarien davant d'aquests comptadors potser canviarien les seves prioritats. O almenys que hi hauria algú que tindria un pensament per aquells que han hagut de marxar del país a causa de la incompetència de la seva classe política.
Un incentiu addicional podria ser el d'afegir a aquells comptadors un altre amb les intervencions al parlament espanyol, al de Catalunya i als ajuntaments amb proposicions d'accions destinades a frenar l'exili del jovent. I ja que hi som, també podria ser interessant d'incloure un comptador amb el nombre de pisos de baix lloguer i de les ofertes de treball publiques destinades a guardar el jovent al país on van nàixer: estic segur que, per a la classe política del nostre país, guardar el jovent a casa és al menys tant important com acollir les famílies d'altres països.
Una altra proposició seria que, junt amb els comptadors que he mencionat abans, també hi figurés un altre amb el nombre dels fills dels expatriats pels que una organització anàloga a l'Organització dels Suïssos a l'Estranger (OSE) hauria preparat uns campaments per fer-los descobrir un país que un dia també podrien considerar que és el seu, a través de l'organització de les mateixes activitats culturals i esportives de les que ja gaudeixen altres nens que no han hagut d'emigrar encara del país o que han arribat d'altres llocs.
I com Madrid i la crisi semblen tenir la culpa de tot el que ens arriba, tampoc estaria malament d'instal·lar dos comptadors suplementaris a la Plaça Sant Jaume, orientats cap al Palau de la Generalitat. Un, amb els fons necessaris per garantir una sanitat digna i, al costat, un altre on es veurien les despeses imprescindibles on s'estan destinant les retallades.
Vull dir que no se'm pot passar pel cap que la ubicació del comptador estigui feta amb una idea de màrqueting electoral o per culpabilitzar turistes, jubilats i domingueros de quelcom pel que no tenen cap responsabilitat política que els permeti trobar una solució. Es per això que me permeto suggerir a l'alcaldessa i al seu equip d'instal·lar el comptador a la Plaça de Sant Jaume o davant del Parlament de Catalunya. I donat que l'actual aparell comptabilitza éssers humans que han hagut de marxar del seu país per buscar un futur en un altre lloc, m'agradaria suggerir d'afegir un altre comptador al costat per comptabilitzar tot el jovent que segueix marxant de casa nostra per buscar-se un futur a l'estranger.
No us parlaré de les estadístiques esgarrifoses que ja haureu vist a la premsa. Sols us diré que, aquí a Suïssa, no parem de veure arribar joves catalans, molts amb diplomes universitaris i agafant-se a la primera feina que troben per guanyar-se la vida.
Ja sé que la classe política del nostre país està molt enfeinada discutint de coses molt més importants. Però vull creure que quan passarien davant d'aquests comptadors potser canviarien les seves prioritats. O almenys que hi hauria algú que tindria un pensament per aquells que han hagut de marxar del país a causa de la incompetència de la seva classe política.
Un incentiu addicional podria ser el d'afegir a aquells comptadors un altre amb les intervencions al parlament espanyol, al de Catalunya i als ajuntaments amb proposicions d'accions destinades a frenar l'exili del jovent. I ja que hi som, també podria ser interessant d'incloure un comptador amb el nombre de pisos de baix lloguer i de les ofertes de treball publiques destinades a guardar el jovent al país on van nàixer: estic segur que, per a la classe política del nostre país, guardar el jovent a casa és al menys tant important com acollir les famílies d'altres països.
Una altra proposició seria que, junt amb els comptadors que he mencionat abans, també hi figurés un altre amb el nombre dels fills dels expatriats pels que una organització anàloga a l'Organització dels Suïssos a l'Estranger (OSE) hauria preparat uns campaments per fer-los descobrir un país que un dia també podrien considerar que és el seu, a través de l'organització de les mateixes activitats culturals i esportives de les que ja gaudeixen altres nens que no han hagut d'emigrar encara del país o que han arribat d'altres llocs.
I com Madrid i la crisi semblen tenir la culpa de tot el que ens arriba, tampoc estaria malament d'instal·lar dos comptadors suplementaris a la Plaça Sant Jaume, orientats cap al Palau de la Generalitat. Un, amb els fons necessaris per garantir una sanitat digna i, al costat, un altre on es veurien les despeses imprescindibles on s'estan destinant les retallades.
dimarts, 19 d’abril del 2016
5.5 designstudio i l'economia circular
Réanim from Vimeo.
El dissabte 16.04.2016 vaig engegar la TV mentre me prenia un cafè pel mati i vaig enganxar una re-emissió del 2011 de TV5Monde que portava per nom: Portraits: Les 5.5 Designers (l'enllaç al vídeo de 5'30" serà disponible fins 01.12.2016), on el col.lectiu de Les 5.5 Designers presentava el projecte que els va fer conèixer arreu del mon: Réanim, la médecine des objets.
En aquest reportatge, un hiperventilat Anthony ens diu que:
En aquest reportatge, un hiperventilat Anthony ens diu que:
Com a dissenyadors ens hem de demanar de què servirà realment que dissenyem un objecte més. Es una gran responsabilitat saber que cada vegada que dissenyem un nou objecte costa diners i també té un cost en energia i en materials. Com a dissenyadors hem de ser conscients d'aquest fet, perquè en som responsables del seu resultat.
Malgrat existir una estratègia 2015 de la Generalitat sobre l'impuls a l'economia verda i a la economia circular (1) que havia de fer de Catalunya un país capdavanter a Europa, fonamentat en l’harmonització del desenvolupament econòmic amb la millora del benestar humà i l’equitat social, assumint reptes globals com l’eradicació de la pobresa, el canvi climàtic i l’ús eficient dels recursos ..., a la wikipedia catalana, que segons el diari Ara és la primera del món (2), no he trobat cap article sobre Economia circular. Sí que l'he trobat a la wikipedia en espanyol: Economía circular. Però després de llegir l'article et proposo que't passis a la versió en anglès: Circular economy que, tot i no ser segurament tant perfecta com la catalana, té la virtut d'existir i de ser comprensible per la majoria dels mortals. En fi, per no ficar-nos en política millor tornar a la definició que fan els 5.5 Designers del seu treball (3):
Com donar una segona vida a un producte? Aquesta nova disciplina està lligada als objectes quotidians que es troben als abocadors, al carrer, les cases dels particulars, sense vendre als comerços o a les fàbriques. No es tracta de restaurar-los al seu estat original, ni de canviar la seva funció original, sinó de rehabilitar-los amb accions senzilles que poden ser reproduïdes per tothom.
 |
El cas és que acabava de veure el vídeo del seu show a BCN el 2009, el vídeo de la seva expo al Centre Pompidou el 2011 ... i quan, emocionat, ja havia decidit escoltar Somewhere Over the Rainbow, de Israel Kamakawiwo'ole, vaig passar-me per la web de 5.5 Design Studio i vaig descobrir un munt d'objectes amb una relació nul·la amb el discurs de l'Anthony.
I entre aquests objectes, dos low-cost que corren per casa: un robot de cuina Moulinex i una clau USB de LaCie. Menys mal que vaig trobar un article divertidíssim que els dedicava Libération (4) on els designers acaben confessant que:
Massa sovint, el dissenyador no accepta fer front a les realitats industrials que poden posar en qüestió la seva creació. Es així que, volent superar els exercicis estilístics i sense trencar amb un disseny experimental d'autor, desitgen treballar amb grans grups industrials, però també amb PIME, start-ups, marques, per fer evolucionar els prejudicis d'aquestes en contra del disseny. No volem quedar-nos per sempre en el paper de esvalotadors!"
En fi, m'ho he passat bé escrivint aquesta entrada que, un cop més, me demostra que viure a Suïssa, en un cantó d'arrel protestant, i treballar en el camp de l'enginyeria m'ha permès estalviar-me un contacte freqüent amb una pila de fantasmes: dona igual que siguin designers, falsos progres, polítics demagògics i/o periodistes amb chauvinisme patològic.
- Generalitat de Catalunya (2015): Impuls a l'economia verda i a la economia circular. Retrieved April 16, 2016, from http://www10.gencat.cat/ecofin_jcca/ni/docs/Estrategia 2015.pdf
- Ara/Europa Press (2013): La Wikipedia catalana, la primera del món a ser considerada "perfecta". Ara. 27.07.2013. Retrieved April 16, 2016, from http://www.ara.cat/tecnologia/Wikipedia-catalana-primera-considerada-perfecta_0_963503839.html
- 5.5 Designers (2004): Réanim, la médecine des objets - 5.5 designstudio. Retrieved April 16, 2016, from http://www.5-5designstudio.com/fr/projet/2004-55designers-reanim#
- Anne-Marie FèVre. (2013): 5.5 Designers qui font 10 - Libération / Culture. Retrieved April 16, 2016, from http://next.liberation.fr/design/2013/09/20/55-designers-qui-font-10_933181
dilluns, 7 de març del 2016
pepe mujica: sobre la felicitat
La felicidad, si no la llevas adentro y no la tienes con poco, no la tienes con nada
dissabte, 20 de febrer del 2016
des de cuba amb pepe mujica
Pepe Mujica, brutal com sempre, entrevistat per la televisió publica cubana (si, val, no hi ha cap altra ... no et perdis les pauses 'publicitàries'!).
Algunes perles de l'entrevista que pots trobar resumida a una publicació força interessant, Iniciativa Debate (2016) Entrevista. Pepe Mujica: “Los únicos derrotados son los que bajan los brazos, los que dejan de luchar. 30/01/2016.
Algunes perles de l'entrevista que pots trobar resumida a una publicació força interessant, Iniciativa Debate (2016) Entrevista. Pepe Mujica: “Los únicos derrotados son los que bajan los brazos, los que dejan de luchar. 30/01/2016.
Primero, eso del poder es complicado. Ser presidente es en todo caso sentarse en un esquinita del poder. Ningún presidente del mundo actual puede considerarse dueño del poder. El poder es una cosa mucho más vasta, que nos trasciende en sociedades donde la riqueza está muy concentrada, donde hay una globalización creciente que hace que decisiones tomadas a miles de kilómetros repercutan en el país. Entonces, lo primero es ser un poquito más humilde.
El verdadero liderazgo es aquel que hace pensar, o que lo provoca y llena de interrogantes. Naturalmente, desde el punto de vista nuestro, el que cultiva esperanzas. El horizonte no puede ser el egoísmo. El horizonte tiene que ser permanentemente la apuesta a una esperanza creativa, y que tiene que ser en el fondo positiva. Eso no quiere decir que la concretemos a la vuelta de la esquina, pero si vivimos sin esperanza no tiene sentido la vida.
Por ejemplo, lucho por trabajo para la gente de mi pueblo como presidente, y le tengo que dar ventaja a las inversiones que vienen de afuera. Y tengo que hacerlo porque tengo que generar trabajo para mi gente. Pero le estoy dando ventaja a los que ya tienen muchos recursos económicos, con lo cual estoy ayudando a la concentración de la riqueza. De ese círculo infernal no se puede salir así como así, y hay que ser consciente de ello.
Cuando tengo que salir a buscar inversiones afuera. Porque tengo que invertir para movilizar la economía de mi país y para darle trabajo a mi gente, estoy ayudando al enriquecimiento de gente que ya es rica.
Esto es lo que quiero transmitir: no somos tan fuertes como podemos pensar; ni tan independientes.
Yo soy de los escalones más pobres de lo que se puede llamar una clase media incipiente. Y me formé en mis barrios rodeado, me crié en un lugar donde morían las chacras y venían los solares de la vieja clase obrera, de sindicatos anarquistas y gorda de cuero. De los que hacían quintitas con una pala y se pasaban 20 años para construir una casa de a poco. Esos recuerdos no existen más: ni existe la gorda de cuero, ni las tradiciones libertarias, ¿verdad? Se fue.
dijous, 18 de febrer del 2016
L9. una línia de metro única al món
Vivint a un país que enguany ha publicat un excedent de més de 2 miliards als comptes de la Confederació, que ha construït el tunel del Gothard i vivint a una vila on tenim un metro sense conductor des del 2008, salvant desnivells de més del 12% en alguns dels seus trams, no puc mirar-me sinó amb una certa fatiga tota la hipocresia del show mediàtic que s'ha creat al voltant de la inauguració de la línia 9 entre l'Aeroport i la Fira.
Des del chauvinisme de la TV local amb programes com: L9. Un metro únic al món, fins a la visió dels polítics matant-se per sortir als diaris i a les TV el dia de la inauguració. L'Espanya de sempre en versió regionalista, reemplaçant el caudillo i els seus embassaments (Ui, perdó, volia dir pantans) per una altra penya responent amb un "Presente!" nacionalista a les ordres de John Hoffman, el president de GSMA, la organització que es troba darrera del Mobile World Congress, que havia exigit ja en el 2013 que l'arribada del metro a la Fira era imprescindible per a tots aquells que no es desplacessin en limusina. I es que, sinó s'inaugurava la línia GSMA podria no seguir apostant per BNC i, com deien amb finesse a El Periódico: ciudades como Viena o París babeaban por arrebatarle este acontecimiento internacional a Barcelona. Es possible. En tot cas a Ginebra, que era on es celebrava el MWC abans que a BCN, no els enyoren gens ni mica des de que la vila va decidir no sotmetre's a les seves constants exigències.
I què més dona si el trajecte de la línia de metro et pren 1h davant dels 25' que't pren en bus anar des de la plaça Catalunya fins l'aeroport (ho diuen a l'Ara)?
Els que no estan contents són els espanyolistes. A l'extrema dreta et surten amb que si el cost final de la línia ha duplicat el cost de l'AVE a Madrid, o que si, a més del deute, la Generalitat estarà pagant a les empreses privades entre 200 i 300 milions anuals durant 30 anys per la concessió de les estacions de la línia (estiguin o no utilitzades). A l'extrema esquerra que si la Generalitat de Catalunya va invertir entre 2003 i 2014 el doble en la nova línia de metro que en Salut (6.351 millones, frente a los 3.001 destinados a Salud y Bienestar Social y los 3.857 a Educación y Cultura). Clar que, en el fons, no diuen res de diferent del que hom pot trobar en publicacions com elcritic.cat: El nyap de la línia 9 del metro: costos per triplicat, estacions privatitzades i anys de retard, 09.06.2015.
A la premsa catalana fidel a JxSi hom no troba gran cosa d'altre que no sigui l'auto-bombo ditiràmbic de sempre (el contrari seria una traïció a la futura república!). Cal anar als articles d'opinió o a les cartes dels lectors per tornar al vell mantra del Madrid ens roba i la comparativa de les inversions de l'estat a Madrid i a Catalunya. Sense que ningú es plantegi que el problema no és el que l'estat hagi deixat d'invertir a Catalunya, sinó el que s'ha invertit a Madrid (si no veus la diferència, tens un problema greu). Sense que ningú no es plantegi quan ens costa (a nosaltres i a les futures generacions) seguir amb aquest joc idiota de passar-nos la vida imitant a Madrid. Sense que ningú es plantegi on estaran John Hoffman i el MWC d'aquí 30 anys, quan encara se segueixi pagant el que ha costat aquesta línia. Sense que ningú es demani de què reien Oriol Junqueras i Ada Colau. Finalment t'estalviaré la resposta a la pregunta de què feia l'egocèntric d'Artur Mas a les fotos sinó s'havia invitat a Pujol, Maragall i Montilla: tothom la coneix, tothom el coneix.
Des del chauvinisme de la TV local amb programes com: L9. Un metro únic al món, fins a la visió dels polítics matant-se per sortir als diaris i a les TV el dia de la inauguració. L'Espanya de sempre en versió regionalista, reemplaçant el caudillo i els seus embassaments (Ui, perdó, volia dir pantans) per una altra penya responent amb un "Presente!" nacionalista a les ordres de John Hoffman, el president de GSMA, la organització que es troba darrera del Mobile World Congress, que havia exigit ja en el 2013 que l'arribada del metro a la Fira era imprescindible per a tots aquells que no es desplacessin en limusina. I es que, sinó s'inaugurava la línia GSMA podria no seguir apostant per BNC i, com deien amb finesse a El Periódico: ciudades como Viena o París babeaban por arrebatarle este acontecimiento internacional a Barcelona. Es possible. En tot cas a Ginebra, que era on es celebrava el MWC abans que a BCN, no els enyoren gens ni mica des de que la vila va decidir no sotmetre's a les seves constants exigències.
I què més dona si el trajecte de la línia de metro et pren 1h davant dels 25' que't pren en bus anar des de la plaça Catalunya fins l'aeroport (ho diuen a l'Ara)?
Els que no estan contents són els espanyolistes. A l'extrema dreta et surten amb que si el cost final de la línia ha duplicat el cost de l'AVE a Madrid, o que si, a més del deute, la Generalitat estarà pagant a les empreses privades entre 200 i 300 milions anuals durant 30 anys per la concessió de les estacions de la línia (estiguin o no utilitzades). A l'extrema esquerra que si la Generalitat de Catalunya va invertir entre 2003 i 2014 el doble en la nova línia de metro que en Salut (6.351 millones, frente a los 3.001 destinados a Salud y Bienestar Social y los 3.857 a Educación y Cultura). Clar que, en el fons, no diuen res de diferent del que hom pot trobar en publicacions com elcritic.cat: El nyap de la línia 9 del metro: costos per triplicat, estacions privatitzades i anys de retard, 09.06.2015.
A la premsa catalana fidel a JxSi hom no troba gran cosa d'altre que no sigui l'auto-bombo ditiràmbic de sempre (el contrari seria una traïció a la futura república!). Cal anar als articles d'opinió o a les cartes dels lectors per tornar al vell mantra del Madrid ens roba i la comparativa de les inversions de l'estat a Madrid i a Catalunya. Sense que ningú es plantegi que el problema no és el que l'estat hagi deixat d'invertir a Catalunya, sinó el que s'ha invertit a Madrid (si no veus la diferència, tens un problema greu). Sense que ningú no es plantegi quan ens costa (a nosaltres i a les futures generacions) seguir amb aquest joc idiota de passar-nos la vida imitant a Madrid. Sense que ningú es plantegi on estaran John Hoffman i el MWC d'aquí 30 anys, quan encara se segueixi pagant el que ha costat aquesta línia. Sense que ningú es demani de què reien Oriol Junqueras i Ada Colau. Finalment t'estalviaré la resposta a la pregunta de què feia l'egocèntric d'Artur Mas a les fotos sinó s'havia invitat a Pujol, Maragall i Montilla: tothom la coneix, tothom el coneix.
diumenge, 17 de gener del 2016
weekly news
Moltes vegades la penya me demana com es veu el nostre país des de l'estranger. I jo, francament, el que me demano és com es veu des de l'interior. Ho dic perquè el passat 15 de Gener llegia a La Vanguardia que: La deuda pública crece en 11.100 millones y roza el 100% del PIB. La deuda pública representa el 99,8% del PIB, por encima del objetivo para todo el año, que era del 98,7%, según la última actualización del Gobierno.
En fi jo no sé què hi havia d'heroic en fixar-se com objectiu un deute del 98,7% del PIB. Tampoc entenc massa bé el triomfalisme del govern del PP per haver depassat aquest objectiu i portar-lo al 100%. Segons l'article: Según el Ministerio de Economía, el volumen actual de deuda se produce por el elevado déficit heredado, los mecanismos de ayuda a las comunidades autónomas, la recapitalización del sector financiero y la contribución española a los programas de rescate de Irlanda, Portugal y Grecia.
El cas és que el mateix dia i al mateix diari et trobes amb aquest article: El petróleo baja de 30 dólares por primera vez desde marzo de 2004. La caída del petróleo no termina de trasladarse al bolsillo de los consumidores. Pesa, por un lado, la importante carga impositiva sobre el combustible, una parte invariable por mucho que caiga el barril de Brent. En altres paraules, que solament Déu pot saber on estaria el deute espanyol amb els antics preus del petroli.
Però el més desconcertant de tot plegat és que et mires un telenotícies o obres un diari i no tens el sentiment de que siguin noticies de primera plana ni per la premsa, ni molt menys pels polítics. I al país de l'OCDE on més han crescut les desigualtats entre rics i pobres, hom segueix entretingut amb el look dels diputats de Podemos i el de Puigdemont, els clubs de futbol esponsoritzats per les monarquies del Golf Pèrsic, els gruixos de neu de les estacions d'esquí i amb la distribució de carteres (tu ja m'entens). En tot cas, discutir un programa que fixi una estratègia econòmica per sortir del forat del deute no sembla estar a les agendes de cap partit polític: a menys que hom entengui per programa econòmic la baixades dels sous i l'augment dels impostos.
I després hi han noticies com aquesta: Carmena cifra en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a Madrid. Manuela Carmena, ha cifrado en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a la estación sur de autobuses pero que declinan quedarse en España al preferir marchar hacia Alemania, Noruega o Suecia.
Doncs bé, la resposta a la pregunta amb la que iniciava aquest post coincideix exactament amb la dels refugiats siris. Alguna pregunta més?
En fi jo no sé què hi havia d'heroic en fixar-se com objectiu un deute del 98,7% del PIB. Tampoc entenc massa bé el triomfalisme del govern del PP per haver depassat aquest objectiu i portar-lo al 100%. Segons l'article: Según el Ministerio de Economía, el volumen actual de deuda se produce por el elevado déficit heredado, los mecanismos de ayuda a las comunidades autónomas, la recapitalización del sector financiero y la contribución española a los programas de rescate de Irlanda, Portugal y Grecia.
El cas és que el mateix dia i al mateix diari et trobes amb aquest article: El petróleo baja de 30 dólares por primera vez desde marzo de 2004. La caída del petróleo no termina de trasladarse al bolsillo de los consumidores. Pesa, por un lado, la importante carga impositiva sobre el combustible, una parte invariable por mucho que caiga el barril de Brent. En altres paraules, que solament Déu pot saber on estaria el deute espanyol amb els antics preus del petroli.
Però el més desconcertant de tot plegat és que et mires un telenotícies o obres un diari i no tens el sentiment de que siguin noticies de primera plana ni per la premsa, ni molt menys pels polítics. I al país de l'OCDE on més han crescut les desigualtats entre rics i pobres, hom segueix entretingut amb el look dels diputats de Podemos i el de Puigdemont, els clubs de futbol esponsoritzats per les monarquies del Golf Pèrsic, els gruixos de neu de les estacions d'esquí i amb la distribució de carteres (tu ja m'entens). En tot cas, discutir un programa que fixi una estratègia econòmica per sortir del forat del deute no sembla estar a les agendes de cap partit polític: a menys que hom entengui per programa econòmic la baixades dels sous i l'augment dels impostos.
I després hi han noticies com aquesta: Carmena cifra en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a Madrid. Manuela Carmena, ha cifrado en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a la estación sur de autobuses pero que declinan quedarse en España al preferir marchar hacia Alemania, Noruega o Suecia.
Doncs bé, la resposta a la pregunta amb la que iniciava aquest post coincideix exactament amb la dels refugiats siris. Alguna pregunta més?
divendres, 15 de gener del 2016
ada colau, manuela carmena i mònica oltra
Aquest vídeo et presenta una entrevista a Ada Colau, Manuela Carmena i Mònica Oltra realitzada per Belén Macías Marín i publicada el passat 05.12.2015 per la penya de Siberia TV.
El que me dona peu per presentar-te el canal youtube d'aquesta penya, que es presenta en el seu bloc com: un espacio imaginario donde tienen cabida distintas realidades, con enfoques variados y voces no habituales en nuestras parrillas televisivas. Siberia surge de la necesidad de cubrir un hueco en el acercamiento satírico a la actualidad. El programa pretende ser un oasis irreverente más allá de la información generalista al uso o del humor más complaciente.
I com al seu compte a twitter na Belén també es presenta com periodista al Periódico Diagonal, doncs també m'agradaria parlar-te d'aquesta publicació, que es presenta així pel seu equip: un medio de comunicación crítico e independiente, sin directores ni jefes, sustentado sobre la base de miles de suscripciones (continua, encara que també pots mirar-te un vídeo de presentació que van fer fa dos anys ... a mi se m'ha fet francament llarg, però).
El que me dona peu per presentar-te el canal youtube d'aquesta penya, que es presenta en el seu bloc com: un espacio imaginario donde tienen cabida distintas realidades, con enfoques variados y voces no habituales en nuestras parrillas televisivas. Siberia surge de la necesidad de cubrir un hueco en el acercamiento satírico a la actualidad. El programa pretende ser un oasis irreverente más allá de la información generalista al uso o del humor más complaciente.
I com al seu compte a twitter na Belén també es presenta com periodista al Periódico Diagonal, doncs també m'agradaria parlar-te d'aquesta publicació, que es presenta així pel seu equip: un medio de comunicación crítico e independiente, sin directores ni jefes, sustentado sobre la base de miles de suscripciones (continua, encara que també pots mirar-te un vídeo de presentació que van fer fa dos anys ... a mi se m'ha fet francament llarg, però).
dissabte, 19 de desembre del 2015
divendres, 18 de desembre del 2015
business for punks
Business for Punks - Behind the Scenes from BrewDog on Vimeo.
Business for Punks resumeix una filosofia revolucionària que ens aprèn a tirar cap endavant una empresa de la manera més difícil. Una filosofia que aconsella els seus seguidors a no seguir perdent el temps redactant Business Plans, estudis de mercat i altres collonades a la moda. Sinó de ficar l'ànima en allò que creus. Es el que han fet dos joves punks escocesos: James i Martin, que afirmen haver convertit BrewDog en una de les marques de més ràpid creixement del món, famosa per les seves cerveses, bars i crowdfunding. Jo la vaig veure per primera vegada ahir al vespre, a la carta de birres del Taco's Bar del Flon, a Lausanne: Punk IPA Brewdog.
dilluns, 16 de novembre del 2015
dilluns, 12 d’octubre del 2015
I si ICV fos la solució per desencallar el procès?
Estic pensant en ICV. Que ha lluitat per la supressió del deute amb la Unió Europea i la malvada Merkel. Però no contra el seu deute colossal amb tres bancs de "casa": CaixaBank, CatalunyaBank i BancSabadell (més de 12 milions d'euros!). Hom no pot demanar més patriotisme ni transparència!
Merkel ens roba. No és el cas d'Isidre Fainé !!!
dimecres, 7 d’octubre del 2015
dimarts, 4 d’agost del 2015
carl sagan - are you a socialist?
Corria l'any 1989 quan Ted Turner, el magnat de la televisió i un del filantròpics més coneguts dels USA, demostrava que ningú està a l'abric del ridícul quan, en la seva entrevista a Carl Sagan a la CNN (cadena de la que és propietari) sobre el medi ambient, la guerra nuclear, l'espai, els viatges espacio-temporals, el SETI, i altres temes d'actualitat d'aquella època, va demanar-li a Carl: Are you a Socialist? I davant de la resposta raonada d'aquest, va sortir-li amb una astracanada èpica. Com deia Steve Wonder ...
diumenge, 26 de juliol del 2015
la bestiesa humana: haarlem 06.02.1637
El passat dilluns vaig fer una de les associacions d'idees més rares que mai m'han passat pel cap. Després de veure el vídeo de l'entrada que va publicar en Sinfu el passat diumenge: Don't Buy Stuff, vaig dir-me que la humanitat hauria avançat molt si algú hagués escrit un tractat d'economia política amb l'estil pragmàtic de Futbol : la meva filosofia, de Johan Cruyff. Si encara no l'has llegit, no deixis de fer-ho, és el Don't Buy Stuff del futbol.
Estava rumiant sobre el tema i vaig enllaçar mentalment amb una entrada que vaig publicar fa poc: l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme quan vaig recordar que la primera bombolla financera del capitalisme, sense cap mena de dubte la més imbècil que mai ha vist l'home, es va produir en un país protestant de l'Europa Septentrional i es coneguda amb el nom de tulipomania.
El exotismo de los bulbos de tulipán provocó una euforia productora y compradora, provocando que los precios de los tulipanes aumentasen exponencialmente. Todo el mundo quería invertir en tulipanes, era un mercado siempre al alza, nadie podía perder. La gente incluso llegó a dejar sus trabajos para dedicarse al cultivo de tulipanes.
En 1623 un solo bulbo de tulipán se podía llegar a vender fácilmente por 1000 florines, mientras que el sueldo medio anual de un holandés era de 150 florines. Una tonelada de mantequilla valía 100 florines. El récord de precio lo batió el bulbo de tulipán Semper Augustus en 1635, cuando un sólo bulbo se llegó a intercambiar por una lujosa mansión en el centro de Amsterdam, otro de estos bulbos se vendió por 6000 florines.
Se publicaron cientos de catálogos de tulipanes, incluso se dejaron de cultivar otros productos para cultivar tulipanes, todo el mundo quería participar en este lucrativo negocio. Todas las clases sociales querían invertir en el negocio de los tulipanes, desde mercaderes, hasta artesanos y albañiles. La locura se había desatado. Entonces el mercado de los tulipanes entró en la bolsa de valores. Todavía nadie se percataba que los desorbitados precios no tenían sentido y que podía producirse una crisis de los tulipanes.
Definitivament, com tampoc és en Max Weber que trobarem una explicació plausible a les crisis econòmiques que anem travessant al llarg de la nostra vida, no ens queda més remei que tornar a recordar el vell Alfred Einstein: Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. I sobre l'Univers, no n'estic segur. Però també en una frase d'un trader de la meva empresa: quan tothom es fica a comprar en borsa, és el moment de vendre el més ràpidament que puguis!
diumenge, 19 de juliol del 2015
podemos: i què passa amb el mode de producció?
Les relacions burgeses de producció són la darrera forma antagònica del procés social de producció; antagònica, no en el sentit d'un antagonisme individual, sinó d'un antagonisme que prové de les condicions socials dels individus. Però les forces productives que es desenvolupen a l'interior de la societat burgesa ofereixen, al mateix temps, les condicions materials per la solució d'aquest antagonisme (Crítica de l'economia política, Karl Marx, 1859)
Com me sap molt de greu greu que els post-comunistes de Podemos estiguin tant ocupats en llegir-se a Lenin i el centralisme democràtic i que no trobin un moment per llegir res sobre el materialisme històric a la Crítica de l'economia política
de Karl Marx (1859), m'he dit que potser valdria la pena de
recomanar-lis aquesta lectura com introducció a una proposta d'un model
econòmic que, ara per ara, he de confessar que no conec.
La lectura del llibre els portaria a la conclusió de que el capitalisme ha evolucionat força des dels temps de Marx (me refereixo als de Karl, pero si et llegeixes a Groucho, veuràs que hi han temes que segueixen sent de rabiosa actualitat). També que les solucions dels bolxevics per reemplaçar el capitalisme privat pel capitalisme d'estat i els seus plans quinquennals tampoc van estar coronades per l'èxit.
Possiblement també arribessin a la conclusió de que el model del keynesianisme és molt difícil d'aplicar sense una guerra mundial i un pla Marshall pel mig. I que per arribar a solucions com la de la Renda Bàsica Universal, defensada recentment per Niño Becerra, cal una societat amb individus dotats d'un gran altruisme social i d'altres amb un rar conformisme, en el quadre d'una economia amb una productivitat fenomenal.
Naturalment, sempre queden alternatives com la de José Mujica a l'Uruguay, però veig molt difícil d'aplicar-les sense un gran esforç d'educació, una moneda sobirana i fora del marc social i duaner de la Unió Europea.
A mi m'agradaria proposar però que, mentre un grup d'intel·lectuals dirigit per Íñigo Errejón es dediqués a analitzar velles teories econòmiques comunistes, un altre grup es dediqués a llegir -sols llegir, no demano més- algun d'aquests articles, amb la idea de la seva futura integració en un mix econòmic que no estigui basat en el pensament únic, sigui el que sigui :
Unes lectures introductòries que es podrien ampliar amb d'altres més detallades, a fi de començar a reflexionar sobre una teoria econòmica basada en la diversitat i sostenibilitat de centres de producció i de les relacions socials de producció, on l'eficàcia social i productiva estiguessin reforçades per un sistema educatiu més preocupat per ensenyar a redactar Business Plans que CV's, i no subordinades a l'assistència caritativa proposada per Niño Becerra.
Clar que, en aquest cas, hom s'estaria dirigint a una societat llibertària, i jo no estic segur de que aquesta sigui la direcció que tinguin al cap seguir els dirigents de Podemos. Potser a la CUP siguin més sensibles a aquest tipus de societat. O potser que aquells que es reclamen com llibertaris haurien de deixar de perdre el temps en altres coses i dedicar-se al que és veritablement essencial.
La lectura del llibre els portaria a la conclusió de que el capitalisme ha evolucionat força des dels temps de Marx (me refereixo als de Karl, pero si et llegeixes a Groucho, veuràs que hi han temes que segueixen sent de rabiosa actualitat). També que les solucions dels bolxevics per reemplaçar el capitalisme privat pel capitalisme d'estat i els seus plans quinquennals tampoc van estar coronades per l'èxit.
Naturalment, sempre queden alternatives com la de José Mujica a l'Uruguay, però veig molt difícil d'aplicar-les sense un gran esforç d'educació, una moneda sobirana i fora del marc social i duaner de la Unió Europea.
- Pel que fa a una introducció a l'economia i a les noves formes de consum col·laboratiu, hom pot començar per llegir-se: économie collaborative, consommation collaborative, un article sobre el I Congrés Internacional d’Economia Solidària a Saragossa el 2014. I tot i que no sé si encara funcionen, ni com: l'operadora de telecoms/energia cooperativa, els cercles SCCL, els HackLabs o publicacions com La Directa, un diari sense director.
- Pel que a la producció alternativa, veure maker culture, fabricació ciutadana, de la industria centralizada al taller descentralizado, de lo inmaterial libre a lo material libre ... download 'makers' for free! I pel que fa a l'evolució de la industria capitalista, veure La Cuarta revolución industrial: Industria 4.0
Clar que, en aquest cas, hom s'estaria dirigint a una societat llibertària, i jo no estic segur de que aquesta sigui la direcció que tinguin al cap seguir els dirigents de Podemos. Potser a la CUP siguin més sensibles a aquest tipus de societat. O potser que aquells que es reclamen com llibertaris haurien de deixar de perdre el temps en altres coses i dedicar-se al que és veritablement essencial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)