Moltes vegades la penya me demana com es veu el nostre país des de l'estranger. I jo, francament, el que me demano és com es veu des de l'interior. Ho dic perquè el passat 15 de Gener llegia a La Vanguardia que: La deuda pública crece en 11.100 millones y roza el 100% del PIB. La deuda pública representa el 99,8% del PIB, por encima del objetivo para todo el año, que era del 98,7%, según la última actualización del Gobierno.
En fi jo no sé què hi havia d'heroic en fixar-se com objectiu un deute del 98,7% del PIB. Tampoc entenc massa bé el triomfalisme del govern del PP per haver depassat aquest objectiu i portar-lo al 100%. Segons l'article: Según el Ministerio de Economía, el volumen actual de deuda se produce por el elevado déficit heredado, los mecanismos de ayuda a las comunidades autónomas, la recapitalización del sector financiero y la contribución española a los programas de rescate de Irlanda, Portugal y Grecia.
El cas és que el mateix dia i al mateix diari et trobes amb aquest article: El petróleo baja de 30 dólares por primera vez desde marzo de 2004. La caída del petróleo no termina de trasladarse al bolsillo de los consumidores. Pesa, por un lado, la importante carga impositiva sobre el combustible, una parte invariable por mucho que caiga el barril de Brent. En altres paraules, que solament Déu pot saber on estaria el deute espanyol amb els antics preus del petroli.
Però el més desconcertant de tot plegat és que et mires un telenotícies o obres un diari i no tens el sentiment de que siguin noticies de primera plana ni per la premsa, ni molt menys pels polítics. I al país de l'OCDE on més han crescut les desigualtats entre rics i pobres, hom segueix entretingut amb el look dels diputats de Podemos i el de Puigdemont, els clubs de futbol esponsoritzats per les monarquies del Golf Pèrsic, els gruixos de neu de les estacions d'esquí i amb la distribució de carteres (tu ja m'entens). En tot cas, discutir un programa que fixi una estratègia econòmica per sortir del forat del deute no sembla estar a les agendes de cap partit polític: a menys que hom entengui per programa econòmic la baixades dels sous i l'augment dels impostos.
I després hi han noticies com aquesta: Carmena cifra en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a Madrid. Manuela Carmena, ha cifrado en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a la estación sur de autobuses pero que declinan quedarse en España al preferir marchar hacia Alemania, Noruega o Suecia.
Doncs bé, la resposta a la pregunta amb la que iniciava aquest post coincideix exactament amb la dels refugiats siris. Alguna pregunta més?
En fi jo no sé què hi havia d'heroic en fixar-se com objectiu un deute del 98,7% del PIB. Tampoc entenc massa bé el triomfalisme del govern del PP per haver depassat aquest objectiu i portar-lo al 100%. Segons l'article: Según el Ministerio de Economía, el volumen actual de deuda se produce por el elevado déficit heredado, los mecanismos de ayuda a las comunidades autónomas, la recapitalización del sector financiero y la contribución española a los programas de rescate de Irlanda, Portugal y Grecia.
El cas és que el mateix dia i al mateix diari et trobes amb aquest article: El petróleo baja de 30 dólares por primera vez desde marzo de 2004. La caída del petróleo no termina de trasladarse al bolsillo de los consumidores. Pesa, por un lado, la importante carga impositiva sobre el combustible, una parte invariable por mucho que caiga el barril de Brent. En altres paraules, que solament Déu pot saber on estaria el deute espanyol amb els antics preus del petroli.
Però el més desconcertant de tot plegat és que et mires un telenotícies o obres un diari i no tens el sentiment de que siguin noticies de primera plana ni per la premsa, ni molt menys pels polítics. I al país de l'OCDE on més han crescut les desigualtats entre rics i pobres, hom segueix entretingut amb el look dels diputats de Podemos i el de Puigdemont, els clubs de futbol esponsoritzats per les monarquies del Golf Pèrsic, els gruixos de neu de les estacions d'esquí i amb la distribució de carteres (tu ja m'entens). En tot cas, discutir un programa que fixi una estratègia econòmica per sortir del forat del deute no sembla estar a les agendes de cap partit polític: a menys que hom entengui per programa econòmic la baixades dels sous i l'augment dels impostos.
I després hi han noticies com aquesta: Carmena cifra en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a Madrid. Manuela Carmena, ha cifrado en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a la estación sur de autobuses pero que declinan quedarse en España al preferir marchar hacia Alemania, Noruega o Suecia.
Doncs bé, la resposta a la pregunta amb la que iniciava aquest post coincideix exactament amb la dels refugiats siris. Alguna pregunta més?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada