Jo puc entendre que, des de certs sectors de l'església, de la noblesa i de la burgesia Upper Diagonal ens venguin l'idea del passat idíl·lic de les institucions de la Catalunya medieval. També puc entendre que alguns es passin la vida acusant els espanyols de haver acabat amb aquell sistema, tot i haver estat els millors aliats als que mai han servit
Però confesso que soc incapaç de comprendre que aquelles institucions se'ns presentin, per penya que va d'esquerres, com el "summun" del progrès, quan no de la democràcia, evitant de recordar a qui servien aquelles institucions, ni qui havia votat aquells individus, ni tot l'horror que van provocar a casa nostra i arreu de la Mediterrània.
Davant d'aquells que sempre ens han presentat la historia d'aquest país com un partit entre locals i visitants (uns locals que vivien en franca harmonia), jo faig part d'aquells que s'han interessat per saber que les coses no han estat sempre així. I com estem parlant d'un passat medieval que'ns volen presentar com idíl·lic, he de confessar que no tinc cap simpatia per aquells que ocupaven les institucions que van provocar la carnisseria de la Guerra Civil Catalana: una guerra contra els remences que lluitaven al camp per l'abolició dels horrors del feudalisme i, a la ciutat de Barcelona, una guerra contra els artesans i comerciants als que ofegaven amb els seus privilegis (1).
No tinc cap simpatia ni enyor per unes institucions que estaven monopolitzades per individus que consideraven el país com una extensió de les seves propietats i que el van oferir successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat I, que va acceptar ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466 (2).
Puc entendre que els hereus d'aquells individus ens parlin d'un passat medieval idíl·lic, representat per aquelles institucions i aquells que les governaven. I que maleeixin un rei d'origen castellà que va signar les 'Capitulacions de Pedralbes' i la 'Sentència de Guadalupe', que van acabar amb bona part dels seus privilegis feudals (3). Puc entendre fins i tot que se'ls oblidi mencionar que aquell rei va recuperar una Catalunya Nord que feia temps que s'havia perdut davant la seva indiferència.
Però el que no entendré mai és que la burgesia progressista catalana no prengui com a referent històric a la penya que defensava el partit de la Busca (4). I no podré empassar-me mai que, des de posicions d'esquerra (anomenem-les així), se'ns pugui parlar amb enyor d'unes institucions impresentables i que hom llenci a l'oblit l'existència de l'esclavatge (el dels remences i wl dels captius de les campanyes militars), la lluita dels remences que va acabar amb l'essencial del feudalisme, l'horror de la Inquisició contra els compatriotes sospitosos de professar altres confessions (5), les forques que delimitaven els municipis reials (6) o la barbàrie que els propietaris d'aquelles institucions van exportar per tota la Mediterrània (7).
Malauradament, el nostre país encara no ha tingut una figura de la talla de Howard Zinn, ni una obra d'una dimensió critica similar a 'A People's History of the United States' (8). Però, 'en attendant' no estaria malament que no ens deixem enredar més i, si més no, recordem qui no som i d'on no venim.
Però confesso que soc incapaç de comprendre que aquelles institucions se'ns presentin, per penya que va d'esquerres, com el "summun" del progrès, quan no de la democràcia, evitant de recordar a qui servien aquelles institucions, ni qui havia votat aquells individus, ni tot l'horror que van provocar a casa nostra i arreu de la Mediterrània.
Davant d'aquells que sempre ens han presentat la historia d'aquest país com un partit entre locals i visitants (uns locals que vivien en franca harmonia), jo faig part d'aquells que s'han interessat per saber que les coses no han estat sempre així. I com estem parlant d'un passat medieval que'ns volen presentar com idíl·lic, he de confessar que no tinc cap simpatia per aquells que ocupaven les institucions que van provocar la carnisseria de la Guerra Civil Catalana: una guerra contra els remences que lluitaven al camp per l'abolició dels horrors del feudalisme i, a la ciutat de Barcelona, una guerra contra els artesans i comerciants als que ofegaven amb els seus privilegis (1).
No tinc cap simpatia ni enyor per unes institucions que estaven monopolitzades per individus que consideraven el país com una extensió de les seves propietats i que el van oferir successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat I, que va acceptar ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466 (2).
Puc entendre que els hereus d'aquells individus ens parlin d'un passat medieval idíl·lic, representat per aquelles institucions i aquells que les governaven. I que maleeixin un rei d'origen castellà que va signar les 'Capitulacions de Pedralbes' i la 'Sentència de Guadalupe', que van acabar amb bona part dels seus privilegis feudals (3). Puc entendre fins i tot que se'ls oblidi mencionar que aquell rei va recuperar una Catalunya Nord que feia temps que s'havia perdut davant la seva indiferència.
Però el que no entendré mai és que la burgesia progressista catalana no prengui com a referent històric a la penya que defensava el partit de la Busca (4). I no podré empassar-me mai que, des de posicions d'esquerra (anomenem-les així), se'ns pugui parlar amb enyor d'unes institucions impresentables i que hom llenci a l'oblit l'existència de l'esclavatge (el dels remences i wl dels captius de les campanyes militars), la lluita dels remences que va acabar amb l'essencial del feudalisme, l'horror de la Inquisició contra els compatriotes sospitosos de professar altres confessions (5), les forques que delimitaven els municipis reials (6) o la barbàrie que els propietaris d'aquelles institucions van exportar per tota la Mediterrània (7).
Malauradament, el nostre país encara no ha tingut una figura de la talla de Howard Zinn, ni una obra d'una dimensió critica similar a 'A People's History of the United States' (8). Però, 'en attendant' no estaria malament que no ens deixem enredar més i, si més no, recordem qui no som i d'on no venim.
- (1) Wikipedia: Guerra civil catalana, Guerra dels remences, La Biga i la Busca, Renat I,
- (2) ... Res de nou però, uns segles abans Borrell II ja va intentar vendre el seu vassallatge al Califat de Còrdova. I uns segles més tard, en Pau Claris va intentar vendre el país a Lluís XII I de França. Una de les vendes més recents va ser la de Cambó a Franco. Més tard n'hi han hagut d'altres sota el nom d'Estatuts d'Autonomia. Totes van tenir el mateix resultat: i tots aquells "grans negociadors" que van anar per llana, van acabar per deixar-nos a tots trasquilats.
- (3) Wikipedia: Capitulacions de Pedralbes, Sentència de Guadalupe
- (4) Wikipedia: La Biga i la Busca,
- (5) No me refereixo solament a la dels catalans de confessió jueva o musulmana, sinó també a la d'aquells que professaven creences anteriors a l'arribada del cristianisme i que van acabar a la foguera acusats de bruixeria. O d'aquells que fugint de les persecucions religioses d'Occitània van arribar a casa nostra buscant refugi: Càtars i Hugonots, per exemple. I malgrat totes les bestieses que se'ns han explicat sobre els inquisidors, penso en agitadors criminals com Pere de la Cadireta (en parlarem en un altre article) o com Vicent Ferrer ("uno de los antijudíos más nefastos que existieron en la historia de España") i la seva divisa de 'Bateig o Mort' i els crims que, en el seu nom, van tenir lloc als Calls i van provocar la fugida dels jueus catalans al Regne d'Aragó.
- (6) veure en aquest blog: Anàlisi del paisatge de Catalunya: les forques
- (7) La visió que alguns tenen a casa nostra sobre aquella Catalunya medieval idíl·lica i de la grandeur de l'expansió Mediterrània contrasta amb el record que van deixar alguns dels seus herois (veure a Wikipedia - Venjança Catalana): "Mentre que en albanès katala significa monstre i s'utiliza per a espantar els nens, en grec existeix una maledicció que desitja que "Així t'arribi la venjança catalana". De la regió de la Tràcia, ens arriba el famós refrany: "que la venjança dels catalans caigui damunt teu". A Bulgària, les expressions "Català" i "Fill de català" signifiquen "home malvat, sense ànima, torturador". Aquesta mala fama arribà a transcendir els límits del folklore per a influir en poetes com Ivan M. Vazoz, qui en el poema Pirates, publicat per primer cop l'any 1915, cita els catalans al costat dels turcs com els majors opressors de la nació búlgara. A Tessàlia, l'expressió "Ets un Català!" era proferida com a insult fins a finals segle XX. A la regió del Parnàs, es recollí el refrany : "Vaig fugir dels turcs per caure en mans dels catalans". A l'illa d'Eubea, se sap que en la primera meitat del segle XX la paraula "català" era proferida a la regió de Kàristos com a insult.
- (8) veure en aquest blog, Howard Zinn: El problema de l'obediència civil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada