Avui et proposo que parlem de gavatxos i xarnegos. I ja que hi som, també de panchos i pakis.
Comencem recordant que els amics de La Vanguardia deduïen, per exclusió, que la població no hebrea o nord africana havia de ser per força "ibèrica autòctona". I com els percentatges d'aquelles poblacions era més baix al Principat que a la resta de la península en feien el següent titular: "Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España" (1).
El que està clar és que, als periodistes de La Vanguardia, com a molts de nosaltres, ningú els va parlar a l'escola de les fortes vagues d'immigració occitanes que va viure el Principat entre els segles XV i XVII. Però si s'haguessin llegit l'Avui (2), haurien vist que la terrible Pesta Negra del segle XIV (3), va delmar la població catalana d'un 25%, i que les pestes es van repetir durant els segles XV, XVI i XVII. També que, malgrat el buit demogràfic provocat per les pestes, les sequeres i les males collites que es van succeir a Catalunya entre 1500 i 1700, la seva població es va més que duplicar (112%) gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana. No seria just oblidar que, entre els habitants d'aquella època hi havien també els esclaus que arribaven d'arreu de la Mediterrània, però com hom desconeix el nombre dels que van (mal)viure a Catalunya durant els segles XIII-XV, no parlarem d'ells. Tanmateix, si vols saber més sobre el tema no deixis de llegir el capítol que'n Oriol Ubach els hi dedica (3).
Tornant a les vagues d'immigració occitana dir que, si deixem de banda les migracions dels càtars, els primers en arribar, ja a finals del XV, van ser els gascons (4). Primer van arribar els homes i després famílies senceres. En van arribar tants que gairebé tots els estudiosos coincideixen a coincidir en que van renovar biològicament Catalunya. Tot i que la majoria van acabar treballant com mossos, parcers i masovers a les cases pairals, també hi havien entre els immigrants fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis relacionats amb els nouvinguts. I es deia que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat que només eren per a ells. Tot i que no parlarem d'ells, perquè per raons que podràs comprendre no estaven censats, també n'hi van haver (i molts!) que es van convertir en bandolers.
Ni als periodistes de La Vanguardia ni a cap de nosaltres no ens van explicar mai a l'escola que va ser als textos occitans on va aparèixer al s XV per primer cop el terme de gavach. Ni que aquest era utilitzat pels gascons per referir-se als treballadors estrangers provinents sobretot del Massís Central, que parlaven un dialecte del francès (5). Fos on fos utilitzat, el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar. Al wiki subratllen com varia el seu significat segons on s'utilitzés:
Amb tot però, el terme de gavatx no va ser l'única herència que els gascons van deixar a la llengua catalana. Com tothom que hagi tingut la curiositat de passar-se pel wiki sabrà, el terme de xarnego també era utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (6). Amb l'arribada dels gascons a Catalunya es va importar aquest terme i, tot i que es va aplicar en un primer moment als fills de parelles mixtes, més tard també es va aplicar indiscriminadament a la immigració d'origen espanyol.
Ara que sabem qui eren aquests immigrants que van "enriquir" la llengua catalana amb aquests termes seria interessant poder identificar els seus descendents a partir dels seus cognoms. Sabem que, fruit de les migracions anteriors al s XV, a la Catalunya medieval ja hi havien cognoms occitans que hom ha acabat associant als catalans. En molts altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans: per exemple, Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Boïgues ... També van haver-hi canvis de cognom: voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom francès Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya. De vegades l'adaptació fa que hi hagi canvis menys evidents: per exemple, el cas de l'immigrat Gibert Rossejach i els seus descendents que prengueren el nom Gavert (deformació de Gibert) com a cognom.
Però sobre el tema dels cognoms catalans en general, i dels cognoms dels immigrants del nord en particular, en parlarem al proper article d'aquesta sèrie.
Permetem acabar parlant d'aquells habitants del nord, que repoblaren les terres del sud en el moment de les deportacions de la població de confessió musulmana (7), i que van retornar al nord durant la segona meitat del segle passat per motius econòmics. Aquells a qui els descendents dels gavatxs van anomenar xarnegos, com si ells no ho fossin! Però també aquells que, tornant del sud, han "enriquit" la nostra llengua amb nous mots com "catalino", "polaco", "guiri", "calorro", "lolailo", "panchi","sudaca" "paki", ... (8).
Comencem recordant que els amics de La Vanguardia deduïen, per exclusió, que la població no hebrea o nord africana havia de ser per força "ibèrica autòctona". I com els percentatges d'aquelles poblacions era més baix al Principat que a la resta de la península en feien el següent titular: "Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España" (1).
El que està clar és que, als periodistes de La Vanguardia, com a molts de nosaltres, ningú els va parlar a l'escola de les fortes vagues d'immigració occitanes que va viure el Principat entre els segles XV i XVII. Però si s'haguessin llegit l'Avui (2), haurien vist que la terrible Pesta Negra del segle XIV (3), va delmar la població catalana d'un 25%, i que les pestes es van repetir durant els segles XV, XVI i XVII. També que, malgrat el buit demogràfic provocat per les pestes, les sequeres i les males collites que es van succeir a Catalunya entre 1500 i 1700, la seva població es va més que duplicar (112%) gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana. No seria just oblidar que, entre els habitants d'aquella època hi havien també els esclaus que arribaven d'arreu de la Mediterrània, però com hom desconeix el nombre dels que van (mal)viure a Catalunya durant els segles XIII-XV, no parlarem d'ells. Tanmateix, si vols saber més sobre el tema no deixis de llegir el capítol que'n Oriol Ubach els hi dedica (3).
Tornant a les vagues d'immigració occitana dir que, si deixem de banda les migracions dels càtars, els primers en arribar, ja a finals del XV, van ser els gascons (4). Primer van arribar els homes i després famílies senceres. En van arribar tants que gairebé tots els estudiosos coincideixen a coincidir en que van renovar biològicament Catalunya. Tot i que la majoria van acabar treballant com mossos, parcers i masovers a les cases pairals, també hi havien entre els immigrants fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis relacionats amb els nouvinguts. I es deia que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat que només eren per a ells. Tot i que no parlarem d'ells, perquè per raons que podràs comprendre no estaven censats, també n'hi van haver (i molts!) que es van convertir en bandolers.
Ni als periodistes de La Vanguardia ni a cap de nosaltres no ens van explicar mai a l'escola que va ser als textos occitans on va aparèixer al s XV per primer cop el terme de gavach. Ni que aquest era utilitzat pels gascons per referir-se als treballadors estrangers provinents sobretot del Massís Central, que parlaven un dialecte del francès (5). Fos on fos utilitzat, el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar. Al wiki subratllen com varia el seu significat segons on s'utilitzés:
- A la Catalunya Sud, els gavatxos són tota la penya que ve del nord, tret de la Catalunya Nord, tot i que originàriament aquest terme s'adreçava als immigrats occitans que exercien els oficis de la més baixa reputació.
- A la Catalunya Nord, els gavatxos són tots els llenguadocians.
- Al Llenguadoc, els gavaches són les persones de parla occitana que provenen de zones de l'interior i del nord del país, de llocs isolats i muntanyosos, amb marcat caràcter rural, com el Gavaldà i l'Alvèrnia.
- A la Gironda meridional (a l'extrem nord de la Gascunya, la terra dels gascons), els gavaches són els veïns del nord, és a dir, de la Gironda septentrional, de la Charente Maritime, que eren de parla francesa, i no pas occitana.
Amb tot però, el terme de gavatx no va ser l'única herència que els gascons van deixar a la llengua catalana. Com tothom que hagi tingut la curiositat de passar-se pel wiki sabrà, el terme de xarnego també era utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (6). Amb l'arribada dels gascons a Catalunya es va importar aquest terme i, tot i que es va aplicar en un primer moment als fills de parelles mixtes, més tard també es va aplicar indiscriminadament a la immigració d'origen espanyol.
Ara que sabem qui eren aquests immigrants que van "enriquir" la llengua catalana amb aquests termes seria interessant poder identificar els seus descendents a partir dels seus cognoms. Sabem que, fruit de les migracions anteriors al s XV, a la Catalunya medieval ja hi havien cognoms occitans que hom ha acabat associant als catalans. En molts altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans: per exemple, Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Boïgues ... També van haver-hi canvis de cognom: voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom francès Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya. De vegades l'adaptació fa que hi hagi canvis menys evidents: per exemple, el cas de l'immigrat Gibert Rossejach i els seus descendents que prengueren el nom Gavert (deformació de Gibert) com a cognom.
Però sobre el tema dels cognoms catalans en general, i dels cognoms dels immigrants del nord en particular, en parlarem al proper article d'aquesta sèrie.
Permetem acabar parlant d'aquells habitants del nord, que repoblaren les terres del sud en el moment de les deportacions de la població de confessió musulmana (7), i que van retornar al nord durant la segona meitat del segle passat per motius econòmics. Aquells a qui els descendents dels gavatxs van anomenar xarnegos, com si ells no ho fossin! Però també aquells que, tornant del sud, han "enriquit" la nostra llengua amb nous mots com "catalino", "polaco", "guiri", "calorro", "lolailo", "panchi","sudaca" "paki", ... (8).
- (1) Veure en aquest blog: Venim del nord, venim del sud (2) i Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España, La Vanguardia, 05.12.2008,
- (2) Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia.
- (3) Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348)
- (4) wikipedia: Gascó. Els mots gascó (en occità: gascon) i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Gascó és una adaptació aquitanoromana de la pronúncia germànica Waskon. Pero qualsevol identificació entre els gascons occitans i l'euskera s'atura aquí (veure Sustrato vasco en lenguas romances)
- (5) wikipedia: Gavatx
- (6) wikipedia: Xarnego
- (7) Veure en aquest blog: Venim del nord, venim del sud (2)
- (8) Enciclopedia Libre Universal en Español: Gentilicios xenófobos y coloquiales
5 comentaris:
En fi,no puc fer més que treure´m el barret davant tots aquests artícles,excel.lentment documentats.Venim del Nord,venim dels Sud i potser també de l´Est i de l´Oest.
Malgrat que mai no he entès l'obsessió que tenen alguns en voler monopolitzar els fluxos migratoris que ha vist el nostre país només amb els que venien d'Andalusia, està clar que, si més no, un munt de bars i un gran nombre de treballadors de la companyia d'autobusos de BCN, donen fe del gran nombre de gallecs que també formen part de la població del nostre país. Per no parlar dels murcians, o dels valencians i aragonesos que es van deixar caure molt abans de tots els que acabem de parlar. O dels castellans que van venir al mateix temps que els andalusos i amb els que se'ls ha identificat, tampoc sé massa bé amb quin interès. I pel que fa als fluxos de l'est ... me sembla recordar haver llegit a algun lloc que la comunitat italiana és la més nombrosa a la vila de BCN.
Doncs si, venim del nord, venim del sud ... venim de tot arreu!
Però, ja que hi som, recordar també que, de catalans que van emigrar a Andalusia o a l'Atlàntic, també n'hi va haver uns quants!
Tenint en compte que els fluxes migratoris acostumen a tenir dos sentits és lògic pensar que en els orígens de cadascú deuen estar representades totes les cultures i procedències que hi puguin haver.També els almogàvers es van escampar per gairebé tota la mediterrània i ves a saber quants croates,italians o grecs (per dir-ne uns quants) són descendents de tota aquella tropa.
I a casa nostra,d´aquí unes quantes generacions,s´hauran d´afegir procedències de l´Europa de l´Est i de Sudamèrica,d´Asia i d´Àfrica.
Anem a pams, que deia aquella llevadora. Està clar que la penya que venia de l'est es va deixar caure a casa nostra. Vam tenir els grecs, els cartaginesos, els jueus, els romans, els visigots, els àrabs, ... i ja més tard, els gitanos, en Torrebruno i la Raffaella Carra
Sobre el tema dels almogàvers ... Francament, imagino que tot l'odi que van deixar per darrera no afavoriria que, cas de haver deixat algú pel camí, trobés amb qui tenir descendència.
Canviant de tema, però no sobre el de les llegendes que se'ns han venut, valdria la pena recordar que el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "bandolero". Que els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa:després que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais: senyors feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més d'un jutge de la Reial Audiència.
De veritat que podem seguir trobant estrany que, amb aquests antecedents, aquest país sigui un pou de corrupció?
Publica un comentari a l'entrada