venim del nord, venim del sud (8)

Potser que a les entrades precedents d'aquesta sèrie t'hagi donat la impressió de que els cristians eren els dolents que venien de fora i que els musulmans eren els autòctons i els bons d'aquest film de les salvatgeries que han provocat les religions. Doncs oblida-ho, perquè no va ser així.

Comencem per les llegendes que s'han originat recentment al voltant de la Mesquita de Córdoba (1). Just per recordar que, originalment, va ser una basílica cristiana construïda pels visigots (al damunt d'un temple romà) que els musulmans van dividir en una primera etapa en dues meitats: una cristiana (que també s'utilitzava per les execucions) i una altra musulmana. Aquest acord va durar fins 784, quan els cristians van ser expulsats de la seva meitat pel califa Abd al-Rahman I, que va procedir a demolir l'estructura i construir una de les més belles mesquites de l'Islam.

Més enllà de les llegendes sobre l'impuls de la fe dels musulmans que van invadir la península (si, deixem-nos de romanços, va ser una invasió, i d'una violència brutal) cal recordar que ho van fer en un moment en que una llarga sèrie de guerres civils entre l'aristocràcia visigoda, les epidèmies de pesta i els anys de sequera i fam de finals del segle VII havien acabat amb més de 1/3 de la població de la península (2). Cal afegir que els musulmans (de moment els anomenarem així) probablement també van comptar amb l'ajuda d'uns aliats a la península. D'una banda, els nobles visigots de la facció d'Agila II, oposada a la del rei Roderic (Rodrigo). I d'altra banda, els jueus que, esclavitzats o convertits per la força al cristianisme pels visigots, eren sabedors de que els musulmans els donarien els mateixos drets que havien donat a les poblacions cristianes i jueves del nord de l'Africa. Però també, i d'això se'n parla més aviat poc, van comptar amb l'ajuda d'una població hispanoromana aterroritzada i que n'estava més que farta dels visigots.

En realitat, es difícil de categoritzar com àrabs o com musulmans la primera onada de la invasió. Aquesta estava liderada essencialment per una minoria de guerrers que anomenarem iemenites -en realitat es tractava d'una tribu que havia invadit el Iemen segles abans, aniquilant la seva població autòctona (3). Junt amb els invasors iemenites, el gruix de les tropes estava compost pels musulmans berbers que, amb el temps, constituirien el 20% de la població de Al-Àndalus (4). Però, i d'això se'n parla molt poc, hom podia trobar també entre els invasors a cristians i jueus del nord de l'Africa (5).

Si la invasió es va caracteritzar per la conquesta d'un regne que estava en plena crisi demogràfica i amb una població somniant de traure's de sobre la casta infame dels visigots, l'extrema violència de la nova invasió va fer la resta per assegurar el blitzkrieg de la invasió musulmana de l'Europa Occidental (6)

Pero las ciudades que se resistían eran destruidas y quemadas, sus iglesias derruidas, y su población muerta o esclavizada, con el fin de dar un escarmiento y un aviso para otras ciudades. A los hombres se les mataba, normalmente crucificados, y las mujeres y niños eran esclavizados, siendo estos últimos islamizados a la fuerza. En algunos casos, los hombres y jóvenes que se libraban de la muerte trabajaban como esclavos en sus antiguas tierras, cultivadas ahora en provecho de sus nuevos señores.

Los conquistadores también se reforzaron ofreciendo la libertad a los esclavos que se convertían al islam. Estos, sin embargo, debían jurar fidelidad al clan tribal del jefe militar que los liberaba, e integrarse en su ejército. (...). Con Musa, la legislación anti-judía desapareció, lo que también le granjeó el apoyo de esa comunidad.

(...) La resistencia de Tarragona debió ser tenaz pues, tras su conquista, los musulmanes dieron muerte a toda la población que había sobrevivido al asedio, y destruyeron la ciudad, incluidas sus iglesias y numerosos monumentos (...) Nada más hecho esto, continuó las acciones militares y llegó hasta Septimania en la primavera de 719. En el año 720, Perpiñán y Narbona fueron capturadas, matando a todos los hombres y esclavizando mujeres y niños (...).

No tots els nobles visigots se'n van anar a Astúries per lluitar per la reconquesta. El fill de Musa, Abd el-Aziz, els va donar la possibilitat de no haver de pagar els impostos que mai no havien pagat abans per les propietats de les que s'havien apoderat, i va convèncer a molts nobles visigots a convertir-se a l'Islam i poder seguir mantenint el seu estatus. Aquests nou conversos també foren coneguts com muladís (7), que no hem de confondre amb els mossàrabs. Els mossàrabs eren la comunitat cristiana que va passar a viure sota l'administració musulmana i que, malgrat tot el que t'hagin explicat fins ara sobre la convivència idíl·lica de les tres cultures a l'Espanya musulmana, van haver de suportar diversos episodis de fanatisme religiós (en particular després de les invasions dels almoràvits (1086-1144) i dels almohades (1145-1269)) que alimentarien més tard el fenomen de la Inquisició (8). Va ser freqüent que, en moltes de les incursions dels reis cristians a Al-Àndalus, els mossàrabs aprofitessin per guillar amb les seves tropes i instal.lar-se com colons en territoris conquerits recentment (9). Però, com veurem més endavant, a partir de 1126, les coses van canviar radicalment.

Ens trobem doncs davant d'un mosaic ètnic compost per una població hispanoromana (bascs, celtes, ibers, grecs, cartaginesos, romans, jueus, ...) als que hem d'afegir els visigots que arribaren des de més enllà del Danubi, els àrabs iemenites i musulmans, cristians i jueus del nord de l'Africa. Per completar la imatge, en 741 van arribar a Al-Àndalus un exèrcit de sirians i egipcians que, amb l'objectiu d'ajudar a la repressió de la revolta berber, acabarien per assentar-se en l'est i el sud peninsular. No hem d'oblidar tampoc les invasions dels guerrers saharians: almoràvits primer i almohades més tard. Cal encara destacar la presència de dos grups ètnics minoritaris, els negres i els eslaus. Els negres van arribar a Al-Àndalus com a esclaus o com a mercenaris. Generalment, els homes van exercir com a membres de la guàrdia personal dels sobirans o com a missatgers, mentre les dones eren utilitzades com concubines o criades. Els eslaus també van ser inicialment esclaus, tot i que molts van aconseguir progressivament comprar la seva llibertat i, fins i tot, alguns van aconseguir importants càrrecs en l'administració i, durant el període dels primers regnes de taifes (segle XI), alguns formarien els seus propis regnes (10).

Just per acabar amb aquesta introducció al mosaic ètnic d'Al-Àndalus afegir que, contràriament al període idíl·lic que sovint se'ns presenta de la dominació musulmana, les guerres civils sense fi dels visigots van passar per ser una anècdota comparades amb les viscudes a Al-Àndalus: guerres entre àrabs (11), guerres entre àrabs i berbers del 740–743, les guerres amb els regnes cristians, les jihads dels almoràvits i dels almohades, les guerres entre els regnes de taifes, de vegades aliats amb reis cristians per lluitar contra altres reis musulmans ... I en el marc de la llegenda d'una modèlica tolerància religiosa, un fet que sempre s'ha passat en silenci: no van ser els cristians qui van començar amb les deportacions de pobladors de la península vers el nord de l'Africa (expulsió dels jueus el 1492 o la dels moriscs del 1609), sinó que les deportacions van començar amb les dues fàtues que, en repressió pel seu suport a la invasió d'Al-Àndalus per Alfons I de Aragó, van representar l'expulsió massiva de mossàrabs al Magreb en 1126 i la seva pràctica desaparició de totes les zones urbanes d'Al-Àndalus (12).

Pel que fa a les relacions d'Al-Àndalus amb els seus veïns dir que, a les salvatjades de la invasió, van succeir les del Califat. En el cas català (13):

Entre las prioridades de Borrell II se encontraba la de mantener unas relaciones amistosas con el papado y con el califa de Córdoba. Por ello, envió hasta cuatro embajadas (en los años 950, 966, 971 y 974, respectivamente) a las cortes de Abd al-Rahman III y Al-Hakam II para ratificar los acuerdos de paz de 940 a cambio de la obediencia y fidelidad al califa. Esta buena sintonía se rompió con la entronización de Hisham I (976-1009) y el ascenso político de la figura de Almanzor, el caudillo musulmán que se propuso recuperar el esplendor militar inicial de al-Ándalus

(...) los condados de la Marca Hispánica no se libraron de las razias de Almanzor. El 5 de mayo de 985 un ejército partió de Córdoba cruzando el litoral mediterráneo en dirección al campo de Tarragona. Almanzor avanzó a sangre y fuego hacia Barcelona por las actuales comarcas catalanas del Penedés, Llobregat y Vallés, mientras el conde Borrell II organizaba a la desesperada la defensa de sus territorios. Monasterios de los alrededores de Barcelona como Sant Cugat, Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puelles fueron destruidos y sus comunidades asesinadas. Acto seguido, los aterrados habitantes de las cercanías de Barcelona se encerraron tras las murallas de la ciudad condal, que fue asediada el primero de julio. La resistencia duró poco, el lunes 6 de julio Almanzor arrasó Barcelona llevándose consigo un cuantioso botín y un elevado número de cautivos que más adelante serían vendidos como esclavos o rescatados a cambio de importantes sumas de dinero.

Tot i que no és fàcil categoritzar sobre el repartiment del mosaic ètnic dels poblament a Al-Andalus, hom creu que els àrabs (Iemenites, Sirians i Egipcis) es van establir a les terres més fèrtils; la vall del Guadalquivir, Llevant i la vall de l'Ebre. Als berbers se'ls van concedir terres a les àrees muntanyoses del nord i del centre de la península, i la regió muntanyenca de Ronda, sent també nombrosos a Algarve (13) , si bé que després de la revolta berber de 740, veient que res canviaria en la seva consideració de ciutadans de segona classe, molts van decidir tornar al nord d'Àfrica.

Després dels episodis de l'ocupació fenícia i romana, de les invasions godes i de les deportacions de la península, potser seria interessant  realitzar un estudi de la genètica de les poblacions del Magreb anàleg a aquell realitzat a la península i del que parlàvem al primer episodi d'aquesta sèrie d'articles. Quelcom me diu que els percentatges de població d'origen europeu i, dins d'aquests, d'origen ibèric, podrien arribar a ser força interessants per desfer-nos, també aquí, d'un munt d'apriorismes.

---

1. Wikipedia: Mezquita-catedral de Córdoba
2. Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica. Pero el factor quizás más importante para la caída visigoda fue la grave crisis demográfica del reino, que en los últimos veinticinco años había perdido más de un tercio de su población. Esto fue debido a las epidemias de peste y los años de sequía y hambre de finales del siglo VII, especialmente durante el reinado de Ervigio, y que se repitieron también con gran dureza bajo el de Witiza, el antecesor de Rodrigo. 
3. Wikipedia: Abderramán II - Yemeníes y Muraditas. Los primeros, es decir los yemenitas, habían conquistado y fijado su asiento en el Yemen, la parle más floreciente de la Arabia meridional, muchos siglos antes de nuestra era, subyugando la raza de origen incierto que habitaba dicho país. Los modaríes ó Caisíes, eran descendientes de Ismael y habitaban el Hechaz y en la cual se hallan La Meca y Medina. Ambos pueblos o tribus que constituyeron, por decirlo así, la primera materia del imperio musulmán. 
4. Wikipedia: Bereberes - Historia - Al-Ándalus. Los musulmanes que entraron en Hispania en el año 711 no fueron solamente árabes, una parte de ellos fueron bereberes al mando de un bereber, Táriq ibn Ziyad, aunque bajo la soberanía del califa árabe Abd al-Malik y su virrey del norte de África, Musa ibn Nusair (...) Durante la época de las taifas, algunas dinastías eran bereberes (como por ejemplo, los ziríes, reyes de Granada). El periodo de taifas terminó cuando la dinastía bereber de los almorávides se hizo cargo de Al-Ándalus, hasta que fueron sucedidos por los almohades, otra dinastía bereber de Marruecos. Durante esa época, Al-Ándalus alcanzó su mayor esplendor cultural (...) En la jerarquía de poder, los bereberes se encontraban entre la aristocracia árabe y los muladíes. La rivalidad étnica fue uno de los factores más importantes que impulsaron la política andalusí. Los bereberes componían hasta un 20% de la población del territorio ocupado.
5. Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica. Pero además de los judíos étnicamente puros de la diáspora, en el norte de África había bereberes que profesaban el judaísmo por proselitismo y mestizaje, muchos de los cuales dieron apoyo a los musulmanes en su conquista y se unieron a ellos (como muchos bereberes cristianos) por lazos de clientela. Verdad o pretexto, esta acusación de traición fue la utilizada contra ellos (...) Tariq ibn Ziyad desembarcó a principios del año 711, con el inicio de la primavera, en la bahía de Algeciras, con un ejército de unos 7'000 hombres fundamentalmente bereber, e incluso cristianos del norte de África (las fuentes musulmanas hablan de entre 1'700 y 12'000 hombres, considerando 7'000 hombres una cifra intermedia y bastante repetida en la historiografía).
6. Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica - Capitulaciones de ciudades mediante pactos,  Conquista musulmana de la península ibérica - Final del proceso de conquista.
7. Wikipedia: Muladí. La palabra muladí (pl. muladíes) puede designar a tres grupos sociales presentes en la Península Ibérica durante la Edad Media: Población de origen hispanorromano y visigodo que adoptó la religión, la lengua y las costumbres del Islam para disfrutar de los mismos derechos que los musulmanes tras la formación de Al-Ándalus; Cristiano que abandonaba el cristianismo, se convertía al Islam y vivía entre musulmanes (se diferenciaba del mozárabe en que este último conservaba su religión cristiana en áreas de dominio musulmán); Hijo de un matrimonio mixto cristiano-musulmán y de religión musulmana.
8. Wikipedia: Mozarabes - Concepto de mozarabía. Este proceso fue, por lo general, pacífico, aunque las reclamaciones de la comunidad cristiana solían verse desdeñadas por los juristas islámicos y en alguna ocasión la parcialidad legal provocó revueltas, motines y martirios voluntarios. Del mismo modo, la autoridad árabe presionaba a los cristianos para facilitar su asimilación: La persecución del Islam contra los cristianos fue a veces violenta, como sucedió especialmente en el Sur del país, o en Toledo, donde fueron asesinados en el martirio unos 5.000 cristianos mozárabes en el famoso «día de la Hoya» . Veure també: El caso “mozárabe” (ss. IX-XIII) : algunas notas sobre la noción de identidad y su aplicación, dans F. Sabaté y Curull (éd.), Identitats, XIV Curs d'estiu - Reunió Científica Internacional: (Balaguer, 1, 2 i 3 de juliol de 2009), Lleida, Pagès Editors, 2012, pp. 117-141 | Cyrille Aillet - Academia.edu 
9. Wikipedia: Almorávide - El periodo almorávide en al-Ándalus. (...) otorgando amplios poderes a las austeras autoridades religiosas, que promulgaron diversas fatwas, algunas de las cuales perjudicaban gravemente a judíos y, sobre todo, mozárabes, que fueron perseguidos en este periodo y presionados para su conversión al Islam. (...) El descontento fue creciendo hasta el punto de que en 1124 llamaron en su auxilio a Alfonso I de Aragón, que acababa de conseguir una importante victoria sobre los almorávides tomando la importante ciudad de Zaragoza en 1118. La comunidad cristiana granadina prometió al Batallador rebelarse contra los gobernadores de la capital y franquearle las puertas de la ciudad para que este la conquistara. Así, Alfonso I de Aragón emprendió una incursión militar por Andalucía (...) saqueó a su placer las fértiles campiñas andaluzas desde Granada hasta Córdoba y Málaga, y rescató a un nutrido contingente de mozárabes para, con ellos, repoblar las recién conquistadas tierras del Valle del Ebro. Veure també: Imperio almohade - Orígenes. (...) Después de dominar el norte de África, enfrentando a la confederación de tribus bereberes (...) desembarcaron desde 1145 en la península ibérica y trataron de unificar las taifas utilizando como elemento de propaganda la resistencia frente a los cristianos y la defensa de la pureza islámica. Por eso su yihad se dirigió por igual contra cristianos y contra musulmanes. 
10. Wikipedia: Al-Ándalus - Historia 
11. Wikipedia: Abderramán II - Yemeníes y Muraditas. Roberto Marín Guzmán: Sociedad, política y protesta popular en la España musulmana, Editorial Universidad de Costa Rica, 2006 Califato Wikipedia: Omeya - El califato de Córdoba (929-1031). El califato continuó existiendo hasta el 1031, año en el que fue abolido como consecuencia de la fitna (guerra civil) provocada por la posesión del trono entre los partidarios del último califa legítimo, Hisham II y los sucesores de su primer ministro o hayib, Almanzor.
12. Delfina Serrano: Dos fatuas sobre la expulsion de mozarabes al Magreb en 1126, Anaquel de estudios árabes, ISSN 1130-3964, Nº 2, 1991, págs. 163-182 
13. Wikipedia: Borrell II
14. Wikipedia: Al-Andalus - Organización territorial. En la época del Emirato y, sobre todo, del Califato, el territorio se organizó en seis grandes regiones (nabiya), tres interiores y tres fronterizas. Las demarcaciones o regiones interiores eran: Al-Gharb, que abarcaba la actual provincia de Huelva y el sur de Portugal; Al-Mawsat o tierras del centro, que se extendía por los valles del Guadalquivir y del Genil, más las zonas montañosas de Andalucía y el sur de la meseta; es decir, la antigua Bética;10 y Al-Sharq o tierra de oriente, que abarcaba el arco mediterráneo, desde la actual provincia de Murcia hasta Tortosa. Entre estas demarcaciones y los reinos cristianos se situaban las tres Marcas: al-Tagr al-Ala o Marca Superior (Zaragoza); al-Tagr al-Awsat o Marca Media (Toledo); y la al-Tagr al-Adna o Marca Inferior (Mérida). Estas Marcas se mantuvieron hasta la aparición de los Reinos de Taifas.