Feia més de dos anys que no penjava cap vídeo de Rogers, una banda que no me canso mai d'escoltar. I avui m'he decidit a penjar un vídeo que adoro: Zugvögel (tr. aus migratòries) que, a part de tenir una lletra solidària i anti-racista, ha estat filmat amb refugiats que, a la fi del vídeo, expliquen de manera molt emotiva a aquells que es vulguin escoltar perquè es van jugar la vida i van fugir del Kurdistan, de Síria, d'Iraq, ... per anar a Alemanya.
Crec que ningú es sorprendrà si dic que el tipus de musica indie que fan els Mishima està lluny d'entusiasmar-me. Si he penjat aquest tema és perquè sé que li agradarà a en Sinfu. No, ara seriosament. La veritat és que no sabia quí era en David Carabén, la veu del grup.
I si t'he de ser franc, segueixo sense saber gran cosa d'ell, més enllà d'una entrevista que li van fer Paula Bonet i Jose Valenzuela aquest mes d'agost a Jot Down i que m'ha permès de descobrir un personatge molt i molt interessant. I com cada vegada n'hi ha menys, de personatges interessants, m'agradaria proposar-te de donar-li un cop d'ull a l'article, perquè crec que val la pena de fer-ho.
Paula Bonet y Jose Valenzuela (2016): David Carabén: «Si me metieran en la cárcel lo que más echaría de menos sería un bar», Jot Down, Agosto 2016
Si et parlo d'una banda anomenada Die Toten Hosen, segur que te'n recordes d'ells, car he publicat algunes entrades en aquest blog. I si et parlo d'en Campino (Andreas Frege) potser recordis que és el lider de la banda, el que no li ha impedit actuar amb altres bandes en temes totalment prescindibles com: "Caramba, Carajo ein Whisky" (Pilsen, "Bajo otra bandera", 1993 ... la lletra a youtube).
Malgrat el nom de l'emissió, i com ja hauràs deduït per la musica que sona al vídeo de promo, a més de Londres, en Campino i el seu equip es passegen també per New York i Dusseldorf: la vila natal de Campino.
Sobre els personatges entrevistats ... En fi, si t'interessa, hi ha una redifusió el proper 25.08.2016 a les 02h25 i pots veure el documental fins el 11.11.2016 (més informacio a les pàgines de Arte TV).
Me moro de ganes de saber que'n pensaria Karl Marx sobre el tema!
En fi, al menys el ridícul no mata. El règim polític, ja és una altra cosa.
El piules a twitter, Sinfu?
Fa un parell de dies que la premsa francòfona ha descobert amb estupor l'existència d'un Pyongyang Café a Tarragona. En parla l'Agence France-Presse en aquest vídeo del seu canal a youtube, Libération i un munt d'altres diaris que seria llarg mencionar. També a Suïssa en parlaven a Le Matin a l'edició d'avui.
No entenc massa bé quina és la diferència entre el tracte que es dona al terrorisme teocràtic que estem vivint i l'extermini, l'esclavatge, la tortura, les violacions, els avortaments forçats, les desaparicions, els desplaçaments forçats, la provocació nuclear, ... Alguna diferència deu haver per prohibir l'obertura d'uns locals i autoritzar-ne uns altres. Jo no la conec.
He aprofitat aquest llarg mes de convalescència parcial (des de principis de juliol vaig començar a treballar a 50%) per llegir tres dels llibres de la sèrie Neal Carey Mysteries de Don Wislow que han estat traduïts a l'espanyol i que'm va passar en Hands: Un soplo de aire fresco (1991), Tras la pista del espejo de Buda (1992) i En lo más profundo de la meseta solitaria (1993). Tot el que puc dir-te és que ... Te'ls recomano!
De Un soplo de aire fresco (1991), més enllà d'un argument amb una intriga impecable, deixa'm destacar la historia de Neal Carey i la seva trobada amb Joe Graham: tot un clin d'oeil erudit a Dickens i el seu Oliver Twist. Però també una escena hilarant, que va des de l'entrada d'un traficant de droga al pis on s'amaga Neal, fins que el torna a trobar refugiat a una casa de camp i li buida una escopeta de perdigons. Dit així, se que queda molt estrany. Però me va recordar molt i molt a algunes escenes de Tom Sharpe a La Gran Pesquisa (1977). Si has llegit els dos llibres, saps de què estic parlant.
De Tras la pista del espejo de Buda (1992), també amb un argument i una intriga impecable, deixa'm destacar que fa un retrat més que interessant de la Xina dels 90's, quan Hong-Kong encara era una colònia de l'imperi britànic. També el retrat del maoisme durant els períodes de El Gran Salt Endavant, entre 1958 i 1961 (entre 18 i 32 milions de morts), i la Gran Revolució Cultural, entre 1966 i 1969 (no és coneix amb certesa el nombre de morts però sí que més de tres milions de membres del Partit Comunista van ser víctimes de les purgues del règim). I com tinc l'edat de haver viscut la propaganda dels maoistes, que ens presentaven aquella Xina com un paradís del socialisme (llavors ningú parlava de la seva versió cambodjana), i de haver-los vist més tard entrant a Iniciativa els uns, al PSOE els altres, i els primers de la classe dirigint les més importants empreses del país, m'ha semblat una bona idea penjar aquest vídeo: Rebel Girl, un tema d'una vella banda de punk rock: Bikini Kill.
Val, deixant de banda el ridícul de la comissària política del partit, he de confessar-te que també l'he penjat perquè, salvant les distàncies, acabo de llegir un tema no menys ridícul: resulta que la campanya de Clinton va utilitzar aquest tema sense el permís dels autors ... a fi de presentar a la candidata com una feminista:Hillary Clinton, una Riot Grrrl?.
Finalment, en el context electoral de les primàries americanes i de les declaracions de Trump, ha estat força estimulant llegir En lo más profundo de la meseta solitaria (1993), amb un argument brillant al voltant d'un grup de supremacistes blancs que es prepara per una guerra amb l'objectiu de defendre ... una Nord-amèrica que mai no ha existit.
Però abans d'acabar, deixa'm afegir que, a tots els llibres de Wislow que he llegit, més enllà d'uns arguments amb una intriga impecable, hi ha una descripció dels paisatges (urbans, rurals, naturals ...) i de la seva evolució, però també un estudi sociològic dels homes que els ocupen, que són absolutament remarcables, tant pel que fa a la documentació que hi ha al darrera com pel que fa a la seva narració descriptiva. Un veritable regal per geògrafs i viatgers!
Sé que hi han hagut critiques contra el comptador de la vergonya amb el que Ada Colau i el seu equip volen recordar les persones mortes al Mediterrani a la recerca d'un futur millor, o d'un futur a seques. I és que, darrerament, sembla que estigui de moda criticar a l'equip municipal per 'qualsevol cosa'. Jo trobo que és una iniciativa remarcable de la part de l'alcaldessa i del seu equip. Però he de confessar-te que hi ha una cosa que no entenc: la seva ubicació al Passeig Marítim de la Barceloneta.
Vull dir que no se'm pot passar pel cap que la ubicació del comptador estigui feta amb una idea de màrqueting electoral o per culpabilitzar turistes, jubilats i domingueros de quelcom pel que no tenen cap responsabilitat política que els permeti trobar una solució. Es per això que me permeto suggerir a l'alcaldessa i al seu equip d'instal·lar el comptador a la Plaça de Sant Jaume o davant del Parlament de Catalunya. I donat que l'actual aparell comptabilitza éssers humans que han hagut de marxar del seu país per buscar un futur en un altre lloc, m'agradaria suggerir d'afegir un altre comptador al costat per comptabilitzar tot el jovent que segueix marxant de casa nostra per buscar-se un futur a l'estranger.
No us parlaré de les estadístiques esgarrifoses que ja haureu vist a la premsa. Sols us diré que, aquí a Suïssa, no parem de veure arribar joves catalans, molts amb diplomes universitaris i agafant-se a la primera feina que troben per guanyar-se la vida.
Ja sé que la classe política del nostre país està molt enfeinada discutint de coses molt més importants. Però vull creure que quan passarien davant d'aquests comptadors potser canviarien les seves prioritats. O almenys que hi hauria algú que tindria un pensament per aquells que han hagut de marxar del país a causa de la incompetència de la seva classe política.
Un incentiu addicional podria ser el d'afegir a aquells comptadors un altre amb les intervencions al parlament espanyol, al de Catalunya i als ajuntaments amb proposicions d'accions destinades a frenar l'exili del jovent. I ja que hi som, també podria ser interessant d'incloure un comptador amb el nombre de pisos de baix lloguer i de les ofertes de treball publiques destinades a guardar el jovent al país on van nàixer: estic segur que, per a la classe política del nostre país, guardar el jovent a casa és al menys tant important com acollir les famílies d'altres països.
Una altra proposició seria que, junt amb els comptadors que he mencionat abans, també hi figurés un altre amb el nombre dels fills dels expatriats pels que una organització anàloga a l'Organització dels Suïssos a l'Estranger (OSE) hauria preparat uns campaments per fer-los descobrir un país que un dia també podrien considerar que és el seu, a través de l'organització de les mateixes activitats culturals i esportives de les que ja gaudeixen altres nens que no han hagut d'emigrar encara del país o que han arribat d'altres llocs.
I com Madrid i la crisi semblen tenir la culpa de tot el que ens arriba, tampoc estaria malament d'instal·lar dos comptadors suplementaris a la Plaça Sant Jaume, orientats cap al Palau de la Generalitat. Un, amb els fons necessaris per garantir una sanitat digna i, al costat, un altre on es veurien les despeses imprescindibles on s'estan destinant les retallades.
I just pel dia en que s'acabin les guerres que van provocar els fluxos migratoris que expliquen la necessitat del comptador de la vergonya, proposaria dos comptadors més. Un que comptabilitzaria els diners transferits des del nostre país per la reconstrucció dels països des d'on van haver de marxar els refugiats i, al costat, un altre on es compararien amb el que s'envia des d'altres països amb ciutats molt menys guapes, molt menys smarts i, sense cap mena de dubte, molt menys progres que la nostra. Ciutats que no disposen de comptadors per tota la immigració que estan acollint i que no tenen altre encant que el d'estar donant al jovent del nostre país un futur que se'ls ha negat a casa seva.
Si et parlo d'una banda que s'anomena The Fratellis segur que te'n recordaràs d'aquella família de mafiosos del film dels Goonies. Però no, del que et vull parlar és d'una banda de Glasgow que va decidir prendre en préstec el nom d'aquella família.
Francament, cas que hagis pensat marxar de vacances aquest cap de setmana, fes-te un favor i escolta'm aquest tema que van penjar ara fa un any: Baby Don't You Lie To Me! Si ja coneixies la banda i també el tema no et farà cap mal tornar-los a escoltar i exigir que'ls programin per la festa major del poble on estiguis passant les vacances. Si no és el cas, tu decideixes ... on buscar-te un bon punt de wifi per escoltar altres temes de la banda, com ara: Henrietta, Chelsea Dagger, Acid Jazz Singer, Ella's In The Band, Johnny Come Last, My Friend John ...
Jo trobo que sense la banda per molt, però cas que't faci ilu escoltar en solo en Jon Fratelli (conegut per la seva mare com John Lawler), pots trobar alguns vídeos al seu canal de youtube.
