Si et parlo d'una banda anomenada Die Toten Hosen, segur que te'n recordes d'ells, car he publicat algunes entrades en aquest blog. I si et parlo d'en Campino (Andreas Frege) potser recordis que és el lider de la banda, el que no li ha impedit actuar amb altres bandes en temes totalment prescindibles com: "Caramba, Carajo ein Whisky" (Pilsen, "Bajo otra bandera", 1993 ... la lletra a youtube).
Doncs resulta que aquesta nit en Campino presentava a Arte TV un reportatge: London's Burning - Campino auf den Spuren des Punk, rodat aquesta primavera a Londres, on es va reunir amb els protagonistes que el 1976 van desencadenar el moviment punk, enguany fa 40 anys (plaqueta del programa).
Malgrat el nom de l'emissió, i com ja hauràs deduït per la musica que sona al vídeo de promo, a més de Londres, en Campino i el seu equip es passegen també per New York i Dusseldorf: la vila natal de Campino.
Sobre els personatges entrevistats ... En fi, si t'interessa, hi ha una redifusió el proper 25.08.2016 a les 02h25 i pots veure el documental fins el 11.11.2016 (més informacio a les pàgines de Arte TV).
3 comentaris:
Comentari: Campino auf den Spuren des Punk - 1a part
Avui, ja amb més temps que ahir per la nit, m'agradaria comentar amb més detall aquest documental. Per cert, que acabo de veure que Arte TV el tindrà penjat fins el 11.11.2016 (punxa l'enllaç al post).
No està gens malament. Tot i que la primera part et fa pensar el pitjor, a mesura que avança realitzes que hauria estat una llàstima perdre-se'l.
Comença amb una historia que't fot de mala gaita. Un jove llop de l'ajuntament de Londres, anant de progre, i justificant la idea d'integrar el que va representar el moviment punk amb un rerefons turístic: sabies que hi han circuits turístics organitzats del punk a Londres? O que la reina ha saludat els 40 anys del moviment? Segueix amb una entrevista amb Bob Geldof, que desmenteix la idea que tenien alguns de què no es podia ser més imbècil: dient coses com que Margaret Thatcher i la seva política era la revolució que esperaven els punks en un Regne Unit econòmicament ensorrat, o que, d'alguna manera, Margaret Thatcher era Johnny Rotten en dona.
Menys mal que, a continuació, pots morir-te de riure veient el look actual de Chris Sullivan: amb boina a l'entrevista! Que et descriu Richard Hell com un yonkie que que era tant pobre que no es podia ni punxar. Que, a resultes d'una discussió amb la seva companya, aquesta li va estripar la samarreta, i com no tenia pasta per comprar-se una altra, la va seguir portant. Que es despertava just abans de tocar als seus concerts i es presentava amb els pels tal i com sortia del llit. I que va ser en un viatge a Nova York que el va conèixer Malcom McLaren i va decidir que aquell era el look que volia pels Sex Pistols. I que va ser així que el look punk de Richard Hell es va imposar en el món del punk, davant del look Calimero dels Ramones o de Patty Smith.
De totes maneres, de totes les teories que van sortint al documental sobre el que explica l'èxit del moviment punk, t'he de confessar que la que més m'ha seduït és la de T. V. Smith (The Adverts, on tocava amb Gaye Advert): 'la musica que hi havia abans del punk era horrible!" ... i que el punk va demostrar que "si tu tenies una idea que podia arribar al cor de la gent, no necessitaves necessàriament saber tocar bé un instrument" ... Tot i que jo segueixo creient que Steve Jones tocava super bé!
Comentari: Campino auf den Spuren des Punk - 2a part
Una altra aportació interessant és la de Julien Temple, qui constata que avui en dia hi ha el mateix descontent que fa 40 anys, i que potser valdria la pena que Trump guanyés les eleccions perquè tot tornés a explotar de nou, i tornés un nou moviment punk, o un altre que prengués el relleu. Val la pena escoltar a Julien Temple, el realitzador de: 'The Great Rock 'n' Roll Swindle' (1980) i de 'The Filth and the Fury' (2000).
Nina Hagen o Viv Albertine (The Slits), tot i no ser sants de la meva devoció també surten al documental. També un munt d'altres grups, clar: The Clash, Ramones, Generation X, però també grups més recents com: The Ramonas o Maid of Ice. En tot cas, sempre hi ha un mot pels membres de les bandes britàniques que van participar a l'àlbum de Die Toten Hosen: Learning English.
També ha estat bé recordar amb Viv Albertine la mala llet que havia en aquells temps entre les bandes, i entre els membres de les bandes: un ambient malsà, com descriu ella. I també la mala llet que hi havia cap els hippies (curiosament, dels skins i dels heavies se'n parla més aviat poc), encara que ... segons Sullivan a un concert dels Pistols a Nashville, 60% del public eren hippies!
Però el que més m'ha agradat de l'emissió han estat les falques del context històric: molt encertades (My God, jo vaig viure aquells temps!) i políticament totalment desapassionades, sense cap historia políticament correcte.
Ja per acabar, destacaria la cara de escepticisme que se li va quedant a Campino a mesura que avança el documental i no fa res d'altre que creuar velles glories i gent amb una edat als concerts. I es que el punk va néixer a New York, es va estendre pel mon des de Londres, però tinc el sentiment de que, enllà on ha veritablement arrelat, és a Alemanya.
Per cert que, real com la vida mateixa, hi ha un detall en aquest vídeo de Die Toten Hosen que no havia remarcat fins ara. Abans de sortir de gira, un dels pares va a despertar el seu fill per portar-lo a l'escola. I a l'habitació del nano hi ha un pòster de ... Iron Maiden!!! Això confirma un cop més que no s'ha d'esperar cap compassió dels nostres fills amb els nostres ideals ;D
Publica un comentari a l'entrada