salvatjada contra els follets irlandesos

desenes de cases de Leprechaun
amuntegades a la cuina d'en Sinfu

Diu la llegenda que'n Sinfu es passejava amb la cangreja pel bosc quan va trobar-se al davant aquesta magnifica col·lecció de rovellons. Però l'amarga realitat és que'n Sinfu havia llegit un article al Mirror sobre la pasta que es fan els nans a Irlanda, la cervesa el va portar a associar-los als Leprechaun i va començar a escorcollar les seves cases a la recerca d'olles plenes de monedes d'or.

Veient que era més difícil trobar una olla plena de monedes d'or en un rovelló que un asiàtic a la sèrie Inspector Barnaby (eng. Midsomer Murders), en Sinfu va decidir menjar-se les cases dels follets amb un xic d'all i julivert.

Els desnonats, totalment desesperats, van subestimar la capacitat que'n Sinfu té per dormir al bell mig de qualsevol enrenou, però segueixen intentant fer-li la vida impossible, retransmetent-li cada nit les sessions de footing de Rajoy i vídeos de la tv de libertad digital. Jo vaig suggerir a en Sinfu que es disculpés amb els nans i que els apuntés a la promotora de habitatges d'Ada Colau. Però com s'ha negat a fer-ho, només me queda recordar-li allò que'n Makarios ens deia sempre abans dels exàmens de mates: Mors omnia solvit.

discover Costa Rica

Segur que malgrat lo de: 'tu no pots ni imaginar-te lo malament que va tot aquí', molts dels lectors del GS ja hauran visitat Costa Rica. M'agradaria compartir dos articles amb aquells que encara no ho hagin fet, però que ho tinguin a la llista de to do's:

• Els policies de trànsit extorsionen els turistes a Costa Rica, elperiodico.cat, 22.10.2016
• Espantan a turistas. No pague la extorsiones de los malos policías. Es mejor una multa que un corrupto en las calles, lanacion.com, 12.03.2009

No sé quina actualitat tindrà la noticia de elperiodico, però si veieu un tio que sembla en Sinfu vestit de policia, i us fa senyal d'aturar-vos, millor que ho feu. I si us diu que us fa una rebaixa per la multa si li pagueu al comptat, no ho feu a menys que tingueu el canó de la pistola a la punta del nas. Llavors, millor que si. Això és vàlid a Costa Rica, la Xina i Madagascar. També en altres països que no mencionaré, però que poden estar a la imaginació de tothom.   

napflix - una altra cadena per dormir

El passat 22.10.2016, l'edició suïssa del 20 minuts publicava aquest article: Ils inventent «Napflix», la chaîne qui fait dormir, fent al·lusió a dos publicistes de BCN - Victor Gutierrez de Tena i Francesc Bonet, que han llençat la cadena gratuïta Napflix amb uns continguts soporífers i repetitius que estan pensats per ajudar aquells que pateixin d'insomni. Clar, són idees que es poden tenir quan vius a BCN i consideres que la resta de la programació i el moment polític que estàs vivint estan carregats d'adrenalina. 

Sense voler traure cap mèrit a l'idea dels autors, jo visc fora de Catalunya i he de confessar que qualsevol tertúlia, resum de debat parlamentari o programes que me sembla que tenen la pretensió de ser d'humor (la penya crida tant que no sempre arribo a saber què estan dient) de qualsevol de les cadenes espanyoles, en qualsevol llengua de l'estat, me provoquen un estat catalèptic instantani i no necessito de cap conferència sobre física quàntica per trobar-me en un estat de letargia molt semblant al d'una profunda hibernació. 

Per ser justos, m'agradaria traure del pack 'El Intermedio' d'en Wyoming, però la veritat és que me costa molt quedar-me despert mentre et passen les inhumanes pauses publicitàries a l'ús en aquest país.

Altre tant es podria dir dels diaris, per exemple, a La Vanguardia:

• Chenoa y Bisbal ya no se esconden
• Pilar Rubio muta a Pilar ‘Rubia’
• Pocholo encuentra pareja en ‘First Dates’
• ZZZZZZZZZZzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

andrade - el valioso tiempo de los maduros

Mário Raul de Morais Andrade, 1893 - 1945 El valioso tiempo de los maduros “...Conté mis años y descubrí que tengo menos tiempo para vivir de aquí en adelante, que el que viví hasta ahora. Me siento como aquel chico que ganó un paquete de golosinas: las primeras las comió con agrado, pero, cuando percibió que quedaban pocas, comenzó a saborearlas profundamente. Ya no tengo tiempo para reuniones interminables donde se discuten estatutos, normas, procedimientos y reglamentos internos sabiendo que no se va a lograr nada. Ya no tengo tiempo para soportar absurdas personas que, a pesar de su edad cronológica, no han crecido. Ya no tengo tiempo para lidiar con mediocridades. No quiero estar en reuniones donde desfilan egos inflados. No tolero a maniobreros y ventajeros. Me molestan los envidiosos que tratan de desacreditar a los más capaces para apropiarse de sus lugares, talentos y logros.  Detesto, si soy testigo, de los defectos que genera la lucha por un majestuoso cargo. Las personas no discuten contenidos, apenas los títulos. Mi tiempo es escaso como para discutir títulos. Quiero la esencia, mi alma tiene prisa ... Sin muchas golosinas en el paquete ... Quiero vivir al lado de gente humana, muy humana. Que sepa reír de sus errores. Que no se envanezca con sus triunfos. Que no se considere electa antes de hora. Que no huya de sus responsabilidades. Que defienda la dignidad humana. Y que desee tan sólo andar del lado de la verdad y la honradez. Caminar junto a cosas y personas de verdad, disfrutar de un afecto absoluto y sin fraudes, nunca será pérdida de tiempo. Lo esencial es lo que hace que la vida valga la pena. Quiero rodearme de gente que sepa tocar el corazón de las personas ... Gente a quien los golpes duros de la vida, le enseñó a crecer con toques suaves en el alma. Sí... tengo prisa ... por vivir con la intensidad que sólo la madurez puede dar. Pretendo no desperdiciar parte alguna de las golosinas que me quedan ... Estoy seguro que serán más exquisitas que las que hasta ahora he comido. Mi meta es llegar al final satisfecho y en paz con mis seres queridos y con mi conciencia. Espero que la tuya sea la misma, porque de cualquier manera llegarás...”

sobre les afiliacions massives al PSOE

A una entrevista exclusiva pel GS Magazine, un membre del secretariat d'entitats sadomasoquistes de Catalunya (SadoCat) declarava:  La idea va començar a seduir-nos quan van presentar Pedro Sánchez o Josep Borrell com els anti-sistema del PSOE. Va avançar quan Veronica Pérez va cridar: "Yo soy la única autoridad en el PSOE" i es va consolidar amb el putch organitzat per Susana Díaz al comité federal que va acabar imposant una gestora presidida pel fotogènic Javier Fernández.

Dos esdeveniments van resultar però decisius. La lectura de l'article Alianza Nacional, d'Enric Juliana:  "De dia, el PSOE hará una oposición dialécticamente dura, visible y gestual (...) De noche, convergencia estratégica en los tres o cuatro temas fundamentales".  I l'entrevista a Rodríguez Ibarra: “Que voten los militantes va en contra de la esencia de la socialdemocracia”.

Segons les declaracions d'aquest membre de SadoCat, les afiliacions en massa al PSOE dels seus seguidors es van produir quan la gestora de Susana Díaz va donar garanties als nous militants de que pagarien les quotes i s'encarregarien d'enganxar per les nits la propaganda electoral del partit amb candidats que podrien haver escollit, o no. En casos extraordinaris, haurien de trollejar en favor d'algun impresentable del partit, o no. També haurien d'assumir el menyspreu dels veïns i de la família, així com diverses agressions físiques a la feina, al carrer o al bar i lligar menys que Donald Trump al local del GLF de BCN. La gestora de Susana Díaz també ha donat garanties als nous afiliats de que qualsevol acte d'unió amb forces progressistes -que no fa sinó alimentar la confusió (Ibarra dixit)- serà castigat seguint les tècniques judicials internacionalistes de El Pixab. Altrament, els membres de la gestora de Susana Díaz valoraran molt positivament les reunions amb militants del PP i de C's, preferentment a l'orbita d'Io, oferint als participants entrades per veure en directe emissions com: Sálvame o Tu cara me suena.

el fascista, doña Pura y el follón de la escultura

Carles Cols publicava ahir aquest article: El fascista, Doña Ada y la escultura derribada recordant un vell film que el nostre admirat critic cinematogràfic de El País resumia així en 1994: Una tardía y torpe comedia costumbrista sobre el cambio de régimen en España. Lo que podía haber sido una crítica salvaje de la España profunda se convierte en una desfasada y aburrida película de destape. Qualsevol que sigui la critica d'aquest film, jo he trobat molt més interessant aquest article de Jordi Évole: Ni cap ni peus. Te'l recomano!

la festa dels súpers: espectacle "tots junts"

Avui ha tingut lloc la festa entranyable dels súpers gràcies al patrocini de La Caixa i altres entitats bancàries. Una organització remarcable ha fet possible que tot es desenvolupés segons un programa escrupolosament preparat que ha tingut una resposta entusiasta amb pancartes al·lusives al treball dels organitzadors, fins i tot entre els membres del club que no havien trobat entrades per participar a l'acte.

La festa ha començat amb una divertida presentació de la biografia del testaferro de la famiglia i una explicació plausible dels seus deures amb els padrins. El testaferro ha fet riure molt als participants quan ha comentat les noticies publicades per l'agència GS, confirmant que no pateix d'estrenyiment crònic i que el seu semblant només respon a les necessitats de l'espectacle. El clímax de la seva intervenció ha arribat quan ha dit que: el grupo parlamentario socialista votará no en la primera votación de la investidura de Rajoy, para “mostrar nuestro rechazo frontal a las políticas del PP”. Pero 48 horas después, en la segunda votación para la que Rajoy ya sólo necesita una mayoría simple, el grupo socialista girará a la abstención, “para desbloquear la excepcional situación institucional que sufre el país”.

Hom ha pogut sentir un cert clima de decepció entre els participants quan un dels personatges més esperpèntics de la famiglia: Antonio Hernando, ha hagut de marxar just abans de la votació dels capos de les diferents famílies. També hi havia una gran expectació per escoltar al representant de la famiglia valenciana i comprendre perquè el que era bo a la riba del Túria, no ho era a la del Manzanares. Però el capo del País Valencià havia perdut els papers i va preferir deixar pas a la intervenció més esperada de la festa dels súpers.

I es que, malgrat que el comitè federal dels súpers va plorar el comiat de la Lila, i li agraïa que hagués deixat com record la transformació de Antonio Hernando en un elf fidel, tothom esperava amb nerviosisme la intervenció d'un dels personatges més malvats de la famiglia: Medussa.

Medussa va arrencar les rialles de la canalla quan va dir que venia d'un curs de formació professional que havia tingut lloc a Sant Feliu Sasserra i va ensenyar unes fotos que s'havia fet amb el testaferro i Antonio Hernando. Però, acte seguit, va fer plorar un nen baixet i amb ulleres quan el va amenaçar amb una escombra que portava per nom: 'expulsió'. Ho va deixar córrer quan va veure que a la majoria dels altres nens no els feia cap gràcia, i ho va intentar arreglar presentant una promoció de la Llibreta Estrella Super3 de CaixaBank, que només va despertar un gran interès entre els membres de la famiglia.

Els participants s'han mostrat molt més receptius però amb un comunicat de Perseo Sanchez qui, des d'una coneguda perruqueria, va escriure a Twitter: "Aviat arribarà el moment en què els membres del club recuperin i reconstrueixin el seu Club Super3. Un Club Super3 autònom, allunyat dels malvats, i on la canalla decideixi quin espectacle vol veure. Força". Acabarà el cap de Medussa a l'escut d'Atenea?

green day - revolution radio

Avui vull proposar-te escoltar la canya d'aquests temes i llegir-te la critica que, sobre el primer, va fer-ne el passat 10.10.2016 en Luis J. Menéndez a eldiario.es.

un vell tema dedicat a la tia emma

... i el que vulgui saber més, que es compri La Vanguardia!

avui farà vuit anys ...

la samarreta de l'aniversari
by Israel Hands

Com la penya del GS va tenint una edat avançada i se li obliden les coses, m'agradaria recordar a l'amical de l'alzheimer del GS que avui festegem els vuit anys de vida d'aquest blog. 

En Sinfu el va inaugurar a la mateixa hora amb una entrada que portava per títol: Tabernas. Guardeu-la, perquè té una invitació de visita a Cork amb totes les despeses pagades, així com una proposició de treball de camp sobre el tema de la Geografia Etílica. 

Moltes de les imatges que incloïa ja han estat arxivades per la NSA, però encara en queda una d'un col·lega d'en Sinfu que va acabar treballant com a funcionari al consolat d'Espanya i que, entre birra i birra, i que hay de lo mio?, li va donar un cop de ma a en Sinfu, permetent-li gaudir d'una posició privilegiada en el món de la cultura hispànica.  

Per honorar aquest aniversari i omplir a rebentar (encara més!) el cofre fort de l'amical de l'alzheimer del GS, podeu passar comanda de la samarreta de l'aniversari a Israel Hands. Cas d'una previsible ruptura de stock, aquest conegut designer ens ha garantit que enviarà una exclusiva samarreta passada pel retolador.

Tots aquells que encara no us heu hagut d'exiliar podeu passar-vos pel despatx d'en Doc a una de les més prestigioses universitats del Vallès. Sereu obsequiats amb una recopilació dedicada dels posts publicats aquest estiu per en Long John a LinkedIn, una cistella d'herbes medicinals recollides personalment i sota l'amenaça pels estudiants d'en Doc i una reedició en clau d'humor de la tesi doctoral d'en Toloriu.

sobre el descobriment i la immigració il·legal

the primitives - crash

Avui va d'eighties ...i the primitives. Tot i que jo anava d'un pal que no tenia res a veure, una banda de Coventry que tenia un parell de temes que m'agradaven escoltar de tant en tant. Potser no tant com els de transvision vamp (les 7 diferències en aquest suplement) ...

Com segur que no era per la coreografia de les bandes (en particular la de primitives!),  no recordo si era per Tracy Cattell o per Wendy James. Nchst! Fa tant de temps. Però la veritat és que, sense que serveixi de precedent, podria arribar a estar d'acord amb algunes de les coses que va dir en Sinfu sobre Wendy. En tot cas, a diferència d'en Hands, mai no vaig poder sofrir a The Jesus and Mary Chain o a My Bloody Valentine. Però ja se sap que sobre gustos ... Per exemple, anava a dir alguna cosa sobre la passió d'en Sinfu pels The Smiths o els pòsters que tenia d'en Morrissey a la seva habitació, al costat d'una foto de Pau Vila, però he decidit no fer-ho.

norah jones - come away with me

mediterráneo (1974-2016)

yak - harbour the feeling