divendres, 16 d’octubre del 2015

betontod - viva punk




Un ritme que només es pot comparar amb la lletra del tema: excel·lents! Tot com els records que'm porten les imatges recopilades al vídeo. Betontod! Un dels millors grups que ha donat el deutsche punkrock (Aaaghh).

Com? Què no els coneixies?  Escolta aquests temes i després et busques tu solet la vida al canal antiRockStars de youtube, ok? : Keine Popsongs, Nichts, Saufen, Zweifel, Alles, Traum von Freiheit, Ich Bereue Nichts, Mein letzter Tag, Mit Vollgas Durch die Hölle, ...

dijous, 15 d’octubre del 2015

apunts sobre la democràcia suïssa

Durant la campanya electoral del passat 27S vaig haver de suportar un munt de "experts" locals que donaven la seva opinió sobre un tema (un de més) sobre el que no tenien ni idea del que estaven dient. Me refereixo al de la democràcia suïssa. L'objectiu de l'entrada d'avui no és parlar de la democràcia directa, basada en les iniciatives i els referèndums populars, sinó de les eleccions a les cambres federals del proper 18 d'octubre.

El parlament federal està compost per dues cambres. El Consell Nacional (que seria l'equivalent espanyol del Congrés) amb un nom que'ns diu que el concepte de nació a Suïssa no està lligat a una llengua, sinó a una cultura política cimentada en la estructura confederal d'aquest país. Els 200 escons d'aquesta cambra es reparteix en funció de la població de cada estat (els cantons): Zürich, essent el més poblat té assignats 35 escons, Obwald, un dels menys poblats en té 1. El Consell dels Estats (que seria l'equivalent espanyol del Senat) té 46 escons, que es reparteixen a raó de dos escons per cada estat (els cantons) i un per cadascun dels antics mig-cantons. Això vol dir que el cantó de Zürich, amb 1'3 milions d'habitants el 2008, té els mateixos representants que el cantó d'Obwald, que en 2008 no arribava als 35'000 habitants.

Just afegir que la composició del futur govern de set membres serà escollida de manera proporcional als resultats de les eleccions. I que si com a resultat d'aquests, un partit té dret a dos membres al govern, serà el parlament (i no el partit) qui designarà aquells que li semblin més adequats. Just per acabar amb aquest punt, recordar que la presidència de la confederació serà rotatòria entre els membres del govern per un període d'un any.

I ara, deixa'm passar al punt més interessant, el de l'elecció dels parlamentaris. Com pots veure a la pàgina 8 de la Notice explicative pour l'élection du Conseil national du 18 octobre 2015: Informations pour les Cantons où on élit la Chambre du peuple selon le système proportionnel imagina que tens al teu davant la llista electoral d'un partit amb el que't trobes proper ideològicament. Però que, per les raons que siguin, no estàs d'acord amb votar al seu cap de llista: Fas una ratlla al damunt i el teu vot no va a parar a aquest candidat. Imagina que vols donar el doble de vots al segon candidat, fas una ratlla al damunt del tercer i inscrius el nom del segon altre cop. Imagina ara que, pel sisè lloc de la llista, prefereixes votar pel candidat d'un altre partit (a la mateixa llista!): esborres el nom del sisè candidat de la llista i inclous el d'una altra formació que't sembli més adequat. I ara imagina que no hi ha cap llista amb la que simpatitzis completament i que tu en vols crear una de personal: com pots veure a la pàgina 9, pots agafar una butlleta en blanc i escriure els noms dels teus candidats preferits en l'ordre que tu ho desitgis.

Segurament no és un sistema polític perfecte. I estic obert a la discussió dels seus defectes. Però val la pena saber que, quan llegeixis un article dels corresponsals espanyols sobre la política d'aquest país, t'etiquetaran com a progressistes aquells que volen homologar-lo amb els sistemes d'altres països de la Unió Europea, i com a extrema dreta, aquells que no volen canviar una coma d'aquest sistema.

Just per acabar, dir que crec que hi han altres maneres de fer patriotisme que el de buscar-se mites fundadors i cabdills que els representin (als meus fills ningú els va parlar a l'escola de Guillem Tell). Jo he trobat en la defensa del sistema polític d'aquest país, que també és el meu, el millor dels arguments que hom pugui imaginar. 

dimecres, 14 d’octubre del 2015

els lladres d'espais públics i la psicogeografia

Un article de Valeria Saccone, publicat el passat 06.10.2015 a yorokobu.es, un suplement de eldiario.es, ens presenta Luca Picardi i el seu blog: privatepublicplaces.com. Una crònica de l'apropiació dels espais públics pels interessos privats a Londres, la ciutat on viu.


L'espai urbà, que abans era de tots, i que s'està està convertint poc a poc en un privilegi de les elits.
No estic del tot segur del que és un lloc públic privat. Són espais profundament desconcertants que es camuflen constantment en el paisatge urbà. Arriben a semblar completament públics, sovint en forma de places, zones comercials, apartaments de luxe i oficines. El que distingeix de les zones públiques aquests espais que semblen públics, però que són propietat d'empreses, és la sofisticada arquitectura de vigilància i la presència d'agents de seguretat privada que els patrullen.
 L'estètica desolada d'aquests districtes els converteix en llocs depriments i avorrits. Hi ha una manca absoluta de personalitat en ells que fa que s'assemblin més a les sales d'espera dels aeroports que als veïnats que coneixem.
Luca Picardi afirma que s'ha inspirat en l'obra de Guy Debord i els Situacionistes dels anys 60. D'ells ha heretat el concepte de la psicogeografia que, en complement de l'apunt de l'autora al seu article, ha estat descrit així a Wikipedia :
La psychogéographie, contrairement à ce que ce mot pourrait laisser penser, n’est pas un concept de la géographie. Ce néologisme a été créé par un mouvement d’inspiration marxiste, l’Internationale situationniste, en la personne de Guy Debord.

Par l’intermédiaire notamment de la pyschogéographie, les situationnistes ont développé une réflexion sur la question urbaine qu’ils inscrivaient en réaction à l’urbanisme fonctionnaliste. Leurs descriptions de l’espace urbain dénoncent un espace perçu comme ennuyeux. L’urbanisme fonctionnaliste est en outre accusé d’organiser une sorte d’aliénation au services des temples de la consommation avec en point d’orgue l’impossible « réappropriation de l’espace urbain par l’imaginaire ».

Selon l’Internationale situationniste, la ville, érigée en suivant les principes de l’urbanisme fonctionnaliste provoque la mise en place d’un dispositif d’isolement, d’exclusion et de réclusion des citadins, in fine, la ville participe à l’établissement d’un ordre dans lequel le désir n’a pas sa place.

Leur projet est de refonder la ville afin de créer des ambiances inédites permettant la construction de situations, c’est-à-dire des moments de vie à la fois singuliers et éphémères.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

I si ICV fos la solució per desencallar el procès?

Davant la negativa de la CUP a votar la nominació del 4at candidat de la llista de JxS a la presidència de la Generalitat, perquè no explorar la possibilitat de dirigir-se a una altra formació nacionalista al Parlament?

Estic pensant en ICV. Que ha lluitat per la supressió del deute amb la Unió Europea i la malvada Merkel. Però no contra el seu deute colossal amb tres bancs de "casa": CaixaBank, CatalunyaBank i BancSabadell (més de 12 milions d'euros!). Hom no pot demanar més patriotisme ni transparència!

Merkel ens roba. No és el cas d'Isidre Fainé !!!

diumenge, 11 d’octubre del 2015

GS: la lluita continua (ara des de Punta Cana)



Els espies més guardonats del món lliure es van donar cita aquesta setmana per lliurar als representants del GS el premi Joan Pujol García, creat pel Foreign Office en reconeixement al treball de la nostra organització. L'acte, que va ser molt emotiu, va tenir lloc a un pub de Cerdanyola que no estem autoritzats a desvelar. Després d'una etílica i emotiva introducció d'un espia local que utilitza l'extravagant pseudònim d'Orlando per camuflar la seva identitat, l'acte va començar amb un discurs ditiràmbic d'un representant del MI6 que utilitzava el pseudònim de Wilfred Dunderdale.

Wilfred va destacar l'èxit de la nostra organització: en concret del nostre batalló "Style", en missions on la CIA o el MI6 havien fracassat. Va citar com exemples la infiltració dels nostres agents als vestuaris dels líders comunistes del Carib, que va tenir com a resultat l'adopció per aquests del look Adidas. I també va destacar com l'acte d'infiltració més destacat de la historia de l'espionatge, el del nostre perruquer de Pyongyang, responsable del tall de cabell de Kim Jong-Un i dels consells al líder comunista perquè tregui una llei que el faci obligatori: el que podria acabar amb el règim en un parell de dies si prosperés aquest pla diabòlic. Wilfred va acabar la seva intervenció recordant als membres del GS que sempre tindran la porta oberta per treballar al MI6.

Jacques Clouseau, pseudònim del representant de la DGSE a l'acte d'homenatge, va lamentar a continuació que el batalló "Style" no hagués pogut infiltrar C's: afirmant que els resultats d'aquesta formació no haurien estat els mateixos si Albert Rivera s'hagués presentat als meetings amb el look Adidas i el tall de cabell de Kim Jong. Va alabar però l'acte més demolidor que mai s'ha fet contra els nacionalismes espanyol i americà, gràcies a la difusió de tweets i emails que informaven els ciutadans d'ambdós països del nom de dues bases americanes en territori espanyol, afegint uns enllaços que traduïen pels uns i pels altres el significat dels noms de les localitats on es troben: Moron, on es troba la base de la United States Air Force, i Rota on es troba la base de submarins nuclears de la Navy i un important destacament del US Marine Corps.

L'acte va continuar amb una simpàtica intervenció de Mortadelo, pseudònim del representant del CNI a l'acte, que va destacar entre les accions més remarcables del GS la difusió per la xarxa d'imatges destinades a dinamitar les accions comercials de Marca España. Va negar que el batalló "Style" del GS es trobés darrera del tall de cabell d'alguns dels més destacats representants de la CUP, o la responsabilitat del GS en la paràlisi observada a la secció "fotgrafies" al blog de Procés Constituent. Va afirmar que estaven seguint amb molta atenció al monitor que li ha proposat seguir cursos de zumba  a Miquel Iceta, car sospiten que pugui ser un agent infiltrat del GS, encara que no poden afirmar-ho encara. Va mostrar el seu escepticisme sobre els rumors de la publicació a youtube d'un curs on l'Antoni Duran i Lleida explicaria als estudiants d'ESADE com pensa tornar els 20 milions d'euros de deute de Unió Democràtica de Catalunya i el pagament dels salaris endarrerits a la seva secretaria al congrés de diputats de Madrid. I tot i no creure en la veracitat dels rumors d'una campanya de tweets del GS comparant les declaracions del lider de l'ANC  abans de les eleccions (Sense l’ANC, sense ÒMNIUM... no haguéssim arribat ni al 9N) amb les que està deixant anar després de les eleccions (Sànchez ha considerat que el líder de CDC és "imprescindible" en el procés sobiranista), va afirmar que el CNI s'estava preparant per protegir a C's: l'invent del Banc de Sabadell amb el suport de La Sexta, d'una nova campanya del GS que portaria per nom: CiU-Dadanos.

L'acte va acabar amb la recollida del premi del Foreign Office per en Doc, que es va deixar créixer la barba per l'ocasió i es va presentar amb el pseudònim de Professor Bacterio. En el seu speach d'agraïment va deixar-li anar al CNI que lo de la campanya de CiU-Dadanos podria no ser sinó una cortina de fum que amagués altres accions més devastadores pel futur dels nacionalismes d'aquest país, com ara els pentinats que portaven en algunes farres alguns dels seus líders als anys 80's. Després de mirar el rellotge de la sala i dir que tenia molta feina, va fer entrega del trofeu i del taló que l'acompanyava a l'equip del GS i va marxar. L'equip del GS, després d'acomiadar-se dels participants, i deixar a Orlando la responsabilitat de la neteja del local, va mirar-se les ofertes de Last Minute i va agafar el primer avió amb destí a Punta Cana, que es des d'on estem transmetent aquesta crònica.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

companys, estic que no entenc res

Estic amoïnat perquè no entenc res, company. Fa poc tothom estava super interessat en saber si votaria. I malgrat que el 2010 una llei del PSOE, recolzada pel PP i CiU havien complicat de manera kafkiana el vot dels expatriats (1) ho vaig fer. Després va resultar que el vot dels expatriats no va donar el diputat 63 que JxSi necessitava per escollir Mas com president (2) i que la investidura del quart candidat de la llista no era possible sense l'ajuda de la CUP.

I ara resulta que si durant la campanya electoral la CUP havia dit que no sostindria la candidatura de Mas per raons que hom pot comprendre en una organització d'esquerres (3), ara s'han convertit en els traïdors del procès i l'objecte d'un atac increïble de trolls a la xarxa i de periodistes de la causa als mitjans de comunicació.

I clar, jo no entenc massa bé perquè se'ls exigeix amb una violència verbal inusitada (4) que traeixin allò que es van comprometre a no fer davant dels seus electors per sostenir la candidatura a la presidència d'un senyor que es va presentar com a quart candidat a la llista que va guanyar les eleccions.

Tampoc entenc massa bé que si el quart candidat de la llista no surt escollit president el procés estigui en perill. Més que res perquè jo vaig mirar-me les llistes (tothom ho ha fet?) i vaig veure que els segon i el tercer candidats (Carme Forcadell i Muriel Casals) havien portat tot el pes del procés des del primer dia, mentre que el quart s'ho va tenir que rumiar durant molt de temps abans d'afegir-s'hi. Clar, com visc a l'estranger, jo no m'havia adonat de que el quart candidat de la llista era en realitat l'únic que podia ser escollit president per tirar endavant el procès.

Comentar aquest tipus de reflexions amb familiars, amics i coneguts m'ha portat a obtenir com a resposta: bé que jo no entenc res del que està passant (el que no semblava ser el cas quan tenia l'obligació moral de votar), o bé que des de l'estranger tot es veu diferent.

Clar ara m'adono de que en realitat estava enganyat, car jo creia que l'accés per internet als diaris o les emissions de TV a la Carta me permetien tenir accés a les mateixes informacions que la gent que viu al país. Però acabo de donar-me compte de que no, que ho veig tot diferent perquè visc a l'estranger.

Es com quan la penya de JxSi presentava Suïssa com el model a seguir. Jo estava enganyat creient que la presidència de Suïssa és per un any i rotatòria entre els membres del govern, que han estat escollits pel Parlament. Però resulta que no. Que quan algú proposa això a casa nostra fa riure a Madrid, i que no es pot anar amb aquestes propostes per la vida. Fixa't que jo estava convençut que això no feia riure a totes les multinacionals o a tots els organismes internacionals que tenen la seva seu a Suïssa. Tampoc als bancs més importants del món. Però es veu que a Madrid sí que fa riure, que és el que compte.

Una altra de les coses que es veuen diferent des de l'estranger és que els líders dels partits que no han assolit els objectius que s'havien fixat a la campanya electoral, en general presenten la dimissió. Com no he vist res d'això en cap ni una de les formacions que es presentaven (JxSi, PSC, Podem, PP), segurament és perquè també en això també estic equivocat i no he entès res del què volen dir uns i altres quan parlen de regenerar un sistema polític corrupte i la creació d'una democràcia homologable a les que corren per Europa.

Una altra de les coses que vaig entendre molt malament és que el 2014, els nacionalistes escocesos van perdre un referèndum amb el 45% dels vots pel sí. I no havent assolit els objectius que s'havia fixat, Alex Salmond, el lider del SNP, va dimitir. Va ser reemplaçat per una "desconeguda" Nicola Sturgeon que, a les eleccions del Regne Unit del Maig del 2015, va treure pel SNP 56 diputats dels 59 possibles.

La veritat és que sí, que des de l'estranger les coses es veuen de manera molt diferent. I que tenen raó aquells que diuen que segueixo sense entendre res del que està passant al nostre país. Així que el millor serà seguir els consells que m'han donat i callar-me. Que sobre democràcia i coherència me queda molt per aprendre. I pel que fa al procès, he trobat un llibre que potser m'aclareixi tres o quatre coses que no he entès fins ara: he ficat una imatge de la coberta en aquest post.


dimecres, 30 de setembre del 2015

la NASA ha trobat vida a Mart !!!

Durant una campanya de recollida de mostres del robot Curiosity, un equip de científics de la NASA va descobrir el que semblava ser un senyor amagat darrera d'una pedra. Van dirigir el robot cap aquella direcció i van descobrir que es tractava en realitat d'en José Montilla, a qui se li havia perdut el rastre a Catalunya des de feia anys. Interrogat a distància per un equip de Ciències del Comportament del FBI, Montilla va dir en un anglès sense accent: "no hi ha two sense three". I que després de veure passar en Jordi Pujol pels tribunals i que havien imputat en Mas i citat a declarar el dia de l'aniversari dels 75 anys de l'afusellament de Lluís Companys, tenia por de ser el següent de la llista i va decidir amagar-se a un lloc on ningú del PP el pogués trobar.

Com la penya del FBI no s'ho acabava de creure, ens va passar una trucada al GS per demanar-nos si ens deia alguna cosa el nom d'aquest senyor. Després de fer un gran esforç de memòria, vam respondre que sí, que havia estat president de la Generalitat en un passat molt llunyà. I que hi havia gent que deia d'ell que era l'extrem oposat del president Chester Arthur, de qui es va dir que: Ningú havia accedit a la presidència envoltat d'una desconfiança tant gran, i ningú s'havia retirat ... més àmpliament respectat. Quan ens van demanar si crèiem que havien d'enviar una missió per fer-lo tornar a casa els vam dir que no calia, que ningú el trobava a faltar. El Curiosity va continuar amb la seva campanya de recollida de mostres i en Montilla deu continuar amagat al darrera d'alguna pedra del planeta.

dimarts, 29 de setembre del 2015

per acabar amb la tristesa (2) ...



Es possible que't caiguessis d'esquena quan vas veure els resultats del passat 27S i vas realitzar quina era la formació política que havia quedat en segon lloc, i a quines ciutats del cinturó de BCN havia escombrat.

Deixa'm que't digui una cosa. Fica't la depressió enllà on et càpiga i mira't aquest vell vídeo d'en José Angel Crego, president del Círculo Empresarial Leonés, i les seves declaracions, que'n Albert Rivera va haver de desqualificar a tota pastilla. De veritat creus que és un cas aïllat? Que una formació creada a tota pastilla no té amagats més casos com el d'aquest senyor?  I que, amb  les eleccions espanyoles al caure, el PP no engegarà el ventilador?  I que, per defendre'l, els fanzines madrilenys que donen suport a Rivera no li donaran material per contra-atacar?

I ara fes-me el favor de llegir-te aquesta entrevista a Antonio Baños, en la que el contingut no m'ha emocionat la meitat del que m'han emocionat els comentaris dels lectors (abans que desembarquin els trolls de la FAES, clar).

I ara que ja has vist el vídeo i t'has llegit l'article, potser t'hagis convençut de que estàs perdent el temps escoltant una imbecil·litat darrera l'altra a les tertúlies de la TV i llegint els articles de sempre publicats pels de sempre. Demanat si no val la pena difondre per la xarxa aquest vídeo i aquest article.

Però per damunt de tot, demanat si enlloc de passar-te el dia plorant per una batalla perduda (això ets tu qui ho penses, jo no!) o estar donant la brasa amb velles llegendes, no valdria més la pena deixar el passat enrere i començar a construir el futur utilitzant un discurs que tothom entén a les ciutats on la penya ha votat la banda d'en Rivera. Si no saps encara de quin discurs et parlo, torna't a llegir l'entrevista, carallot!

I si, malgrat tot, prefereixes seguir amb la teva depressió i no ets capaç d'adonar-te que, amb un altre discurs, enllà on s'ha de donar, el resultat podria ser d'escàndol. Si prefereixes seguir amb el discurs dels que, amb independència o sense, no canviaran res a la teva vida ... Ja ets grandet per fer el que vulguis. Però no tornis a donar-me mai més la brasa!

dilluns, 28 de setembre del 2015

per acabar amb la tristesa ...

Avui, el silenci del whatsapp m'ha fet adonar-me que hi ha un gran sentiment de tristesa entre la penya que habitualment m'envia un munt de collonades que acaben per alegrar-me el dia.

Què va passar ahir, francament? Que la suma de l'independentisme al kerosé i de l'independentisme dièsel es van quedar a poc més de dos punts de la majoria? Que a les províncies de Girona i Lleida (i pels pèls a Tarragona) el PP o la marca blanca de Podemos va traure menys vots que la CUP?

Que a Catalunya, el PP i el seu discurs de la por, no ha arribat a traure-li poc més que 12'000 vots a la CUP?

Que la marca blanca del PP ha quedat en segon lloc, però no arriba a la meitat dels vots del partit més votat? Que ens hem tret de sobre en Duran i Lleida i la seva tropa? Que els tertulianos hauran de dedicar una part del temps que li dedicaven a Catalunya a intentar frenar C's i que el joc serà d'allò més brut per les dues bandes?

Que ICV aliant-se amb Podemos ha tret poc més de 7'000 vots dels que va traure a les darreres eleccions i dos diputats menys?

Que mentre uns estan tristos per creure que no han guanyat, l'Aznar està molt emprenyat: "... el proceso secesionista "va a continuar y va a continuar más radicalizado porque los más radicales tienen más fuerza" tras las elecciones de ayer (...) el resultado de "Ciudadanos, unido al del PP, consolida el fraccionamiento del espacio de centro derecha a nivel nacional".

Doncs a mi m'agradaria que hom reflexionés en termes de quins són els resultats dels partits que pensen que, amb l'actual constitució, no es va enlloc i els dels que estan pel dret a decidir (o que han dit que ho estan i s'hauran de retratar: tu ja m'entens). A mi m'agradaria que hom pensés en quins son els resultats dels partits que defensen la fi de la corrupció i estan per les polítiques d'esquerra. I per extensió, en els resultats dels partits que fins ara han protagonitzat la política del peix al cove, i que a Catalunya jugaven a estar molt barallats però votaven el mateix al parlament espanyol.

Però, per damunt de tot, a mi m'agradaria que hom reflexionés en termes de qui i perquè ha votat la marca blanca del PP o la de l'estanc del PSOE. Si ho han fet amb tota la il·lusió del món, o per la por que'ls feien les amenaces dels unionistes o per la por d'aquells que els han bombardejat a whatsapps dient-lis lo vagos i criminals que són els espanyols i tot el mal que han fet a Catalunya, que estaven entusiasmats creant fronteres o parlant d'un exèrcit català (per lluitar contra qui?). O potser per no entendre res d'un projecte que mai no els ha semblat altra cosa que una eina per salvar-li el poder a CDC i al  president del seu partit.

Més que res perquè crec que valdria la pena pensar que s'han quedat a menys de dos punts de crear un projecte de futur que il·lusioni i integri tots aquells que estan farts de l'Espanya en blanc i negre. I que si deixéssim de banda aquells que mai no han cregut seriosament en aquest projecte -i no han fet res d'altre que jugar amb l'ambigüitat durant tant d'anys- i el definissin de manera intel·ligent, podríem arribar a sumar encara molta més gent: fins i tot gent que no viu al nostre país. I si deixessin de prendre l'opinió publica espanyola per l'opinió publicada per  El Mundo, La Razón o altres fanzines de la dreta espanyola o els trolls de la FAES, sabrien de què estic parlant.

I per no llegir sempre les mateixes coses, escrites pels mateixos de sempre, els proposaria llegir dos articles que potser resumeixin millor del que jo ho he fet allò que vull dir.
Vinga, que no ha estat res! Que com ho demostrava El País, la marca blanca del PP ens farà riure de valent amb el bilingüisme: Pixar explica per què la tristesa és útil. Que no són els de l'Espanya en blanc i negre els que han guanyat les eleccions i que els propers mesos estaran molt enfeinats per matar-se entre ells davant l'astorament dels poders econòmics que donen suport als uns i als altres.  Que tenim molta feina pel davant i que ells no tenen ni idea del que han de fer per frenar-la.