 |
| jo en tenia una d'igual ... bé, més o menys |
El meu amic Ricard va recordar-me fa poc una anècdota que va passar un cap de setmana del 1978, de matinada, travessant el Besòs pel pont que uneix el barri de Sant Andreu amb Santa Coloma, en una furgoneta similar a la de la foto (1).
No anàvem sols. Als seients del davant anàvem la que en aquella època era la meva companya (2) i jo. I, per circumstàncies que ni en Ricard ni jo arribem a recordar, ell anava al darrera amb un nombre indeterminat de tios i un gos mig sonat (3) amb qui compartia la meva vida. Donat que era de matinada i que no m'havia entretingut a comptar el nombre de tios que anaven al darrera, vaig demanar a Ricard de córrer unes cortines que tenia, no fos que tinguéssim una historia amb la guàrdia urbana.
Estàvem travessant el pont de Santa Coloma quan, el pobre gos, ves a saber perquè, es va descomposar, davant els crits de desapropiació dels passatgers. En Ricard es va fer càrrec de la situació, va agafar un vell exemplar de La Vanguardia que va trobar per terra, va embolicar el resultat de la digestió canina i, fent cas omís dels meus crits perquè no ho fes, va llençar el paquet per la finestra.
Els Déus van decidir que el contingut de La Vanguardia anés a parar al damunt del parabrises d'un Seat 124 tunejat, ocupat per tres 'lolailos' de Santa Coloma (4). Enrabiat, el conductor va començar a tocar el clàxon, a fer llums ... I, altre cop els Déus, en la seva infinita misericòrdia, van ajudar amb un semàfor en vermell.
Deixa'm fer un parèntesi per dir-te que la situació no es veia de la mateixa manera segons el vehicle on et trobessis. En el meu cas, tenia un sentiment contradictori. D'una banda tenia ganes d'escanyar en Ricard. I d'altra banda, veure el 124 tunejat dels 'lolailos' amb el resultat de la digestió canina escampat pel parabrises ... Sí , ho confesso. No podia aguantar-me. Malauradament els 'lolailos' no semblaven tenir el mateix sentit de l'humor.
Deixa'm fer un parèntesi per dir-te que la situació no es veia de la mateixa manera segons el vehicle on et trobessis. En el meu cas, tenia un sentiment contradictori. D'una banda tenia ganes d'escanyar en Ricard. I d'altra banda, veure el 124 tunejat dels 'lolailos' amb el resultat de la digestió canina escampat pel parabrises ... Sí , ho confesso. No podia aguantar-me. Malauradament els 'lolailos' no semblaven tenir el mateix sentit de l'humor.
Com era previsible, el conductor va començar a insultar-me, a dir-me que m'anava a matar, etc. T'estalvio els detalls, perquè se que podràs fer-te una idea força precisa sobre el tractat de prosa amb el que'm va obsequiar. Just en el moment en que el 'lolailo' estava més encès i anava a passar a l'acte, es va obrir la porta del darrera de la camioneta i va sortir el nombre indeterminat de tios que l'ocupaven, a més del gos.
Els 'lolailos' van re-avaluar assenyadament la situació i van canviar ràpidament el registre: 'Hombreee, mirad como habeis dejado el coche". I llavors, en Ricard, que és un diplomàtic de primera (5), va explicar el que havia passat i es va disculpar dient-lis que no els havia vist quan va llençar el paquet. "Pues otra vez mira antes de tirar nada por la ventana". "Oye, si, que tienes toda la razón, perdona". "Bueno, no pasa nada". "Pues nada, oye, que lo siento muchísimo".
No recordo com vaig poder aguantar sense caure per terra mort de riure. En fi, cadascú va acabar fent via enllà on volgués que anéssim. Que, en el meu cas, ni me'n recordo d'on era, ni de qui era tota aquella penya que portava de passatge a la furgoneta. Però, què més dona! Cada cop que me'n recordo d'aquella nit, caic rodó per terra mort de riure. Sols hi ha una cosa que'm treballa el cap: qui podia ser tota aquella penya que portava al darrera de la furgoneta i què anàvem a fer de matinada a Santa Coloma?
Els 'lolailos' van re-avaluar assenyadament la situació i van canviar ràpidament el registre: 'Hombreee, mirad como habeis dejado el coche". I llavors, en Ricard, que és un diplomàtic de primera (5), va explicar el que havia passat i es va disculpar dient-lis que no els havia vist quan va llençar el paquet. "Pues otra vez mira antes de tirar nada por la ventana". "Oye, si, que tienes toda la razón, perdona". "Bueno, no pasa nada". "Pues nada, oye, que lo siento muchísimo".
No recordo com vaig poder aguantar sense caure per terra mort de riure. En fi, cadascú va acabar fent via enllà on volgués que anéssim. Que, en el meu cas, ni me'n recordo d'on era, ni de qui era tota aquella penya que portava de passatge a la furgoneta. Però, què més dona! Cada cop que me'n recordo d'aquella nit, caic rodó per terra mort de riure. Sols hi ha una cosa que'm treballa el cap: qui podia ser tota aquella penya que portava al darrera de la furgoneta i què anàvem a fer de matinada a Santa Coloma?
(1) Quan et dic que la furgoneta era similar a la de la foto me refereixo a que la meva no portava ni la sirena ni el mateix 'logo', i era de color blanc. Altrament era, si fa no fa, el mateix model.
(2) Com soc un cavaller educat a una de les millors universitats del Vallès, no diré el seu nom. Però si fas part de la penya que venia al pis a veure el cicle Humphrey Bogart que passaven a TVE, era la noia que'n Bou deia que cuinava tant bé.
(3) Un dia, a l'hora de berenar, a la fàbrica on treballava, es va presentar un gos mig mort de gana. Li vaig donar de menjar i ja no va deixar-me. Segurament a causa dels maltractes que havia rebut, es tornava boig quan algú alçava la veu o feia un gest violent. El fet que jo tingués un gat al pis, i que també estigués un xic mig sonat, va animar extraordinàriament la meva vida.
(4) Si, clar, ara et farà riure. Però et recordo que eren els anys en que es va forjar la llegenda de El Vaquilla, que tenia la ma trencada en el tunejat de Seats 124.
(5) Tot i que, de vegades, no es gens diplomàtic. Encara recordo el que va passar amb dos paios de La Mina que van intentar alliberar-lo d'un rellotge que el seu pare li havia ofert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada