Fa uns dies, en un article que portava per títol:
punk, biopunk i altres ciències et presentava un periodista i divulgador científic que m'agrada seguir:
Javier Yanes.
Quan vaig passar-me
pel seu espai a twitter vaig llegir una presentació de sí mateix que no va deixar-me indiferent:
Sigo preguntándome qué hago yo aquí (en Twitter, en el periodismo, en este país, en la sociedad, en la vida...). Pero cuando veo a mis hijos, me acuerdo.
Una presentació que va donar-me peu a escriure aquesta entrada.
I és que, malgrat que les dues pàgines més visitades d'aquest blog puguin fer pensar el contrari [
1][
2], tothom sap que la majoria dels nostres lectors continuen demanant-se cada dia pel matí quin és el sentit de la vida, de l'univers i de tota la resta. Bé, en realitat és més probable que s'ho demanin al vespre, a la barra d'un bar, sota la freda indiferència de l'enèsima cambrera a la que han intentat oferir una nit de brasa anestesiant.
Els nostres lectors que, amb tota seguretat, també ho han estat abans del llibre de
Douglas Adams:
Guía del autoestopista galáctico (1979), recordaran que Slartibartfast va presentar a Arthur la historia d'una raça d'éssers pandimensionals que buscaven el sentit de la vida. I que per respondre a aquesta qüestió, van construir '
Pensament Profund', un super-ordinador que s'identificava a si mateix com el segon millor computador de l'univers. I si no se'n recorden, que deixin de dissimular i es
mirin aquest vídeo!.
Ara que la majoria ja s'ha mirat el vídeo, també recordaran que quan se li preguntava a '
Pensament Profund' per la «resposta definitiva» (al sentit de la vida, l'univers i tota la resta) el superordinador argumenta que necessitarà set milions i mig d'anys per a respondre-la. I també recordaran que, després de passat aquest temps,
la resposta és 42. I que, incomodat per la perplexitat dels seus creadors davant d'aquesta resposta, '
Pensament Profund' es rebota dient que el que han de descobrir és la «pregunta definitiva».
De totes maneres, el més divertit ja fora del cinema va ser el freaky-show que es va organitzar al voltant de la resposta:
el numero 42, sobre els múltiples significats del qual pots repassar un article a
la versió del wiki en anglès. La comunitat
freak es va llençar a publicar un munt de teories abracadabrantes al voltant de la resposta, unes més delirants que les altres, sobre bases científiques que tenies interès a fer veure que entenies si no volies passar per un ruc, i que trobaràs ben documentades a la versió del wiki en anglès, junt amb altres
teories només aptes per freaks.
I com tothom està obligat a tenir una opinió, encara que no sàpiga del que parla, jo vaig adherir-me de manera vehement a l'explicació de que
42 era el número amb el qual Déu crea l'univers segons la tradició cabalística hebraica. I acte seguit justificava amb ardor aquest punt de vista amb una serie de histories que havia memoritzat de no sé on i que avui pots trobar a
wikipedia. Retrospectivament no estic orgullós del que vaig fer. Però quan els
freaks interpretaven que estava pitjor que ells i que entrava en un terreny que fins i tot ells desconeixien, me deixaven en pau: i aquest era l'objectiu! Perquè te n'adonis de fins on podia arribar el deliri en aquells temps -força justificat si tenim en compte
el que passava al món exterior-, afegir que fins i tot la banda
Level 42 es va inspirar per trobar el seu nom en el llibre de
Douglas Adams (la banda i el llibre van sortir el mateix any) .
L'intriga pel significat del
numero 42 era tant gran que els periodistes no deixaven en pau
Douglas Adams demanant-li perquè el va triar com a resposta. Afortunadament,
la versió del wiki en francès ens dona la més plausible de les respostes: El 3 de novembre de 1993, Douglas Adams va respondre així al grup de debat alt.fan.douglas-adams: "
La resposta és molt simple. Era una broma. Havia de ser un numero ordinari i bastant petit, i vaig triar aquest. Representacions binàries, la base tretze, els monjos tibetans, tot plegat no té cap sentit. Em vaig asseure al meu escriptori i, mentre mirava al jardí, vaig dir-me: 42 anirà bé. I així el vaig escriure. Fi de la història."
La versió del wiki en francès acaba afegint que:
Hi ha filòsofs que afirmen que Douglas Adams només pretenia mostrar que l'ésser humà es passa la vida fent-se preguntes estúpides per coses per les que no hi ha cap resposta. Sense voler molestar l'amic
Yanes, és la versió oficial aprovada per la permanent del Politburo del GS i ratificada ulteriorment per una enquesta entre els nostres apreciats lectors.
I cas que aquesta resposta no t'acabi de convèncer, agafa l'iPhone que tinguis més a prop, demana-li a Siri per
quin és el sentit de la vida i ja me diràs què és el que t'ha dit. Clar que, per fer-te una idea aproximativa del que podria ser la veritable resposta, millor li demanes a Ok Google. O encara millor, passa't uns dies de vacances a la Corea del Nord Kimunista (pel nom de la dinastia dels Kim) amb un
tour operator local i estic segur que tornaràs amb un bon munt de respostes a les qüestions que no has de perdre el temps en posar-te.
