Fa uns dies, en un article que portava per títol: punk, biopunk i altres ciències et presentava un periodista i divulgador científic que m'agrada seguir: Javier Yanes.
Quan vaig passar-me pel seu espai a twitter vaig llegir una presentació de sí mateix que no va deixar-me indiferent:
Sigo preguntándome qué hago yo aquí (en Twitter, en el periodismo, en este país, en la sociedad, en la vida...). Pero cuando veo a mis hijos, me acuerdo.
Una presentació que va donar-me peu a escriure aquesta entrada.
I és que, malgrat que les dues pàgines més visitades d'aquest blog puguin fer pensar el contrari [1][2], tothom sap que la majoria dels nostres lectors continuen demanant-se cada dia pel matí quin és el sentit de la vida, de l'univers i de tota la resta. Bé, en realitat és més probable que s'ho demanin al vespre, a la barra d'un bar, sota la freda indiferència de l'enèsima cambrera a la que han intentat oferir una nit de brasa anestesiant.
Els nostres lectors que, amb tota seguretat, també ho han estat abans del llibre de Douglas Adams: Guía del autoestopista galáctico (1979), recordaran que Slartibartfast va presentar a Arthur la historia d'una raça d'éssers pandimensionals que buscaven el sentit de la vida. I que per respondre a aquesta qüestió, van construir 'Pensament Profund', un super-ordinador que s'identificava a si mateix com el segon millor computador de l'univers. I si no se'n recorden, que deixin de dissimular i es mirin aquest vídeo!.
Ara que la majoria ja s'ha mirat el vídeo, també recordaran que quan se li preguntava a 'Pensament Profund' per la «resposta definitiva» (al sentit de la vida, l'univers i tota la resta) el superordinador argumenta que necessitarà set milions i mig d'anys per a respondre-la. I també recordaran que, després de passat aquest temps, la resposta és 42. I que, incomodat per la perplexitat dels seus creadors davant d'aquesta resposta, 'Pensament Profund' es rebota dient que el que han de descobrir és la «pregunta definitiva».
De totes maneres, el més divertit ja fora del cinema va ser el freaky-show que es va organitzar al voltant de la resposta: el numero 42, sobre els múltiples significats del qual pots repassar un article a la versió del wiki en anglès. La comunitat freak es va llençar a publicar un munt de teories abracadabrantes al voltant de la resposta, unes més delirants que les altres, sobre bases científiques que tenies interès a fer veure que entenies si no volies passar per un ruc, i que trobaràs ben documentades a la versió del wiki en anglès, junt amb altres teories només aptes per freaks.
I com tothom està obligat a tenir una opinió, encara que no sàpiga del que parla, jo vaig adherir-me de manera vehement a l'explicació de que 42 era el número amb el qual Déu crea l'univers segons la tradició cabalística hebraica. I acte seguit justificava amb ardor aquest punt de vista amb una serie de histories que havia memoritzat de no sé on i que avui pots trobar a wikipedia. Retrospectivament no estic orgullós del que vaig fer. Però quan els freaks interpretaven que estava pitjor que ells i que entrava en un terreny que fins i tot ells desconeixien, me deixaven en pau: i aquest era l'objectiu! Perquè te n'adonis de fins on podia arribar el deliri en aquells temps -força justificat si tenim en compte el que passava al món exterior-, afegir que fins i tot la banda Level 42 es va inspirar per trobar el seu nom en el llibre de Douglas Adams (la banda i el llibre van sortir el mateix any) .
L'intriga pel significat del numero 42 era tant gran que els periodistes no deixaven en pau Douglas Adams demanant-li perquè el va triar com a resposta. Afortunadament, la versió del wiki en francès ens dona la més plausible de les respostes: El 3 de novembre de 1993, Douglas Adams va respondre així al grup de debat alt.fan.douglas-adams: "La resposta és molt simple. Era una broma. Havia de ser un numero ordinari i bastant petit, i vaig triar aquest. Representacions binàries, la base tretze, els monjos tibetans, tot plegat no té cap sentit. Em vaig asseure al meu escriptori i, mentre mirava al jardí, vaig dir-me: 42 anirà bé. I així el vaig escriure. Fi de la història."
La versió del wiki en francès acaba afegint que: Hi ha filòsofs que afirmen que Douglas Adams només pretenia mostrar que l'ésser humà es passa la vida fent-se preguntes estúpides per coses per les que no hi ha cap resposta. Sense voler molestar l'amic Yanes, és la versió oficial aprovada per la permanent del Politburo del GS i ratificada ulteriorment per una enquesta entre els nostres apreciats lectors.
I cas que aquesta resposta no t'acabi de convèncer, agafa l'iPhone que tinguis més a prop, demana-li a Siri per quin és el sentit de la vida i ja me diràs què és el que t'ha dit. Clar que, per fer-te una idea aproximativa del que podria ser la veritable resposta, millor li demanes a Ok Google. O encara millor, passa't uns dies de vacances a la Corea del Nord Kimunista (pel nom de la dinastia dels Kim) amb un tour operator local i estic segur que tornaràs amb un bon munt de respostes a les qüestions que no has de perdre el temps en posar-te.
Quan vaig passar-me pel seu espai a twitter vaig llegir una presentació de sí mateix que no va deixar-me indiferent:
Sigo preguntándome qué hago yo aquí (en Twitter, en el periodismo, en este país, en la sociedad, en la vida...). Pero cuando veo a mis hijos, me acuerdo.
Una presentació que va donar-me peu a escriure aquesta entrada.
I és que, malgrat que les dues pàgines més visitades d'aquest blog puguin fer pensar el contrari [1][2], tothom sap que la majoria dels nostres lectors continuen demanant-se cada dia pel matí quin és el sentit de la vida, de l'univers i de tota la resta. Bé, en realitat és més probable que s'ho demanin al vespre, a la barra d'un bar, sota la freda indiferència de l'enèsima cambrera a la que han intentat oferir una nit de brasa anestesiant.
Els nostres lectors que, amb tota seguretat, també ho han estat abans del llibre de Douglas Adams: Guía del autoestopista galáctico (1979), recordaran que Slartibartfast va presentar a Arthur la historia d'una raça d'éssers pandimensionals que buscaven el sentit de la vida. I que per respondre a aquesta qüestió, van construir 'Pensament Profund', un super-ordinador que s'identificava a si mateix com el segon millor computador de l'univers. I si no se'n recorden, que deixin de dissimular i es mirin aquest vídeo!.
Ara que la majoria ja s'ha mirat el vídeo, també recordaran que quan se li preguntava a 'Pensament Profund' per la «resposta definitiva» (al sentit de la vida, l'univers i tota la resta) el superordinador argumenta que necessitarà set milions i mig d'anys per a respondre-la. I també recordaran que, després de passat aquest temps, la resposta és 42. I que, incomodat per la perplexitat dels seus creadors davant d'aquesta resposta, 'Pensament Profund' es rebota dient que el que han de descobrir és la «pregunta definitiva».
De totes maneres, el més divertit ja fora del cinema va ser el freaky-show que es va organitzar al voltant de la resposta: el numero 42, sobre els múltiples significats del qual pots repassar un article a la versió del wiki en anglès. La comunitat freak es va llençar a publicar un munt de teories abracadabrantes al voltant de la resposta, unes més delirants que les altres, sobre bases científiques que tenies interès a fer veure que entenies si no volies passar per un ruc, i que trobaràs ben documentades a la versió del wiki en anglès, junt amb altres teories només aptes per freaks.
I com tothom està obligat a tenir una opinió, encara que no sàpiga del que parla, jo vaig adherir-me de manera vehement a l'explicació de que 42 era el número amb el qual Déu crea l'univers segons la tradició cabalística hebraica. I acte seguit justificava amb ardor aquest punt de vista amb una serie de histories que havia memoritzat de no sé on i que avui pots trobar a wikipedia. Retrospectivament no estic orgullós del que vaig fer. Però quan els freaks interpretaven que estava pitjor que ells i que entrava en un terreny que fins i tot ells desconeixien, me deixaven en pau: i aquest era l'objectiu! Perquè te n'adonis de fins on podia arribar el deliri en aquells temps -força justificat si tenim en compte el que passava al món exterior-, afegir que fins i tot la banda Level 42 es va inspirar per trobar el seu nom en el llibre de Douglas Adams (la banda i el llibre van sortir el mateix any) .
L'intriga pel significat del numero 42 era tant gran que els periodistes no deixaven en pau Douglas Adams demanant-li perquè el va triar com a resposta. Afortunadament, la versió del wiki en francès ens dona la més plausible de les respostes: El 3 de novembre de 1993, Douglas Adams va respondre així al grup de debat alt.fan.douglas-adams: "La resposta és molt simple. Era una broma. Havia de ser un numero ordinari i bastant petit, i vaig triar aquest. Representacions binàries, la base tretze, els monjos tibetans, tot plegat no té cap sentit. Em vaig asseure al meu escriptori i, mentre mirava al jardí, vaig dir-me: 42 anirà bé. I així el vaig escriure. Fi de la història."
La versió del wiki en francès acaba afegint que: Hi ha filòsofs que afirmen que Douglas Adams només pretenia mostrar que l'ésser humà es passa la vida fent-se preguntes estúpides per coses per les que no hi ha cap resposta. Sense voler molestar l'amic Yanes, és la versió oficial aprovada per la permanent del Politburo del GS i ratificada ulteriorment per una enquesta entre els nostres apreciats lectors.
I cas que aquesta resposta no t'acabi de convèncer, agafa l'iPhone que tinguis més a prop, demana-li a Siri per quin és el sentit de la vida i ja me diràs què és el que t'ha dit. Clar que, per fer-te una idea aproximativa del que podria ser la veritable resposta, millor li demanes a Ok Google. O encara millor, passa't uns dies de vacances a la Corea del Nord Kimunista (pel nom de la dinastia dels Kim) amb un tour operator local i estic segur que tornaràs amb un bon munt de respostes a les qüestions que no has de perdre el temps en posar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada