Diuen que les lletres de Shaka Ponk són una barreja d'anglès, espanyol i, més rarament, francès. Per acabar d'arreglar-ho a Wikipedia ens diuen que l'idea inicial era crear una banda Zen budista amb un esperit de metall. Encara que també hi ha qui els cataloga com electro punks ...
Varoufakis al seu apartament
alt standing d'Atenes
Si els governs precedents han endeutat Grècia amb la construcció d'obres faraòniques que han ensorrat per molts anys l'economia i ara es trobem amb un deute astronòmic, la culpa és d'Alemanya per haver acordat aquests crèdits. Per contra, si un nou govern demana nous crèdits per pagar els antics i segueix sense demostrar com s'ho farà per tirar endavant l'economia, la culpa segueix sent d'Alemanya per no concedir-los.
Això passa per ser un discurs d'esquerres. Com també ho és presentar un país al bord de l'abisme econòmic mentre el seu ministre d'economia surt a Paris Match fardant del seu apartament d'alt standing a Atenes (1). I com no, també és d'esquerres insultar i tractar de nazi a una Angela Merkel que viu a una casa modesta, amb un jardí de 50 m2 on planta patates i maduixes (però no bròquil, perquè atreu els caragols), que li deixa la llista de la compra al seu marit i li agrada cuinar el cap de setmana (2).
I com Angela Merkel utilitza el deute amb finalitats maquiavèl·liques, resulta que ha imposat una darrera humiliació al govern d'esquerres grec i aquest ha hagut de definir una política fiscal que exigeix a l'oligarquia nacional que també participi amb els impostos al retorn dels préstecs que els van enriquir encara més del que ja ho eren (3). Una política fiscal que, almenys sobre el paper, vol combatre la corrupció brutal que hi ha a l'administració publica del país (fakelaki) i imposar les factures amb IVA (4).
Ser d'esquerres i noticia de primera plana és plantar-li cara a l'Unió Europea, dir que no es pensen tornar els crèdits mentre se'n demanen de nous i s'insulta a aquells que els han de concedir. Tot plegat, sense pensar un minut que aquest capital surt dels impostos recaptats per un sistema fiscal eficaç que és alimentat pels ciutadans de la Unió. Altrament, fer semblant de ficar en marxa un sistema fiscal que s'ataqui de front a la corrupció i demani la imposició fiscal a algunes de les fortunes més grans del món i aplicar el concepte de l'IVA ... això no sembla ser d'esquerres i no mereix la portada de cap diari (5).
Com ja tinc una edat que me permet identificar els trepes psicòpates de lluny, qualsevol que sigui el seu discurs (i no estic pensant solament en els polítics), només me queda el dubte de saber si jo continuo fent part d'aquells que fa molt de temps considerava que eren els meus. Clar que potser, el que ha passat, és que ells mai van ser dels meus i no és fins ara que m'he donat compte. Vés a saber!
Hurt és un tema preciós de Trent Reznor interpretat magistralment per Johnny Cash. Hom diu que va ser la darrera gravació que va fer abans de la seva mort el 2003. En tot cas un tema que és generalment reconegut com el seu epitafi. Pots trobar la lletra original de Reznor en aquest enllaç.
Rémi Gaillard és un personatge nascut el 1975 a Montpellier que un dia es va quedar a l'atur i que, gràcies al vídeo I shoot the Police va descobrir una vocació de la que podràs trobar les seves traces a la pàgina: nimportequi.com, c'est en faisant n'importe quoi qu'on dévient n'importe qui.
Si no t'agrada especialment el bluegrass és possible que no hagis escoltat mai parlar d'un grup d'origen suís que porta temps triomfant als USA: The Kruger Brothers. Ara bé, el que jo tampoc sabia, era que'n Steve Martin, a part de gran actor, és un virtuós del banjo. Val la pena escoltar-los plegats.
Si, com veiem ahir, els francesos de Speedy se'n fotien de la qualitat del seu cafè, els suïssos de Cafè Royal no semblen admetre cap tipus de frivolitat sobre la qualitat del seu.
Una publicitat divertida de la cadena Speedy. L'anunci fa valer el fet que l'empresa hagi estat escollida pel millor servei client de l'any, però subratlla que no ho ha estat per la qualitat del cafè que ofereix als seus clients.
Les Pistol Annies van cantar juntes entre 2011 i 2013 i, després, cadascuna va seguir el seu camí. Nchst! Llàstima, perquè feien un trio vocal força interessant. Si hagués d'escollir un tema, me quedaria amb Hell on Heels.
1967. Els temps eren durs, Noel Redding havia de gravar un vídeo, estava en la misèria i li va demanar-li a un gitano de Sabadell si podia passar-li la roba amb la que actuava al Crane Lane Theatre de Cork. El gitano s'ho va fer i també li va passar una pinta per la butxaca del darrera. El problema és que era més baix que Noel i ... el vídeo en dona el testimoni!
En fi, diu la llegenda que quan Noel es va veure a la TV, va caure en una depressió profunda i va decidir amagar-se a les rodalies de Cork on, a més del gitano de Sabadell, també es va trobar amb altres delinqüents buscats per la llei.
Vàries vegades va intentar fer un vídeo que li fes justícia. Però youtube està ple de proves que demostren que no va reeixir. Desesperat, va caure en la beguda i va morir de cirrosi a un hospital de Cork. El gitano de Sabadell va anar a casa seva amb l'idea de donar el pesam a la vídua i recuperar la roba que feia anys que li havia deixat. Però, segons expliquen els del The Cork News, un senyor de Viladecans va passar abans per la casa del difunt i va marxar amb la vídua i tot el que va arreplegar.
Difícil de saber de què van. Tampoc d'on venen. Irish Punk Rock amb melodia escocesa? Perquè no? Els Dropkick Murphys fa temps que van embolicar la troca. Però, en aquest cas, els altres vídeos del grup encara l'emboliquen més. Quedem-nos amb aquest tema amb fons de Scotland the brave (també amb el tio que toca de conya el baix) i un concert on la gent s'ho passa de conya. Que, finalment, hi ha qui diu que és el que compte, no?
Canviant de registre el pots escoltar en aquest altre tema amb The Bastards: To Have And Have Not. Amb un altre pentinat uns anys abans amb els Rancid - Nihilism. I amb el tall de cabell que'm temo serà el definitiu, uns anys més tard amb The Old Firm Casuals: Perry Boys.
Per festejar aquest divendres com cal, et proposo que recordem a Jack Daniel i la seva mort: una de les morts més imbècils que ha conegut la historia de la humanitat. Malgrat tot, sembla que aquest bon home va saber enredar na Marinda Lambert:
Mystery Train, un clàssic del blues interpretat per Vince Gill, un monstre del country, James Burton, un monstre del rockabilly, Earl Klugh, un mostre del jazz, Keb' Mo', un monstre del blues i ... Albert Lee, un super monstre superior! Si t'ha agradat el tema, et proposo escoltar l'original de Junior Parker o ... aquesta versió més rockabilly d'Elvis Presley.
Al llarg de tota una vida, hom no troba gaire gent per la que sentir una gran admiració. Simone Weil (1) és una de les excepcions. Una intel·ligència brillant que no concebia la defensa d'una teoria sense aplicar-se a si mateixa la seva praxis. Com tants altres revolucionaris (Karl Marx, Rosa Luxemburg, Lev Trostky, ...) Simone Weil era d'origen hebreu. El mateix que el d'altres ciutadans francesos que, davant la indiferència de l'esquerra, estan deixant aquest país per la manca de seguretat en la que han de viure.
Una de les coses que'm va fer descobrir Simone i que, d'alguna manera, ha marcat la meva vida, és que tenia una certa al·lèrgia a opinar sobre allò que no coneixia de primera ma.
El 1932 va visitar Alemanya per comprendre la raó per la qual els obrers recolzaven el nacionalsocialisme. Dos anys més tard va plegar de la seva feina com a docent a un institut i va entrar com a treballadora manual en una fàbrica d'Alstom i més tard com a fresadora a una fàbrica de Renault. El treball a les fàbriques li aporta un bagatge d'experiències important per a la seva vida i pensament. La fàbrica li apareix com una caserna, on té lloc l'esclavatge industrial (2). Militant comunista, la seva oposició a la III Internacional controlada per l'estalinisme és va fent cada cop més radical. Weil acaba sostenint que hi ha un paral·lelisme entre estalinisme i feixisme. Dos anys més tard, una reflexió lúcida i innovadora sobre la qüestió del poder la portarà a viure la praxis anarquista amb la columna Durruti (3).
Va haver de tornar a França a causa d'un accident i es va trobar amb la guerra. Jueva d'origen, va començar a orientar-se vers un cristianisme místic (4) que no l'eximia de la persecució dels nazis. Amb tot però, va aguantar a França amb la seva família tot el temps que va poder abans d'emigrar als Estats Units. Considerant que no era just viure en la seguretat d'aquell país mentre els seus compatriotes vivien l'ocupació, va tornar a França i es va enrolar a la resistència. En 1943 va morir al Regne Unit a causa d'una tuberculosi. Diuen que va ser un suïcidi perquè no va voler alimentar-se correctament més enllà del que tenia dret amb el racionament.
(1) Simone Weil: Wikipedia (més complet a les versions en francès i anglès). No confondre-la amb una altra gran dona: Simone Veil que, supervivent dels camps d'extermini nazis, va ser la ministra francesa que va promoure la legalització de l'ús dels anticonceptius (1974) i de l'avortament (1975).
(2) Et proposo llegir aquest article publicat a La Vanguardia el passat 25.02.2015: Como seguir siendo un individuo (y no morir en el intento).
Un article excel·lent de Jordi Lladó presentant el l'edició per Trotta
del llibre de Simone Weil: 'Reflexiones sobre las causas de la libertad y
de la opresión social'.
(4) Amb tot el carinyo del món, estic convençut de que, si Simone hagués viscut més anys, hauria acabat a una comuna hippie escrivint articles sobre tècniques de meditació budista.
Diu la llegenda que el 1789 els pobres van anar a manifestar-se davant de Versalles al crit de: "Nous n'avons pas de pain!". Escoltant l'enrenou, Marie-Antoinette va demanar a un soldat què volia aquella gent. El soldat va respondre-li que tenien gana i demanaven pa per menjar. La reina va sacsejar el cap amb sorpresa: "No tenen prou pa? Doncs que mengin brioix!"
Dijous passat vaig quedar-me tant "apabullat" com, segons Giovanna Carnevali (1), es queden els arquitectes europeus que visiten BCN. Una ciutat que te en el Besòs un riu de mida europea, com el Sena. Ho diu Vicente Guallart, arquitecte en cap de la ciutat de BCN en el tercer debat de El Mirador, que va tenir lloc dilluns passat a La Vanguardia, i que aquest diari publicava així: Interés mundial por el cambio de modelo que afronta la ciudad de Barcelona (2).
En sintonia total amb l'oligarquia del monocultiu industrial del totxo, l'únic model de industria local que sembla conèixer aquest país, uns il·lustres intel·lectuals del ram participaven a un debat on es repensava el model de ciutat, apostaven per omplir-la de més pisos, renovar els existents, tancar carrers, obrir el cel, crear nous centres ... Seguir despertant l'admiració d'un planeta que es passa el dia mirant el que passa a BCN.
Jo no he escoltat encara als telenotícies o a la premsa europea ningú que parli de BCN comparant el Besòs amb el Sena. Només llegeixo coses sobre l'escandalós deute privat i públic, l'atur esgarrifós, la vergonya dels desnonaments ... Clar que, a la premsa de casa nostra tampoc he llegit res sobre un pla nacional per des-contaminar els embassaments de Flix o Mequinensa, per aturar la regressió del Delta, definir un model de territori equilibrat on BCN no sigui el Madrid de Catalunya ...
Potser hauria de llegir una mica més la premsa de casa nostra. Potser que altres haurien de llegir com va acabar Marie-Antoinette.
(1) Potser que a Giovanna li va passar pel cap dir que tots els arquitectes estrangers que visiten BCN pateixen el síndrome de Stendhal i el que li va sortir és que es queden "apabullats".
(2) Si vols llegir un article que et mostrarà la burgesia perdent els pedals, indiferent al que passa al carrer, fent prova d'un autisme suïcida, no deixis de llegir aquest article i el vídeo que l'acompanya: El Mirador. Barcelona hará de las Glòries y Sagrera el gran centro urbano. La Vanguardia, 05.03.2015. Afortunadament el nivell de niciesa profunda d'algunes de les intervencions al vídeo et dona el sentiment d'estar veient un film còmic.
Merle Haggard: Are the good times really over for good? Si no has previst fer res durant les properes hores pots dedicar-les a llegir la biografia d'aquest gran home a wikipedia per constatar que, després d'una infància duríssima, va passar probablement més temps als tribunals que actuant ...
Va ser a la presó que va tocar per primera vegada amb una banda que tenia a Johnny Cash com principal font d'inspiració. Els pots veure junts en plan conya en aquest vídeo: Sing Jimmie Rogers Medly. Aviam que't sembla aquest altre: Trouble in Mind, presentat per James Caan, i amb en Merle fent galls amb altres colegues: Jerry Lee Lewis, Willie Nelson i Keith Richards.
I mentre et deixo escoltar la pila de temes que corren per youtube, deixa'm proposar-te aquest: Working Man Blues. I ja per acabar, tornar a dir quelcom del tema que presenta aquesta entrada: una lletra brutal i brutalment interpretat. Espero que t'ho passis tant bé escoltant-lo com jo m'ho he passat.
Catherine Laborde, nascuda a Bordeus, una de les presentadores de la meteo a la cadena de tv francesa TF1 ... Clar que, pel que fa als cognoms, deu n'hi do el d'aquest capellà, o el d'aquesta metgessa ! Pel que fa al del capellà, és menys rar del que creus (tremola, Freixenet!). I pel que fa al de la metgessa, sembla no haver estat un obstacle per llençar-se a una carrera literària.
De totes maneres, això dels noms és molt complicat. N'hi han que, segons on visquis, poden representar un handicap a l'hora de buscar feina. N'hi han que poden ser adorats per uns i n'hi han que, quan arriben, poden provocar pànic en altres. Menys mal que encara queden noms que donen bon rollo.
Resulta que Louane pateix de quelcom que ella descriu com bananofòbia. Una por irracional de les bananes que fa que, quan en veu una, li agafen arcades i ha de sortir corren entre crits i plors.
Una altra entrada dedicada a l'Amèrica profunda, avui amb Gretchen Wilson: All Jacked Up ... Quin peaso de tema i quin peaso de veu ... M'estava demanant si perdonar-li que sigui republicana (Politically Uncorrect) quan he recordat que Obama i Kerry son demòcrates ... No sé vosaltres. Però després d'escoltar per enèsima vegada Redneck Woman jo he decidit perdonar-la.
Lo de l'excepció cultural francesa és una rucada tant gran com la de la progressia anti-americana de casa nostra, que calçava Nike, vestia texans, bevia Coke i fumava Marlboro.
I com a prova, prenem aquest article de slate.fr on podem veure que, després dels USA, França és el país on Chuck Norris és més popular. O millor encara: la pàgina en francès de Wikipedia dedicada a aquest senyor, té més visites que la pàgina original en anglès.
Una altra prova seria McDonald's. El 2014, mentre les vendes baixaven arreu del món, França era l'únic país on progressaven. Però no m'agradaria ser injust, perquè no tot és McDonald's: també hi han els belgues de Quick i Burger King, que té a Paris el segon record mundial de clients, darrere ... Amsterdam! Es pot detestar aquell a qui hom no fa res d'altre que imitar?
Doncs resulta que, segurament per festejar com cal el Dia de la Constitución, el blog de Carlos Prieto a El Confidencial ens presentava el passat 06.12.2014 una critica d'un llibre de Gregorio Morán El cura y los mandarines.
L'article, que porta com a títol: Gregorio Morán y los orígenes franquistas de El País, parla del llibre com un "ensayo monumental sobre las relaciones entre la cultura y la política españolas (1962- 1996) en el que Morán vuelve a dinamitar la entrañable y edulcorada visión oficialista de la Transición española, deteniéndose en episodios como la fundación del periódico madrileño". Personalment he trobat la historia i l'anecdotari molt interessants i et recomano la seva lectura: francament val la pena.
Ara només cal esperar que algú faci exactament el mateix amb El Confidencial i els seus col·laboradors, entre els quals estic segur que n'hi han que tenen un passat més que interessant. Més que res perquè no estaria bé abandonar la cultura del "Y tú más" tant característica de la democràcia hispànica.
