Wear Sunscreen ...

..

Segur que ja el coneixeu. Però mai fa mal d'escoltar un altre cop aquest tema, basat en l'article que Mary Schmich va publicar el 1997 al Chicago Tribune.

Little Big Man (1970)

...

Little Big Man o Pequeño Gran Hombre, (1970) en versió espanyola, és una pel·lícula d'Arthur Penn que em va enamorar. Recordo l'estiu de 1977, quan el país estava "patas p'arriba". Jo treballava al bar del Cine i Teatre Euterpe, de la Rambla de Sabadell.

Com bé recordareu, durant l'estiu, els cinemes tenien el costum de fer el que en deien "reposicions". Pasaven pel·lícules de culte, (El Violinista en el tejado era un clàssic!) o d'altres que encara tenien corda. Aquell estiu van reposar Pequeño Gran Hombre, i com que podia veure les pel·lis per la patilla, em sembla que me la vaig empassar 4 o 5 vegades. Després, amb els anys l'he tornat a veure, i encara la disfruto. Dustin Hoffman i Faye Dunaway...quins temps!

Pat Garrett and Billy the Kid (1973)

Ahir passaven a la TV un dels films més rars que mai he vist: dirigit per Sam Peckinpah, interpretat pels millors actors de Western que hi havia en aquell moment, en particular James Coburn i Kris Kristofferson, en els papers principals. També era el primer film d'en Bob Dylan com actor i ... la seva banda de so (Knockin' On Heaven's Door) ... en fi, de lo millor del Western. El problema, justament, es que cadascun d'aquests elements de qualitat no anava orquestrat amb els altres. Perquè? mireu al Wiki. En fi, que el film era difícil de seguir de collons. I encara que algunes de les seves parts eren antològiques [1] [2] [3], francament, no era el cas del conjunt. Deixeu-me recordar un dels diàlegs que mai he oblidat:

          Garrett: It feels like... times have changed.
          Billy: Times, maybe. Not me.

sou del front judaic popular?

...

Buscant pel Google, he trobat aquestes pàgines: Geògrafs/es de Catalunya, al facebook; els geografs.cat al Yahoo, a la seva pàgina, i la seva gent; la pàgina geògrafs.org d'el Col·legi de Geògrafs a Catalunya /Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, i les seves conferències imprescindibles; el Colegio de Geógrafos, l'AGE, ...

M'he recordat d'aquella gran escena d'aquell gran film: Life of Brian.

A Clockwork Orange

..

Malcolm McDowell

L'any passat se'ns va passar de parlar del 40è aniversari d'aquest film. No me'n recordo de quan temps van trigar a passar-lo al nostre país, tampoc de quan va ser la primera vegada que'l vaig veure. El que si que no oblidaré és que el vaig veure cinc cops. No sé que'm va frapar més fort, la dystopia, el design futurista en aquest 1971 (en particular del bar on anaven a beure els Molokos) i, al mateix temps banal (els apartaments de la classe mitja, no us perdeu el lector de K7's), amb que Kubrick va saber decorar l'obra d'Anthony Burgess, la neteja de la pols de la musica clàssica i l'avançament sobre el que serien els futurs vídeoclips, el Ludovico Transformer Treatment i les tècniques del conductisme que tant van apassionar els estudiants de psicologia de l'època, per la càrrega política amb la que es presentava al film. En fi, un film que'm va marcar tant que, tenint el DVD a casa, no m'he atrevit mai a veure'l altre cop, no fos que hagi envellit malament (el que no és el cas d'en Malcolm McDowell).

La fiesta del oso

La fiesta del oso és una novel·la de Jordi Soler, escriptor mexicà, fill d'exiliats catalans a La Portuguesa, una finca prop de Veracruz. El relat comença, casualment ara fa 73 anys, durant la retirada republicana de 1939: "Se sabe que el estallido de la primera bomba pasó a rastras, como un animal, por debajo de su catre y que, un instante después, se fragmentó en un estertor de luz que subió por las paredes y dibujó un relámpago en el techo. Se sabe que ese estallido, más los cuatro que siguieron, hicieron pensar a Oriol que sus esperanzas de abandonar ese catre con vida eran escasas. Se sabe también que..."Coneixeu l'obra? a mi em va agradar. Sembla que hagi de ser una novel·la sobre la Guerra Civil, però és molt més que això.

El Poder del Perro

Un altre llibre de´n Don Winslow que acabo de ventilar i que recomano al 100 %. He trobat moltes crítiques del llibre, i la més encertada crec que és la del bloc "críticasdenovelanegra"de la qual us poso un fragment: "Este libro no es para estómagos sensibles ni para mentes débiles [...].Este libro nos dice que vivimos en un mundo gobernado por cabrones incompetentes, que la honradez no existe, que sólo nos regimos por intereses particulares disfrazados de valores incorruptibles, que las cruzadas quiméricas no son cosa de la edad media. Este libro nos recuerda muchas cosas que ya sabíamos y nos enseña algunas que ya habíamos olvidado. Este libro nos dice que nada es blanco o negro, que todo es gris". En fi, una lectura amena que enganxa des del primer moment i que té com a personatge principal a Art Keller, un agent de la DEA d´orígen mexicà, un tipus dur, com ha de ser el protagonista d´una bona novel·la negra. Això si, intenteu trobar una altra traducció que no sigui al castellà, per què que els mexicans diguin "pinche","cuate" o "chingada" està molt be, però que ho diguin els italians o els irlandesos ... doncs com a que no...

aquesta setmana farà fred de debò ...

Imagino que aneu seguint la que està caient a l'Europa de l'Est. Si per aquí ja fa dies que no arribem a passar dels 0°C de màxima (i avui, que s'ha pegat tot el dia nevant, ni això), la pedrada ens arribarà demà, amb una temperatura màxima que no passarà dels -2°C. Res a veure però amb els -13°C i -18°C, segons els models, que ens esperen en vila entre dijous i dissabte. Però no hi ha de què espantar-se, gràcies al vent del nord, les temperatures seran sentides, segons els models, com si fes entre -15°C et -20°C (parlo de la vila, clar). Si quan fa tant de fred es rar que nevi, el fet que hagi nevat avui i que la sal pràcticament no faci efecte per sota dels -4°C, farà que la neu d'avui transformi els carrers en una mena de pista de patinatge. En fi, això son just les previsions (n'hi han d'altres), ja veurem ara que'ns espera amb la realitat. En tot cas, ningú es planteja que s'hagin de tancar les escoles, aturar els trens o els avions ... ni tampoc aturar els tests de les sirenes d'alerta d'accident nuclear demà al migdia. En fi, no me queixo, que ja diuen els italians allò de: hai voluto la bicicletta, ora pedala.

una curiosa teoria (II) ...

He caigut per atzar sobre aquesta imatge, que he trobat genial i, com sempre me passa, d'un enllaç a l'altre, he acabat escoltant unes cançons d'un vell grup força singular: Blackfire. Grup del que'n wiki ens diu: Their style comprises traditional Native American (son Navajos!), Punk-Rock and “Alter-Native” with strong sociopolitical messages about government oppression, relocation of indigenous people, ecocide, genocide, domestic violence, and human rights. De manera homeopàtica, suggereixo entrar en l'estil del grup amb aquest tema: Silence is a Weapon, suggereixo de continuar amb: Overwhelming i, encara que no hagi trobat cap vídeo, us recomano d'escoltar aquest: Mean Things Happenin' In This World. Naturalment, abans que se m'empipi en Hands, s'ha d'escoltar també aquest tema: Is this Justice?

Intouchables

...

Si mai teniu la possibilitat d'anar al cinema aquests propers dies i voleu veure una comèdia que tracta amb una rara elegància un tema molt dur, basat en fets reals, no us perdeu Intouchables (Intocable en la versió espanyola). Una de les millors critiques que he trobat en espanyol d'aquest film diu així: aunque prefiero hablaros (y posteriormente incitaros a degustar) del taqui-

llazo francés de 2011. Dirigida por Olivier Nakache y Eric Toledano, la cinta nos presenta a dos personajes: Philippe, un acomodado cincuentón que tras un accidente se queda tetrapléjico, y Driss, un joven de origen senegalés en busca del último rechazo laboral que le permitirá cobrar el paro. Podríamos pensar que estamos delante de otra escafandra y mariposa, pero no. Tanto Philippe como Driss atraviesan momentos duros (discapacidad, tristeza, problemas familiares, dinero, amor), sí, pero la frialdad y mala leche de François Cluzet junto al descaro y falta de tacto de Omar Sy consiguen sacar al menos una carcajada hasta al crítico más repelente. Precisamente esta carencia de compasión por el enfermo (que podría herir la sensibilidad de muchos) es lo que le da fuerzas tanto a Philippe como al cómico desarrollo de la historia. Ara bé la millor. I és que, si jo no he tingut encara l'oportunitat de veure-la, a casa l'han vist Lluïsa i Yaël, per separat. I l'han adorat. Tant com la penya del meu equip a la feina. Tot deu que l'ha vist l'ha adorat i, tots aquells que no l'han vist, han escoltat parlar tant bé del film que es moren de ganes per veure'l. Tot i que és possible que el film perdi amb el doblatge (les dosis d'argot dels negres de Paris, son al·lucinants) estic segur que l'argument ho aguantarà. En fi, ja me direu alguna cosa si la veieu. Ara bé, si voleu anar a veure Drive, no ho deixeu de fer, altres entenen molt més de cinema que jo ;D