Intouchables

...

Si mai teniu la possibilitat d'anar al cinema aquests propers dies i voleu veure una comèdia que tracta amb una rara elegància un tema molt dur, basat en fets reals, no us perdeu Intouchables (Intocable en la versió espanyola). Una de les millors critiques que he trobat en espanyol d'aquest film diu així: aunque prefiero hablaros (y posteriormente incitaros a degustar) del taqui-

llazo francés de 2011. Dirigida por Olivier Nakache y Eric Toledano, la cinta nos presenta a dos personajes: Philippe, un acomodado cincuentón que tras un accidente se queda tetrapléjico, y Driss, un joven de origen senegalés en busca del último rechazo laboral que le permitirá cobrar el paro. Podríamos pensar que estamos delante de otra escafandra y mariposa, pero no. Tanto Philippe como Driss atraviesan momentos duros (discapacidad, tristeza, problemas familiares, dinero, amor), sí, pero la frialdad y mala leche de François Cluzet junto al descaro y falta de tacto de Omar Sy consiguen sacar al menos una carcajada hasta al crítico más repelente. Precisamente esta carencia de compasión por el enfermo (que podría herir la sensibilidad de muchos) es lo que le da fuerzas tanto a Philippe como al cómico desarrollo de la historia. Ara bé la millor. I és que, si jo no he tingut encara l'oportunitat de veure-la, a casa l'han vist Lluïsa i Yaël, per separat. I l'han adorat. Tant com la penya del meu equip a la feina. Tot deu que l'ha vist l'ha adorat i, tots aquells que no l'han vist, han escoltat parlar tant bé del film que es moren de ganes per veure'l. Tot i que és possible que el film perdi amb el doblatge (les dosis d'argot dels negres de Paris, son al·lucinants) estic segur que l'argument ho aguantarà. En fi, ja me direu alguna cosa si la veieu. Ara bé, si voleu anar a veure Drive, no ho deixeu de fer, altres entenen molt més de cinema que jo ;D