El passat 20 de novembre, vaig obrir el post "
Us recomano aquest llibre ..." parlant d'en Harlan Coben. Avui continuaré parlant d'una sèrie de deu llibres del mateix autor, que fa un parell de setmanes que he acabat de llegir: la sèrie
Myron Bolitar. Myron era una
esperança blanca del basket americà que havia signat pels Celtics, però que mai es va poder fer realitat a causa d'una greu lesió al genoll. La seva carrera com professional estava acabada i va decidir convertir-se en agent esportiu. Tenia com a handicap el nom traumatitzant que li van ficar els seus pares:
Els seus pares van sortir de Minsk o d'algun lloc així, on portaven una vida que, pel que Myron sabia, era com les d'El violinista a la teulada (Golpe De Efecto, p 57). Però també té uns quants asos a la màniga. Myron és alt, agraciat i sap com tenir contenta a una dona a un restaurant o al llit. El problema és que, la seva part femenina, fa que acabi parlant de viure junts, comprar-se una casa, tenir fills ... I, arribats a aquest punt, les dones procuren evitar-lo amb mil excuses diferents. El que no les impedirà, més endavant, comprar-se una casa, casar-se i tenir fills ... amb altres homes! Això desmoralitza Myron, que va de fracàs en fracàs, i seguirà vivint a casa dels seus pares fins ben entrada la trentena. Més tard, anirà a viure a casa de Win. Win, vell company de l'Uni, és el seu millor amic i, abans de l'aventura de l'agència esportiva,
havien treballat junts pel FBI, exclusivament per als més alts càrrecs del govern. El seu treball gairebé sempre havia estat classificat (Motivo de ruptura, p 204). Quan Myron crearà la seva agència esportiva, s'endinsarà en un mon on es barregen atletes negres sortits dels ghettos i la pasta boja que hi ha al seu voltant, que atraurà els timadors jueus, els mafiosos italians i les famílies WASP podrides fins el moll de l'os. Es en aquest context que cal valorar el personatge de Win: WASP, família bé amb molta pasta, guapo, expert en armes i arts marcials ... i un psicòpata sense parell que acabarà tenint acollonida la màfia i a una distància
prudent la policia i els serveis d'intel·ligència. Tot pimentat amb diàlegs genials en la més pura tradició de l'humor jueu de Groucho Marx o Woody Allen: els interrogatoris a Myron pels policies bo i dolent son senzillament genials, en particular, els diàlegs amb Delmonte. I una trama trepidant ancorada en l'axioma de Sir Arthur Conan Doyle: Quan elimines l'impossible, el que queda, no importa ho improbable que sigui, ha de ser la veritat (Desaparecida, p. 133) . Però, a diferencia de Sherlock, Myron segueix una lògica no lineal per resoldre els casos en els que es veuen implicats els atletes que representa: La lògica mai és lineal. Va endavant i enrere, rebota a les parets, fa viratges tancats i es perd durant els recorreguts. Qualsevol cosa pot ser un catalitzador, en general alguna cosa que no té relació amb la feina que fas, cosa que envia els teus pensaments cap a una direcció inesperada, una direcció que inevitablement condueix a una solució a la qual el pensament lineal mai t'hauria portat. Això va ser el que va passar. Va ser així com vaig començar a relacionar-ho tot (Desaparecida, p, 253).
