M'ha fet molta gràcia veure com els medis de comunicació catalans s'han apropiat de la figura d'en Manuel Valls. Més que res, perquè visc al país d'on és originaria la seva mare, i a ningú se li ha passat pel cap fer res de semblant. Però també m'ha fet gràcia veure la reacció de la premsa madrilenya respecte als orígens del nou primer ministre francès: definitivament, amb aquesta penya no hi ha gran cosa a fer!
No sé, és com si de sobte hom descobrís que hi han més de dos milions de ciutadans espanyols que han hagut de marxar a l'estranger: i, entre aquests, gairebé 1/4 de milió a França. I enllaçant aquestes dades amb la premsa que'm provoca una reacció estomacal, no seria just oblidar la de BCN: per exemple quan El Periódico presenta el fenomen migratori com la població espanyola que ha optat per viure a l'estranger. Me demano si haurien tingut el sadisme d'associar als aturats com "la població espanyola que ha optat per deixar de treballar" No, deixa-ho córrer, conec la resposta.
Pocs s'hauran demanat si, entre els més de dos milions de ciutadans que han marxat a l'estranger, quants n'hi hauran del calibre de Valls: gent amb la capacitat de governar un país tant important com França. Pocs s'hauran demanat si Valls hauria pogut ser mai primer ministre a Madrid. I segur que encara hi haurà menys que es demanaran quan temps durarien gent com Valls si mai tornessin al país. De totes maneres, ja ho hem vist amb els científics que un dia van decidir tornar.
En fi, ara només queda per veure l'actitud de verges ofeses que faran uns i altres, quan vagin a veure'l i, amb l'excusa de recordar-li els seus orígens, vegin que no obtenen res a canvi. Més enllà potser d'una mirada de sarcasme si li passa pel cap recordar d'on va marxar, perquè ho va fer i quina va ser la preocupació que la seva marxa va provocar en aquells que es van quedar. Perquè, si no és així, jo m'agafo el primer avió i li recordo que segurament vam jugar junts al Turó de la Peira quan érem crios i que, ja més grans, segurament que ens havíem creuat a la plaça Eivissa. Tot i que, ja en aquella època, no anàvem del mateix pal.
No sé, és com si de sobte hom descobrís que hi han més de dos milions de ciutadans espanyols que han hagut de marxar a l'estranger: i, entre aquests, gairebé 1/4 de milió a França. I enllaçant aquestes dades amb la premsa que'm provoca una reacció estomacal, no seria just oblidar la de BCN: per exemple quan El Periódico presenta el fenomen migratori com la població espanyola que ha optat per viure a l'estranger. Me demano si haurien tingut el sadisme d'associar als aturats com "la població espanyola que ha optat per deixar de treballar" No, deixa-ho córrer, conec la resposta.
Pocs s'hauran demanat si, entre els més de dos milions de ciutadans que han marxat a l'estranger, quants n'hi hauran del calibre de Valls: gent amb la capacitat de governar un país tant important com França. Pocs s'hauran demanat si Valls hauria pogut ser mai primer ministre a Madrid. I segur que encara hi haurà menys que es demanaran quan temps durarien gent com Valls si mai tornessin al país. De totes maneres, ja ho hem vist amb els científics que un dia van decidir tornar.
En fi, ara només queda per veure l'actitud de verges ofeses que faran uns i altres, quan vagin a veure'l i, amb l'excusa de recordar-li els seus orígens, vegin que no obtenen res a canvi. Més enllà potser d'una mirada de sarcasme si li passa pel cap recordar d'on va marxar, perquè ho va fer i quina va ser la preocupació que la seva marxa va provocar en aquells que es van quedar. Perquè, si no és així, jo m'agafo el primer avió i li recordo que segurament vam jugar junts al Turó de la Peira quan érem crios i que, ja més grans, segurament que ens havíem creuat a la plaça Eivissa. Tot i que, ja en aquella època, no anàvem del mateix pal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada