"LES BALLONS" RICHARD ANTHONY par richardanthony
El passat diumenge va morir Richard Anthony. Aquells que sou suficientment joves i no heu escoltat mai parlar d'aquest subproducte de l'excepció cultural francesa, no sabreu mai el que ... En fi, no és que jo li tingués mania. Que si, i molta! Però ja sabeu que diuen que el temps tot ho esborra. Encara que, lo d'aquest individu ... Vull dir que va agafar un tema infumable d'un tal Leapy Lee: Little Arrows (1968) i va tenir les penques de traduir-lo (és un eufemisme!) com Les Ballons (1968).
Això va ser abans de traduir-lo al espanyol com "Las flechas del amor" i donar pas a la tortura suplementària d'una versió nacional interpretada per una tia que es feia dir Karina: un fenomen del playback!
I com al bell mig del règim franquista el tio va trobar on ficar l'ou i fer-se una pasta, va seguir torturant el personal amb altres temes, com ara Aranjuez mon amour (1968) i seguir plagiant altres temes indignants, com ara: La nave del olvido, deixant la porta oberta al desembarcament anys més tard d'altres tortures de l'excepció cultural francesa com en Georgie Dann.
En fi, li desitjo que descansi en pau i, cas que existeixi la vida eterna, també li demanaria que deixi descansar als altres, detall que no va tenir durant la meva infància.
I com al bell mig del règim franquista el tio va trobar on ficar l'ou i fer-se una pasta, va seguir torturant el personal amb altres temes, com ara Aranjuez mon amour (1968) i seguir plagiant altres temes indignants, com ara: La nave del olvido, deixant la porta oberta al desembarcament anys més tard d'altres tortures de l'excepció cultural francesa com en Georgie Dann.
En fi, li desitjo que descansi en pau i, cas que existeixi la vida eterna, també li demanaria que deixi descansar als altres, detall que no va tenir durant la meva infància.
5 comentaris:
Vaja,així que la culpa era d´aquest paio que,si vols que et digui la veritat,deconeixia totalment el seu nom i a què es dedicava.Ell era la ma negra musical que va inundar les emisores de ràdio de porqueria.En fi,m´adhereixo al club dels torturats per Richard Anthony i,com tú,també m´agradaria que la seva mort fos també la mort d´aquells bodrios musicals que ens van fer ma bé les orelles.
Tot i haver deixat clar el que penso d'aquest home, la veritat és que feia part d'un dream team en el que, per no parlar més que dels estrangers, no podríem oblidar personatges com Claude François (després de sortir de la perruqueria), Mina (amb unes pigues "ancien régime" i un monyo estil "skyscraper"), Tony Ronald (fent publicitat de Gesal?), Gigliola Cinquetti (una dona "bellissima", tot sigui dit), Domenico Modugno (al vídeo amb un "attrezzo" de relacions publiques d'una disco de Castefa), Joe Dassin ("en caso de accidente no me quiten el casco"), Mike Kennedy (amb el mateix pentinat que recordo d'una veïna yéyé del meu carrer), Nicola di Bari (quan va plegar del restaurant on treballava com cambrer, se'n va anar a gravar aquest tema), Rita Pavone (deien d'ella que era la informal del panorama musical italià d'aquella època. "Mamma mia"!), Jeanette (que sempre sabia escollir la roba adequada per cantar "Soy Rebelde"), o els Pop Tops (i el seu èxit "Mamy Blue" composat per un altre francès: Hubert Giraud) . I per si no en teníem prou amb europeus i americans, fins i tot una banda yéyé de Madagascar: Les Surfs. En fi, la llista és llarga i confesso que ja no puc més d'escoltar tanta rucada altre cop.
En favor de Richard Anthoni cal dir que no deixa de ser curiós que, en ple franquisme, hi haguessin cantants estrangers que'ns martiritzessin en espanyol. I que, avui en dia, en ple post-franquisme i exaltació del nacionalisme espanyol, no hi hagi ni déu a qui li passi pel cap fer-ho.
Vaj col.lecció de personatges i quin valor el teu de penjar les cançons.Per cert: te les has escoltat totes?
Sé que'n tens per donar i vendre, però no fiquis més sal a la ferida!
Publica un comentari a l'entrada