diumenge, 31 de juliol del 2016

la pèrdua d'una Nord-amèrica que mai no ha existit?

El Periódico publicava la setmana passada un article que't proposo llegir: Les 5 raons per les quals Donald Trump guanyarà les eleccions segons Michael Moore (veure l'original a la pàgina de Michael Moore: 5 Reasons Why Trump Will Win).


Curiosament vaig llegir aquest article mentre estava llegint un llibre que'm va passar en Hands de la sèrie 'Neal Carey Mysteries', de Don Wislow. En lo más profundo de la meseta (Way Down on the High Lonely, 1993), publicat per Penguin Random House en 2015.

En aquest llibre, publicat fa vint-i-tres anys, hi ha un paràgraf que m'ha semblat força interessant a la llum de la situació actual. Et passo la traducció a l'espanyol:
Había otro par de individuos a los que Neal todavía no tenía calados, pero que seguían en gran medida el mismo patrón: hombres que creían estar perdiendo una Norteamérica que nunca había existido; hombres que habían transformado los horrores de su infancia, las desilusiones de la madurez o su desesperada necesidad de orgullo en odio dirigido hacia chivos expiatorios étnicos.
Possiblement Wislow té raó amb lo del sentiment de la pèrdua d'una Nord-amèrica que mai no ha existit. Però com en tants altres llocs, la realitat no té res a fer davant del mite. I entre altres, les lletres de Gretchen Wilson [1] [2] o la propaganda de la dreta republicana fa molts anys que'ns parlen del mite de la pèrdua de la identitat de Nord-amèrica: la Nord-amèrica dels red necks, dels white trash i de la cultura honky-tonk [3] [4].

Una Nord-amèrica que ja des d'abans de la Guerra Civil americana i de la conquesta de les terres de l'Oest a Mèxic, no era solament l'Amèrica, blanca, rural, cristiana i conservadora que s'ha apropiat de la bandera del país. Una aparent prosperitat històrica que hom no troba ni a la misèria dels blancs dels Muntanyes Apalatxes, ni a la d'altres blancs durant la gran depressió. Tampoc al New York de principis de segle XX que hom troba als relats de la literatura americana. Ni molt menys als llibres d'Arthur Miller, descrivint els anys que el mite ens presenta com referència. I què dir dels 'anys de prosperitat' de negres o latinos?  Res d'original però: els mites americans tenen la pell tant dura com els dels altres moviments identitaris d'arreu del món.

En fi. Com la majoria dels americans, no puc suportar el ego de Hillary (segons Cèlia Vilallops, la Hilària). Però com a Trump li manca manifestament un bull, i no deixa de demostrar-ho sempre que pot, faré com Sanders i veuré a Clinton com un mal menor. Així que, espero que Michael Moore s'equivoqui, perquè no crec que entre els votants potencials de Trump hi hagi molta gent que s'hagi llegit aquest llibre: Moore, Christopher (2010): Lamb: The Gospel According to Biff, on recordo un paràgraf que no faria cap mal que llegissin els apassionats dels murs i de les fronteres:
Una muralla empresona a un poble almenys tant com el pugui defendre

dissabte, 30 de juliol del 2016

the breeders



Mira, puc admetre que et costi de recordar el nom del grup: The Breeders i puc fins i tot admetre que no relacionis Kim Deal com l'antic baix dels Pixies ... Però si punxes Cannonbal (versió HQ) no me creuré que no hagis escoltat abans aquest tema. I si és veritat que no l'havies escoltat ... tampoc no me creuré que no m'invitis a un pack de birres per agrair-m'ho.

Tampoc si et proposo d'escoltar un tema suplementari: Divine Hammer ?

dijous, 28 de juliol del 2016

la Barcelona revolucionària 80 anys després.


Aquí teniu algunes imatges de la Barcelona revolucionària, el 19 de juliol de 1936, el mateix lloc 80 anys després. He utilitzat Google Maps Street View per tal de localitzar on va ser presa la fotografia original. Les fotografies a la via Laietana i al carrer Diputació són d'Agustí Centelles, de les altres en desconec l'autor. Hi podeu veure els fantasmes d'un passat que segueix viu i dóna sentit al present. Hi ha molts personatges anònims, però com podeu veure, hi ha dues fotografies a la via Laietana on hi surt Joan Garcia Oliver, el líder anarquista.

Em va cridar l'atenció la fotografia de la Ronda de Sant Pere on es veu molta gent al carrer i el que sembla un foc davant una façana. No és per casualitat que l'edifici en qüestió fos l'Escola Pia-Sant Antoni. Si voleu saber alguna cosa del que va passar, a través del relat del pare Joan Profitós, ara fa 80 anys, llegiu la crònica.

dilluns, 25 de juliol del 2016

crim - el terra tremola





Dos temassos dels tarragonins de Crim. Per cert, mira't detingudament el segon vídeo. No diré més perquè crec que les imatges ho diuen tot, molt especialment pels que pateixen del mal d'alzheimer i ens massacren amb les seves histories de bons i de dolents al whatsapp.

dissabte, 23 de juliol del 2016

auxili - l'ona



Mar Mediterrani, massacre cultural
vam desplegar la vela per tornar a navegar.
Afonàrem el rancor que va fer niu,
remàrem fort en contra del suïcidi col•lectiu.
...

I una ona ferotge enmig del mar salvatge
impulsa aquest vaixell entre l’oratge
de lleis, reis, de bitllets, d’excés.
Serem pirates, sempre a punt per l’abordatge.
...
Que una ona ferotge enmig del mar salvatge
impulsa aquest vaixell i per bandera
quatre barres, una calavera i un missatge:
serem pirates sempre apunt per l’abordatge.
...

divendres, 22 de juliol del 2016

rvivr: gender & sexuality's place within punk



No trobaràs grans novetats sobre ells ni al wiki ni a bandcamp. Però si et passes per wordpress veuràs que fa més d'una setmana que la penya de RVIVR està de tour per Alemanya i que passat demà faran el darrer concert a la Rep. Txeca abans de tornar a casa.



No sé si proclamar les tendències sexuals de cadascú és encara un acte militant als USA. Tot i que és possible que ho sigui ben aviat si guanya Trump. En fi, m'agrada com sonen, sobretot el tema que il·lustra el post: Wrong Way / One Way i aquest altre tema: Rain Down, del hi han altres versions en viu, però amb una qualitat que no es mereix.

Altres temes que't vull proposar escoltar: LMD, Can't Stand It, Goodbyes, Rainspell, Old Dogs, Elizabethan Collar. I si t'embalen també hi ha aquesta playlist que he trobat ...

dijous, 21 de juliol del 2016

keep calm and support erdogan



Al GS estem molt preocupats per l'escalada de violència que s'està vivint a Turquia. En particular en Sinfu, que no sé d'on ha tret que el context geopolític actual pot acabar amb la importació de les matèries primeres del seu plat preferit: el kebab. I com tots sabem que Erdogan està super sensible i pot liar-la a finals d'any si surt amb la historia de que als USA maten i mengen turkeys per Thanksgiving, hem recuperat la idea del poema que Boris Johnson li va dedicar i hem fet el possible per veure si podem presentar-li algú que el pugui calmar una mica.

dimecres, 20 de juliol del 2016

the anti-patiks: punk rock del vallès



The Anti-Patiks són una banda de punk rock fundada a Ullastrell amb la missió de crear una milícia de punkrockers addicta a la música fresca, directa, agressiva i cantada en català. I ja fa molts anys que corren. I si no t'ho creus et mires la bio que tenen a les pàgines de Propaganda Pel Fet. Millor encara, et llegeixes aquesta entrevista que els va fer en Ximo Tomàs (twitter, enderrock).  L'unic que'm sap greu és què no li tenen cap respecte a l'Artur: Déu Salvi l'Artur Mas (Sex Pistols Cover), tampoc als convergents: Farfolla Convergent.

Per a no espantar al personal m'he decidit per fer la intro amb el vídeo: Només el Punk Rock em fa feliç. Més que res per si algú es diu: Ai, mira. Un grup de folk català que no coneixia! i imaginar la cara que posarà a mesura que avança el vídeo o va punxant els altres vídeos d'aquest post.

Deixant de banda els vídeos mencionats abans, dedicats a l'Artur i al seu Dream Team, just per fer boca afegiria: Mauthausen Vallès, Sols a la ciutat, Tieta Roser, Hippies Mai Més, Llista Negra i dos temes que't refresquen l'estiu: Barrets de palla, i Indevises.

M'agraden les lletres, m'agrada com toquen (sobretot les ruptures de ritme) i m'agrada el rollo que porten. Si també és el teu cas, youtube està ple de vídeos d'una rara qualitat. Què fas encara llegint aquest post? 

dimarts, 19 de juliol del 2016

dialèctica marxista i fisioteràpia

Un fisioterapeuta es un sádico que se pasa media hora retorciéndote la espina dorsal y la siguiente media hora esperando a que recobre su posición primitiva. A fin de añadir el insulto a la injuria, persiste en reír mientras te está haciendo ver las estrellas. No estoy seguro de que se ría por el aspecto que ofreces o ante los honorarios que piensa pedirte. Pero, muchacho, ¡cómo se divierte! Por lo visto, se trata de una ocupación enfermiza que le es imposible controlar. Sin duda, ellos denegarán con ardor esta acusación y sostendrán que sus servicios son tan buenos como los de cualquier buen segador. No les hagas caso. Los he estado observando muy de cerca durante años y sé de lo que estoy hablando. Cualquier doctor o fisioterapeuta digno de tal nombre que se ría mientras te está retorciendo los huesos no vale ni lo que la mesa de masajes sobre la que te mutila.

Dicho sea de paso y a guisa de información inútil, aunque quizá puedas utilizar este dato en algún banquete (en lugar de la salsa de tomate), la única diferencia que existe entre un fisioterapeuta y un osteópata estriba en que el título de fisioterapeuta es más largo. Esto proporciona al osteópata una ventaja definitiva. El hecho de tener un nombre más corto le permite compartir su despacho con otro osteópata, consiguiendo así partir en dos el alquiler del local y también tu espina dorsal.

Julius Henry Marx (1959): Groucho and Me

dilluns, 18 de juliol del 2016

the darwin awards (2006)



Fa poc més de deu anys The Darwin Awards (2006, trailer) es presentava al Sundance Film Festival. Un film absolutament trash del que alguns han retingut com escenes cultes la de la crisi dels 40's, la de l'auto reactor, la del pilot automàtic, la del distribuïdor automàtic, la del concert de Metallica.

De totes maneres, qualsevol cosa que pugui sortir al film queda petita si la compares amb la realitat de la pàgina original (wiki, web, facebook)

dissabte, 16 de juliol del 2016

sunday clears away the rust of the whole week ...



en aquesta foto sense bigoti
Dura setmana per Erdogan. No sabia que Boris Johnson tenia un besavi turc, i ara resulta que qui va dedicar-li un poema sobre la seva relació sentimental amb una cabra, ha estat designat ministre del Foreign Office. Americans i Russos es fiquen d'acord per lluitar junts a Síria i fotre-li en l'aire el business amb Daesh.

I per si no en tenia prou, un cop d'estat li ha fotut en l'aire les vacances i ha hagut d'utilitzar les xarxes socials que tants cops ha prohibit per demanar ajuda al poble per combatre els militars.

Davant de totes aquestes desgràcies, el politburó del GS ha aprovat la publicació d'aquest vídeo d'una secció femenina de simpatitzants sud-coreanes del seu partit: Justícia i Desenvolupament, amb la lletra traduïda al turc, idioma que practica en la intimitat. Esperem que, escoltant el tema, aquest gran estadista recuperi el sentit de l'humor amb el que s'ha donat a conèixer arreu del món i també les seves ganes de ballar amb la militància.

Just per acabar, també esperem que reprenguin ràpidament les negociacions per l'adhesió de Turquia a l'UE.

dijous, 14 de juliol del 2016

slc punk!



Perquè ser punk a Utah no és fàcil, però és sempre millor que a Wyoming. Clar que, també hi ha el tema de les birres:
  • Stevo: This actually needs some explanation. Beer in Supermarkets in Utah is weak, 3 points instead of the normal 6 points of alcohol. It’s the religious influence, and a pain in the ass. Now to me it makes no sense. If you’ve got alcohol, you’ve got alcohol. So why 3 instead of 6? You know a drunk’s just going to drink twice as many beers to get drunk, so you not only have a drunk on your hands, you have a drunk who’s fat and gross. There’s nothing worse.
No puc dir-te com va ser acollit el film en l'escena punk britànica, però puc fer-me una idea:
  • Stevo: Poseurs are people that look like punks, but they did it for fashion. And they were fools, they’d say, “Anarchy in the UK”. See? Poseurs. What good is that to those of us in Utah, America? You don’t live your life by lyrics.
    (...)
  • Stevo: See, to me, England was nothing more than a big fucking American state like North Dakota or Canada. 

dimarts, 12 de juliol del 2016

geografia humana del Regne Unit



WE' RE OUT
'A long time ago in a galaxy far far away' hi havia un canal català de TV que passava unes sèries que no produïen efectes anestesiants. Va ser reemplaçat per la programació que avui patim amb resignació. Afortunadament, encara queda al GS 'un village peuplé d'irréductibles Gaulois qui résiste encore et toujours à l'envahisseur'. I que recorda els millors moments d'aquell canal, conegut en aquells temps amb el nom de Canal 3XL, i que tenia per eslògan: Estàs viu? Demostra-ho. Molts interpreten la mort del Canal 3XL i del seu eslògan com una metàfora d'aquell sector de la galàxia.

Tot aquest rotllo per dir-vos que aquella desapareguda cadena va produir com a presentació d'una sèrie de la BBC "Little Britain" aquest vídeo genial: Geografia humana del Regne Unit (pots comparar amb la presentació que van fer de la sèrie a TV3). Tot i que, per ser justos, deixeu-me afegir que el qualificatiu de genial és molt personal, vist el nombre de visites que el vídeo ha tingut des de que va ser publicat el 2011.

En fi, crec que és una contribució a la Geografia Humana del Regne Unit que els centenars de milers de geògrafs que visiten a diari aquesta pàgina havien de conèixer.  I més ara, que tindrem una PM britànica: Theresa May que, a part de tenir un il·lustre cognom, molt apreciat per un gran nombre de geògrafs jamaicans, comparteix també amb ells el fet de haver estudiat geografia.

Val, si Theresa va estudiar al St Hugh's College de Oxford, no va ser per culpa seva. Tampoc el fet de haver estudiat a les escoles a les que la van inscriure fins que va tenir 13 anys. Tampoc és culpa seva no haver creuat mai altres obrers que els que puguin haver treballat al servei domèstic de casa seva, al del Banc d'Anglaterra o al del Parlament britànic. Amb tot però, hom no pot sinó estar segurs que la política que aplicarà respondrà a les esperances dels jubilats i dels obrers que van votar pel Brexit. Hom pot també estar segur que sabrà fer honor al seu il·lustre cognom per, després de haver defensat el Remain durant el referèndum, fer prova d'un patriotisme a l'alçada del de Boris Johnson o el de Nigel Farage, per negociar de manera honorable el Brexit del Regne Unit.

En un altre ordre de coses, sento comunicar a tots els centenars de milers de lectors que ens demanaven perquè servia estudiar geografia i quines sortides professionals tenia aquesta disciplina, que es quedaran amb les ganes d'una resposta. Més que res, perquè l'autor d'aquest article no comparteix l'il·lustre cognom de la nova PM britànica. Així que, a falta d'una resposta adequada, què tal si feu alguna cosa de profit i us mireu el vídeo

divendres, 8 de juliol del 2016

roy batty: sis mesos en funcionament


Blade Runner: escena final i monòleg de Roy Batty amb subtítols en espanyol

Roy Batty. Incept Date 08.01.2016
Fa sis mesos que en Julián Garcia commemorava a les pàgines de El Periódico la data de fabricació per la Tyrell Corporation del Nexus 6, model N6MAA10816, conegut al cinema com Roy Batty, gràcies a Blade Runner (1982). Ara per ara, pel que fa a colònies exteriors i als seus replicants, sembla que n'hi ha prou amb els que es troben a la Terra.


Les necessitats de màquines antropomòrfiques destinades a la producció industrial estan cobertes per les activitats de la premsa i la televisió, amb el recolzament decidit de les brigades de tertulianos en el cas espanyol, que continuen demostrant la seva eficàcia en el modelat dels cervells de la penya.

Però si deixem de banda el passat en el que seguim vivint, veurem que la reconstrucció biònica de la ma amputada per Dark Vador a Luc Skywalker sembla avui superada per les expectatives posades en els resultats de les investigacions de l'equip de Gerrit Begemann sobre el funcionament de l'àcid retinoïc. Veurem també que el drama dels tests dels implants de memòria per Eldon Tyrell a la Nexus 6 coneguda com Rachel, pot ser superat aviat per les investigacions sobre el funcionament dels interruptors del records. Finalment, veurem també que Maria V. Ruiz-Blondet i el seu equip d'investigadors, semblen haver condemnat els passaports biomètrics, les càmeres de vigilància, el test Voight-Kampff i bona part de la ciència ficció a la prehistòria.

Prenent en préstec el nom d'un film de Pedro Barbero: El futuro no es lo que era.