diumenge, 31 de juliol del 2016

la pèrdua d'una Nord-amèrica que mai no ha existit?

El Periódico publicava la setmana passada un article que't proposo llegir: Les 5 raons per les quals Donald Trump guanyarà les eleccions segons Michael Moore (veure l'original a la pàgina de Michael Moore: 5 Reasons Why Trump Will Win).


Curiosament vaig llegir aquest article mentre estava llegint un llibre que'm va passar en Hands de la sèrie 'Neal Carey Mysteries', de Don Wislow. En lo más profundo de la meseta (Way Down on the High Lonely, 1993), publicat per Penguin Random House en 2015.

En aquest llibre, publicat fa vint-i-tres anys, hi ha un paràgraf que m'ha semblat força interessant a la llum de la situació actual. Et passo la traducció a l'espanyol:
Había otro par de individuos a los que Neal todavía no tenía calados, pero que seguían en gran medida el mismo patrón: hombres que creían estar perdiendo una Norteamérica que nunca había existido; hombres que habían transformado los horrores de su infancia, las desilusiones de la madurez o su desesperada necesidad de orgullo en odio dirigido hacia chivos expiatorios étnicos.
Possiblement Wislow té raó amb lo del sentiment de la pèrdua d'una Nord-amèrica que mai no ha existit. Però com en tants altres llocs, la realitat no té res a fer davant del mite. I entre altres, les lletres de Gretchen Wilson [1] [2] o la propaganda de la dreta republicana fa molts anys que'ns parlen del mite de la pèrdua de la identitat de Nord-amèrica: la Nord-amèrica dels red necks, dels white trash i de la cultura honky-tonk [3] [4].

Una Nord-amèrica que ja des d'abans de la Guerra Civil americana i de la conquesta de les terres de l'Oest a Mèxic, no era solament l'Amèrica, blanca, rural, cristiana i conservadora que s'ha apropiat de la bandera del país. Una aparent prosperitat històrica que hom no troba ni a la misèria dels blancs dels Muntanyes Apalatxes, ni a la d'altres blancs durant la gran depressió. Tampoc al New York de principis de segle XX que hom troba als relats de la literatura americana. Ni molt menys als llibres d'Arthur Miller, descrivint els anys que el mite ens presenta com referència. I què dir dels 'anys de prosperitat' de negres o latinos?  Res d'original però: els mites americans tenen la pell tant dura com els dels altres moviments identitaris d'arreu del món.

En fi. Com la majoria dels americans, no puc suportar el ego de Hillary (segons Cèlia Vilallops, la Hilària). Però com a Trump li manca manifestament un bull, i no deixa de demostrar-ho sempre que pot, faré com Sanders i veuré a Clinton com un mal menor. Així que, espero que Michael Moore s'equivoqui, perquè no crec que entre els votants potencials de Trump hi hagi molta gent que s'hagi llegit aquest llibre: Moore, Christopher (2010): Lamb: The Gospel According to Biff, on recordo un paràgraf que no faria cap mal que llegissin els apassionats dels murs i de les fronteres:
Una muralla empresona a un poble almenys tant com el pugui defendre