dimarts, 22 de novembre del 2011

William Pitt i els professors de Geografia

.Algú se'n recorda de haver vist mai aquest tio pel departament de geografia de l'UAB? Encara que per les seves inclinacions polítiques me recorda al joker aquell que sempre anava amb el Padre Mundina, no acabo de situar-lo. Clar que, com es tracta de William Pitt El Jove, igual va estudiar després que nosaltres abans de passar per ESADE.      
De totes maneres, no diré noms perquè els meus pares me van donar una educació, però me puc fer una idea de qui va tenir com a profes.

diumenge, 20 de novembre del 2011

L'ACB i el triomf de la democràcia ...

us recomano aquest llibre ...

Crec que va ser més o menys a l'època en que estava enganxat amb John Grisham i Patricia Cornwell. El catàleg de France Loisirs, recomanava un nou autor que tenia un èxit fenomenal als USA: Harlan Coben [1][2]. Des d'aquell primer llibre, Coben s'ha convertit en un dels meus autors favorits de novel·la negra. He llegit tots els llibres que m'han caigut a les mans ... però, incomprensiblement, no havia llegit encara aquest que us recomano avui: Por siempre jamás (Gone for Good, 2002) que podeu trobar a Amazon, la FNAC o bé, com diuen, a les millors llibreries. Tornant al llibre, comences i creus que et trobes davant d'una de les histories clàssiques d'en Coben: el missatge és que mai no coneixes del tot ningú ni el seu passat (i això s'aplica també al teu/va company@ o a la teva família), un crim, un presumpte innocent (o culpable) que desapareix. La seva recerca es pot soldar en la troballa d'un cadàver o, pitjor encara, d'algú que el protagonista creia conèixer fins que es dona compte que era un desconegut. I durant la recerca, els ingredients clàssics de la novel·la negra: tot i que la foscor no sigui mai la de Fred Vargas o es trobi molt lluny de la foscor salvatge de Maud Tabachnik. Doncs bé, el llibre comença per aquests camins quan, tot d'un cop, tots els ingredients més o menys clàssics de molts llibres d'en Coben, comencen a transformar-se en un ritme endiablat d'acció a la ciutat on l'autor es va criar: Livingston (New Jersey), en una intriga devoradora on tot una sèrie d'accions que no semblaven lligades comencen a encaixar i, ja cap al final del llibre, quan creus que totes les peces del puzzle estan al seu lloc i que l'imatge resultant explica de manera coherent tot el que has vist fins llavors ... un gir sobtat en el relat ho fot tot en l'aire! I aquest gir fa que res acabi sent el que semblava el més lògic al més lògic dels mons. Un gir, on l'horror que s'amagava al llarg de la trama argumental del llibre gairebé fins la seva fi, es transforma en una preciosa historia d'amor. Llegiu-lo si podeu, perquè val la pena. I molt!

dissabte, 19 de novembre del 2011

el meu país és tant petit ...

El meu país és tant petit que els diaris de l'estat espanyol envien els seus corresponsals a l'única ciutat on els seus coneixements de llengües (francès o anglès) els permeten d'estar-s'hi i on tenen un aeroport internacional suficientment a prop per marxar a la que poden. Estic parlant de la menys Suïssa de les ciutats d'aquest país: Ginebra. Es en aquesta ciutat on hi han els bars en els que els corresponsals troben la premsa que arriben a llegir i on interpreten les seves noticies sempre en clau espanyola, of course. Doncs bé, en aquest país on us presenten una extrema dreta com la força més votada del país i una dreta liberal que governa gairebé a tots els cantons, ha passat quelcom que us creuaria els cables si haguéssiu de creure tot el que us diuen. No, no te res a veure amb la democràcia directa, ni amb l'estat confederal, ni amb el fet que l'eutanàsia estigui legalitzada. No, us vull parlar del Concordat latin sur le commerce et la culture du chanvre: que, a la demanda de la Conférence latine des Chefs des Départements de justice et police (CLDJP)!), ha estat ratificat pels parlaments dels cantons de Vaud, Neuchâtel, Genève, Fribourg i recentment del Valais. Bàsicament, es tracta d'omplir un buid legal en la legislació federal, harmonitzar les lleis cantonals, i autoritzar els ciutadans a cultivar fins a quatre plantes de chanvre a casa seva sense haver-ho d'anunciar a la policia, sempre que les plantes no sobrepassin un 0,3% de THC (efecte psicotròpic). Si el conreu de chanvre amb forta concentració de psicotròpics continua estant prohibit, aquest tipus de chanvre (< 0,3%THC) pot cultivar-se extensivament i comercialitzar-se. En aquest cas, els agricultors solament han d'informar les autoritats de les proves de l'origen del producte i rebre una autorització preventiva. I ara, que algú me digui, en clau espanyola, a quina dreta (o a quina esquerra) de l'estat espanyol es pot comparar la dreta d'aquest país? 

dijous, 17 de novembre del 2011

somnis d'un seductor ...

No us creieu res del rollo d'en Sinfu i l'historia de que no té temps per passar-se pel GS a causa del començament de les classes d'espanyol a la UCC, la secundària o l'escola d'adults. Tampoc l'historia del pub. La realitat és que, ara que'n Berlusconi ha plegat, se'n va anar a Roma a veure si li podia passar alguns telèfons de la seva agenda. Potser no ho va fer expressament, però el cas és que el primer phone que li va passar va ser el d'un tal Benedictus, que es va colar per en Sinfu en quan el va veure. En Sinfu, que és un tio molt educat quan vol, li va explicar el que havia anat a fer a Roma, i el que havia fet en Silvio. En Beni li va dir que se l'estimava molt (com un pare, va dir), i que ell també tenia una agenda i podien quedar amb unes amigues seves. Van anar a un bar i en Sinfu va trobar les amigues d'en Beni tant simpàtiques que va apreciar el gest i va invitar en Beni a la Beerathon de Nova York d'aquesta setmana. Heus ací perquè no sabem res d'aquest sàtir.

NABIUS AGRES


Doncs això és el que vol dir Kastrati en Albanès, Nabius Agres.(o el que és el mateix en castellà: Arándanos Agrios). Encara que no ho sembli,doncs la foto està feta des d´un angle estrany, es tracta d´una benzinera. Sembla ser que les benzineres a Albània són com els bars a Sabadell, els pubs a Cork o les perruqueries a la Ràpita: n´hi ha per tot arreu.No us enganyo si us dic que cada tres-cents metres hi ha una benzinera i sembla ser que qui s´emporta la palma, pel nombre de sucursals que hi havia, era el senyor Kastrati.També un altre gran negoci (del que no tinc constància gràfica), pel seu nombre de garitos, era el rentat de cotxes anunciat com a "lavazo"...i  dic garitos per què el 99 % era quatre estaques amb un sostre d´uralita i un paio assentat en una cadira amb una manguera i un cubell. Curiós país Albania i us he de confessar que la traducció de kastrati l´he hagut de buscar al traductor.

dimarts, 15 de novembre del 2011

sobre les vocacions universitàries ...

EPF Lausanne - Rolex Center
Després de haver viscut a la UAB l'abandonament de la lluita de classes i el seu reemplaçament per la lluita de places (aquesta darrera, de vegades molt més violenta que la primera), aquest mati he llegit una noticia que no deixarà de sorprendre a més d'un. Segons el 20 Minutes de Lausanne, citant una publicació de l'Office fédéral des statistiques (OFS), la penúria de professors suïssos farà que l'any vinent el 50% dels professors a les universitats del país siguin estrangers (les escoles politècniques superen ja de llarg aquesta proporció). La penya que sembla ignorar com funciona la cosa a d'altres països acusa un sistema en el que, abans d'esdevenir professor d'universitat, s'ha de començar abans com professor ajudant. Amb el greuge (!!!) que hi ha facultats on les places de professor que no s'alliberen solament que cada 5 a 10 anys !!!  Jo estic més d'acord amb Dieter Imboden, president del Conseil national de la recherche du Fonds national suisse (FNS), que diu que el problema es que molt pocs estudiants segueixen la carrera universitària car, des de que tenen el diploma en mà, troben feina i prefereixen fer llur carrera professional en el sector privat, molt més lucratiu. Personalment, recordo que quan vaig arribar al servei de l'empresa on treballo, tenia com companys dos doctors en Física, un en Matemàtiques, dos doctors en Electricitat, dos en Economia i, és clar, tres en Informàtica ... La resta? solament eren Diplomats d'Escola Universitària (boníssims !!!) i un bitxo rar de geògraf amb un màster d'informàtica que s'havia deixat caure de no se sap on. Prop de vint anys després, els estic reconegut a tots aquells companys per tot el que me van fer aprendre durant les pauses del cafè i per la santa paciència que van tenir amb mi. Altres temps, un altre mon, una altra vida.

el mon occidental es pot enfonsar ...

El mon occidental es pot enfonsar, però Hugh Johnson, per un preu raonable de CHF 120 (rebaixa per grups de mes de 10 persones),  ofereix a l'Ecole Hôtelière de Lausanne una conferencia exclusiva sobre: Le futur du vin en Occident. La conferencia serà seguida per un aperitiu convivial on es podrà dialogar amb altres participants i, naturalment, amb en Hugh Johnson. Un equip del GS, que ha fet el necessari (no entrem en detalls, ok?) per procurar-se unes invitacions, té com missió d'emborratxar-lo amb unes quantes ampolles de RRR, obtenir una recomanació per fer de la tripulació del Flint membres honoraris de la Cambridge University Wine and Food Society i fer-li llegir uns quants paràgrafs de La Conquête du Pain (1888), de Piotr Kropotkin. Es que sinó, un dia acabarem escoltant d'un aquests rucs aquella cita de les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, publicades el 1778: « je me rappelai le pis-aller d’une grande princesse à qui l’on disait que les paysans n’avaient pas de pain, et qui répondit: Qu’ils mangent de la brioche. » (Livre sixième : 1736) 

dilluns, 14 de novembre del 2011

l'article del dia: sobre el yoga i i l'ultraliberalisme

El diari Le Temps (Ginebra) publicava avui una curiosa critica d'Anna Lietti a un article publicat per una sociòloga francesa. Aquesta darrera, venia a afirmar que el yoga afavoreix la flexibilitat del cos i de l'esprit, el pensament positiu i la respon- sabilitat individual, que no son res d'altre que els mantres  de l’ultraliberalisme. El que permetia deduir (sarcàsticament) a Anna que: si el yoga ens fa més flexibles és per ajupir millor l'esquena davant els diktats del productivisme. I el benestar que produeix fa de nosaltres uns lobotomitzats feliços en el goulag ultraliberal. La seva conclusió es que: En un mot com en cent, els indignats no practiquen aquest tipus de yoga. Aneu a saber! Jo no seria tant categòric. Jo he vist supermilitants d'ERC en estat de plenitud meditativa mentre calcaven mapes a l'aula de pràctiques de la Troncal. Ara bé, no us el creieu mai si en Doc us diu que ell  també ha vist un barbut sortint d'un estat de profunda levitació i posant qüestions del tipus "m'agrada que'm faci aquesta pregunta" durant un interessant speach del batlle de Lavansa.

diumenge, 13 de novembre del 2011

un vell film ...

The Magic Christian, traduit a l'espanyol com Si quieres ser millonario no malgastes el tiempo trabajando, es va estrenar el 1969 i és una successió de sketchs dirigida per en Joseph McGrath, a partir d'un guió basat en un llibre de l'americà Terry Southern al que Graham Chapman i John Cleese (futurs Monty Python) li van donar la touche British.
Sir Grand (Peter Sellers) és l'home més ric del mon i adopta un jove rodamón (Ringo Starr) al que introdueix en els secrets de la vida en un creuer que anomenaran Magic Christian. Un film amb l'estil Monty Python avant l'heure, escenes surrealistes, critica àcida del capitalisme en general i del Regne Unit dels 60's, i amb un càsting d'actors impressionant: Peter Sellers, Ringo Starr, Richard Attenborough, Laurence Harvey, Christopher Lee, Raquel Welch, Roman Polanski, John Cleese, ...