divendres, 10 de juliol del 2015
pirate jokes
Acusada per Reporters sans Frontières de ser un dels "enemics d'Internet", la companyia milanesa Hacking Team, especialitzada en la venda de tecnologia de vigilància, va patir dilluns passat un atac cibernètic que no ha estat encara reivindicat.
Els hackers van publicar a través d'un enllaç .torrent més de 400 GB de dades confidencials: correus electrònics, contrasenyes, arxius i codis font del seu programari.
L'atac va ser anunciat a través del compte Twitter de la companyia: @hackingteam, que va ser segrestat i canviat de nom pels hackers.
Els hackers van publicar a través d'un enllaç .torrent més de 400 GB de dades confidencials: correus electrònics, contrasenyes, arxius i codis font del seu programari.
L'atac va ser anunciat a través del compte Twitter de la companyia: @hackingteam, que va ser segrestat i canviat de nom pels hackers.
Hacking Team és coneguda per vendre un programari de espionatge anomenat DaVinci, compatible amb Windows, OS X, Linux, iOS, Android, Symbian i BlackBerry, que té com clients a governs d'arreu del món. Discretament instal·lat en un ordinador, aquest troià monitoritza totes les activitats d'una màquina en un servidor remot sense el consentiment del seu usuari. Segons la companyia, aquest programari és capaç de controlar els arxius i els correus electrònics (fins i tot els que utilitzen la tecnologia PGP), les converses de Skype i tots els altres protocols de VoIP i missatges de missatgeria instantània. També és capaç de geolocalitzar els objectius i d'activar micròfons i càmeres a distància.
Segons els documents publicats a la xarxa, entre els millors clients de la companyia hom pot trobar el règim islamista de Sudan (objecte de mesures restrictives per part de les Nacions Unides, inclòs un embargament d'armes), però també Aràbia Saudita, Kazakhstan, Líban, Xile, Etiòpia, Malàisia, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Espanya, Rússia, Estats Units, Colòmbia, Azerbaidjan i Corea del Sud.
Christian Pozzi, un dels membres de la companyia, va tuitejar dient que estaven treballant en estreta col·laboració amb la policia per arrestar els autors dels atacs: "Gairebé tot el que diuen de nosaltres és fals. Deixin de difondre mentides sobre els serveis que oferim", poc després ja no va poder dir gran cosa més, car el seu compte a Twitter també va ser hackejat. (La firme d'espionnage Hacking Team piratée, 20minutes.ch, 06.07.2015)
Veure també a eldiario.es
dijous, 9 de juliol del 2015
alexis tsipras i l'operació seducció
Gràcies a la seva operació de seducció, Alexis s'ha fet un munt d'amics a Brussel·les, on es troben dos o més cops per setmana. Unes reunions d'amics a les que té l'encant de presentar-se a una hora indeterminada, amb un gran somriure i sense un paper. Unes reunions on, malgrat el que puguin dir a la premsa espanyola, Alexis no solament compta amb la simpatia incondicional d'Angela Merkel (1)
Cal dir que els alemanys tenen un sentit de l'humor remarcable i també aprecien molt les bromes dels espanyols (els que encara no han hagut d'emigrar a Alemanya) quan surten amb lo de que pagui Merkel! (com si fos ella qui paga de la seva butxaca!). O encara més, quan els espanyols els donen lliçons sobre com han de solidaritzar-se amb Grècia, però que no comptin amb ells per afluixar la mosca. O els simpàtics comentaris que fan al·lusió al passat nazi d'Alemanya per part d'aquell país que els va acompanyar a fer turisme a Rússia. Com podrien sentir-se atacats per aquells a qui els han pagat els AVE, les autovies i els aeroports que ells no tenen? Aquells a qui els han pagat fins i tot les reformes de les places del més petit dels pobles del país? No, segur que fan veure que els insulten, però en realitat estan de conya.
Clar que, per humor, el dels americans. Per exemple, quan hom llegeix que Obama pressiona a Merkel perquè arribi a un acord amb Tsipras (2) en el mateix moment en que Puerto Rico anuncia la suspensió de pagaments davant la indiferència de Washington (3).
Però per sentit del humor el dels grecs, quan reclamen diners a la RFA pels crims de guerra dels nazis durant la II Guerra Mundial. Segur que ho fan perquè els alemanys tenen un sentit de l'humor molt més desenvolupat que el dels britànics, a qui no els reclamen res per la seva participació a la Guerra Civil de 1946-1949 (4), o el sentit de l'humor inexistent dels turcs, als qui no reclamen cap indemnització pels 1,5 milions de grecs que van haver de marxar d'Anatòlia després de la signatura el 1923, a Lausanne, de la Convention Concerning the Exchange of Greek and Turkish Populations (5).
Perquè aviam, cas que no fos broma ... de què es tracta?
Cal dir que els alemanys tenen un sentit de l'humor remarcable i també aprecien molt les bromes dels espanyols (els que encara no han hagut d'emigrar a Alemanya) quan surten amb lo de que pagui Merkel! (com si fos ella qui paga de la seva butxaca!). O encara més, quan els espanyols els donen lliçons sobre com han de solidaritzar-se amb Grècia, però que no comptin amb ells per afluixar la mosca. O els simpàtics comentaris que fan al·lusió al passat nazi d'Alemanya per part d'aquell país que els va acompanyar a fer turisme a Rússia. Com podrien sentir-se atacats per aquells a qui els han pagat els AVE, les autovies i els aeroports que ells no tenen? Aquells a qui els han pagat fins i tot les reformes de les places del més petit dels pobles del país? No, segur que fan veure que els insulten, però en realitat estan de conya.
Clar que, per humor, el dels americans. Per exemple, quan hom llegeix que Obama pressiona a Merkel perquè arribi a un acord amb Tsipras (2) en el mateix moment en que Puerto Rico anuncia la suspensió de pagaments davant la indiferència de Washington (3).
Però per sentit del humor el dels grecs, quan reclamen diners a la RFA pels crims de guerra dels nazis durant la II Guerra Mundial. Segur que ho fan perquè els alemanys tenen un sentit de l'humor molt més desenvolupat que el dels britànics, a qui no els reclamen res per la seva participació a la Guerra Civil de 1946-1949 (4), o el sentit de l'humor inexistent dels turcs, als qui no reclamen cap indemnització pels 1,5 milions de grecs que van haver de marxar d'Anatòlia després de la signatura el 1923, a Lausanne, de la Convention Concerning the Exchange of Greek and Turkish Populations (5).
Perquè aviam, cas que no fos broma ... de què es tracta?
- Hem de considerar com sobirania que un país pugui decidir sobre la seva política de despesa i es consideri amb el dret d'exigir que siguin altres qui se la paguin?
- Hem de considerar justícia que països com Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Hongria, Croàcia, ... per no parlar dels països bàltics, hagin passat per un duríssim procès d'integració, sense que ningú -tampoc Grècia ni Espanya- els hagi ajudat i que ara se'ls reclami participar en el finançament d'un sistema social que ells no s'han pogut permetre?
- Hem de considerar com ètic que, tenint en compte el diferencial de nivell de vida, Alemanya hagi de finançar les pensions gregues per un import equivalent al de les pensions dels seus ciutadans (6) ?
- Pot hom acceptar com progressista no mostrar el més mínim interès per recaptar l'impost de l'IVA, de la propietat, de les rendes de les classes altes -entre elles els grans armadors- i exigir a d'altres països la transferència de la recaptació del seu sistema fiscal (7)?
- Hem de considerar com democràtic que un país decideixi en referèndum si vol continuar amb el seu nivell de vida actual i ni tant sols posar-se la qüestió de si els països que l'haurien de garantir també tenen el dret de fer-ne un altre per pronunciar-se sobre la suma amb la que pensen contribuir?
- Es intel·ligent demanar respecte i dignitat pel teu país si no fas res d'altre que passar-te el dia insultant aquells que t'han passat la pasta de la que has viscut fins ara i als que els estàs demanant encara més pasta per seguir sense canvis amb el teu ritme de vida (8)?
De totes maneres, Tsipras no ha fet sinó seguir la vella tàctica de CC.OO. Anem a la vaga companys, mostrem-nos determinats i intransigents defenent les nostres reivindicacions. Quan hi hagin els primers acomiadaments, anirem a negociar amb la patronal i assolirem la seva readmissió, que presentarem com el triomf de la nostra mobilització. I, sense haver canviat res a la situació precedent, podrem desconvocar la mobilització amb l'orgull dels vencedors.Francament, l'esquerra te un greu problema. Son coses que'n Xavier Diez (9) sap explicar molt més bé que jo.
- (1) Grecia, Matteo Renzi stronca Alexis Tsipras: "Non pensi di essere più furbo degli altri", HuffingtonPost Italia, 30.06.2015
Trad: 'Grècia, Matteo Renzi aixafa Alexis Tsipras: "No creguis que ets més intel·ligent que els altres".
Nota: Pel que fa a Itàlia, els grecs deuen actualment al voltant de 700 euros per italià. - (2) Obama presiona a Tsipras y Merkel para que alcancen un acuerdo, La Vanguardia, 07.07.2015
- (3) Gobernador de Puerto Rico: "La deuda es impagable", CNN, 29.06.2015
- (4) Wikipedia - Guerra civil griega
- (5) Wikipedia - Population exchange between Greece and Turkey
- (6) Grèce : le système des retraites est-il vraiment si généreux?, Europe1, 19.06.2015.
El diari alemany Die Welt, citant dades dels "grups de negociació", va més enllà, dient que els grecs perceben més que els alemanys. La "pensió estàndard" no mostra el que guanya en realitat un jubilat Hem de considerar que la pensió mitjana a Grècia representa el 63% del salari mig: al voltant de 958,77 €, segons les xifres de l'anterior govern grec. A Alemanya, per contra, la pensió mitjana era inferior... a finals de 2013, a 734 € a l'Oest, i a 896 € a l'Est.
La grande colère des retraités grecs. Le Temps, 25.04.2015.
Aquest octogenari considera que no se'n surt malament. Propietari del seu apartament, se'n surt amb 680 € mensuals, que és aproximadament un 30% menys del que guanyava abans del 2010 i les primeres retallades exigides pels creditors; 680 € és 200 € més que la pensió mínima. - (7) Dette grecque : quels alliés reste-t-il à Alexis Tsipras ? France 24, 29.06.2015
Werner Faymann, canceller austriac i un dels principals suports dels grecs a l'inici de les negociacions, va afirmar que els grecs han d'evolucionar: "Quan no recaudes impostos i els rics s'emporten els seus diners a Suïssa, hom no pot quedar-se de braços creuats". - (8) Grèce: cinq mois de formules choc de Yanis Varoufakis. La Libre.be, 06.07.2015
- (9) Xavier Diez: Els set pecats capitals de les esquerres, El Critic, 26.06.2015
dimecres, 8 de juliol del 2015
podemos i el centralisme democràtic
Feia temps que sentia l'olor de la dictadura, però creia que ho seguirien dissimulant fins després de les eleccions. Però s'ha de reconèixer a Podemos que han anat més lluny del que mai hauria somniat el PP amb la historia de la llista única i de la reforma del sistema electoral per fer-lo “totalmente proporcional”, carregant-se per la directa qualsevol somni de federalisme al seu partit i, per extensió, a l'estat espanyol .
Com jo també m'he llegit a Lenin, resulta que no estan fent res d'altre que seguir el guió d'allò que es coneix amb el nom de centralisme democràtic.
Sobre la penya de la que estem parlant, i del perill que tenen, et proposo que li donis un cop d'ull a la versió en espanyol o en català del wiki i la comparis amb aquesta traducció de la versió en francès:
Com jo també m'he llegit a Lenin, resulta que no estan fent res d'altre que seguir el guió d'allò que es coneix amb el nom de centralisme democràtic.
Sobre la penya de la que estem parlant, i del perill que tenen, et proposo que li donis un cop d'ull a la versió en espanyol o en català del wiki i la comparis amb aquesta traducció de la versió en francès:
El centralisme "democràtic", teoritzat per Lenin, és una forma d'organització interna d'un moviment polític o sindical. Aquest principi, que és un dels fonaments de les organitzacions leninistes i, per extensió, les marxistes-leninistes, implica un funcionament centralitzat i jeràrquic, on els nivells inferiors segueixen estrictament les instruccions emeses per la direcció. El centralisme democràtic implica la prohibició, dins dels partits, dels corrents interns i, en la pràctica, limita la llibertat d'expressió dins de la organització. (...) El centralisme democràtic va ser abandonat per la majoria dels partits comunistes, en particular els europeus, al final de la Guerra Freda.I com sobre comunisme en sabia molt més en Louis Althusser que Íñigo Errejón i en Pablo Iglesias junts, et proposo llegir aquest extracte d'una entrevista publicada a El Pais el 11 de Juliol de 1976: Dictadura del proletariado y estalinismo no son en absoluto sinónimos.
En fi, res d'altre que les típiques jeremiades comunistes i explicada per aquells que ens parlen d'una llibertat que no han sabut com exercir mai a l'interior de les seves organitzacions. Amb tot però, Althusser ens parlava l'any 1976 d'un error que els comunistes havien de corregir. En 2015, el Politburó de Podemos torna a portar a l'actualitat un debat que fa 40 anys semblava ja obsolet. I no tinc gens clar que sigui l'única cosa que tinguin al cap tornar a posar d'actualitat. Compte amb aquesta penya!
En el seno de los partidos comunistas existen tendencias que son el reflejo de diferentes posiciones de clase. Creer que los partidos comunistas están al margen de la lucha de clases es un absurdo. Por ello creo que hay que conceder todo tipo de libertades a las tendencias internas de los partidos comunistas. Deben poder expresar sus criterios, no solamente en los congresos, sino también de forma sistemática, con, incluso, órganos de difusión específicos. La reconsideración de las fórmulas de centralismo democrático es una cuestión capital y que se encuentra en la actualidad en el orden del día de todos los partidos comunistas. Debe compaginarse la unidad con la existencia de tendencias.
dimarts, 7 de juliol del 2015
quin estiu, companys! (edició 2015)
 |  |
Lausanne, Place de la Gare, 16h36 ... 38°C !!!
I pensar que, fa dos anys, me semblava que feia calor ...
flower punk: black lips
Menys completa, prefereixo la versió en francès del Wikipedia, que recull que ells mateixos es defineixen com un grup de "Flower Punk" (pura provocació que he retingut pel títol d'aquesta entrada), i que tenen un só que recorda al dels inicis dels Kinks: composicions melòdiques amb un só brut, cantat en fals i enregistrat en connexió directa i sense arranjaments. Un sentit de la provocació en les lletres i una ètica punk en la gestió del grup a prova de ferro, de la que'ns fan un ràpid resum a inRocks.
A part del vídeo que il·lustra aquest article: Bad Kids, et proposo donar un cop d'ull a aquests altres: Family Tree, Modern Art, Cold Hands i, en el súmmum del surrealisme, el vídeo que resumeix la tournée del grup al Mig Orient el 2013: "Lebanon, Egypt, United Arab Emirates, Cyprus, and more". No et perdis l'ambiance de la sala de concert d'Erbil (Kurdistan), és d'un anacronisme desconcertant.
dissabte, 4 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (6)
Sóc conscient de l'escàs interès que aquesta sèrie d'articles ha provocat en molts dels nostres lectors. En primer lloc, perquè ni els trolls russos o ucraïnesos no estan interessats per la nostra historia. Tampoc els amics sud-coreans o californians que ens visiten freqüentment. Encara menys la gent del nostre país, que viu molt més còmoda amb les llegendes que els han venut que assumint la seva historia personal i col·lectiva. Unes llegendes que, creades pel consum intern, ens permeten anar pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància. Però que no es digereixen més enllà de les nostres fronteres.
Es molt més simpàtic que ens presentin el nostre país com poblat per demòcrates des de l'edat mitjana, enfrontats secularment a un poder despòtic espanyol i amb unes institucions que van ser l'enveja planetària (1). I ja no et dic si els únics fluxos migratoris que hi han hagut daten del segle passat, venen d'Andalusia i representen un difícil procès d'integració que acaba sent modèlic (2). I per no centrar-me solament en Catalunya, el súmmum del passat idíl·lic és l'Espanya medieval i la convivència pacifica entre cristians, jueus i musulmans (3).
El més difícil de digerir és que moltes d'aquestes llegendes psicotròpiques no les he llegit a un diari del bar mentre esmorzava, o a un reality show d'una cadena de TV de segona categoria, sinó a la universitat: a classe o llegint llibres publicats per investigadors universitaris molt ben considerats pels seus companys.
Per exemple, a mi em van presentar l'home de Banyoles (4) com un dels primers catalans. La veritat és que en sabem menys d'ell que de la penya que es va dedicar a pintar les Coves del Cogul (5) que, pel que es veu als murs, semblava que s'ho passaven francament bé. Més tard van aparèixer els ibers, que també es van dedicar a pintar a les mateixes coves. I després van arribar els celtes, els grecs, els cartaginesos, els romans ... I amb els romans van arribar els jueus (sinó hi eren ja abans!) i les primeres sinagogues, des de les que una secta sortida d'aquella religió començaria a predicar una de nova: un detall del que s'oblidaria segles més tard.
Van arribar altres forasters: els gots que, cristianitzats, van ser els primers nou arribats que van decidir fer la guitza als jueus, la minoria més important en aquell moment a la península ibèrica (6). Després els van reemplaçar els àrabs i el seu lot de conversions a una altra nova religió. I per curiós que pugui semblar a alguns, cap ni un de tota aquesta penya que hem mencionat ni parlava català ni tenia consciència de ser-ho. Senzillament, perquè Catalunya no existia encara.
Seguint amb els forasters, més tard van arribar els francs i van crear la Marca Hispànica. I va arribar el comte Borrell II que, per independitzar-se del rei dels francs, es va dedicar a enviar ambaixades al califat de Còrdova que, en signe de reconeixement, va enviar-li el cabdill musulmà Almansor (o Al-Mansur) per arrasar el país. Com l'entronització de Hug Capet (987) havia trencat la legitimitat dinàstica dels carolingis i, el més important, ningú va venir ajudar en Borrell II contra Almansor, amb tota la discreció que demanava el moment, es va començar a construir allò que jurídicament es va conèixer al segle XIV com el Principat de Catalunya (7). Això passava al s XIV, coincidint amb la generalització de l'ús del cognom associat a una família, que s'havia deixat córrer des de la caiguda de l'imperi romà.
Més tard va arribar la Pesta Negra del s XV, la del XVI i la del XVII. I, amb la crisi demogràfica inicial, el repoblament del país per gent originaria d'Occitània que va acabar per més que duplicar el nombre d'habitants del país. Res que es pugui considerar important per alguns investigadors universitaris en demografia.
A finals del s XIV també es va produir la carnisseria que va acabar amb els antics pobladors de confessió jueva que que no s'havien convertit: els que ho havien fet serien tractats adequadament més tard com marranos als Autos de Fe d'una Inquisició capitanejada pels monjos benedictins: la mateixa ordre que pots trobar a Montserrat i a la que pertany na Teresa Forcades. Els marranos compartirien la seva sort amb els primers pobladors del país que encara seguien tradicions precristianes i foren acusats de bruixeria, i també amb els Occitans sospitosos de seguir l'heretgia protestant. L'esplendor de l'Espanya de les tres cultures i la de la protecció jurídica dels catalans per les seves institucions.
Va arribar el s XV i l'expulsió dels jueus que ja vivien al país molt abans que existís Catalunya. Eren aquells que havien sobreviscut a les carnisseries populars i a les de la Inquisició (8). Més tard, al s XVII els va arribar el torn als antics pobladors de confessió musulmana (9): un 30% de la població del País Valencià i un 20% de la d'Aragó.
I com hem vist als articles precedents, al bell mig de tota aquesta historia, la guerra civil catalana, el conflicte de la Biga i la Busca, les Guerres dels remences i la fi del feudalisme, la noblesa catalana finançant les pèrdues gràcies a un bandolerisme protegit legalment per les institucions que mai havia deixat de controlar (10), les atrocitats de la conquesta de les Balears, l'esclavatge i el terrorisme militar a la mediterrània oriental ... Una passat medieval idíl·lic, segons les llegendes urbanes que s'expliquen en algunes universitats i en llibres publicats per alguns universitaris.
Deixant de banda els capitals que van portar a casa des del Carib els negrers catalans i el naixement de la industria als segles XVIII i XIX, al segle passat, com deia l'Andreu Domingo (3), arriben les tres grans onades migratòries procedents d'Espanya. Jo les conec molt bé, perquè els pares de la meva avia materna venien d'Aguilas (Múrcia), els pares del meu avi matern venien dels voltants de Montsó i la família de la meva dona és originària d'un poble de prop d'Andújar (Jaén). Finalment, res d'extraordinari en el passat demogràfic del nostre país. Sinó és pels mots insultants amb els que cada onada migratòria ha acollit a aquella que l'ha succeït: gavatxos, charnegos, "guiris", "calorros", "lolailos", "sudacas", "panchos", "pakis", ...
Per part del meu pare, porto un cognom que és un gentilici que té el seu origen en les migracions occitanes del s XV al XVII. No sé si és més o menys català que el d'aquells que porten el d'un senyor que va apadrinar els seus avantpassats en el moment de la seva conversió. O el d'aquells que, pel sol fet de no sonar com espanyols, hom associa com a catalans, tot i ser occitans. O el d'aquells que, com els seus avantpassats no tenien cap ofici, ni ningú sabia massa bé d'on venien, els hi van donar el nom d'un arbre, el d'un accident del terreny o el d'una construcció agrària.
Personalment, no m'importa gens ni mica. Com tampoc m'importa saber si els que ahir van venir del sud, abans d'ahir van arribar des del nord i van fotre fora aquells que van arribar molt més abans que ells. I trobo just que avui s'ofereixi el passaport a tots aquells que es va fotre fora en el seu moment d'un país on vivien abans que els actuals habitants l'ocupessin.
El que si que m'importa, i molt, és que es manipuli el personal amb llegendes i no s'assumeixi una historia feta d'intolerància religiosa, genocidis i deportacions. I encara més que, des de les universitats, es construeixin llegendes de passats medievals idíl·lics que no tenen res a veure amb la historia del nostre poble. Perquè, tot i sonar a ranci, cal recordar que, un poble que no coneix el seu passat no fa res d'altre que repetir-lo ... i cada cop, sota el lideratge de personatges d'una talla cada cop més insignificant.
No sé si un dia tindrem la sort de tenir un personatge de la talla de Howard Zinn (11) ni una obra en la línia de: A People's History of the United States, on també se'ns parli de la Guerra Civil catalana, de la Biga i de la Busca, de la Guerra dels Remences, del bandolerisme suportat per la noblesa catalana i de que, molts anys abans de la II República i del president Macià, va haver la I República Espanyola i que el seu primer president de govern es deia Estanislau Figueras (12), i que el segon es deia Francesc Pi i Margall (13), que va difondre el socialisme i el principi federatiu de Proudhon que van donar lloc a la rebel·lió cantonalista (14). Una historia que'ns parli de la fundació a Barcelona de la UGT el 1888, de la Setmana Tràgica el 1909 i de la fusió dels sindicats anarquistes de Catalunya que va donar pas a la creació de la CNT el 1910, també a Barcelona. On també se'ns parli del moviment obrer que, després de llargs anys d'una lluita duríssima, en un ambient que recordava al Chicago, va acabar per portar endavant la única experiència de comunisme llibertari que s'ha conegut fins ara. Un moviment obrer que va tenir a ratlla durant tres anys les tropes colonials espanyoles, auxiliades per la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler. Després. I solament després, vindrien el franquisme, el PSUC i CC.OO. i l'herència del que estem vivint actualment. Que'n fem doncs de la llegenda de que Catalunya no ha pogut influir mai la política espanyola?
En attendant el nostre Howard Zinn, seguiran avorrint-me les llegendes sobre un passat medieval idíl·lic que només ha existit en la ment d'autors sota l'efecte de potents substàncies psicotròpiques, les llegendes d'una historia social de Catalunya que sembla haver començat amb el PSUC i CC.OO. durant el franquisme, o les llegendes sobre la tolerància religiosa: embolicada pel progressisme dels benedictins de Montserrat, la broma de mal gust de les tres cultures coexistint pacíficament, i la broma de les manifestacions solidàries amb tot allò del que nosaltres no som ni capaços d'assumir sobre el nostre passat. Ah! I seguirem cantant havaneres a les platges durant les nits d'estiu, recordant amb nostàlgia el passat de les tropes colonials i les plantacions dels nostres negrers, on els esclaus cantaven: Dios mío, quién fuera blanco ...aunque fuera catalán!
Seguiran avorrint-me tant com jo estic segur de haver avorrit a tots aquells que no busquen sinó llegendes que'ls permetin seguir anant pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància.
I parlant d'avorriments, el súmmum de l'avorriment és el d'aquells que s'han dedicat a substituir la dialèctica de classes per una dialèctica entre països destinada a presentar-nos la historia de Catalunya com un partit entre locals i visitants: on els locals son els bons i els visitants son els dolents. I m'avorreix especialment perquè, com hem anat veient al llarg d'aquesta sèrie d'articles, qualsevol que tingui ganes de conèixer la historia del nostre país sabrà que, el pitjor dels enemics, sempre l'hem tingut a casa (15). Des de l'edat mitjana fins ara, hi ha hagut un establishment que ha estat sempre al centre de tots els nostres problemes. Els intel·lectuals d'esquerres poden seguir cobrint-los amb llegendes psicotròpiques que ens amaguin quins han estat els veritables herois del nostre país, mentre sublimen els criminals que podem trobar al nom de tants carrers de les nostres ciutats.
(6) (Páramo de Vega, 2011, p159) En la Hispania visigótica la minoría más numerosa es la de los judíos (...) En Tarragona llegaron a ser tan numerosos que, posteriormente,los historiadores árabes se refirieron a ella como “ciudad de los judíos” (...) La monarquía visigoda era marcadamente antijudía y a lo largo de su historia desarrolló diferentes medidas que coartaban los derechos de esta comunidad, tales como su confinamiento en barrios diferentes, la prohibición de matrimonios mixtos con cristianos y de construir nuevas sinagogas (...) Veure també l'entrevista a Manuel Forcano: Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era, Vilaweb, 28.12.2014
Es molt més simpàtic que ens presentin el nostre país com poblat per demòcrates des de l'edat mitjana, enfrontats secularment a un poder despòtic espanyol i amb unes institucions que van ser l'enveja planetària (1). I ja no et dic si els únics fluxos migratoris que hi han hagut daten del segle passat, venen d'Andalusia i representen un difícil procès d'integració que acaba sent modèlic (2). I per no centrar-me solament en Catalunya, el súmmum del passat idíl·lic és l'Espanya medieval i la convivència pacifica entre cristians, jueus i musulmans (3).
El més difícil de digerir és que moltes d'aquestes llegendes psicotròpiques no les he llegit a un diari del bar mentre esmorzava, o a un reality show d'una cadena de TV de segona categoria, sinó a la universitat: a classe o llegint llibres publicats per investigadors universitaris molt ben considerats pels seus companys.
Per exemple, a mi em van presentar l'home de Banyoles (4) com un dels primers catalans. La veritat és que en sabem menys d'ell que de la penya que es va dedicar a pintar les Coves del Cogul (5) que, pel que es veu als murs, semblava que s'ho passaven francament bé. Més tard van aparèixer els ibers, que també es van dedicar a pintar a les mateixes coves. I després van arribar els celtes, els grecs, els cartaginesos, els romans ... I amb els romans van arribar els jueus (sinó hi eren ja abans!) i les primeres sinagogues, des de les que una secta sortida d'aquella religió començaria a predicar una de nova: un detall del que s'oblidaria segles més tard.
Van arribar altres forasters: els gots que, cristianitzats, van ser els primers nou arribats que van decidir fer la guitza als jueus, la minoria més important en aquell moment a la península ibèrica (6). Després els van reemplaçar els àrabs i el seu lot de conversions a una altra nova religió. I per curiós que pugui semblar a alguns, cap ni un de tota aquesta penya que hem mencionat ni parlava català ni tenia consciència de ser-ho. Senzillament, perquè Catalunya no existia encara.
________________________________
Seguint amb els forasters, més tard van arribar els francs i van crear la Marca Hispànica. I va arribar el comte Borrell II que, per independitzar-se del rei dels francs, es va dedicar a enviar ambaixades al califat de Còrdova que, en signe de reconeixement, va enviar-li el cabdill musulmà Almansor (o Al-Mansur) per arrasar el país. Com l'entronització de Hug Capet (987) havia trencat la legitimitat dinàstica dels carolingis i, el més important, ningú va venir ajudar en Borrell II contra Almansor, amb tota la discreció que demanava el moment, es va començar a construir allò que jurídicament es va conèixer al segle XIV com el Principat de Catalunya (7). Això passava al s XIV, coincidint amb la generalització de l'ús del cognom associat a una família, que s'havia deixat córrer des de la caiguda de l'imperi romà.
________________________________
Més tard va arribar la Pesta Negra del s XV, la del XVI i la del XVII. I, amb la crisi demogràfica inicial, el repoblament del país per gent originaria d'Occitània que va acabar per més que duplicar el nombre d'habitants del país. Res que es pugui considerar important per alguns investigadors universitaris en demografia.
A finals del s XIV també es va produir la carnisseria que va acabar amb els antics pobladors de confessió jueva que que no s'havien convertit: els que ho havien fet serien tractats adequadament més tard com marranos als Autos de Fe d'una Inquisició capitanejada pels monjos benedictins: la mateixa ordre que pots trobar a Montserrat i a la que pertany na Teresa Forcades. Els marranos compartirien la seva sort amb els primers pobladors del país que encara seguien tradicions precristianes i foren acusats de bruixeria, i també amb els Occitans sospitosos de seguir l'heretgia protestant. L'esplendor de l'Espanya de les tres cultures i la de la protecció jurídica dels catalans per les seves institucions.
Va arribar el s XV i l'expulsió dels jueus que ja vivien al país molt abans que existís Catalunya. Eren aquells que havien sobreviscut a les carnisseries populars i a les de la Inquisició (8). Més tard, al s XVII els va arribar el torn als antics pobladors de confessió musulmana (9): un 30% de la població del País Valencià i un 20% de la d'Aragó.
I com hem vist als articles precedents, al bell mig de tota aquesta historia, la guerra civil catalana, el conflicte de la Biga i la Busca, les Guerres dels remences i la fi del feudalisme, la noblesa catalana finançant les pèrdues gràcies a un bandolerisme protegit legalment per les institucions que mai havia deixat de controlar (10), les atrocitats de la conquesta de les Balears, l'esclavatge i el terrorisme militar a la mediterrània oriental ... Una passat medieval idíl·lic, segons les llegendes urbanes que s'expliquen en algunes universitats i en llibres publicats per alguns universitaris.
________________________________
Deixant de banda els capitals que van portar a casa des del Carib els negrers catalans i el naixement de la industria als segles XVIII i XIX, al segle passat, com deia l'Andreu Domingo (3), arriben les tres grans onades migratòries procedents d'Espanya. Jo les conec molt bé, perquè els pares de la meva avia materna venien d'Aguilas (Múrcia), els pares del meu avi matern venien dels voltants de Montsó i la família de la meva dona és originària d'un poble de prop d'Andújar (Jaén). Finalment, res d'extraordinari en el passat demogràfic del nostre país. Sinó és pels mots insultants amb els que cada onada migratòria ha acollit a aquella que l'ha succeït: gavatxos, charnegos, "guiris", "calorros", "lolailos", "sudacas", "panchos", "pakis", ...
Per part del meu pare, porto un cognom que és un gentilici que té el seu origen en les migracions occitanes del s XV al XVII. No sé si és més o menys català que el d'aquells que porten el d'un senyor que va apadrinar els seus avantpassats en el moment de la seva conversió. O el d'aquells que, pel sol fet de no sonar com espanyols, hom associa com a catalans, tot i ser occitans. O el d'aquells que, com els seus avantpassats no tenien cap ofici, ni ningú sabia massa bé d'on venien, els hi van donar el nom d'un arbre, el d'un accident del terreny o el d'una construcció agrària.
Personalment, no m'importa gens ni mica. Com tampoc m'importa saber si els que ahir van venir del sud, abans d'ahir van arribar des del nord i van fotre fora aquells que van arribar molt més abans que ells. I trobo just que avui s'ofereixi el passaport a tots aquells que es va fotre fora en el seu moment d'un país on vivien abans que els actuals habitants l'ocupessin.
El que si que m'importa, i molt, és que es manipuli el personal amb llegendes i no s'assumeixi una historia feta d'intolerància religiosa, genocidis i deportacions. I encara més que, des de les universitats, es construeixin llegendes de passats medievals idíl·lics que no tenen res a veure amb la historia del nostre poble. Perquè, tot i sonar a ranci, cal recordar que, un poble que no coneix el seu passat no fa res d'altre que repetir-lo ... i cada cop, sota el lideratge de personatges d'una talla cada cop més insignificant.
________________________________
No sé si un dia tindrem la sort de tenir un personatge de la talla de Howard Zinn (11) ni una obra en la línia de: A People's History of the United States, on també se'ns parli de la Guerra Civil catalana, de la Biga i de la Busca, de la Guerra dels Remences, del bandolerisme suportat per la noblesa catalana i de que, molts anys abans de la II República i del president Macià, va haver la I República Espanyola i que el seu primer president de govern es deia Estanislau Figueras (12), i que el segon es deia Francesc Pi i Margall (13), que va difondre el socialisme i el principi federatiu de Proudhon que van donar lloc a la rebel·lió cantonalista (14). Una historia que'ns parli de la fundació a Barcelona de la UGT el 1888, de la Setmana Tràgica el 1909 i de la fusió dels sindicats anarquistes de Catalunya que va donar pas a la creació de la CNT el 1910, també a Barcelona. On també se'ns parli del moviment obrer que, després de llargs anys d'una lluita duríssima, en un ambient que recordava al Chicago, va acabar per portar endavant la única experiència de comunisme llibertari que s'ha conegut fins ara. Un moviment obrer que va tenir a ratlla durant tres anys les tropes colonials espanyoles, auxiliades per la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler. Després. I solament després, vindrien el franquisme, el PSUC i CC.OO. i l'herència del que estem vivint actualment. Que'n fem doncs de la llegenda de que Catalunya no ha pogut influir mai la política espanyola?
En attendant el nostre Howard Zinn, seguiran avorrint-me les llegendes sobre un passat medieval idíl·lic que només ha existit en la ment d'autors sota l'efecte de potents substàncies psicotròpiques, les llegendes d'una historia social de Catalunya que sembla haver començat amb el PSUC i CC.OO. durant el franquisme, o les llegendes sobre la tolerància religiosa: embolicada pel progressisme dels benedictins de Montserrat, la broma de mal gust de les tres cultures coexistint pacíficament, i la broma de les manifestacions solidàries amb tot allò del que nosaltres no som ni capaços d'assumir sobre el nostre passat. Ah! I seguirem cantant havaneres a les platges durant les nits d'estiu, recordant amb nostàlgia el passat de les tropes colonials i les plantacions dels nostres negrers, on els esclaus cantaven: Dios mío, quién fuera blanco ...aunque fuera catalán!
Seguiran avorrint-me tant com jo estic segur de haver avorrit a tots aquells que no busquen sinó llegendes que'ls permetin seguir anant pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància.
I parlant d'avorriments, el súmmum de l'avorriment és el d'aquells que s'han dedicat a substituir la dialèctica de classes per una dialèctica entre països destinada a presentar-nos la historia de Catalunya com un partit entre locals i visitants: on els locals son els bons i els visitants son els dolents. I m'avorreix especialment perquè, com hem anat veient al llarg d'aquesta sèrie d'articles, qualsevol que tingui ganes de conèixer la historia del nostre país sabrà que, el pitjor dels enemics, sempre l'hem tingut a casa (15). Des de l'edat mitjana fins ara, hi ha hagut un establishment que ha estat sempre al centre de tots els nostres problemes. Els intel·lectuals d'esquerres poden seguir cobrint-los amb llegendes psicotròpiques que ens amaguin quins han estat els veritables herois del nostre país, mentre sublimen els criminals que podem trobar al nom de tants carrers de les nostres ciutats.
(1) Josep Fontana: Mil años nos han ido haciendo diferentes, El Periodico, 22.10.2014. On un historiador de relleu internacional, militant de l'esquerra de tota la vida, es llença a la publicació de la llegenda urbana de l'idíl·lic passat medieval de Catalunya: Todo eso crea una sociedad que negocia, lo que da como primera característica dar un papel fundamental a las Cortes. Y muy pronto se crea una Diputación que mantiene el control sobre la conducta y la política del rey. Se crea desde muy pronto un tipo de gobierno que genera unas constituciones y un tipo de derechos que la gente conoce porque les da garantías. Que les garantiza cosas tan importantes como no poder ser castigados sin juicio previo. Eso es algo que los militares castellanos no entienden. Clar que si. Que n'hem de fer ni de la guerra dels remences, de la corrupció del bandolerisme protegit per aquestes institucions, ni dels genocidis a Grècia, els Balcans o Anatòlia, les deportacions de Sardenya, ni de la venda d'esclaus?
(2) Tribuna ACSAR: “Catalunya, nació d’immigrants”, presentació del llibre de Andreu Domingo i Valls: “Catalunya al mirall de la immigració”, amb ressenya inclosa als Documents d'Anàlisi Geogràfica de la UAB, i on es diu: Domingo ha explicat les tres onades migratòries que hem viscut a Catalunya: la primera, a inicis del segle XX fins al crack del 29 i la Guerra Civil espanyola. La segona, als anys seixanta, que va ser interrompuda per la crisi del petroli de 1973. I la tercera, que es va iniciar cap al 2004 fins avui. Existint un moment clau en el transcurs de la història, l’any 1964, quan la població fruit de la immigració superava el 50%. La immigració occitana, entre els segles XV i XVII, va ser doncs una il·lusió òptica per aquest geògraf. I després, després ja no va haver-hi cap ni una més, clar.
(3) Laura Páramo de Vega: La España de las tres culturas, La convivencia entre judíos, musulmanes y cristianos en la edad media. UNED, 2011
(4) Wikipedia - Mandíbula de Banyoles
(5) Wikipedia - Coves del Cogul(2) Tribuna ACSAR: “Catalunya, nació d’immigrants”, presentació del llibre de Andreu Domingo i Valls: “Catalunya al mirall de la immigració”, amb ressenya inclosa als Documents d'Anàlisi Geogràfica de la UAB, i on es diu: Domingo ha explicat les tres onades migratòries que hem viscut a Catalunya: la primera, a inicis del segle XX fins al crack del 29 i la Guerra Civil espanyola. La segona, als anys seixanta, que va ser interrompuda per la crisi del petroli de 1973. I la tercera, que es va iniciar cap al 2004 fins avui. Existint un moment clau en el transcurs de la història, l’any 1964, quan la població fruit de la immigració superava el 50%. La immigració occitana, entre els segles XV i XVII, va ser doncs una il·lusió òptica per aquest geògraf. I després, després ja no va haver-hi cap ni una més, clar.
(3) Laura Páramo de Vega: La España de las tres culturas, La convivencia entre judíos, musulmanes y cristianos en la edad media. UNED, 2011
(4) Wikipedia - Mandíbula de Banyoles
(6) (Páramo de Vega, 2011, p159) En la Hispania visigótica la minoría más numerosa es la de los judíos (...) En Tarragona llegaron a ser tan numerosos que, posteriormente,los historiadores árabes se refirieron a ella como “ciudad de los judíos” (...) La monarquía visigoda era marcadamente antijudía y a lo largo de su historia desarrolló diferentes medidas que coartaban los derechos de esta comunidad, tales como su confinamiento en barrios diferentes, la prohibición de matrimonios mixtos con cristianos y de construir nuevas sinagogas (...) Veure també l'entrevista a Manuel Forcano: Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era, Vilaweb, 28.12.2014
(7) Wikipedia - Comtats catalans, Principat de Catalunya
(8) Wikipedia - Decret de l'Alhambra
(9) Wikipedia - Moriscos; Expulsió dels moriscos;
(10) Valdria la pena recordar que el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "bandolero". Que els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa: després que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais: senyors feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més d'un jutge de la Reial Audiència. Quants carrers del nostre país porten el nom d'un d'aquests herois?
(11) veure en aquest blog, Howard Zinn: el problema de l'obediencia civil.
(12) Wikipedia: Estanislau Figueras i de Moragas
(13) Wikipedia: Francesc Pi i Margall
(14) Wikipedia: Cantonalisme
(15) Patrícia Martín: Catalunya és la comunitat que fa més donacions al PP, El Periodico, 03.07.2015; Salellas, Lluc: Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme, El Critic, 02.06.2015
(10) Valdria la pena recordar que el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "bandolero". Que els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa: després que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais: senyors feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més d'un jutge de la Reial Audiència. Quants carrers del nostre país porten el nom d'un d'aquests herois?
(11) veure en aquest blog, Howard Zinn: el problema de l'obediencia civil.
(12) Wikipedia: Estanislau Figueras i de Moragas
(13) Wikipedia: Francesc Pi i Margall
(14) Wikipedia: Cantonalisme
(15) Patrícia Martín: Catalunya és la comunitat que fa més donacions al PP, El Periodico, 03.07.2015; Salellas, Lluc: Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme, El Critic, 02.06.2015
divendres, 3 de juliol del 2015
dijous, 2 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (4)
Avui et proposo que parlem de gavatxos i xarnegos. I ja que hi som, també de panchos i pakis.
Comencem recordant que els amics de La Vanguardia deduïen, per exclusió, que la població no hebrea o nord africana havia de ser per força "ibèrica autòctona". I com els percentatges d'aquelles poblacions era més baix al Principat que a la resta de la península en feien el següent titular: "Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España" (1).
El que està clar és que, als periodistes de La Vanguardia, com a molts de nosaltres, ningú els va parlar a l'escola de les fortes vagues d'immigració occitanes que va viure el Principat entre els segles XV i XVII. Però si s'haguessin llegit l'Avui (2), haurien vist que la terrible Pesta Negra del segle XIV (3), va delmar la població catalana d'un 25%, i que les pestes es van repetir durant els segles XV, XVI i XVII. També que, malgrat el buit demogràfic provocat per les pestes, les sequeres i les males collites que es van succeir a Catalunya entre 1500 i 1700, la seva població es va més que duplicar (112%) gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana. No seria just oblidar que, entre els habitants d'aquella època hi havien també els esclaus que arribaven d'arreu de la Mediterrània, però com hom desconeix el nombre dels que van (mal)viure a Catalunya durant els segles XIII-XV, no parlarem d'ells. Tanmateix, si vols saber més sobre el tema no deixis de llegir el capítol que'n Oriol Ubach els hi dedica (3).
Tornant a les vagues d'immigració occitana dir que, si deixem de banda les migracions dels càtars, els primers en arribar, ja a finals del XV, van ser els gascons (4). Primer van arribar els homes i després famílies senceres. En van arribar tants que gairebé tots els estudiosos coincideixen a coincidir en que van renovar biològicament Catalunya. Tot i que la majoria van acabar treballant com mossos, parcers i masovers a les cases pairals, també hi havien entre els immigrants fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis relacionats amb els nouvinguts. I es deia que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat que només eren per a ells. Tot i que no parlarem d'ells, perquè per raons que podràs comprendre no estaven censats, també n'hi van haver (i molts!) que es van convertir en bandolers.
Ni als periodistes de La Vanguardia ni a cap de nosaltres no ens van explicar mai a l'escola que va ser als textos occitans on va aparèixer al s XV per primer cop el terme de gavach. Ni que aquest era utilitzat pels gascons per referir-se als treballadors estrangers provinents sobretot del Massís Central, que parlaven un dialecte del francès (5). Fos on fos utilitzat, el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar. Al wiki subratllen com varia el seu significat segons on s'utilitzés:
Amb tot però, el terme de gavatx no va ser l'única herència que els gascons van deixar a la llengua catalana. Com tothom que hagi tingut la curiositat de passar-se pel wiki sabrà, el terme de xarnego també era utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (6). Amb l'arribada dels gascons a Catalunya es va importar aquest terme i, tot i que es va aplicar en un primer moment als fills de parelles mixtes, més tard també es va aplicar indiscriminadament a la immigració d'origen espanyol.
Ara que sabem qui eren aquests immigrants que van "enriquir" la llengua catalana amb aquests termes seria interessant poder identificar els seus descendents a partir dels seus cognoms. Sabem que, fruit de les migracions anteriors al s XV, a la Catalunya medieval ja hi havien cognoms occitans que hom ha acabat associant als catalans. En molts altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans: per exemple, Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Boïgues ... També van haver-hi canvis de cognom: voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom francès Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya. De vegades l'adaptació fa que hi hagi canvis menys evidents: per exemple, el cas de l'immigrat Gibert Rossejach i els seus descendents que prengueren el nom Gavert (deformació de Gibert) com a cognom.
Però sobre el tema dels cognoms catalans en general, i dels cognoms dels immigrants del nord en particular, en parlarem al proper article d'aquesta sèrie.
Permetem acabar parlant d'aquells habitants del nord, que repoblaren les terres del sud en el moment de les deportacions de la població de confessió musulmana (7), i que van retornar al nord durant la segona meitat del segle passat per motius econòmics. Aquells a qui els descendents dels gavatxs van anomenar xarnegos, com si ells no ho fossin! Però també aquells que, tornant del sud, han "enriquit" la nostra llengua amb nous mots com "catalino", "polaco", "guiri", "calorro", "lolailo", "panchi","sudaca" "paki", ... (8).
Comencem recordant que els amics de La Vanguardia deduïen, per exclusió, que la població no hebrea o nord africana havia de ser per força "ibèrica autòctona". I com els percentatges d'aquelles poblacions era més baix al Principat que a la resta de la península en feien el següent titular: "Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España" (1).
El que està clar és que, als periodistes de La Vanguardia, com a molts de nosaltres, ningú els va parlar a l'escola de les fortes vagues d'immigració occitanes que va viure el Principat entre els segles XV i XVII. Però si s'haguessin llegit l'Avui (2), haurien vist que la terrible Pesta Negra del segle XIV (3), va delmar la població catalana d'un 25%, i que les pestes es van repetir durant els segles XV, XVI i XVII. També que, malgrat el buit demogràfic provocat per les pestes, les sequeres i les males collites que es van succeir a Catalunya entre 1500 i 1700, la seva població es va més que duplicar (112%) gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana. No seria just oblidar que, entre els habitants d'aquella època hi havien també els esclaus que arribaven d'arreu de la Mediterrània, però com hom desconeix el nombre dels que van (mal)viure a Catalunya durant els segles XIII-XV, no parlarem d'ells. Tanmateix, si vols saber més sobre el tema no deixis de llegir el capítol que'n Oriol Ubach els hi dedica (3).
Tornant a les vagues d'immigració occitana dir que, si deixem de banda les migracions dels càtars, els primers en arribar, ja a finals del XV, van ser els gascons (4). Primer van arribar els homes i després famílies senceres. En van arribar tants que gairebé tots els estudiosos coincideixen a coincidir en que van renovar biològicament Catalunya. Tot i que la majoria van acabar treballant com mossos, parcers i masovers a les cases pairals, també hi havien entre els immigrants fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis relacionats amb els nouvinguts. I es deia que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat que només eren per a ells. Tot i que no parlarem d'ells, perquè per raons que podràs comprendre no estaven censats, també n'hi van haver (i molts!) que es van convertir en bandolers.
Ni als periodistes de La Vanguardia ni a cap de nosaltres no ens van explicar mai a l'escola que va ser als textos occitans on va aparèixer al s XV per primer cop el terme de gavach. Ni que aquest era utilitzat pels gascons per referir-se als treballadors estrangers provinents sobretot del Massís Central, que parlaven un dialecte del francès (5). Fos on fos utilitzat, el terme pejoratiu 'gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar. Al wiki subratllen com varia el seu significat segons on s'utilitzés:
- A la Catalunya Sud, els gavatxos són tota la penya que ve del nord, tret de la Catalunya Nord, tot i que originàriament aquest terme s'adreçava als immigrats occitans que exercien els oficis de la més baixa reputació.
- A la Catalunya Nord, els gavatxos són tots els llenguadocians.
- Al Llenguadoc, els gavaches són les persones de parla occitana que provenen de zones de l'interior i del nord del país, de llocs isolats i muntanyosos, amb marcat caràcter rural, com el Gavaldà i l'Alvèrnia.
- A la Gironda meridional (a l'extrem nord de la Gascunya, la terra dels gascons), els gavaches són els veïns del nord, és a dir, de la Gironda septentrional, de la Charente Maritime, que eren de parla francesa, i no pas occitana.
Amb tot però, el terme de gavatx no va ser l'única herència que els gascons van deixar a la llengua catalana. Com tothom que hagi tingut la curiositat de passar-se pel wiki sabrà, el terme de xarnego també era utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (6). Amb l'arribada dels gascons a Catalunya es va importar aquest terme i, tot i que es va aplicar en un primer moment als fills de parelles mixtes, més tard també es va aplicar indiscriminadament a la immigració d'origen espanyol.
Ara que sabem qui eren aquests immigrants que van "enriquir" la llengua catalana amb aquests termes seria interessant poder identificar els seus descendents a partir dels seus cognoms. Sabem que, fruit de les migracions anteriors al s XV, a la Catalunya medieval ja hi havien cognoms occitans que hom ha acabat associant als catalans. En molts altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans: per exemple, Anglada, Bonet, Creus, Riu, Duran, Font, Planes, Ribera, Serra, Montagut, Boïgues ... També van haver-hi canvis de cognom: voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom francès Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya. De vegades l'adaptació fa que hi hagi canvis menys evidents: per exemple, el cas de l'immigrat Gibert Rossejach i els seus descendents que prengueren el nom Gavert (deformació de Gibert) com a cognom.
Però sobre el tema dels cognoms catalans en general, i dels cognoms dels immigrants del nord en particular, en parlarem al proper article d'aquesta sèrie.
Permetem acabar parlant d'aquells habitants del nord, que repoblaren les terres del sud en el moment de les deportacions de la població de confessió musulmana (7), i que van retornar al nord durant la segona meitat del segle passat per motius econòmics. Aquells a qui els descendents dels gavatxs van anomenar xarnegos, com si ells no ho fossin! Però també aquells que, tornant del sud, han "enriquit" la nostra llengua amb nous mots com "catalino", "polaco", "guiri", "calorro", "lolailo", "panchi","sudaca" "paki", ... (8).
- (1) Veure en aquest blog: Venim del nord, venim del sud (2) i Catalunya y el País Vasco, las comunidades de más profunda raigambre ibérica de España, La Vanguardia, 05.12.2008,
- (2) Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia.
- (3) Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348)
- (4) wikipedia: Gascó. Els mots gascó (en occità: gascon) i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Gascó és una adaptació aquitanoromana de la pronúncia germànica Waskon. Pero qualsevol identificació entre els gascons occitans i l'euskera s'atura aquí (veure Sustrato vasco en lenguas romances)
- (5) wikipedia: Gavatx
- (6) wikipedia: Xarnego
- (7) Veure en aquest blog: Venim del nord, venim del sud (2)
- (8) Enciclopedia Libre Universal en Español: Gentilicios xenófobos y coloquiales
dimecres, 1 de juliol del 2015
venim del nord, venim del sud (3)
Jo puc entendre que, des de certs sectors de l'església, de la noblesa i de la burgesia Upper Diagonal ens venguin l'idea del passat idíl·lic de les institucions de la Catalunya medieval. També puc entendre que alguns es passin la vida acusant els espanyols de haver acabat amb aquell sistema, tot i haver estat els millors aliats als que mai han servit
Però confesso que soc incapaç de comprendre que aquelles institucions se'ns presentin, per penya que va d'esquerres, com el "summun" del progrès, quan no de la democràcia, evitant de recordar a qui servien aquelles institucions, ni qui havia votat aquells individus, ni tot l'horror que van provocar a casa nostra i arreu de la Mediterrània.
Davant d'aquells que sempre ens han presentat la historia d'aquest país com un partit entre locals i visitants (uns locals que vivien en franca harmonia), jo faig part d'aquells que s'han interessat per saber que les coses no han estat sempre així. I com estem parlant d'un passat medieval que'ns volen presentar com idíl·lic, he de confessar que no tinc cap simpatia per aquells que ocupaven les institucions que van provocar la carnisseria de la Guerra Civil Catalana: una guerra contra els remences que lluitaven al camp per l'abolició dels horrors del feudalisme i, a la ciutat de Barcelona, una guerra contra els artesans i comerciants als que ofegaven amb els seus privilegis (1).
No tinc cap simpatia ni enyor per unes institucions que estaven monopolitzades per individus que consideraven el país com una extensió de les seves propietats i que el van oferir successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat I, que va acceptar ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466 (2).
Puc entendre que els hereus d'aquells individus ens parlin d'un passat medieval idíl·lic, representat per aquelles institucions i aquells que les governaven. I que maleeixin un rei d'origen castellà que va signar les 'Capitulacions de Pedralbes' i la 'Sentència de Guadalupe', que van acabar amb bona part dels seus privilegis feudals (3). Puc entendre fins i tot que se'ls oblidi mencionar que aquell rei va recuperar una Catalunya Nord que feia temps que s'havia perdut davant la seva indiferència.
Però el que no entendré mai és que la burgesia progressista catalana no prengui com a referent històric a la penya que defensava el partit de la Busca (4). I no podré empassar-me mai que, des de posicions d'esquerra (anomenem-les així), se'ns pugui parlar amb enyor d'unes institucions impresentables i que hom llenci a l'oblit l'existència de l'esclavatge (el dels remences i wl dels captius de les campanyes militars), la lluita dels remences que va acabar amb l'essencial del feudalisme, l'horror de la Inquisició contra els compatriotes sospitosos de professar altres confessions (5), les forques que delimitaven els municipis reials (6) o la barbàrie que els propietaris d'aquelles institucions van exportar per tota la Mediterrània (7).
Malauradament, el nostre país encara no ha tingut una figura de la talla de Howard Zinn, ni una obra d'una dimensió critica similar a 'A People's History of the United States' (8). Però, 'en attendant' no estaria malament que no ens deixem enredar més i, si més no, recordem qui no som i d'on no venim.
Però confesso que soc incapaç de comprendre que aquelles institucions se'ns presentin, per penya que va d'esquerres, com el "summun" del progrès, quan no de la democràcia, evitant de recordar a qui servien aquelles institucions, ni qui havia votat aquells individus, ni tot l'horror que van provocar a casa nostra i arreu de la Mediterrània.
Davant d'aquells que sempre ens han presentat la historia d'aquest país com un partit entre locals i visitants (uns locals que vivien en franca harmonia), jo faig part d'aquells que s'han interessat per saber que les coses no han estat sempre així. I com estem parlant d'un passat medieval que'ns volen presentar com idíl·lic, he de confessar que no tinc cap simpatia per aquells que ocupaven les institucions que van provocar la carnisseria de la Guerra Civil Catalana: una guerra contra els remences que lluitaven al camp per l'abolició dels horrors del feudalisme i, a la ciutat de Barcelona, una guerra contra els artesans i comerciants als que ofegaven amb els seus privilegis (1).
No tinc cap simpatia ni enyor per unes institucions que estaven monopolitzades per individus que consideraven el país com una extensió de les seves propietats i que el van oferir successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat I, que va acceptar ser rei dels catalans quan la Diputació del General de Catalunya, en lluita contra Joan II, li oferí la corona el 1466 (2).
Puc entendre que els hereus d'aquells individus ens parlin d'un passat medieval idíl·lic, representat per aquelles institucions i aquells que les governaven. I que maleeixin un rei d'origen castellà que va signar les 'Capitulacions de Pedralbes' i la 'Sentència de Guadalupe', que van acabar amb bona part dels seus privilegis feudals (3). Puc entendre fins i tot que se'ls oblidi mencionar que aquell rei va recuperar una Catalunya Nord que feia temps que s'havia perdut davant la seva indiferència.
Però el que no entendré mai és que la burgesia progressista catalana no prengui com a referent històric a la penya que defensava el partit de la Busca (4). I no podré empassar-me mai que, des de posicions d'esquerra (anomenem-les així), se'ns pugui parlar amb enyor d'unes institucions impresentables i que hom llenci a l'oblit l'existència de l'esclavatge (el dels remences i wl dels captius de les campanyes militars), la lluita dels remences que va acabar amb l'essencial del feudalisme, l'horror de la Inquisició contra els compatriotes sospitosos de professar altres confessions (5), les forques que delimitaven els municipis reials (6) o la barbàrie que els propietaris d'aquelles institucions van exportar per tota la Mediterrània (7).
Malauradament, el nostre país encara no ha tingut una figura de la talla de Howard Zinn, ni una obra d'una dimensió critica similar a 'A People's History of the United States' (8). Però, 'en attendant' no estaria malament que no ens deixem enredar més i, si més no, recordem qui no som i d'on no venim.
- (1) Wikipedia: Guerra civil catalana, Guerra dels remences, La Biga i la Busca, Renat I,
- (2) ... Res de nou però, uns segles abans Borrell II ja va intentar vendre el seu vassallatge al Califat de Còrdova. I uns segles més tard, en Pau Claris va intentar vendre el país a Lluís XII I de França. Una de les vendes més recents va ser la de Cambó a Franco. Més tard n'hi han hagut d'altres sota el nom d'Estatuts d'Autonomia. Totes van tenir el mateix resultat: i tots aquells "grans negociadors" que van anar per llana, van acabar per deixar-nos a tots trasquilats.
- (3) Wikipedia: Capitulacions de Pedralbes, Sentència de Guadalupe
- (4) Wikipedia: La Biga i la Busca,
- (5) No me refereixo solament a la dels catalans de confessió jueva o musulmana, sinó també a la d'aquells que professaven creences anteriors a l'arribada del cristianisme i que van acabar a la foguera acusats de bruixeria. O d'aquells que fugint de les persecucions religioses d'Occitània van arribar a casa nostra buscant refugi: Càtars i Hugonots, per exemple. I malgrat totes les bestieses que se'ns han explicat sobre els inquisidors, penso en agitadors criminals com Pere de la Cadireta (en parlarem en un altre article) o com Vicent Ferrer ("uno de los antijudíos más nefastos que existieron en la historia de España") i la seva divisa de 'Bateig o Mort' i els crims que, en el seu nom, van tenir lloc als Calls i van provocar la fugida dels jueus catalans al Regne d'Aragó.
- (6) veure en aquest blog: Anàlisi del paisatge de Catalunya: les forques
- (7) La visió que alguns tenen a casa nostra sobre aquella Catalunya medieval idíl·lica i de la grandeur de l'expansió Mediterrània contrasta amb el record que van deixar alguns dels seus herois (veure a Wikipedia - Venjança Catalana): "Mentre que en albanès katala significa monstre i s'utiliza per a espantar els nens, en grec existeix una maledicció que desitja que "Així t'arribi la venjança catalana". De la regió de la Tràcia, ens arriba el famós refrany: "que la venjança dels catalans caigui damunt teu". A Bulgària, les expressions "Català" i "Fill de català" signifiquen "home malvat, sense ànima, torturador". Aquesta mala fama arribà a transcendir els límits del folklore per a influir en poetes com Ivan M. Vazoz, qui en el poema Pirates, publicat per primer cop l'any 1915, cita els catalans al costat dels turcs com els majors opressors de la nació búlgara. A Tessàlia, l'expressió "Ets un Català!" era proferida com a insult fins a finals segle XX. A la regió del Parnàs, es recollí el refrany : "Vaig fugir dels turcs per caure en mans dels catalans". A l'illa d'Eubea, se sap que en la primera meitat del segle XX la paraula "català" era proferida a la regió de Kàristos com a insult.
- (8) veure en aquest blog, Howard Zinn: El problema de l'obediència civil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)