digue'ns que tu no fas aquestes coses, sinfu!

Sinfu, tu no li fas aquestes coses a les clientes del pub, oi?

dues japoneses clàssiques ...

Si, ja sé que els heu vist. Però com el nostre bloc està dedicat a fer historia, i aquests vídeos son historia, guardeu-los si us plau en el vostre record per sempre! (com sempre, punxeu dues vegades per agrandir l'imatge, gràcies)

Dos pájaros de un tiro

Dos pájaros de un tiro

Después de saborear un delicioso café colombiano ante la portada de aquel periódico se dijo a sí mismo que tenía que hacer alguna cosa. Encendió un auténtico Partagás cubano (poco le importaba a él el embargo) y se reclinó en su sillón para perder la vista ante la magnífica panorámica de que gozaba en aquella oficina del decimoséptimo piso. Tras catorce años al frente de la compañía había tenido tiempo de ver muchas cosas, y de conocer a muchas personas influyentes. Siempre había tenido los resortes del poder económico, político e informativo, y siempre había encontrado la manera de hacer frente a los problemas de imagen. Por lo demás, el negocio siempre iba viento en popa. Su liderazgo mundial era indiscutible. Las ramificaciones de la compañía se extendían por todos los continentes y en diversos sectores económicos: energía, telecomunicaciones, alimentación, informática, Japón, Brasil, Oriente Medio, Norte América, Europa. Pero a veces surgía algún problema en cualquier lugar del planeta y eso significaba pérdida de credibilidad y de cuota de mercado, y claro, llegado el caso, las soluciones eran de lo más variopintas. Golpes de estado para recuperar minas de alto valor estratégico, campañas de desprestigio para derrocar gobiernos, intoxicación informativa, manipulación, mentiras, chantajes…En esta ocasión la situación era perfecta para una operación de cosmética medioambiental. Y además mataba dos pájaros de un tiro. En un artículo de una famosa revista ecologista se acusaba a la compañía de olvidar a África de sus actuaciones económicas, salvo para expoliarla. Esta vez iban a demostrar que tenían sensibilidad y que pensaban en el futuro del continente. ¡Él que tanto amaba África!. Hacía años que la visitaba para participar en safaris, en rallies. Incluso después de una de sus estancias, patrocinó la construcción de un pequeño hospital en una zona azotada por la sequía. Pero nada de eso parecía ser de suficiente alcance para esos fanáticos integristas de la ecología. La noticia (y de eso estaba seguro) iba a ser una bomba. Serían los primeros en promover una campaña para salvar las nieves del Kilimanjaro. Eso demostraría la sensibilidad de la corporación, el respeto a las culturas, a las formas de vida, en fin, todas esas paparruchadas que a los utópicos tanto les gusta. Un equipo científico y técnico estudiarían la posibilidad de detener el deshielo del glaciar y las nieves de aquella inmensa montaña volcánica. Eso todavía no lo había hecho nadie y significaba más prestigio e imagen, para él y la multinacional que dirigía. Poco importaba si algún tiempo después las nieves del Kilimanjaro se derretían por completo, ellos habrían actuado con buena voluntad a los ojos de la opinión pública. Aquella misma tarde convocaría una reunión urgente a través de su satélite privado con todos los responsables sectoriales y territoriales de la compañía. En menos de una semana la noticia debía estar en todas las portadas de la prensa y la televisión, con bombo y platillo, con gráficos, reportajes, fotos, entrevistas. Aquella era una magnífica maniobra totalmente suya y decidió premiarse como en las mejores ocasiones. Su ascendencia escocesa, aunque lejana, lo hacía un buen conocedor de los mejores whiskeys; el hielo era de una glaciar de la Patagonia. Con el vaso entre las manos, se relajó en su sillón durante unos minutos. Luego llamó a su secretaria y le dictó una carta dirigida al futuro director de operaciones en el Kilimanjaro, en la que le encomendaba de manera personal y con la máxima confidencialidad el envío a su domicilio privado de unos cuantos metros cúbicos de aquel exótico hielo africano.

©  Rafael Jaime i Moreno, Cork 27.03.2003

un simple copain, un véritable ami ...

Un simple copain, quand il vient chez toi, agit comme un invité.

Un véritable ami ouvre ton frigo et se sert.

Un simple copain ne t'a jamais vu pleurer.

Un véritable ami a les épaules trempées de tes larmes.

Un simple copain ne connaît pas les prénoms de tes parents.

Un véritable ami a leurs numéros de téléphone dans son carnet d'adresses.

Un simple copain apporte une bouteille de vin à tes fêtes.

Un véritable ami arrive tôt pour t'aider à cuisiner et reste tard pour t'aider à nettoyer.

Un simple copain déteste quand tu appelles après qu'il soit allé se coucher.

Un véritable ami te demande pourquoi tu as mis tant de temps à appeler.

Un simple copain pense que l'amitié est finie quand vous avez une dispute.

Un véritable ami t'appelle après une dispute.

Un simple copain s'attend que tu sois toujours là pour lui.

Un véritable ami est toujours là pour toi.

Danny MacAskill : Way Back Home

Way Back Home és el nom d'un nou clip increïble de Danny MacAskill. Aquestes imatges segueixen el seu viatge de retorn a casa des d'Edinburgh fins a Dunvegan, a l'illa de Skye.

La por del canvi ...

 

Aviam, que estava llegint aquella frase coneguda d'en Henry Ford que deia: Si hagués preguntat a la gent què és el que volien, m’haurien respost que cavalls més ràpids. I, d'una cosa a una altra -no me demaneu com-, he caigut a un extracte molt bo d'un film excel.lent: The Pursuit of Happyness (2006) que, en espanyol, va donar En busca de

la felicidad (per la falta d'ortografia del títol en anglès, us deixo veure al wiki). El diàleg d'aquest extracte en la seva versió espanyola diu així: Nunca dejes que nadie te diga que no puedes hacer algo. Ni siquiera yo. Si tienes un sueño, tienes que protegerlo. Ve por él. Las personas que no puedan hacer algo por si mismas desearan decirte que tu tampoco podràs hacerlo. Si tu deseas algo, ve y consiguelo. Y punto. Un altre extracte impactant és el de Pay it forward (en espanyol Cadena de favores) i un dels que més m'han arribat a l'ànima, aquest del film Coach Carter. Si haveu vist qualsevol d'aquests films i voleu fer un comentari ...

On està en Wally NoDoyUna?

Doncs el joc va de punxar l'imatge, trobar en Wally i dir-li que és en aquest tipus d'events que cal invitar la tripulació del Flint. I deixar el curro de ma d'obra esclava als esbirros de Don Vito. Però bé, no és d'això del que us volia parlar. Com ja haureu vist, la pàgina ha sofert una actualització:  la color de fons, la font de la lletra, la composició de la pàgina, nous gadgets (nombre de visites i entrades més populars) i actualització dels antics (nova organització dels enllaços i nous enllaços). Com totes les actualitzacions, hi hauran coses que agradaran més a uns que d'altres i, possiblement, el conjunt que no li agradi a ningú. El cas és que la pàgina s'havia d'actualitzar, car moltes de les velles funcions personalitzades començaven a posar alguns petits problemes. Ho he provat al Firefox v 3.6.13 i al Internet Explorer v 8.0.6 i tot funciona i es veu correctament. Feu-me signe si hi ha alguna cosa que no funcioni, ok?

Referèndum del 13 de febrer

El proper dia 13 de febrer tindrem un referèndum d'allò més emotiu, car es tracta, ni més ni menys, que de decidir si els ciutadans-soldats poden continuar a guardar les armes a casa, o estaran obligats de deixar-les a l'arsenal més proper. I també decidirem sobre la llibertat d'adquisició i port d'armes. Naturalment, és una iniciativa promoguda des d'una esquerra, que considera que tenir armes a casa és perillós -en particular per les dones, en cas de discussions de parella- i que el monopoli del port d'armes és exclusiu de l'estat. Son els mateixos que volen acabar amb els ciutadans-soldats per professionalitzar la defensa del país i de la seva neutralitat.

Tenerife 3 Real Mandril 2

Tant parlar de Tenerife, de les seves meravelles naturals, d'allò que en Long John deia a classe, "un marco de incomparable belleza" i no vas anar a un dels santuaris culers del món mundial, escala tant obligada com Lourdes o Fàtima ... Espero que en Pierre porti als seus alumnes al Heliodoro

Rodríguez López (un volcà aquell maig de 1992) i els hi expliqui el seu propi testimoni (si no ho sap sempre pot tirar de Viquipèdia). Tantmateix en Long John els hi podria explicar, ni que fos via video-conferència, el seu propi testimoni, que de ben segur, a hores d'ara ja és un sediment del passat.

La Gâtine

Doncs la nostra visita d´enguany al pais veí ha estat d´allò més moguda per culpa d´una avaria a la furgoneta el primer dia de viatge. Però com que "bien està lo que bien acaba", "pelillos a la mar". Tot i el mal rotllo, vam quedar entusiasmats amb Fontainebleau per dos motius:pel lloc en sí amb aquells jardins i boscos inacabales, i per la gran quantitat de bars amb música en directe programada que hi havia a la vila. També tardarem (si és que ho fem mai) en oblidar la gastronomia i el sabor intens de la birra de la foto, tot i que és característica d´una altra part del territori: El Pays de Gâtine. Si mai teniu oportunitat, no deixeu de tastar-la.

Tenerife III

No, si ja sé que us esteu demanant que quina mosca li ha picat en aquest amb l'historia del seu viatge a Tenerife. I que aviam si deixo de donar la brasa. El cas és que, si us mireu una imatge del paisatge que teníem un dia abans de marxar (el dia de Nadal), i la compareu amb la de les piscines municipals de Puerto de la Cruz, podeu arribar a fer un esforç d'empatia i comprendre el meu entusiasme. Més, tenint en compte que el 26, per poder sortir del parquing, en Isaac va haver de donar-li de valent a la pala.

Tenerife II

Tot i que podríem intitular aquest post com Guinness T-shirt Trip, he decidit que millor el presento dins de la sèrie Tenerife. En fi, com per més solitaris que'ns volem, geògrafs som, passaré a descriure una mica el lloc on han estat preses les imatges. La primera està feta a l'alçada del Bosque de la Esperanza, (veure diapo d'imatges de l'enllaç) seguint la TF-24, al camí del Coll de El Portillo (1980 m), a l'entrada del Parc Nacional. Per cert, els boscos, ja a aquesta alçada, son molt humits, fins i tot amb bolets! La segona està agafada al far de la part més occidental de l'illa, a Punta del Teno, al davant dels impressionants penya-segats de fins a 500 m d'alçada de

Los Gigantes. Per cert, seguint amb allò de geògrafs som, passeu-vos per la rubrica de toponímia del wiki sobre el nom de Tenerife: jo l'he trobat molt interessant.

(Continuarà)

Tenerife I

Unes imatges per anar fent boca del que hem vist a aquestes darreres vacances de cap d'any. Res que, farts del fred i de la neu, ens vam liar la manta al cap i ens vam anar a Tenerife. Us confessaré que, després de haver vist Lanzarote, i de tots els comentaris negatius que certa penya m'havia fet de Tenerife, no m'esperava el que'm vaig trobar. El més al.lucinant, sense cap mena de dubte, Las Cañadas del Teide, al Parc Nacional. Punxeu l'imatge i, si teniu un navigador amb zoom, no dubteu de passejar-vos per aquest paisatge que no trobo paraules per descriure. Jo no sé si heu vist les imatges de la NASA que van enviar les naus Viking el 1975, però quan estàs enllà, més si tens la sort de trobar un mirador o de seguir una drecera on no passi ningú, et sembla com si estiguessis a Mart.

El Teide i els seus 3'718m d'alçada, una veritable passada que veus des de qualsevol lloc de l'illa. Nosaltres no el vam veure amb tanta neu com a l'imatge de l'esquerra, però si amb un xic més que a l'imatge superior. I ja que estic amb la neu ... parlem-ne. El més al.lucinant de tot és estar a nivell del mar i anar pujant al Parc Nacional i anar veient els canvis de la vegetació.

Com van baixant les temperatures de manera progressiva i et vas trobant amb una vegetació super humida: la laurisilva (imatge a l'esquerra). Seguir pujant i veure passar progressivament la vista de les cañadas que baixen fins la costa i, més amunt, un mar de núvols que deixa pas a colls de muntanya que es troben pel damunt dels 2'000 m  i caure al bell mig del Parc Nacional (Continuarà)

No me la puc treure del cap...

Resulta que estic traduint a l'anglès un conte de Julio Cortázar, Manuscrito hallado junto a una mano, i entre avions i violins he trobat aquest video. Espero que us agradi el conte i la versió que

fa aquest encantador quartet de corda de l'himne del Barça. Salut i bon any!