Calia deixar clars aquests conceptes, i na Marisol Justo de la Rosa, ho va fer. I el molt honorable Artur Mas, que és un home que sap escoltar, a més de treballador i molt carinyós, els ha aplicat al seu discurs política amb ferma decisió. I si cal carregar-se de raons i deixar de banda el referèndum i reemplaçar-lo per una consulta dins del marc legal, doncs es fa, amb dos parells!
11 comentaris:
Ultimes noticies La BBC descriu Catalunya com "una espècie d'Alemanya" dins l'estat espanyol. La resposta d'un cosí llunyà d'en Benny Hill, alt funcionari a Alemanya, no s'ha fet esperar.
aquest vídeo em recorda els germans Marx amb allò de la parte contratante....
Es que no m'acabava de creure que aquesta dona fos una experta en educació infantil. Després vaig llegir l'article sobre les declaracions d'en Mas i ja m'ho vaig creure.
article interessant....
Segurament que si, però com no tinc cap compte a La Vanguardia, no el puc veure. Tenen l'article en obert?
le llegit a twitter, però no me'l deixa copiar!
És de Jordi Graupera "Pel bé d'Espanya"
Bienve Moya Domènech @BienveMoya
Com bé s'explica en aquest article de Graupere, La independència de Catalunya, servirà per fer una Espanya possible. http://tinyurl.com/9zyj3pq
Expandir Respon Retuitar Marca com a preferit
No m'agradaria fer d'advocat del diable. Però, en què es van gastar els diners a Catalunya? Què hi havia aquí sinó una pila de penya que havia renegat de tots els valors tradicionals d'aquest país per imitar totes les bajanades que es feien a Espanya? I els del tripartit els primers, que consti. Amb estat propi o no, crec que el que el nostre país necessita es retrobar els seus valors de sempre i tornar a vertebrar-se al voltant de la societat civil. D'estat, amb independència o no, el menys possible.
O tempora, O mores! "El que esté libre de culpas...."
Al hilo de lo que dice Roy, me gustaría recoger un concepto vilipendiado desde que todos (o casi) somos como mínimo clase media. Sin entrar en la conveniencia o necesidad de unidad de destino en lo universal o unitat de destí a l'univers,... sigo pensando que las clases dirigentes locales, nacionales o universales y hablen catalán, inglés, ejpañol, o swazilandés, no están por crear estructuras sociales "idílicas". Es decir, sin pretender en absoluto menospreciar las aspiraciones del "pueblo" (que siempre son legítimas existan o no argumentos históricos, económicos o ...) de crear un futuro diferente del previsto, creo que no están bien representadas en ningún caso. Creo que a deseos de nuevas relaciones sociales, se les contraponen viejas visiones de mantener la estructura social, en la que asumen el mismo tipo de poder, diferentes personas. No sé si me explico. Creo que es necesario retomar el "viejo" concepto de luchas de clases para, si queremos construir una nueva sociedad (creo que este es el objetivo de la mayoría de gente que aspira a la independencia) impedir que se reproduzcan las mismas estructuras de poder que ahora "disfrutamos" dentro de España. Por ahora, quienes nos deben conducir por este camino no dan en absoluto muestras de querer vertebrar un nuevo tipo de sociedad (me refiero dentro de la península). No aspiro a relaciones sociales por ahora utópicas, pero si más equilibradas. Hace muchos años que digo que me da exactamente igual que me peguen en un idioma u otro. Lo esencial para mí, es que me pegan. Aunque era decepcionantemente previsible la "imposibilidad" de alcanzar acuerdos por parte de la izquierda independentista, para mí no deja de ser desalentador el constatar que la pobre excusa de quién es capaz de decir que la conformación de Catalunya como estado es posible llevarla a cabo en cuatro años como máximo y estando además dentro de la UE y como una potencia económica a tener en cuenta, por otro lado ve inviable en algo menos de un mes y medio de llegar a acuerdos con formaciones con los mismos objetivos y planteamientos ideológicos similarespor falta de tiempo. Debe ser terriblemente complejo para estas formaciones, construir una "join venture". A ver, debo ser muy tonto y no me entero, pero posiciones ideológicas cercanas e idéntico objetivo significan como mínimo intereses comunes. Si yo lucho por lo mismo que el tipo de al lado, está claro que si unimos esfuerzos alcanzaremos antes y mejor el objetivo común. ¿Qué insalvable dificultad existe para no poner en marcha un proyecto común? Si alguien me lo aclara, se lo agradeceré. Mientras tanto, me da que el único que va a ganar de verdad en las próximas elecciones en Catalunya es el PP y C's. Ojalá me equivoque, pero las formaciones claramente independentistas le han hecho un muy flaco favor a "la causa"
Em sembla que en Ramoneda explica una mica les teves (i meves) preocupacions, al Ara.cat
On és l'esquerra?
JOSEP RAMONEDA | Actualitzada el 07/10/2012 00:00
El núvol de la independència està instal·lat sobre l'escena política i deixa poc espai per a altres debats. Encara no sabem si donarà pluja fèrtil per gestar un nou estat o si s'anirà posant com boira baixa d'una frustració que tardarà anys a escampar. Però és preocupant l'absència de tantes altres qüestions que afecten la vida diària i la dignitat de les persones. Ningú parla ni dels límits d'una ideologia de l'austeritat que fins ara només afegeix misèria a la misèria ni de quin model volem per a l'estat a què aspirem. La independència, per què?
S'entén perfectament que CiU, que governa amb uns resultats econòmics ben pobres (tanta retallada i el deute segueix creixent) i que ha incorporat els tòpics conservadors a les seves polítiques socials, des del mite dels emprenedors fins a la culpabilització de la pobresa, eviti aquest debat. L'onada independentista l'ajuda a no haver de passar comptes per la seva gestió i ben lògic és que se n'aprofiti. Però, entre les polítiques d'austeritat i la realitat d'uns moviments socials que, lluny dels focus mediàtics, van desenvolupar experiències interessants de supervivència i responsabilitat compartida, hi ha un immens espai de silenci. On són els partits i les polítiques d'esquerres? Esquerra Republicana -que algun dia, especialment amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va tenir present la primera paraula de la seva marca- ha posat totes les energies en la independència, assumint un paper subaltern respecte al lideratge d'Artur Mas. El PSC, quan intenta despertar-se de la seva llarga letargia, té pressa a negar la independència però cap ni una a parlar de model de societat. Iniciativa és l'única que persevera, però ho fa des d'unes pautes familiars que restringeixen molt l'àmbit d'incidència. Què pot votar un ciutadà d'esquerres partidari de la independència?
Un procés de canvi com el que s'albira a Catalunya hauria de ser una gran ocasió reformista. És a dir, per modificar substancialment la distribució del poder en la nostra societat. Si l'esquerra segueix absent, més aviat es consolidaran els poders ja establerts i es fortificaran més que mai.
En Long John i en Ramoneda resumeixen força bé el meu escepticisme sobre el futur del país, si més no parcialment. Per què? Doncs perquè, a l'igual que qui va recuperar l'Estatut va ser el moviment social que hi havia darrera l'Assemblea de Catalunya, aquest moviment no l'està encapçalant ni en Mas ni cap formació independentista (i molt menys Esquerra Republicana).
En realitat, es tracta d'un moviment social tant ampli que -i això és el que els porta acollonits a tots sense excepció- ha arribat a reunir al seu si un llarg ventall de les sensibilitats polítiques, lingüístiques i culturals com solament la societat civil d'aquest país sap fer-ho.
Potser serà CiU qui governi el futur del país. Francament, ja ha deixat de preocupar-me. I ha deixat de preocupar-me perquè, sigui quin sigui el seu model territorial, ningú acceptarà una copia de la macrocefàlia actual, d'una Barcelona que no sap fer res d'altre que comparar-se a la de Madrid. Que sigui quin sigui el seu model audiovisual, una explosió de ràdios lliures i de publicacions a la xarxa el ficarà al seu lloc. Que sigui quin sigui el seu model econòmic, la falta de mitjans per aplicar-lo provocarà una explosió de PME i d'empreses que se semblaran a un moviment cooperatiu. I que sigui quin sigui el seu model d'escola i d'universitat ... no seran ja mai més els d'ara. I si no n'hi hagués prou amb els de casa ... hi haurà una tal immigració de progressistes espanyols, tant farts com els catalans de l'Espanya de sempre, una tal immigració d'europeus buscant quelcom a fer nou (i n'hi hauran tantes de coses a fer ...) que la visió de la botigueta acabarà per evaporar-se.
Es per això que crec que la construcció del nou estat haurà d'anar de la mà de la destrucció del vell estat jacobí, tal i com se'ns ha presentat fins ara. Vull dir, menys de despesa inútil i menys de funcionaris i més de societat civil i d'iniciativa empresarial.
Me temo que serà en el funcionariat i les places fixes de per vida on el treball a fer serà més dur, i on les sorpreses electorals seran les més insospitades.
Publica un comentari a l'entrada