Amici miei (1975) de Mario Monicelli. Un film magnific, dues escenes inoblidables. « Cos'è il genio? È fantasia, intuizione, colpo d'occhio e velocità di esecuzione! »
Quina panda d'irreverents, per la mor de 10...nosaltres també som així? Bé, jo he d'admetre que m'agrada prendre el pel i explicar alguna història, irreal, com tot a la vida. La meva especialitat a Cork és fer-me passar per libanès, Cristià Maronita, emigrat just el dia en que va morir en Franco. D'altres vegades he explicat una història en la que jo era el fill d'un pescador basc i una senyora de Newfound Land, al Canadà, i és clar, això explicava el meu accent. I la gent que em coneixia es partia el cul i amb cara de poker. Ara que el dia que vaig fer creure a dos amics que jo m'havia trencat el coltze jugant de juvenil amb el Sabadell al Bernabeu és el súmum!!!
Si, val. Però l'historia del marrec i l'orinal ... Ahir, vaig sortir cap a les 24h00 a fumar-me un pito. Fotia un fred i un vent de mil collons i encara neviscava una mica. Vols creure't que m'estava pixant de riure només de recordar-me d'aquesta escena? En particular la reacció dels pares i dels invitats quan entren i veuen el contingut de l'orinal.
Si som així? No es que m'imagini reproduint la conya del cementiri (mort de riure!) o la del tren. En algun moment igual ho vam ser. Ara jugaré amb les subtilitats dels mots. Ja no estem mai sols, doncs difícilment som els mateixos que quan ho estàvem. A bon entendeur...
Es que té uns gags al.lucinants, de veritat. El del cementiri, Lluïsa, quan li explicava, no li va fer ni xispa de gràcia. I jo, només de veure la cara que ella feia és que me moria, tu.
5 comentaris:
Quina panda d'irreverents, per la mor de 10...nosaltres també som així? Bé, jo he d'admetre que m'agrada prendre el pel i explicar alguna història, irreal, com tot a la vida. La meva especialitat a Cork és fer-me passar per libanès, Cristià Maronita, emigrat just el dia en que va morir en Franco. D'altres vegades he explicat una història en la que jo era el fill d'un pescador basc i una senyora de Newfound Land, al Canadà, i és clar, això explicava el meu accent. I la gent que em coneixia es partia el cul i amb cara de poker. Ara que el dia que vaig fer creure a dos amics que jo m'havia trencat el coltze jugant de juvenil amb el Sabadell al Bernabeu és el súmum!!!
Si, val. Però l'historia del marrec i l'orinal ... Ahir, vaig sortir cap a les 24h00 a fumar-me un pito. Fotia un fred i un vent de mil collons i encara neviscava una mica. Vols creure't que m'estava pixant de riure només de recordar-me d'aquesta escena? En particular la reacció dels pares i dels invitats quan entren i veuen el contingut de l'orinal.
Si som així? No es que m'imagini reproduint la conya del cementiri (mort de riure!) o la del tren. En algun moment igual ho vam ser. Ara jugaré amb les subtilitats dels mots. Ja no estem mai sols, doncs difícilment som els mateixos que quan ho estàvem. A bon entendeur...
Fa temps vaig veure aquesta peli pe recomanció de mon pare que és un fan d´Hugo Tonazzi.Gràcies per recordar-me-la.
Es que té uns gags al.lucinants, de veritat. El del cementiri, Lluïsa, quan li explicava, no li va fer ni xispa de gràcia. I jo, només de veure la cara que ella feia és que me moria, tu.
Publica un comentari a l'entrada