Quants catalans saben que el Real Madrid va ser fundat per dos germans de Barcelona: Carles Padrós i Joan Padrós? I que el primer fou el creador de la Copa del Rey de Fútbol?
Quants d'entre els que reciten el mantra de "Madrid ens roba" saben qui són els catalans que estan dalt de la piràmide del sistema polític, econòmic, judicial i mediàtic que ens han portat enllà on ens trobem?
Un article publicat el passat 9 de desembre a El Crític: Els catalans amb més poder a Madrid més enllà del 20-D, ens presentava una llista de 60 homes i dones entre els que més manen al Madrid dels ministeris, de l'Ibex-35 i de l''establishment' cultural, amb cognoms catalans com Moragas, Fainé, Bonet, Creuheras, Roca, Daurella, Brufau, Piqué, Gaspart, Samaranch fill o Marhuenda. Però no són els únics, perquè també entre la immigració catalana, les influències a Madrid són notables.
Aquest article m'ha semblat interessant després de constatar que hi ha penya que diu ser d'esquerres i està defensant al lider d'un partit ofegat pels casos de corrupció, que treu diners a l'escola publica per donar-lo a les escoles de l'Opus, que retalla la sanitat publica per finançar les mútues privades, que defensa la jubilació als 67 anys ... I la penya que està defensant aquest senyor i al seu partit ho fa amb l'argument de fer-ho perquè aquest senyor és català i és dels nostres.
Acabar aliat amb els teus enemics naturals, i enfrontat amb aquells que haurien de ser els teus aliats. Tots som ja prou grandets per saber quins són els únics beneficiaris d'aquesta estratègia. Afortunadament, sembla que, més enllà de les patinades d'alguns, a la CUP encara hi ha gent que recorda d'on ve (veure l'entrevista a Quim Arrufat a l'Ara del passat 11.12.2015) i també hi ha qui, entre els antics ERC, tampoc s'ha deixat encantar pels cants de sirenes (veure l'entrevista a Carod-Rovira a El Crític del passat 10.12.2015).
Quants d'entre els que reciten el mantra de "Madrid ens roba" saben qui són els catalans que estan dalt de la piràmide del sistema polític, econòmic, judicial i mediàtic que ens han portat enllà on ens trobem?
Un article publicat el passat 9 de desembre a El Crític: Els catalans amb més poder a Madrid més enllà del 20-D, ens presentava una llista de 60 homes i dones entre els que més manen al Madrid dels ministeris, de l'Ibex-35 i de l''establishment' cultural, amb cognoms catalans com Moragas, Fainé, Bonet, Creuheras, Roca, Daurella, Brufau, Piqué, Gaspart, Samaranch fill o Marhuenda. Però no són els únics, perquè també entre la immigració catalana, les influències a Madrid són notables.
Aquest article m'ha semblat interessant després de constatar que hi ha penya que diu ser d'esquerres i està defensant al lider d'un partit ofegat pels casos de corrupció, que treu diners a l'escola publica per donar-lo a les escoles de l'Opus, que retalla la sanitat publica per finançar les mútues privades, que defensa la jubilació als 67 anys ... I la penya que està defensant aquest senyor i al seu partit ho fa amb l'argument de fer-ho perquè aquest senyor és català i és dels nostres.
Acabar aliat amb els teus enemics naturals, i enfrontat amb aquells que haurien de ser els teus aliats. Tots som ja prou grandets per saber quins són els únics beneficiaris d'aquesta estratègia. Afortunadament, sembla que, més enllà de les patinades d'alguns, a la CUP encara hi ha gent que recorda d'on ve (veure l'entrevista a Quim Arrufat a l'Ara del passat 11.12.2015) i també hi ha qui, entre els antics ERC, tampoc s'ha deixat encantar pels cants de sirenes (veure l'entrevista a Carod-Rovira a El Crític del passat 10.12.2015).
5 comentaris:
Vaig veure l'entrevista al Quim Arrufat però no havia llegit la del Carod-Rovira, Josep Lluís aquí i a la Xina Popular. Excel·lents reflexions les del senyor del bigoti. I m'ha fet recordar una cosa que havíem comentat alguna vegada quan anàvem a fer 'treball de camp'. Mai ens portaven més enllà del Garraf. Molt parlar de Manresa i res de les terres del sud. Sort que el Hands ha posat el seu granet de sorra, o de sal, si us sembla millor, posat La Ràpita en els nostres mapes. Tornaré a llegir l'article... Gràcies Roy!
Si és el que jo dic,que el sud també existeix (gràcies Sinfu).Tot hi ha una bona pila d´imbècils d´aquests que fan servir allò de "més enllà de l´Ebre" per referir-se a les espanyes.Fa gràcia que,quan parlen de les comarques a França,li diuen la "Catalunya Nord" i ningú és refereix a elles com "més enllà dels Pirineus".Potser per què més enllà dels Pirineus el que hi ha és Europa.
Per a mi, els Països Catalans, com a àmbit de pertinença natural, han estat molt clars des de sempre. A mi el futbol no m’ha interessat mai… però de menut sempre deia que era del Barça, del Mallorca i del València! Potser perquè, en el cas de Cambrils, el País Valencià era molt a prop –els cambrilencs som el darrer poble per mar de català oriental– i les Balears eren just davant. Mon oncle Miquel, que em va fer d’avi, em parlava sovint de navegacions en vela quasi mítiques on havien arribat a Mallorca … El meu univers mental són els Països Catalans. M’agradaria que allò que ara és un marc lingüístic fos també cultural i, finalment, polític. Però vaja, no ho hem fet bé. Enlloc. Sovint per la simplificació sense sentit que alguns sectors han promogut. Quan estava a ERC, vaig anar a una trobada a Mallorca; no recordo ben bé de què es tractava. El que sí que recordo és que amb mi, des de Barcelona, va venir un company d’Esquerra. Va passar tot el viatge fotent-me la gran teorització: que si Mallorca era Catalunya, que si no sé què. Jo li deia que no, que una cosa era Mallorca i l’altra Catalunya, que la nació era compartida, que no era més d’uns o d’altres, que uns no eren perifèria d’altres. El ‘tio’ parlava amb una autoritat que em tenia al·lucinat. Finalment vaig dir-li, “Què passa, que tu hi véns sovint, aquí?”. Aleshores el personatge en qüestió em respongué “Què va! Si estic emocionadíssim! És el primer cop que vaig a Mallorca!”.
Allà, cap al sud, comença una altra expressió de la catalanitat. Llum, sol, festa al carrer, on diem “xeic” i més avall “xaic” i més avall “xe”, i “xiquet” i “xiqueta”… Un altre món. Fixa’t que totes les icones de la catalanitat eren, fins fa quatre dies, de la Catalunya Vella. Les dues últimes que s’hi han incorporat són de la Catalunya Nova: els castells i els calçots. Fins ara ningú considera el Montsant o el Montcaro com a muntanyes simbòlicament destacables; la gent parlava del Montseny, del Pirineu, de l’Empordà… Això està en procés de canvi. Un exemple: gràcies a la Via Catalana, molta gent de la resta de Catalunya descobrí les Terres de l’Ebre, i em consta que hi ha tornat!
M'encén pensar que a aquestes alçades tothom segueixi sense demanar-se de què han servit tants anys d'escola catalana, quin és el partit que l'ha dirigit, i quins els còmplices que l'han deixat en aquest estat d'inutilitat social ... I que ara siguin tots aquests els que ens donin lliçons de patriotisme!
P.S. Tu deus veure encara menys TV3 que jo, Hands. Perquè lo de la Catalunya Nord només ho fan servir quan els interessa. Normalment és França i punt. I quan parlen de la frontera, la ignorància (desitjo que només sigui això) fa que sovint parlin de la frontera entre Catalunya i França. L'orgull de les facultats de ciències de la informació. M'imagino que van guanyar les places que ocupen després d'un concurs duríssim i que també ens podrien acusar d'espanyolisme si els responguéssim: perdó? la frontera entre França i què ...?
Un altre parell d'articles que us recomano molt i molt de llegir. Són de Núria Alabao. El primer, publicat amb la penya de La Hidra Cooperativa el passat 03.12.2015: No són elits, són casta. Sessions 1 i 2 del curs ¿Qui Mana a Barcelona? ...
Enfront de la idea del capitalista que arrisca i que empeny a la societat amb les seves noves propostes, les nostres latituds apunten més aviat cap al desenvolupament d’unes elits extractives i clientelars, un model que s’ha anat definint com de capitalisme d’amiguets, capitalisme màfia, neocaciquisme, o casta.
I un altre article publicat el 04.12.2015 a El Crític: Un sol poble? En Comú Podem i el projecte de catalanització de les classes populars
Les noves generacions demostren el fracàs del catalanisme d’esquerres amb una part molt significativa de la classe obrera que no se sent part de la “societat civil catalana” que descriu el sociòleg Emmanuel Rodríguez, membre de la Fundació Els Comuns. Gents que no encaixen en la imatge idíl·lica d’una Catalunya inventada en la qual els nascuts a Múrcia o a Osca estan exclosos, materialment i simbòlicament i que es confronten quotidianament amb un classisme basat en la llengua, la cultura i el lloc de naixement –la desigualtat educativa, denunciada per Rosa Cañadell en un article a CRÍTIC, tindrà bastanta responsabilitat en això. Allò d’“un sol poble” no és més que un relat que, si es qüestiona, cou; tanmateix, amb prou feines serveix per atrapar la nostra realitat
Un cop més tens raó Batty: encara veig menys tv3 que tú,i no precissament per què miri cap altre canal.
Publica un comentari a l'entrada