Ahir vam anar a Cavan, la capital del comtat de Cavan, prop de la frontera d'Irlanda del Nord. Hi havia un festival de música tradicional, reconegut internacionalment, el "Fleadh Cheoil Na Héireann 2012". Val a dir que l'ambient era fantàstic, els carrers i els pubs estàven plens de gent, músics de totes les edats de tota Irlanda. Cada any el fan a un lloc diferent, tot i que els darrers tres anys l'han fet al mateix lloc. Potser hi podríem anar al proper l'any vinent!
13 comentaris:
Recordant el mapa de l'Europa del futur que li vas presentar a en Enric Lluch, tinc una certa confusió en reconèixer l'autor. De quina frontera estàs parlant, Sinfu ;D
Parlo de la frontera que, per exemple, aquest festival s'encarrega d'esborrar.
Ah!
Parlant del mapa de l'Europa del futur....quina memòria que tens! Recordo que vaig trobar un llibre de Denís de Rougemont que amablement vaig passar a tothom, fins i tot al konstantin sakaldief (ell, però, no ho hagués fet mai, com mai no va passar informació sobre l'autopista....)
Parlant de memòria, tot i que jo no hi era, voldria recomanar la lectura del'article de viquipèdia sobre els Six Counties, coneguts pels Unionistes com Ulster i, per la resta de la penya, com Irlanda del Nord. I ho recomanaria per recordar que, aquesta "frontera", existeix gràcies als Black and tans primer; després gràcies al sistema electoral que, al departament, ens van explicar que té el nom de "Gerrymandering"; i, finalment, per la traició possibilista del govern irlandès (Fine Gael) representant els 26 comtats del sud. Aquest govern va signar un document el 1925 que reconeixia que els sis comtats del nord pertanyien al Regne Unit: encara que, per la galeria, la constitució de 1937 reconeixia com a territori nacional la totalitat de l'Illa d'Irlanda. Després de tot, aquesta traició no era més que un detall: ja durant la guerra civil irlandesa, el nou Exèrcit de l'Estat Lliure va utilitzar l'artilleria que li van oferir els britànics per bombardejar els militants anti-tractat, que s'havien tancat als Quatre Jutjats de Dublin. Com a efecte col.lateral d'aquesta gloriosa acció es van desintegrar mil anys d'arxius religiosos i oficials del país. Repeteixo, recomanaria la lectura d'aquests articles perquè, ara que es parla tant de l'independència de Catalunya i s'obliden en aquest procès les Illes, el País Valencià i la cinquena part de Catalunya en estat francès, seria trist de repetir els mateixos errors i caure en els mateixos horrors.
Salvant les distàncies, i recuperant el que deies al final del teu post, caldria tenir en compte el que diu Vicent Sanchís Pot no agradar reconèixer-ho, però a Catalunya –a la Catalunya “estricta” que puntualitzava i reivindicava Joan Fuster– els conflictes “perifèrics” incomoden. No sóc massa optimista pel què fa la població del Principat....Vull dir que hi ha massa preocupació amb els calers i es deixa de banda l'identitat.
Però parlant d'Irlanda, aquest cap de setmana es va recordar la mort de Michael Collins un dels líders de la independència irlandesa, enviat contra la seva voluntat a les negociacions amb els britànics, pel "president" De Valera, un personatge peculiar, capaç de portar al país fora de l'imperi britànic i a la vegada, l'únic dirigent europeu que va oferir al ambaixador alemany el maig del 1945, les seves condolències per la mort de Hitler. De fet, el sistema polític irlandès, segueix impregnat dels dos moviments nascuts durant la guerra civil, (com si parlèssim de Convergència i d'Unió) i que tot i parlar de l'unitat d'Irlanda, han deixat de banda la població del nord tantes i tantes vegades. Fins al punt de que al sud d'aquesta ratlla inventada, molta gent hagi viscut d'esquena amb el què passava a l'altre costat, demonitzant el Sinn Féin fes el què fes. És per això que, a hores d'ara, només l'equip de rugby, i els festivals com el Fleadh són capaços d'acostar la gent. Veurem què passarà a casa nostra.... I ja posats, us recomano aquesta pel·lícula.
Pse. Més o menys com a casa nostra. Cada cop que escolto als malparits de TV3 parlar de França quan es refereixen a la Catalunya Nord, d'Aragó, quan parlen de la Franja, etc. me fico d'una mala gaita ... Això si, a l'hora de ofendre's per qualsevol collonada, son els primers!
L'Onze de Setembre vist de fora del Principat
L'Onze de Setembre de 1714 ... Francament, amb el cor a la mà, quans catalans saben què va passar el 25 d'Abril de 1707? Quans catalans han escoltat parlar del que va passar a Xàtiva el mateix any?
ep! Jo sí que ho sé, i també que Paquito (i no el chocolatero) era alcalde honorífic de València!
Honestament, tu creus que tenim res del que criticar als valencians sobre aquest tema? A més, que segur que també te'n recordaràs de com es deia la Diagonal i també d'altres coses més recents del passat inmediat (Mmmm, l'any passat?)
"En todas partes cuecen habas, y em mi casa, caldereta"
El marit d'una cosina del meu pare, la va veure a no sé quina festa major i es va quedar tant impressionat d'ella que li va fer una filla a la cosina i li va ficar el seu nom. I és que, al Segrià, a bèsties, no els guanya ningú. Seria pel monyo (amb "m"!), que és veritat que era professional. Pero en fi, sobre els colors i les dones, cadascú té els seus gustos, que deia en Dino.
Publica un comentari a l'entrada