Ja sé que el Hands té aquest llibre al damunt de la taula, i per això no explicaré el final.... Jo me'l vaig llegir d'una tacada. Mentre el llegia, anava entenent, en part, el què passa 300 anys després a Catalunya. Allò de que la història es repeteix potser és veritat. Us deixo una entrevista a l'autor, Albert Sánchez Piñol al diari ARA. Quan vaig acabar la darrera pàgina només vaig poder dir GUAU!!!
9 comentaris:
Uns comentaris sobre alguns aspectes lligats a l'autor i al seu llibre que m'han interpel·lat:
Sobre l'autor: Tot i que vaig llegir critiques molt positives sobre aquest llibre, el fet de haver llegit abans: La pell freda, me va deixar un xic escèptic. Veient que tu i en Hands el recomaneu, acabo de baixar-me'l d'Amazon.
Sobre el preu del llibre: Us proposo de donar un cop d'ull als preus del llibre (convencional vs ebook) a Llibres.cat, Casa del Libro, Laie, amazon.es, amazon.de o amazon.fr. Naturalment, la xarxa està plena de llibres piratejats en el format que voleu: potser gràcies a aquestes polítiques de preus.
Sobre la entrevista: m'ha interpel·lat el detall de l'entrevista a un escriptor i, com a fons, una moderna biblioteca on no hi ha un sol llibre.
Sobre la llengua: Pot sorprendre que l'original hagi estat escrit en espanyol. Aquest punt ha estat discutit en una interessant entrevista amb l'editora del llibre al Vilaweb.
Sobre la pedagogia: Estic d'acord amb l'autor que la majoria dels catalans saben poc o res sobre el que va passar a BCN. Havent llençat una recerca sobre el text del seu llibre, jo afegiria que ell tampoc ha fet res perquè els catalans sàpiguen què va passar el 25 d'abril de 1707 a Almansa i, poc després, amb els pobles i les ciutats del País Valencià.
Altrament, no m'agradaria xafar-li la guitarra a ningú. Però, el saben aquell que diu que, a Espanya, quan algú vol guardar un secret, agafa i l'escriu en un llibre? (naturalment, això també val per les ponències dels congressos de biogeografia)
interessant resposta de l'autor de Victus a la vanguardia paper (via twitter) a l'article de
Francesc de Carreras i el 1714
dom, 27 ene 2013
Gravat del setge de Barcelona del 1714
El 9 de gener passat Francesc de Carreras va publicar l’article Elliott i el debat
català, en què s’interrogava sobre l’11 de setembre del 1714 i el paper dels historiadors. Com que l’article feia servir el format de preguntes, em prenc la llibertat de contestar-les.
Per què els historiadors no expliquen que l’11 de setembre del 1714 va ser el final d’una guerra de successió a la corona d’Espanya provocada per l’enfrontament entre les grans potències europees? En efecte, la guerra va començar com un conflicte successori, però dins d’Espanya enfrontava dues concepcions del poder polític, la catalana i la castellana, radicalment oposades. Els ideòlegs castellans resumien el seu pensament amb l’expressió “la palabra del rey és ley”. Aquests mateixos ideòlegs recriminaven als catalans que “para ellos el rey sólo lo es in abstracto”. Cada cop més, els historiadors consideren l’absolutisme borbònic com un parèntesi retrògrad de la història europea, no només en matèria de llibertats, sinó també pel desenvolupament econòmic. Per contra, al constitucionalisme català se l’ha definit com a “republicanisme monàrquic”.
Per què els historiadors no expliquen que en aquesta data els catalans no van perdre cap llibertat, sinó únicament els antics furs estamentals? Per començar, a Catalunya hi havia Constitucions, no furs. I és lamentable que el senyor Carreras, que és jurista, no hagi experimentat cap mena d’inquietud per estudiar el corpus jurídic català de principis del segle XVIII. En aquest cas, hauria descobert el que saben tots els historiadors del període: que es tractava d’una legislació avançada, d’origen medieval però constantment modernitzada, i que afavoria les classes populars en la mesura que posava límits al poder absolut del rei i emparava beneficis socials en els àmbits de la fiscalitat, la justícia, la guerra i el control dels ministres reials. Un fet, per cert, que explica la desesperada resistència dels anys 1713 i 1714. El mateix Felip V es queixava amargament que “las últimas cortes los han dejado (als catalans) más repúblicos que a los ingleses”. El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita.
segueix........
Per què els historiadors no expliquen que el segle XVIII, governant els Borbons, va començar la prosperitat econòmica de Catalunya, després de segles de decadència, els dos últims sota govern dels Àustries? Vet aquí un mite semblant al que vinculava el desenvolupament econòmic al franquisme, una hipòtesi que avui dia té molt pocs partidaris. Per començar, és una falsedat manifesta que els anomenats “segles de decadència”, que, en efecte, ho van ser en els aspectes culturals, ho fossin també en l’àmbit econòmic. Les últimes investigacions demostren que el Principat tenia una economia productiva i comercial tan dinàmica com expansiva, orientada a l’Atlàntic nord i a la Mediterrània occidental. Aquest edifici només el va poder ensorrar una catàstrofe humana i financera absoluta: l’ocupació militar del territori per l’exèrcit borbònic. Els testimonis parlen d’una repressió “peor que la practicada por el duque de Alba en Holanda”.
Al seu article, en fi, el senyor Carreras lamenta que els historiadors no vulguin contestar a les preguntes que planteja. En aquest punt podríem estar parcialment d’acord: jo crec que els historiadors professionals haurien de donar un cop de puny sobre la taula i marcar les línies vermelles de veracitat que no poden ser traspassades.
El problema és que els acadèmics experimenten certes reticències, molt lògiques d’altra banda, a l’hora d’enfangar-se en debats amb els neolerrouxistes, demagogs i histrions partidistes que tant sovintegen a les fileres dels revisionisme històric espanyolista. En qualsevol cas, el senyor Carreras pot estar ben tranquil: estic segur que, tingui els dubtes que tingui, sempre trobarà entusiastes de la història disposats a aclarir-los.
el saben aquell que diu que, a Espanya, quan algú vol guardar un secret, agafa i l'escriu en un llibre?
Em moro de ganes de saber-ho!!!! fes-nos 5 cèntims...
Donc si,la batalla d´Almansa e´s "la madre del cordero" que diria el gran Manel Mirò.
Dir-vos,això si,que m´ho estic passant de conya llegint el llibre i que encara no he arribat a situacions històriques que pugui valorar,però he de reconeixer que de moment l´enfocament és força original.
D´en Sànchez-Piñol he llegit "Pandora al Congo" i em va agradar prou.Un llibre,crec jo,sense pretensions però correcte,que entreté.L´heu llegit?
"Victus", d'Albert Sánchez Piñol, llibre de ficció més venut d'aquest Sant Jordi ...
Segons informa el Faro de Vigo, en Rajoy ha escollit "Victus" com a lectura d'estiu. Ara a veure quina conclusió treu del llibre. Vull dir que igual ens torna a bombardejar BCN !
Publica un comentari a l'entrada