Crec que no és un secret per a ningú que aquells que "detenien el saber" (potser millor que canvii "saber" per "informació") mai no han suportat la seva democratització i, par extensió, la tasca de Wikipedia, Wikileaks, ... o Google.
El darrer episodi per erdoganitzar aquest espai de llibertat que és la xarxa ha estat la sentència del Tribunal Europeu, que obliga Google a respectar el "dret a l'oblit" defensat per Espanya i retirar els enllaços a informacions publicades en el passat si es comprova que perjudiquen un ciutadà i ja no són pertinents.
El primer que'm passa pel cap és que aquesta sentència és un greu atac als meus drets en general i al dret a la informació en particular. El segon que'm passa pel cap és que aquells que l'han redactat no tenen ni idea del que és un motor de recerca, que no fa res d'altre que presentar el que ha trobat a la xarxa. I en tercer lloc trobo senzillament inadmissible que la Agencia de Protección de Datos, denegués al ciutadà que va posar la demanda que aquesta informació desaparegués de La Vanguardia, i s'ataqués després a Google perquè suprimís el que el seu motor de recerca no havia fet res d'altre que trobar i inventariar.
Cuando La Vanguardia digitalizó su hemeroteca, esta información apareció en Google. El demandante reclamó al diario y a Google la retirada del contenido, y denunció los hechos a la la Agencia de Protección de Datos. La AEPD denegó la petición del ciudadano de que se borrara el anuncio original en el periódico, al considerar que la publicación de los datos en cuestión tenía justificación legal y su fin era dar la máxima publicidad a las subastas para conseguir la mayor concurrencia de licitadores.
Sin embargo, el organismo español instó a Google España y Google International a que eliminasen el contenido. Google no retiró ningún enlace y recurrió la decisión, y otros casos similares, ante la Audiencia Nacional, alegando que corresponde a la fuente original de la información corregirla si es incorrecta y que obligarle a suprimirla del resultado de sus búsquedas constituye un atentando contra la libertad de expresión.
Imagineu un quiosc que exposi una sèrie de revistes, que vosaltres arribeu i preneu nota de qui surt a les portades i que us cau el pes d'una sentència judicial al damunt, perquè a la portada surt algú que vol preservar la seva intimitat, mentre el quiosquer segueix fent mots encreuats.
Me demano quant ha costat el procés judicial i qui ha pagat els advocats. Perquè és una veritable llàstima el que pot haver-li costat al demandant, que hauria pogut utilitzar Google per trobar i seguir els consells de persones que expliquen com modular els resultats dels motors de recerca. O potser si que ho va fer, ...
Ara, el perill és que en un país tant familiaritzat amb el "dret a l'oblit", comencin a arribar-li a Google demandes de la part de tota aquella gent que té un munt de coses a fer oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada