rovira's drink

Una de les convidades pel Sinfu
sota els efectes de la Rovira's Drink

Feia temps que ho sospitàvem, però després de llegir el diari, en Long John va arribar a la conclusió de que Marta Rovira consumia alguna substància que no ens havien servit mai al Bar Sibaris de Nou Barris. Després de demanar-li al Sinfu que utilitzés els seus contactes als bars de BCN, vam identificar de què es tractava, vam passar comanda d'unes caixes al patró d'un conegut Duty Free de Viladecans i vam organitzar una festa amb VIP's al Sibaris.

La festa va ser un èxit de participació. A més d'uns punkies que havia invitat en Hands, també hi havien unes cangrejas que encara no sabem de què coneixien en Sinfu.

Gràcies a una agenda que'm vaig trobar a un taxi, també vam invitar uns quants parlamentaris i un tio que feia poc que ho havia deixat. Justament, vaig fixar-me en un tio alt i ros, vestit de militar, que estava bevent amb aquell ex-parlamentari, que no deixava de donar-li la brasa. Jo no sabia qui era el militar però, en un moment donat, es va dirigir a mi en noruec (idioma que, modestament, parlo sense accent en la intimitat) per presentar-se com el Station Commander de l'illa de Jan Mayen. Va dir-me que s'havia deixat caure en un vol privat a BCN per passar el cap de setmana, que a l'oficina de turisme li havien recomanat passar pel Sibaris abans de tornar a casa, que la beguda i les cangrejas d'en Sinfu tenien vici, però que no entenia res del que li deia l'ex-parlamentari.

Després de presentar-me amb el nom d'un antic propietari d'un pub irlandès de Cerdanyola, vam anar a reunir-nos amb l'ex-parlamentari. Vaig dir-li al noruec que l'altre estava buscant un lloc tranquil on retirar-se per escriure les seves memòries i, veient passar en Toloriu, vaig presentar-lo com el seu secretari. Sense deixar d'omplir-lis els gots a tots, vaig fer veure que traduïa del noruec i vaig dir-li a l'ex-parlamentari i en Toloriu que el comandant els invitava a fer un tomb amb el seu avió particular per anar a sopar a Londres. Tots dos van acceptar amb entusiasme i, sabent que el comandant havia de tornar a Jan Mayen, vaig tornar a omplir altre cop els gots i els vaig ficar en un taxi en direcció de l'aeroport, en un estat molt proper al coma etílic.

La festa continuava i el personal semblava ja molt perjudicat sota els efectes de la Rovira's Drink quan en Sinfu li va passar al patró del Sibaris una Visa Gold -que deia que se li havia caigut al Toloriu quan va entrar al taxi- i va demanar marisc per a tothom. Després de veure que Marta havia plantat un desconegut que se la volia lligar per anar a ballar pogos amb els punkies, vaig anar a veure en Romeva, a qui tampoc aquí ningú li feia cas. Vaig dir-li que l'ex-parlamentari que acabava de marxar l'esperava per crear la primera ambaixada del nou estat a la ciutat de Longyearbyen, a l'Arxipèlag Svalbard, on no li demanarien cap visat per entrar gràcies al fet que jo coneixia personalment al governador. Es va entusiasmar tant que en Sinfu li va passar la Visa Gold d'en Toloriu. afegint que la podia utilitzar per comprar-se un bitllet en Business Class aquell mateix vespre.

I així estaven les coses quan, a les 3h del mati, van arribar els mossos, car uns veïns s'havien queixat perquè una de les amigues d'en Sinfu, que portava un pet fenomenal, no deixava de cridar animalades pujada a un skateboard. Després d'identificar-me com l'antic propietari del pub irlandès de Cerdanyola, vaig explicar als mossos que estàvem celebrant l'aniversari de na Marta que, en aquell moment, estava dormint sota els braços de Morpheus -un amic punk d'en Hands- mentre la rata del seu nou amic li corria pel damunt. Vam dir als mossos que era ella qui havia portat les begudes comprades de contraban i qui havia forçat a beure dues ampolles a la monja del skateboard. Els mossos van anar a despertar-la, cosa que no van apreciar gaire ni ella, ni en Morpheus, ni la rata. Potser va ser per aquest motiu que van respondre a l'amable invitació dels mossos amb cops de puny i mossegades, abans de sortir emmanillats: una escena entranyable que'n Sinfu va immortalitzar amb el seu mòbil.

Res més, sinó afegir que escric aquesta crònica sota els cocoters d'aquesta meravellosa illa del Carib on ens trobem, gràcies a una pasta que'ns va passar en Paquitu Marhuenda. La cosa va de que, quan a La Razón es van assabentar del vídeo que havia fet en Sinfu amb el mòbil, van contactar-nos per adquirir-lo. D'en Sinfu i dels seus principis morals s'han dit moltes coses (i gairebé totes son veritat!), però va ser ell qui va citar Marhuenda a un bar que està a la cruïlla dels carrers Casp i Lepant de BCN, li va fer pagar la seva consumició i la de la resta de clients i, a canvi d'una maleta que contenia l'equivalent del que li paguen per publicar el que publica, i opinar el que opina, va rebre en un llapis USB ... el vídeo de la versió en català de Zulu Dawn que'n Long John s'havia baixat feia poc per festejar el seu aniversari de noces.

Just per acabar amb aquesta historia, segons les darreres informacions que ens ha passat en Doc, l'ex-parlamentari i en Toloriu segueixen a l'illa de Jan Mayen. I pel que fa a en Romeva, mentre espera a que el rebi el governador de l'Arxipèlag Svalbard, es guanya la vida cantant cançons russes a un karaoké de Longyearbyen.

the cure - friday I'm in love

No és que fos un sex symbol de jove però, a diferència del vi, a Robert Smith no li han fet profit els anys!  Tot i que, reconec que de mi es podria dir el mateix.

master in geography

Sinfu, com tornis a traure l'anècdota de la Donya (Bangkok i Vancouver), juro pels morts de qui et faci més ràbia que't mato!

y dios irrumpió de buen rollo

Si vols que't digui la veritat, en David Torres és un tio que'm té un xic despistat. Llicenciat en hispàniques, escriu a El Mundo, però també té un excel·lent blog d'opinió: Punto de Fisión, al diari Público i, entre altres moltes activitats també és professor del centre de estudis literaris Hotel Kafka.

M'agrada molt com escriu. I la veritat és que no havia acabat de riure amb el seu excel·lent: Tácticas de ligue en el Congreso, que avui s'ha superat amb la ressenya del llibre del mallorquí Román Piña Valls: Y Dios irrumpió de buen rollo. Et passo unes línies amb la idea d'animar-te a llegir primer l'article i després el llibre.

Una monja, sor Eulalia, pide una intervención divina para impedir que España se rompa (...) Tras salir del convento, sor Eulalia descubre los placeres de la vida pecaminosa y se le empieza a ir la mano en su labor de apostolado. Cuando se cubre la piel de tatuajes y se hace punk, el lector ya no sabe si está ante un trasunto de Teresa Forcades o ante una versión alternativa de Ada Colau. La monja le dice a Mas que aunque Mariano no, Dios sí que está dispuesto a negociar. El diálogo tiene lugar entonces entre Mas y Dios, un delirio que tampoco es muy distinto del monólogo esquizofrénico que Mas mantenía consigo mismo hasta hace poco. Pero como la voluntad divina siempre es un misterio y los caminos del Señor inescrutables, resulta que la independencia catalana tiene por objetivo que Cataluña invada y conquiste España y así terminemos otra vez todos juntos. El problema más grave de la escisión (el exilio del Barca del campeonato de liga) también tiene una solución drástica porque a Dios no le gusta el fútbol, al que considera, y ahí no le falta razón, el verdadero opio del pueblo.

A tono con el disparate surrealista y para subrayar el poderío divino, empiezan a sucederse los milagros: Francesc Cambó resucita; el Cristo de Subirachs baja de su cruz en la Sagrada Familia y se va a pedir limosna a la Rambla; la Virgen de Montserrat se pone a recitar poemas en castellano y a bailar break dance.

Clar que, potser que millor vagis a comprar-te el llibre, per veure si és tant divertit com sembla. I si és el cas i vols tenir un detall amb els exiliats que, com en Sinfu o jo, no el trobarem a la FNAC local, doncs no et direm que no, mira.

entrevista con Guillermo Rendueles

Una entrevista d'un interès brutal a un dels psiquiatres més interessants. Et passo algunes de les seves perles:

El capitalismo trata como trastorno de personalidad lo que antes se consideraba lealtad, coherencia u honradez.


«Lo que usted necesita no es un psiquiatra ni una pastilla, sino un comité de empresa», receta a veces Rendueles a los pacientes que se acercan a su consulta aquejados de los estreses y astenias consustanciales al esclavismo moderno. Que el mundo recupere un sentido de lo colectivo cada vez más menguado es la aspiración política fundamental de este loquero atípico y heterodoxo que se educó con [el filósofo anarquista] José Luis García Rúa, simpatiza con Podemos y no perdona al PCE que devorara con falsas promesas a los mejores de su generación ni al PSOE que encarcelara a su hijo César por insumiso (...)

Freud decía que hay que valorar si el enfermo consigue alguna ventaja con el síntoma. Por ejemplo, un histérico obtiene con sus síntomas la ventaja de llamar la atención. La idea de la cura freudiana es que hay siempre que comprobar si el enfermo no está mejor de lo que estaría sin ese síntoma y, en general, no ampliar nunca la ventaja del paciente en la relación terapéutica. En línea con eso, Freud sostenía que siempre hay que cobrarle al paciente las sesiones, vaya o no vaya a ellas, y que no se debe coger como paciente a quien no pueda pagar, porque si se coge a alguien gratis se le proporciona una ventaja que cronifica su trastorno mental (...)

Después del Prozac, la siguiente poción mágica fue la Paroxetina, un fármaco de diseño que se inventó después de transformar la timidez en un cuadro clínico llamado fobia social. En el último congreso de ese horror que es el DSM-5 el último grito en materia de psiquiatrización social ha sido la anhedonia, que es el no sacar disfrute de las situaciones y es ahora motivo de consulta psiquiátrica porque se considera una depresión encubierta. Va a ser la próxima epidemia. Al final, los trastornos de personalidad son ya tantos que quien no cae en uno cae en otro. Otra cosa de la que se habla ahora es la personalidad opositora. Ahí cae todo: si te opones a algo, si discutes, tienes un trastorno de personalidad opositora (...)

Buscar remedios donde no los hay para malestares derivados de las relaciones de pareja, sociales y laborales; males que se solucionan enfrentándose a ellos, pero que atacamos tomando pastillas. Hay un malestar que sólo puedes atajar modificando la situación que lo causa y en lugar de eso tomas una pastilla que te hace ver la situación de una forma más tolerable (...)

Carlos Castilla del Pino definía las pastillas como prótesis conductuales. Es una etiqueta muy buena para esto que hablamos, porque ahora las pastillas son, sí, una prótesis del capitalismo, un factor necesario para la supervivencia del capitalismo. El mandato capitalista es: «Sé gerente de ti mismo, empréndete a ti mismo». Tienes que acumular un capital cultural, un capital deportivo, un capital estético dicen ahora, etcétera, para interaccionar ventajosamente con los demás en la competencia social.

El soma de Un mundo feliz, la famosa novela de Aldous Huxley, no era una fabulación literaria, sino una profecía absoluta. Y lo aterrador es que esos procesos van en ascenso: no hay ninguna estadística que arroje que está disminuyendo la toma de ningún tipo de pastillas (...) la gente toma Orfidal en dosis que hace diez años eran consideradas tóxicas (...) Y no sólo Orfidal. Los analgésicos, las pastillas para el dolor, también es otra brutalidad lo que se toman (...)

Llamamos enfermedades a nuestras equivocaciones para no vernos obligados a enfrentarnos con ellas. Una enfermedad es una fatalidad inevitable, no el producto de un error: «No tengo que rehacer mi biografía, me basta con atiborrarme de pastillas». En la sociedad actual, por otro lado, ya no existe el sentimiento de culpa y los mensajes que lanzan los libros de autoayuda es: «Quiérete a ti mismo» y «No te ralles». Y hay que rallarse. Si tu vida está mal porque has cometido errores, tienes que rallarte, no debes autodisculparte, has de luchar para cambiar esa situación (...)

---

Pablo Batalla Cueto (2016): Entrevistas en el Toma 3 - Guillermo Rendueles, Psiquiatra y figura histórica de la izquierda gijonesa. Asturias24, 03.01.2016. Accessed January 08, 2016.

sara watkins i nickel creek

Sara Watkins, fa uns anys ... encisant amb un clàssic del bluegrass.

Anys més tard, el seu germà va millorar força amb la guitarra i ella es va dedicar a cantar. No ho fa gens malament: Long Hot Summer Days; Reasons Why; Destination; You and Me; ...

rastros de rostros en un prado rojo (y negro)

Las Casas Baratas del Prat Vermell en la revolución social de los años 30 from Rastros de rostros on Vimeo.

López Sánchez, Pere. Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta. Barcelona: Virus editorial, 2013. [ISBN: 978-84-92559-45-9]

Si encara no has sentit l'emoció de llegir la ressenya escrita per José Luis Gutiérrez Molina del llibre que encapçala aquesta entrada i al que fa referència el vídeo, fes-ho. Després, et proposo de llegir-te una altra excel·lent ressenya escrita per Miquel Fernández amb el títol de Memoria de la dignidad en acción en el menospreciado centro de las periferias a Geo Crítica.

Mentre hi ha qui es fica samarretes que fan al·lusió a conflictes que han passat a milers de quilometres d'aquí, el llibre de Pere López Sánchez i les ressenyes de José Luis Gutiérrez Molina i Miquel Fernández González recuperen la memòria històrica d'aquells que van fer a BCN la darrera revolució social que ha conegut Europa.

La española fue la última revolución, como ya se ha dicho en varias ocasiones, que tuvo lugar en el continente europeo. Hasta hoy. Se la ha podido intentar ocultar. Se la ha valorado de forma no ya negativa, sino rechazando hasta su propia existencia. Pero el hecho es que siempre está ahí, revoloteando como una sombra por encima de sus enterradores (Gutierrez Molina, 2013).

Conocemos cómo se gestó la construcción de las «Casas Baratas» en la que la especulación y la corrupción tuvieron un papel protagonista. (...) convertir los huertos-jardines en patios de 12 metros cuadrados y las casas en habitáculos de apenas 36. Eso sí construidas a toda velocidad para que sus ocupantes, trasladados con la ayuda de la Guardia Civil, dejaran cuanto antes la zona de la Exposición. Gentes de Murcia y Almería pero también nacidas en Barcelona, Aragón y Levante. (Gutierrez Molina, 2013).

Tal y como nos recuerda López Sánchez (...) el Modelo Barcelona ha existido y debe su reconocimiento mundial, a su ardua experiencia a la hora de poner el suelo de la ciudad a disposición de especuladores locales e internacionales, tanto como para perfeccionar la explotación de pobres y su control (Miquel Fernández, 2014).

La ciudad del perdón que soñó el abuelo del olímpico alcalde, Joan Maragall, nunca ha estado tan cerca de materializarse como en el periodo que va desde su elección en el año 1986 como sede de los Juegos Olímpicos de 1992 hasta el desalojo del cine Princesa en 1996. Diez años fueron suficientes para aturdir a gran parte de su población y dar rienda suelta a un capitalismo tan salvaje como el que explica en parte el estallido de la revolución que nos relata López Sánchez. (Miquel Fernández, 2014).

El nuevo libro del geógrafo que aquí se reseña (...) trata del detallado análisis de la revolución social del primer tercio del siglo pasado en el barrio barcelonés de Can Tunis. Rastros de rostros contiene una propuesta metodológica tan revolucionaria como pudieron representar los hechos que él mismo trata (...) Es quizás, la obra conocida en castellano que más se aproxima a la octava tesis sobre la historia de Walter Benjamin según la cual, no lo olvidemos, la memoria se construye sobre escombros y que para los oprimidos, los pobres, los extraños... el estado de excepción, constituye la regla de su vida ordinaria. Por ello Rastros de rostros es, no cabe duda, el más incómodo testimonio de lo posible y de sus enemigos. (Miquel Fernández, 2014).

El estado de excepción ha inundado también el pensamiento producido desde las universidades (...) Lopez Sánchez contra del estado de excepción académico que se manifiesta estableciendo qué y cómo se puede pensar, investigar o relatar. Una impronta de falsedad e hipocresía que no ha dado justa cuenta de los rastros de las efímeras victorias contra la opresión, las maneras de vivir y organizarse sin dominación de unos sobre otras. (Miquel Fernández, 2014).

Joan Margarit recita “No és de la història que tinc nostàlgia. És de la geografía”. Y ha tenido que ser un geógrafo el que nos alerte que hoy más que nunca se debe luchar en todos los frentes para que la injusticia no persista en su transmutación en norma. Por último, cabe agradecer también a la editorial Virus la publicación de un texto alejado de las modas historiográficas y de los imponderables académicos. (Miquel Fernández, 2014).

---

Gutiérrez Molina, J. (2013). Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta . Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, [online] [Accessed 19 Jan. 2016].

Estelnegre.org (2016). Entrevista con José Luis Gutiérrez Molina. Estelnegre.org, Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma. 30.11.2006 [online][Accessed 19 Jan. 2016].

Biblio 3W, REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES. Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XIX, nº 1063, 25 de febrero de 2014 [Serie documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]

Doc: anant sumant.

ascensió al Tuc de Salana, a la Val d'Aran (veure comentaris)

Gràcies a en Batty, que té una superagenda ben informada, ens ha recordat que el nostre estimat Pierre Nodoyuna (familiarment conegut com a "Doc"), fa anys. Uns quants anys, no molts, quelcom així com 60. I des d'aquest modest bloc el volem felicitar i recordar-li que sempre tindrà al seu costat la tripulació que integra aquest desballestat vaixell. Estaria bé celebrar-ho amb 60 ampolles de cervesa damunt la taula i retrobar-nos un cop més. Tot és possible. En fi, una abraçada i per molts anys, amic.

mariano: ecce homo

dir que hi ha penya que segueix
fumant aquesta marca ...

En Mariano està passant una setmana negra. Avui mateix, els de 'El mati i la mare que el va parir' de Ràdio Flaixbac l'han enredat amb una trucada que demostra el circ de crispació amb el que ens tenen entretinguts.

Ahir, en David Torres, al seu blog a publico.es se'n fotia de les seves tàctiques per lligar en un article magistral que no et pots perdre: Tácticas de ligue en el Congreso.

I ahir també, el diari del que Wyoming és copropietari, infolibre.es, publicava una noticia al·lucinant: El Tribunal de Cuentas dice que el Estado desconoce el valor actual de sus bienes.

Un article que afirma coses tant increïbles com que desde 1987 no se ha aplicado la revalorización del mercado inmobiliario, algo particularmente destacable en el caso de 10.738 de los 15.458 bienes registrados entre 1987 y 1991 en el Control del Inventario del Inmovilizado Material (CIMA), previo al actual. O que una parte de las altas del inventario ni siquiera utilizan como valor de referencia su valor catastral, pese a tenerlo, y tienen asignados valores inferiores o iguales a 1 euro. Es el caso de 7.065 bienes (14% del total) cuyo valor catastral supera los 4.147,16 millones de euros pese a que el consignado en el CIBI asciende únicamente a 4.724,25 euros. I el pitjor de tot és que no hay previsto ningún plan para actualizar esta situación.

I no sé què m'ha donat que m'he passat per la versió en espanyol del Wikipedia (aquella que abans a CiU m'haurien corregit dient-me que és la versió en castellà) i he llegit que: Licenciado en Derecho por la Universidad de Santiago de Compostela, comenzó a preparar las oposiciones a registrador de la propiedad en el último año de carrera y las aprobó al año siguiente. Con 24 años se convirtió en el registrador más joven de España. En fi, no sé si es molt agosarat dir que si algú al govern deu saber de què parla el Tribunal de Cuentas deu ser ell. Aviam si al final resultarà que l'estat té patrimoni per liquidar el deute i no ho sap!

Clar que, no sé si refiar-me massa del Wikipedia, car també diu que: Rajoy es nieto de Enrique Rajoy Leloup, uno de los redactores del Estatuto de autonomía de Galicia en 1932 que fue apartado de la docencia universitaria por la dictadura hasta principios de los 50, y es hijo del también jurista Mariano Rajoy Sobredo, presidente de la Audiencia Provincial de Pontevedra, ciudad donde creció. Al menys no diuen d'ell que va ser maoista abans que liberal (ara es diu així, oi?) com en Josep Piqué (entre altres coses Consejero de la Cámara de Comercio de Uzbekistán) hijo de José Piqué Tetas, último alcalde franquista de Villanueva y Geltrú.

I mira que l'Espanya que tant adora Rajoy li va posar en safata de plata lo de convertir-se també en un afiliat potencial de Bandera Roja i odiar profundament la bandera espanyola, València i valencians com Francisco Camps i Rita Barberà: Realizó el servicio militar obligatorio, en el que se ocupó principalmente de la limpieza de las escaleras de la Capitanía General de Valencia.

Però bé, com recordava Felipe Gonzàlez, aquell gran pròcer del socialisme (i no crec que ho fes pensant en les portes giratòries): De bien nacidos es ser gradecidos. Que, per altra banda, és el que fa anys que intento ficar-li al cap al Sinfu, sense cap èxit. La prova és que, a diferència d'en Doc i d'en Long John, segueix sense cotxe oficial.

---

Sobre la trucada i el circ de la crispació mediàtica al que ens han abocat els nacionalistes de dretes d'ambdós bàndols, m'entristeix enormement haver de reconèixer que, a la vista dels comentaris que he trobat en l'article d'un diari que es diu d'esquerres com eldiario.es, és el que sembla demanar la penya (no sé si seria més marxista parlar de les masses). I no tant sols els lectors car, la redacció del diari ha deixat arraconada ràpidament la noticia per destacar aquestes: La pillada a Antena 3 tras una información por la que les iban "a dar pero bien" i Jiménez Losantos lamenta no llevar un arma para disparar a Errejón, Bescansa o Maestre. Què difícil que és seguir guardant un xic d'humor i les bones maneres ...

el barri gòtic: de símbol nacional a parc temàtic

Avui m'agradaria compartir amb tu un article publicat a la secció Catalunyaplural de eldiario.es i la tesi doctoral de Agustín Cócola sobre l'artificialitat que amaga el disseny arquitectònic del que avui coneixem com el Barri Gòtic: Una zona monumental que puede considerarse fruto de la imaginación del escritor Ramón Rucabado, que en 1911 propuso en un artículo en la revista Cataluña la creación de “un barrio gótico” que “sería como un estuche precioso que custodiaría las joyas riquísimas de Barcelona, la Catedral y el Palacio de los Reyes”.

---

J.J. Caballero (2015). El Barrio Gótico o cuando las apariencias engañan. eldiario.es, 31.12.2015 [online] Available at:  [Accessed 7 Jan. 2016].

Agustín Cócola Gant: El barrio gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temàtico. Scripta Nova. Revista electrónica de geografia y ciencias sociales.Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98 Vol. XV, núm. 371, 10 de agosto de 2011.[Nueva serie de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana]

rajoy també va ser un 'president rockero'

Los Nikis
Emilio és un alies de Rajoy?

.

.

A fi de fer front a la campanya destinada a presentar el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com un president rockero que compartia amb en Hands la passió per certs grups de la movida madrileña, como Gabinete Caligari y Radio Futura ... els spin doctors del PP han iniciat una campanya que vol presentar Emilio Sancho, de Los Nikis, com un àlies que va utilitzar Mariano Rajoy quan era jove i es dedicava al pop rock.

Per donar pes a aquesta campanya, afirmen que hom pot trobar vídeos de Los Nikis a youtube (també d'en Duran i Lleida tocant la bateria), però que pagaran una Mahou amb tapa a qui pugui trobar un vídeo de Zenit, el grup on tocaba en Puigdemont.

I pels incrèduls, proposen veure el vídeo de El Imperio Contraataca i  posar-li unes ulleres a Emilio Sancho per comprovar si se sembla o no a Mariano Rajoy. Sembla ser que aquesta informació no s'havia difós abans a causa de les pressions del PP valencià car, a més del tema que es presenta en aquest post,  Los Nikis havien publicat altres com: La hormigonera asesina o No vuelvo a ir a Benidorm que no van comptar amb el vist-i-plau del partit. Tampoc sembla que la dona de Rajoy considerés oportuna la difusió de Por el interés te quiero Andrés.

Ich bin dein Vater (2)

Es més vell que el de la calculadora del Toloriu ...
Però segueix fent-me riure!

weekly news

Moltes vegades la penya me demana com es veu el nostre país des de l'estranger. I jo, francament, el que me demano és com es veu des de l'interior.  Ho dic perquè el passat 15 de Gener llegia a La Vanguardia que: La deuda pública crece en 11.100 millones y roza el 100% del PIB. La deuda pública representa el 99,8% del PIB, por encima del objetivo para todo el año, que era del 98,7%, según la última actualización del Gobierno.

En fi jo no sé què hi havia d'heroic en fixar-se com objectiu un deute del 98,7% del PIB. Tampoc entenc massa bé el triomfalisme del govern del PP per haver depassat aquest objectiu i portar-lo al 100%. Segons l'article: Según el Ministerio de Economía, el volumen actual de deuda se produce por el elevado déficit heredado, los mecanismos de ayuda a las comunidades autónomas, la recapitalización del sector financiero y la contribución española a los programas de rescate de Irlanda, Portugal y Grecia.

El cas és que el mateix dia i al mateix diari et trobes amb aquest article: El petróleo baja de 30 dólares por primera vez desde marzo de 2004. La caída del petróleo no termina de trasladarse al bolsillo de los consumidores. Pesa, por un lado, la importante carga impositiva sobre el combustible, una parte invariable por mucho que caiga el barril de Brent. En altres paraules, que solament Déu pot saber on estaria el deute espanyol amb els antics preus del petroli.

Però el més desconcertant de tot plegat és que et mires un telenotícies o obres un diari i no tens el sentiment de que siguin noticies de primera plana ni per la premsa, ni molt menys pels polítics. I al país de l'OCDE on més han crescut les desigualtats  entre rics i pobres, hom segueix entretingut amb el look dels diputats de Podemos i el de Puigdemont, els clubs de futbol esponsoritzats per les monarquies del Golf Pèrsic, els gruixos de neu de les estacions d'esquí i amb la distribució de carteres (tu ja m'entens). En tot cas, discutir un programa que fixi una estratègia econòmica per sortir del forat del deute no sembla estar a les agendes de cap partit polític: a menys que hom entengui per  programa econòmic la baixades dels sous i l'augment dels impostos.

I després hi han noticies com aquesta: Carmena cifra en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a Madrid. Manuela Carmena, ha cifrado en unos 150 o 250 los refugiados sirios que llegan todas las semanas a la estación sur de autobuses pero que declinan quedarse en España al preferir marchar hacia Alemania, Noruega o Suecia.

Doncs bé, la resposta a la pregunta amb la que iniciava aquest post coincideix exactament amb la dels refugiats siris. Alguna pregunta més?

la ciutat oculta

Subsuelo de la confluencia de la avenida Vall d'Hebron con Basses d'Horta con las líneas de metro L3, L5 y el edificio'la llosa de Vall d'Hebron' (© R. Vinyes i Ballbé)

Dos articles de La Vanguardia, publicats els passats 04.12.2015 i 07.01.2015 presentaven una tesi doctoral del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC i dirigida per un professor d’aquest departament i de l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). La tesi, que porta per nom La Barcelona oculta es presenta d'una manera que m'ha deixat perplex: 

Per primera vegada una gran ciutat contemporània (?) disposa d’un plànol complet del subsòl del seu conjunt urbà, gràcies a una recerca desenvolupada a l’ETSAB de la UPC. Des de les xarxes de serveis i comunicació, fins als refugis i els soterranis públics i privats queden plasmats en el gran plànol realitzat per (...), del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, en la seva tesi doctoral. El dibuix, que tindrà una gran utilitat per al desenvolupament de la ciutat, descobreix de forma detallada el sota rasant de Barcelona, una ciutat del tot desconeguda (?), però imprescindible.

I no és que aquesta descripció m'hagi deixat perplex solament pel fet que jo hagi treballat personalment a finals dels anys 90 del segle passat en la definició dels estàndards de modelització topològica i conèctica de les xarxes d'electricitat, de telecomunicacions (telèfon i fibra òptica), de gas, d'aigua (potable i clavegueram), etc. de les ciutats de la Suïssa francòfona. Una modelització prèvia a la digitalització dels vells plans de principis i mitjans de segle i a la implementació de la nova cartografia industrial del subsol, que els meus companys de Ginebra van utilitzar per tirar endavant l'encàrrec de la cartografia de les xarxes industrials subterrànies de la ciutat de Zürich.

El que m'ha deixat perplex no és tampoc que s'hagi partit de la hipòtesi de que ciutats com Londres, i els seus diferents nivells de suburbà, no disposin de cap cartografia del subsol. Per no parlar de ciutats com ... Barcelona!  Vull dir que se'm fa molt estrany que les companyies elèctriques, de telefonia, gas, aigua, etc. de la ciutat no disposin d'una cartografia del seu subsol. I que qualsevol d'aquestes companyies estigui autoritzada a obrir rases sense saber el que hi ha a sota i arriscar-se a tallar una línia elèctrica o rebentar una canonada de gas (no parlo d'accidents!).

En fi, no m'he llegit la tesi i no tinc el temps ni les ganes de fer-ho. Així que prefereixo pensar que es tracta d'un error d'interpretació sobre el seu contingut al que s'ha afegit el clàssic sentiment d'inferioritat que es viu des de sempre a Catalunya i que ens fa pensar en què tot el que fem no ho ha fet abans ningú d'altre i que el món es passa el dia mirant-nos amb admiració. Estic pensant en una vella noticia que presentava la línia 9 del metro de BCN com la primera del món del sense conductor, noticia que llegia mentre viatjava en un metro sense conductor!: després d'un primer moment de ridícul còsmic, la van presentar com la primera d'Espanya.

Deixant de banda la discussió de si a Londres tenen o no el pressupost de la UPC i la sort de disposar de les eines de cartografia subterrània de les que disposa des d'ara BCN, m'agradaria compartir amb tu uns enllaços. El primer, London's Underground History: on pots trobar al voltant de 40 estacions i túnels de metro abandonats que, en alguns casos, van caure en un oblit total després del seu tancament. En segon lloc, dos enllaços primer amb la pàgina dels arquitectes del grup Gensler i la seva proposta per l'ús ciutadà d'aquestes velles infraestructures: Gensler Vision for Disused London Metro Lines Wins London Planning Award i un altre amb l'opinió que li mereix a The Guardian aquesta proposta: Bike paths in abandoned tube tunnels: is the London Underline serious?

---

UPC (2015). La Barcelona oculta: un treball de l'ETSAB revela el subsòl de la ciutat - Universitat Politècnica de Catalunya.  Oficina de Mitjans de Comunicació, Sala de Premsa, 04.12.2015. Accessed January 08, 2016.
TDX (2015). Barcelona oculta : la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània. Tesis Doctorals en Xarxa 04.12.2015. Accessed January 08, 2016.
La Vanguardia (2015). La vida subterránea de Barcelona como nunca se ha visto antes. La Vanguardia 04.12.201. Accessed January 08, 2016.

La Vanguardia (2016). Esta es la primera radiografía del subsuelo de Barcelona (y de sus tesoros). La Vanguardia 07.01.2016. Accessed January 08, 2016
République et Canton de Genève: Cadastre du sous-sol | Mensuration officielle. Accessed January 08, 2016.
Aurélien Lecomte (2007): Etude sur la réalisation d'un cadastre du sous-sol en trois dimensions, Institut National des Sciences Appliquées (INSA), Strasbourg Setembre 2007. Accessed January 08, 2016.
ESRI: A Mapping Solution for Your Utility. Accessed January 08, 2016.

ada colau, manuela carmena i mònica oltra

Aquest vídeo et presenta una entrevista a Ada Colau, Manuela Carmena i Mònica Oltra realitzada per Belén Macías Marín i publicada el passat 05.12.2015 per la penya de Siberia TV.

El que me dona peu per presentar-te el canal youtube d'aquesta penya, que es presenta en el seu bloc com: un espacio imaginario donde tienen cabida distintas realidades, con enfoques variados y voces no habituales en nuestras parrillas televisivas. Siberia surge de la necesidad de cubrir un hueco en el acercamiento satírico a la actualidad. El programa pretende ser un oasis irreverente más allá de la información generalista al uso o del humor más complaciente.

I com al seu compte a twitter na Belén també es presenta com periodista al Periódico Diagonal, doncs també m'agradaria parlar-te d'aquesta publicació, que es presenta així pel seu equip: un medio de comunicación crítico e independiente, sin directores ni jefes, sustentado sobre la base de miles de suscripciones (continua, encara que també pots mirar-te un vídeo de presentació que van fer fa dos anys ... a mi se m'ha fet francament llarg, però).

july talk

July Talk, un grup canadenc impressionant i tres temes demolidors!

please, don't feed the trolls

Whitson Gordon (2014): How to Stop Caring About Trolls and Get On With Your Life. Lifehacker.com 16.05.2014 [online][Accessed 29 Dec. 2015] (more about trolls)

Tots hem viscut l'experiència inquietant de veure com els espais de llibertat que la premsa ofereix als seus lectors es converteixen en abocadors del pensament de la dreta nacionalista, qualsevol que sigui el seu origen (1). I la fi de l'any passat ens ha demostrat que aquestes estratègies no semblen tenir límits quan es tracta d'ofegar la llibertat d'expressió d'aquells que no comparteixen les seves idees: i me temo que ara serà el torn de l'Ada Colau.

El resultat és decebedor. D'una banda perquè tinc molt bons amics que estan malbaratant part de la seva vida lluitant contra el que ells consideren una nova modalitat intolerable de feixisme. D'altra banda, perquè moltes publicacions comencen a suprimir la zona de comentaris dels lectors de la seva oferta, incapaces de moderar l'allau de violència verbal feixista i la resposta militant d'aquells que volen combatre-la.

Afortunadament la conferència "Trolls i Periodisme", organitzada per Hack/Hackers, el passat 17 de novembre 2015 a Berlin, amb l'increïble Linus Neumann -psicòleg, hacker i assessor del parlament alemany- com a conferenciant, ens va recordar algunes claus per resoldre el problema.

En primer lloc, Neumann va recordar que la millor manera de combatre els trolls és no jugar al seu joc: el que es resumeix en el famós "don't feed the trolls". Ignorar-los i no respondre les seves carallotades els farà morir d'avorriment. Altrament, hom haurà perdut el combat contra ells si una sola d'aquestes regles es compleix:

1. si en la teva resposta utilitzes més paraules que el troll, has perdut;
2. si has d'explicar la teva resposta, has perdut;
3. si has de justificar perquè respons, has perdut;
4. si t'emprenyes, has perdut;
5. si no rius, has perdut;
6. si et prens massa seriosament a tu mateix, has perdut; 
7. si necessites ficar-te medalles, has perdut;
8. si necessites amenaçar als trolls, has perdut.

En el cas de la resposta dels directors dels diaris al fenomen troll, el segon acte de la conferència de Neumann, va començar per recordar que cal tenir presents dos preceptes en la moderació dels comentaris:

1. Si suprimeixes el comentari d'un troll li estàs donant el sentiment de què és més important que un munt d'escombraries.
2. Si el diabolitzes estàs legitimant les seves teories.

Com exemple, Neumann va recordar que a Alemanya, es parla de "ciutadans preocupats" per referir-se a les persones que es manifesten contra la islamització de la societat o en contra dels immigrants, evitant catalogar-los com xenòfobs i no alimentant els trolls amb la supressió dels seus comentaris, evitant així qualsevol acusació de censura o d'atac a la llibertat d'expressió.

Neumann va presentar dues velles tècniques com a recolzament del manteniment de la llibertat d'expressió col·lectiva a la premsa :

• Stealth banning (també coneguda com Shadow banning o Hell banning) aplicada des del 2006 en diversos fòrums, té en compte que cada vegada que algú publica un comentari controvertit i sovint estúpid, rebrà un munt de respostes que acabaran qualificant el seu autor de nazi -o altres insults per l'estil segons la versió local-, engegant un debat interminable, Per evitar-ho, sols l'autor del comentari podrà veure'l publicat a la pàgina, però no la resta dels visitants. I és així com el troll no reeixirà al primer dels seus objectius: provocar la reacció indignada dels altres. Els trolls podran seguir publicant a la seva illa deserta, però no obtindran cap reacció. Psicològicament, és la forma més eficaç per descoratjar-los a continuar amb el seu objectiu. En el moment en què un troll és neutralitzat, podrà continuar abocant el seu verí feixista fins l'esgotament, sense que ningú d'altre que ell se n'adoni.
  
• The troll-throttle: probablement la idea més intel·ligent i la més sàdica en la lluita contra els trolls es basa en la utilització de captchas: les proves que verifiquen abans de publicar un comentari que no ets un robot. Com Neumann, graduat en psicologia i portaveu del Chaos Computer Club sap que la utilització dels captchas frena la passió dels trolls per abocar sense fre els seus comentaris plens de bilis, ha desenvolupat un sistema que obliga a les persones que volen publicar un comentari a completar un captcha. Després d'enviar un comentari, el sistema calcula la probabilitat de que l'autor sigui un troll i, cas que aquest sigui identificat com a tal, una rutina li demanarà d'omplir un nou codi, i així fins a l'esgotament. Normalment, el troll no farà més de quinze intents abans d'abandonar. Com l'eina és automàtica, evita qualsevol acusació de censura arbitrària, genera una gran frustració en el troll i el moderador pot dedicar la seva jornada laboral a activitats més creatives.

Neumann va presentar els resultats d'un estudi empíric de dos anys, durant els quals va analitzar més de 116.000 comentaris publicats a un blog alemany. Amb l'objectiu d'identificar els missatges redactats pels trolls va analitzar els continguts insultants, la velocitat de redacció dels comentaris, les paraules més freqüentment utilitzades, el nivell d'ortografia i de gramàtica ... "He rebut moltes peticions de editors de diaris alemanys". No va haver d'afegir res més: la cara d'esperança que feien els periodistes que hi havia a la sala ho deia tot. La pregunta del milió de dollars és però quants periodistes de l'estat espanyol hi havia a la sala i quants d'ells van considerar que seria una bona idea.

---

• Just com a demostració de que els trolls s'amaguen on menys hom s'ho hauria pogut esperar, et proposo llegir aquests articles: Luis B. García (2016). Los insultos machistas se extienden a propósito de la política catalana. La Vanguardia [online] [Accessed 7 Jan. 2016].
  e-noticies.cat, (2016). Un militant de CDC li diu puta traïdora a una diputada de la CUP. e-noticies.cat, 04.01.2016 [online] [Accessed 7 Jan. 2016].
• Jacques Pezet (2015). L’art du trolling ou comment troller les trolls. L'Obs avec Rue 89 18.12.2015 [online] [Accessed 29 Dec. 2015].
• Stéphane Le Calme (2015). Comment contrer les commentaires qui visent à générer la polémique? Un troll allemand propose plusieurs parades Developpez.com 19.12.2015  [online] [Accessed 29 Dec. 2015].
  
• Whitson Gordon (2014): How to Stop Caring About Trolls and Get On With Your Life.  Lifehacker.com 16.05.2014 [online][Accessed 29 Dec. 2015] (more about trolls)

tegestophilie

Le plus grand collectionneur de bières au monde... par jdubuzz

Hi ha penya que creu saber què és la Tégestophilie després de haver passat per Cal Doc. Però la veritat és que, amb tot el respecte que en pugui merèixer la col·lecció d'en Doc, hem de reconèixer que encara li queda molt per arribar a poder comparar-se amb la d'en Jeff Lebo, propietari de l'alberg Brewhouse Mountain, a les muntanyes de Pennsilvània.

Si mai et passes per l'alberg d'en Jeff a York Haven, Pennsilvània, pots provar a portar una llauna per pagar-te una part de l'estada. Te la comprarà si tens la sort que en Jeff no la tingui entre les gairebé 90'000 llaunes que corren per casa seva. Si de cas, pots provar amb aquesta birra: Ténébreuse, brasejada a Savigny per la penya de Docteur Gab's i que vam descobrir amb en Hands al Auberge du Lac des Joncs, a Les Paccots. 

keep calm - the show must go on

Finalment el Dream Team de JuntsxSe va trobar en els sondejos electorals la inspiració necessària per resoldre el problema de la mort del procés, mencionada ad nauseam pels cronistes de la premsa del règim si Mas no era investit president.

Després d'assegurar-se el vassallatge de la CUP i la seva auto-flagel·lació per haver-se comportat malament amb els que manen, un generós Artur Mas va oferir als seus súbdits un discurs que recordava el que MacArthur va fer als filipins quan va haver de fugir de les illes durant la invasió japonesa: I shall return.

Esperem que una de les primeres decisions del nou govern de la Generalitat sigui l'aprovació d'un memorial a la platja de Vilassar de Mar, anàleg al MacArthur Landing Memorial de San Juanico Bridge, amb Mas al front dels seus ja ex-consellers.

I abans d'enviar a twitter les stormtroopers per ocupar-se d'Ada Colau, cas que no accepti l'amable invitació d'ahir de JuntsxSe, també espero que els serveis jurídics de la Generalitat s'ocupin del pamflet d'Enric Sopena: elplural.com, i que l'obliguin a disculpar-se públicament per l'article publicat per Miquel Giménez el passat 05.01.2016: “A ver quién tiene cojones de echar a Mas”, on ens presenta una CDC més pròxima a les pràctiques dels chavistes boliviarans que no pas les que imperen a la política de Dinamarca.

També espero que, ara que la CUP ha assegurat amb l'expiació dels seus pecats de lesa bel·ligerància l'èxit futur del procès, els serveis jurídics de la Generalitat s'ocupin com cal de les difamacions publicades per Pablo Planas a Libertad Digital en l'article: La "església" catalana se infiltra en la CUP. On es deixen anar calumnies com: "De hecho, una de las negociadoras de la CUP con Junts pel Sí es Eulàlia Reguant Cura, miembro de la asociación de derecho canónico del arzobispado de Barcelona Justícia i Pau (dirigida por Arcadi Oliveras, quien junto a la monja Teresa Forcades copreside el partido Procés Constituent) y colaboradora habitual de Ràdio Estel, la emisora oficial de la Iglesia en Cataluña". Altres membres de la CUP, com David Fernández, ja van deixar clar en el seu moment que no és possible identificar aquesta organització amb l'església. Així que no hi ha res més a afegir.

I mentre els serveis jurídics de la Generalitat s'ocupen d'atacar en justícia els responsables de totes aquestes calumnies que fan part d'una campanya destinada a debilitar l'independentisme, des del GS ja hem proposat els nostres oficis a la CUP per “renovar, tant com sigui necessari” els diputats que es puguin considerar molestos pels membres del procés de JuntsxSe: començant per aquells que se'n van de farra en els períodes més crítics del país.

Per exemple, després d'un meeting telefònic realitzat ahir per la permanent del GS (en Sinfu i jo), vam decidir proposar El Cojo de Lepanto (veure pàgina a twitter) com a nou diputat. Si aquesta proposta prospera, en tenim d'altres que poden donar substància al circ parlamentari.

sobre els talibans i dinamarca

TV3 - Telenotícies 08.01.2016

Punxa aquí per veure el vídeo ...  sobre els talibans d'un país que volia semblar-se a Dinamarca. Si et va el masoquisme i vols veure altres exemples amb amenaces de mort i llenguatge fratricida que s'han generat des del camp del procés, et proposo donar un cop d'ull a aquests enllaços que he trobat en publicacions de fora de l'àmbit patriòtic:

• kaos en la red. Visca Catalunya lliure! (pero de verdad), Kaos en la red 04.01.2016. Accessed January 9, 2016.
• El Triangle. Histèria contra la CUP. El Triangle 07.01.2016. Accessed January 9, 2016.

arturo pérez-reverte entrevistat per jordi évole

Arturo Pérez-Reverte, capaç del millor i del seu contrari, en una entrevista realitzada el 2013 a Ciutat Meridiana per un Jordi Évole que va saber traure petroli d'aquest singular personatge.

Jordi Évole: Entrevista completa a Arturo Pérez Reverte. Salvados, La Sexta,  20.10.2013

notes sobre el culte a la personalitat ...

RaGLaN: Seis Meses Con Carmena

Si et passa el mateix que a mi i la programació de les cadenes del sistema se't fan d'allò més avorrit. Si les manipulacions dels seus telenotícies (i no estic pensant en els d'una sola cadena) se't fan francament insuportables, et proposo que, de tant en tant, facis un tomb per youtube, perquè hi ha penya que s'ho fa francament bé.

Per exemple, si t'ho vols passar bé, hi ha la penya de El Mundo Today (per exemple, el resum 2015) o la de El Inmundo o Ciudadanos Pescados; si vols passar del National Geographic i estar al corrent del resultat dels plans d'estudis en l'educació dels teus compatriotes, pots passar-te per Saber y Potar; passa't també per aquest: Ironiboy Vlog, aviam que't sembla; i si vols veure entrevistes força interessants de la progressia espanyola pots donar-li un cop d'ull a La Tuerca ...

I clar, també està la penya de RaGLaN, que són capaços de crear un reportatge seriós com del de Seis Meses Con Carmena amb el que es presenta aquesta entrada o els de la sèrie "Desmontando a ...", on podem trobar especials dedicats al PSOE, a Ciudadanos o a Artur Mas.

Ich bin dein Vater

Hi han els que creien veure una parodia anomenada Start March. I una minoria militant que afirma haver vist en acció al protagonista de Smart Mas. La majoria creu haver vist a la roda de premsa del 05.01.2016 al responsable de la 4a força més votada a les eleccions del passat 20D, 4at també a les llistes de la candidatura més votada a les eleccions del 27S i, accessòriament, al president en funcions de la Generalitat de Catalunya des del mes d'agost del 2015 fins, probablement, el mes de març del 2016. Però era Artur Mas, que havia decidit assumir de nou el rol de Darth Vader.

El cas és que el Darth Vader d'aquest allunyat sector de la galàxia on vivim estava molt empipat amb CUP Skywalker, a qui va recriminar-li oblidar que ell era el seu pare i el va acusar de no tenir cap sentit de la galàxia. En un moment donat, va semblar fins i tot que s'estava equivocant de film, com quan va dir-li a CUP Skywalker: "Hai disonorato la nostra famiglia" i va afegir no sé què sobre el mercat del peix.

Però va deixar ràpidament enrere aquest lapsus i va començar a cridar-li a CUP Skywalker que havia de deixar de fer el ruc amb les seves idees de regeneració republicana, adherir al costat obscur de la força i tornar a la Death Star. També va exigir-li que deixés de fer-li la guitza, perquè: "si jo no sóc president, la galàxia sobiranista se'n va en orris". Tant empipat estava que, en un moment donat es va traure el casc i va deixar anar en lliure expressió el llenguatge florit que les seves stormtroopers reserven als fòrums de la premsa de l'imperi. Tant empipat estava que, va tallar-li una ma amb el sabre làser a CUP Skywalker, just abans de dir-li que encara hi havia temps per negociar i autoritzar el seu retorn a la "famiglia" si mostrava el seu sincer penediment.

La premsa de l'imperi recollia que Darth Vader, com altres personalitats del senat imperial havien manifestat dies abans, també es va acusar a si mateix de haver fet confiança a CUP Skywalker. Tot i que va traure-li ferro a aquesta afirmació perquè no volia acabar sent recordat com el "ruc de la galàxia", després de haver-se fet enganyar precedentment per José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy, la família Pujol, el comptable de CDC, Felip Puig i altres centenars de persones al llarg de la seva carrera galàctica.

la CUP i la facció bolxevic del PP

En un altre dels seus discursos memorables, Josep Rull, el fill polític del més gran estadista que Catalunya ha conegut després de la dinastia Pujol, ha dit alt i clar allò que molts no es podien creure: Els convergents acusen la CUP de ser "aliada de l'Estat espanyol" al primar "el socialisme i la revolució sobre la independència" (El Periódico, 04.01.2016)

Dit en altres paraules, per imposar els seus objectius revolucionaris, la CUP s'hauria aliat amb la facció bolxevic que dirigeix l'estat espanyol. No sabem encara si el pacte de la CUP amb els bolxevics del PP és d'ajuda mútua, com el que varen signar CiU i el PP abans de deixar de ser parella. Però a diferència d'aquell pacte de sang, l'aliança de la CUP amb l'estat espanyol semblaria estar destinada únicament a atacar les bases de la independència de Catalunya.

Segons la premsa i la RadioTV del règim, les acusacions de Rull haurien provocat una deserció generalitzada entre els milers de militants de la CUP que no comparteixen la nova estratègia dictada pel politburó.  Entre aquestes desercions, cal destacar la de l'antic membre de la publicació llibertària Ajoblanco: Antonio Baños que, per coherència ideològica, no podent suportar emocionalment la negativa a investir Artur Mas com a lider de la nova república catalana, estaria avaluant la possibilitat de reintegrar-se a la lluita política des del front cultural amb Los Carradine (copiats miserablement per Jean Dujardin) i, ja de pas, trobar el temps de llegir-se un llibre del seu autor favorit: Owen Jones, El Establishment, 2014; Seix Barral 2015.

current swell - rollin