Com que he vist que darrerament la cosa va de films, no m´he pogut estar de recomanar aquest film-documental d´en Martin Scorsese. "George Harrison, Living in the Material World", és un repàs (molt extens,el film ha estat dividit en dues parts) de la vida d'en George des dels seus començaments amb The Beatles fins a la fi dels deus dies. Com és habitual en Scorsese, el muntatge està força aconseguit, intercalant imatges filmades, fotografies i comentaris de tota aquella gent que, en un moment o altre, van passar per la seva vida: des d´Eric Clapton fins a Jackie Stewart, passant per en Ringo o Paul. No cal dir que també és molt emotiu. En fi, si teniu oportunitat no deixeu de veure´l. I si no, doneu un cop d´ull aquí.
dilluns, 13 de febrer del 2012
George Harrison
Com que he vist que darrerament la cosa va de films, no m´he pogut estar de recomanar aquest film-documental d´en Martin Scorsese. "George Harrison, Living in the Material World", és un repàs (molt extens,el film ha estat dividit en dues parts) de la vida d'en George des dels seus començaments amb The Beatles fins a la fi dels deus dies. Com és habitual en Scorsese, el muntatge està força aconseguit, intercalant imatges filmades, fotografies i comentaris de tota aquella gent que, en un moment o altre, van passar per la seva vida: des d´Eric Clapton fins a Jackie Stewart, passant per en Ringo o Paul. No cal dir que també és molt emotiu. En fi, si teniu oportunitat no deixeu de veure´l. I si no, doneu un cop d´ull aquí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
No he vist el film, clar. I no sé com el presentaran. Tampoc és que hagi conegut personalment en George per opinar sobre ell. I la veritat és que, com a tothom, li reconec el dret de fer amb la seva vida el que li vingui en gana. El que passa és que sempre he tingut un problema amb els nens grans: i és així com sempre l'he vist. Si en McCartney (que els deus saben molt bé que no ha estat mai sant de la meva devoció, tot i reconèixer-li un talent d'or), va haver d'agafar el baix, va ser perquè ni en George, ni en John, no els hi va donar la gana de fer-ho quan en Stuart Sutcliffe va marxar de els Quarrymen. Va ser ell també qui va imposar en Ringo Starr (el que, després d'un follón majúscul amb els fans, va tenir com a resultat que li deixessin un ull a la virulé). La seva actitud de dignitat, mai me va semblar tenir cap fonament altra que deixar els altres com uns imbècils i ell com l'intel·lectual de la colla. L'historia de l'India, on van haver d'anar-hi tots perquè no s'empipés, encara que el rerefons era voler desmarcar-se d'en Paul i en John en una estratègia de fotre merder fins la separació ... No sé, no puc amb els nens grans i les seves gelosies. Crec que, una vegada va reeixir a rebentar el grup i cadascú va seguir la seva carrera en solitari, es van demostrar dues coses: la força del grup, i la qualitat individual de cadascun dels seus membres. Es una opinió personal i val el que val. Espero que altres membres de la tripulació me demostrin que estic equivocat, de veritat. Perquè, continuo pensant que, si s'hagués comportat com un home, hauria acabat fent-se un nom al panteó dels millors guitarristes.
Home Batty,penso que són dos coses separades:una,la factura del documental i l´altra,la persona.És evident que si la persona ja no et cau be,veure el documental es fa més costa amunt,però potser trobaries alguna cosa interesant.Per cert,Stu Sutcliffe encara tocava quan ja eren The Beatles,però malauradament va morir d´un vessament cerebral a Hamburg,just quan anavem a començar la tercera gira.
Tens raó, tampoc és que en Jacques Cousteau fos sant de la meva devoció i vaig empassar-me tots els seus documentals.
parlant de guitarristes, el que està clar és que sense els Beatles, en Harrison mai no hagués arribat a ser reconegut com per exemple, l'Eric Clapton, casualment, el meu primer concert a Barcelona, a l'antic Palau d'esports de Montjuic http://www.youtube.com/watch?v=fX5USg8_1gA
Hòstia, Sinfu. A més de ser el Neil Amstrong del Manxego també ets l'Eric Clapton de Poble Sec? No, espera. Volies dir que era el primer concert que anaves a escoltar, oi? Ouff! Per un moment ... ;D
Just una cosa bona de´n George i que era el motiu pel qual vaig publicar el post,tot i que al final vaig oblidar posar-ho:sabieu que va ser el productor de "La vida de Brian"?(fins i tot surt al film)y "Los Héroes del Tiempo"?.En fi,també això surt al documental amb intervencions d´en Terry Gillian,John Cleese i Terry Jones.
I sobre la qualitat d´aquest home com a guitarrista: doncs be,penso que hi ha quantitat d´exemples de guitarristes molt bons com a part d´un grup(no només compta la tècnica,sino també la compossició,el sentit del ritme,el feeling,etc),però que de forma individual poden ser mediocres (només com a guitarristes,s´enten)Sense anar més lluny el mateix Lennon o fins i tot en McCartney;creieu que en Keith Richards o Ron Wood són uns grans guitarristes?o en Dylan?
Si que va crear HandMade Films el 1978 per produir el primer dels films de Monthy Python. Sobre la resta ... si tu creus que Harrison es pot comparar a ells ... jo no comparteixo l'idea, però ara no anirem a discutir-nos per això, no?
va home, http://www.youtube.com/watch?v=x8zcTLdCHpM
per donar emoció al post!
Home, Sinfu. I jo que creia que eres un demòcrata de tota la vida i acceptaves la llibertat d'expressió. Al final acabaré pensant que ets .... ;D
Publica un comentari a l'entrada