 |
| consti que l'Enric no és família d'en Fabra ... |
Imatge entranyable a la barra del Bar Sibaris, amb l'Enric -un veí de l'escala- amb qui vaig entrar a beure'm un tallat amb sacarina (ell es va demanar un carajillo, que consti). En José Mari, per pietat, va servir-me'l sense fer cap al·lusió a un passat molt menys penós. Podeu trobar el seu comentari (jo soc 'el vecino que los echaba de menos') al compte Facebook del bar. També veureu que ens hauríem pogut esperar una estona per nàixer, ja que ara fan uns bocates i unes tapes a uns preus que desafien la meva diabetis ... Però clar, llavors en Long John s'hauria perdut a la filla de la senyora Elvira i les perruqueres. Sobre la clientela actual ... bé, si fem memòria de qui érem nosaltres fa uns anys, de què anàvem i amb qui anàvem ... jo crec que no podem ser molt exigents, oi?
5 comentaris:
T'asseguro que lo primer que m'ha passat pel cap ha sigut: "que cony fa el Roy amb el Fabra? Estaran a Castelló?
I sí, les tapes i els bocates foten bona pinta!
Es que, en aquells temps, el màxim que'ns podíem pagar era el vermut sospitós de l'Elvira i uns cacauets. Clar que, pel mateix preu, en Long John també podia admirar la seva filla i les perruqueres ... però sin derecho a roce ja que, per una banda, tenia la Castanheira vigilant, i per l'altra, el novio pijo de la nena.
Canviant de tema, però seguint amb les fotos, la que fas servir professionalment (també al LinkedIn) no et fan justícia, Sinfu. Es que sembla que et deguin i no et paguin, com si diguéssim (ep! que no estic pensant en cap col·lega ni amb samarretes)
Dues coses que m´han agradat del Sibaris:que la barra segueix sent la mateixa que fa 25 anys i que a la pàgina del facebook s´especifica com a Taverna.
I ara,Batty,amb sinceritat:el trabaves a faltar?
Home, si que ho trobava a faltar. En particular a vosaltres, arribant amb la joia matinal de saber que us esperava un nou dia ple d'oportunitats per augmentar el vostre coneixement, gràcies a la motivació entusiasta d'un professorat militant. Però també la pasta gansa que afluixava en Bou per cada viatge que fèiem amb l'espantomobil. També vaig recordar amb carinyo aquell dia que ens la vam jugar en plena nevada per anar a Bellaterra i no faltar a classe: ens vam trobar amb només hi havia en Manel (ni tant sols en Vito, que vivia al costat), que la Uni estava tancada ... i que la majoria d'estudiants que no podien desplaçar-se a causa de la neu si que van poder anar a esquiar.
Publica un comentari a l'entrada