Un testimoni molt emotiu d'un metge jove que es va trobar confrontat a patir la malaltia per la que havia jutjat durament a una dona que va rebre durant la seva guàrdia a les urgències d'un hospital. No és solament que me senti implicat personal i emocionalment en la seva conferència. Es que és d'una humilitat i d'una humanitat senzillament brutals. T'aconsello veure aquest vídeo: no te'l perdis!
4 comentaris:
Bé,acostuma a ser pràctica habitual de la majoria de metges,foter-te la bronca per qualsevol desvariació en els ressultats d´una analítica:ja sabeu,que si beus massa,que si menges coses que no hauries d´abussar,que si no fas exercici...
A mi em passa amb els nivells de colesterol i els triglicèrids,que per més dieta que facinohi ha res a fer per què,m´ho genera el meu propi cos.I el metge encara em deia que si havia de fer més exercici(sabeu que tinc un tipus de feina que té un important component físic)i fins i tot controlar el pes (i no peso ni 60 Kgs).En fi,una gran conferència d´aquest home que,si no li hagués passat el que li va passar,s´hagués mort amb una idea equivocada sobre els diabètics.Molt interessant.
El problema és que, la historia de la penya que jutja als altres i els dona consells a seguir que ells no segueixen, no és exclusiva dels metges. Consti que no estic pensant solament en política. Sinó en el munt de penya que es passa la vida donant-te consells i fent exactament el contrari del que t'han dit de fer.
Vaja,el que diuen dels capellans,no?:"fes el que jo dic,però no facis el que jo faig".
Els capellants i ... en Sinfu!
Publica un comentari a l'entrada