visca els nuvis (I)

Molta gent defén l'idea tradicional de que, en un casament, son els nuvis els que han de gaudir de tot el protagonisme. Jo sempre he cregut que es tracta d'una idea antiquada, i que un casament ha d'obrir el protagonisme a d'altres elements de la societat. Tot va començar quan jo era molt jove i, un dia, amb una colla de l'Eixample de Parets, ens vam dir d'anar a fer l'aperitiu a un dels banquets que es feien cada diumenge a l'Hotel La Salut. Vam anar-hi, ens vam atipar com a lladres, i ens vam dir que ho havien de repetir. El segon cop que vam anar-hi, diguem que vam guanyar en seguretat i  vam començar a parlar amb les noies (ja sabeu com es vesteixen pels casaments i ... en fi, ja m'enteneu). Hi havia un cambrer que no ens treia l'ull del damunt. I, quan ja estàvem preparats per sortir per cames, una vella es va adreçar a mi i me va dir: Però que gran que t'has fet! Ja ni et coneixia. Va, i me fa dos petons a les galtes, i me diu: I de la Roser, que no te'n recordes? Fiuuu! La Roser ... I jo, sota l'atenta mirada del cambrer, vaig agafar la Roser per la cintura i li vaig fer dos petons davant d'una àvia somrient. Tot i que me moria de ganes de recordar els vells temps amb na Roser, ja havien cridat per anar a dinar, i la colla va decidir que era hora d'evaporar-se: mai més he tornat a saber res de na Roser. El tercer i darrer cop que hi vam anar, a un tio de la colla no se li va passar res de millor pel cap que pelar la pava amb la nóvia (que ja es veia arrepenedida d'haver-se casat amb una mena de germà lleig dels Calatrava). El podrit del cambrer de l'altre cop va parlar amb el maître, que es va desplaçar cap on èrem amb un gran somriure, i ens va dir: Si no voleu que us mati, feu un gran somriure. Hostia si el vam fer! I va afegir: I ara, sino voleu que us talli el coll, foteu el camp amb aquest somriure i que no us torni a veure mai més per aquest restaurant ... 

Molts anys després, va arribar inexorablement el moment en que els amics se't casen. I, amb en Ricard, vam fer famosa una altra estratègia participativa que es va conèixer amb el temps amb el nom de: sortim a totes les fotos que poguem!  Crec que la més sonada aplicació d'aquesta estratègia va ser al casament d'en Francesc i na Lourdes (nda: Lourdes, aviam si t'ho fas i m'envies algunes fotos!), on vam arribar a traure de pollaguera el fotógraf. Aquestes imatges mostren l'aplicació d'aquesta estratègia al casament d'en Ricard i na Júlia, amb un polo especialment escollit per l'ocasió i la tradicional coupe de cheveux Playmobil. Les fotos me les va passar na Júlia pel wsp la nit d'aquest dissabte passat (naturalment, n'hi han moltes més amb les que no us vull avorrir), i mentre les vèiem ens partiem el pit de riure!.

Què? Ah, si. Que esperàveu que digués alguna cosa de l'Onze de Setembre, d'en Rafel de Casanova, de la mani de la Diada, l'independència, de la mort d'Allende o de les Twin Towers? De tot això  ja en vàrem parlar ahir al vespre per phone amb en Sinfu. Avui he preferit recordar aquestes imatges de  l'onze de setembre del 1985 i m'agradaria felicitar en Ricard i na Júlia, no solament per l'aniversari del seu casament (si, encara que jo surti per tot arreu, els que es van casar son ells), sino pel seu sentit de l'humor i perquè, coneixent-me com me coneixen, seguim sent amics, després de tants i tants anys.