Era una avorrida tarda de diumenge, tindria uns 14 anys i estava escoltant la radio quan va sonar aquest tema: Can the Can. Eren els anys previs al post-franquisme que encara vivim. Temps en que a la ràdio et passaven sàdics com Richard Anthony, però rarament Lou Reed o, més tard, els Sex Pistols.
Possiblement va ser el motiu pel que vaig augmentar el volum de la ràdio i vaig dir-me que, malgrat que segurament no era sinó un altre subproducte de les discogràfiques, tenia molta més canya que Status Quo, per posar un dels múltiples exemples que'm poden passar pel cap en relació als grups que passaven a la ràdio, i vaig dir-me que potser valia la pena escoltar altres temes de Suzi Quatro.
En aquells temps, no hi havia internet. Si volies escoltar un tema no tenies moltes més alternatives que passar-te pel carrer Tallers i demanar que't posessin el single. Va ser així que vaig poder escoltar 48 Crash i Devil Gate Drive (Rock Hard, possiblement el seu millor tema, sortiria anys més tard).
La nostra relació no va ser fàcil. Mai vaig entendre lo de Stumblin' In, pero ja no vaig poder tancar els ulls el 1978 amb If You Can't Give Me Love. I la cosa es va glaçar tant un any després, amb She's in love with you, que ja ni Rock Hard ho va poder arreglar. Per no parlar del dia que vaig llegir al diari, enllà pel 1981, que havia de sortir a un programa de TVE que es deia Aplauso: allò va ser el divorci definitiu!
Queden els bons moments que vam passar junts i una lliçó que no oblidaré mai: els crítics musicals son uns gilipolles. I és que, veient les poses i les veus dels tios amb qui tocava Suzi, puc fer l'esforç de comprendre que alguns classifiquessin el seu estil com glam rock: que Marc Bolan i Bowie (*) me perdonin.
Però el que no entendré mai és que d'altres classifiquessin el seu estil de cock rock, que una publicació feminista va descriure com: un estil dominat pels homes que es va convertir en un sinònim de rock dur, posant l'accent en l'expressió agressiva de la sexualitat masculina, lletres misògines i l'ús de la imatgeria fàl·lica.
Podria sonar a petita venjança si hom llegeix aquest paràgraf de la seva bio a wikipedia, però en realitat no és res d'altre que una mostra més de que el bullshit intel·lectual dels crítics musicals ve de lluny i no té límits.
(*) "Què peazo de hombre!", que comentaven dues ties fa anys al patatabrava.
Possiblement va ser el motiu pel que vaig augmentar el volum de la ràdio i vaig dir-me que, malgrat que segurament no era sinó un altre subproducte de les discogràfiques, tenia molta més canya que Status Quo, per posar un dels múltiples exemples que'm poden passar pel cap en relació als grups que passaven a la ràdio, i vaig dir-me que potser valia la pena escoltar altres temes de Suzi Quatro.
En aquells temps, no hi havia internet. Si volies escoltar un tema no tenies moltes més alternatives que passar-te pel carrer Tallers i demanar que't posessin el single. Va ser així que vaig poder escoltar 48 Crash i Devil Gate Drive (Rock Hard, possiblement el seu millor tema, sortiria anys més tard).
La nostra relació no va ser fàcil. Mai vaig entendre lo de Stumblin' In, pero ja no vaig poder tancar els ulls el 1978 amb If You Can't Give Me Love. I la cosa es va glaçar tant un any després, amb She's in love with you, que ja ni Rock Hard ho va poder arreglar. Per no parlar del dia que vaig llegir al diari, enllà pel 1981, que havia de sortir a un programa de TVE que es deia Aplauso: allò va ser el divorci definitiu!
Queden els bons moments que vam passar junts i una lliçó que no oblidaré mai: els crítics musicals son uns gilipolles. I és que, veient les poses i les veus dels tios amb qui tocava Suzi, puc fer l'esforç de comprendre que alguns classifiquessin el seu estil com glam rock: que Marc Bolan i Bowie (*) me perdonin.
Però el que no entendré mai és que d'altres classifiquessin el seu estil de cock rock, que una publicació feminista va descriure com: un estil dominat pels homes que es va convertir en un sinònim de rock dur, posant l'accent en l'expressió agressiva de la sexualitat masculina, lletres misògines i l'ús de la imatgeria fàl·lica.
Podria sonar a petita venjança si hom llegeix aquest paràgraf de la seva bio a wikipedia, però en realitat no és res d'altre que una mostra més de que el bullshit intel·lectual dels crítics musicals ve de lluny i no té límits.
(*) "Què peazo de hombre!", que comentaven dues ties fa anys al patatabrava.
4 comentaris:
Jo recordo que per casa corria un LP ,que deuria ser de la meva germana,de Suzi Quatro.També recordo que portava una enganxina d´aquelles tipus Nº 1 en USA,però que deia:"contiene sus grandes éxitos Can The Can y 48 Crash".I si t´he de ser sincer,reconec que la música m´agradava força.I deixam afegir que no s´ha de confondre amb aquesta altra banda de BCN
I menys mal que has ficat un dels millors temes que tenen ...
En altre ordre de coses, he trobat sense buscar-lo el que sembla el primer clip de Suzi Quatro: Daytona Demon. M'ha encantat veure-la tant jove i apuntant ja maneres!
Clar que ... seguint amb el que deia al post, també he vist altres temes de l'època en que les discogràfiques la van orientar en una altra direcció. Alguns no son temes dolents per un country club soft de Tennessee, per exemple: The Honky Tonk Downstairs o Make Me Smile. Per d'altres, se'm fa rar que la discogràfica no els utilitzés per preparar una tournée en duo amb Bonnie Tyler.
Be,era la manera de funcionar de la indústria discogràfica d´aquell temps.Si volies peles i fama,havies de passar pel tub i derivar el teu estil al gust del productor de torn.Em sembla,però,que si hagués ensopegat el fenomen "independent"(li va anar de pocs anys),la cosa hagués acabat d´una altra manera.
Diuen que no has de jutjar a ningú fins haver portat els seus mocassins durant al menys tres mesos. No sé, ella (i tants d'altres!) sabrà perquè ho va fer. En realitat, no estic pensant només en el món de la musica.
Sols li desitjo a ella, i a tots els que van fer el que ella va fer, i no penso solament en el món de la musica, que hagin sigut feliços amb la seva decisió. Perquè era una decisió que els pertanyia i amb la que haurien de viure tota la vida.
Per la resta, una historia més de la sèrie "passats tèrbols".
Publica un comentari a l'entrada