dimarts, 25 de novembre del 2014

the show must go on

Res que m'estava llegint les enquestes d'intenció de vot d'El Periódico i d'El Mundo i m'he dit que, tot plegat, podria ser francament francament divertit de no ser perquè el public d'aquesta comèdia serà el que acabarà pagant.

A l'espera que els periodistes d'investigació de la premsa madrilenya descobreixin les connexions de 'Podemos' amb ETA, o el seu finançament pel gihadistes (què més dona!), i a l'espera de que la llei de Hont doni un bany de realitat als nous vinguts al circ de la democràcia a  la espanyola, me quedaré amb alguns titulars:  
  • 'Podem' dóna el 'sorpasso': s'imposa (28,3%) al PP (26,3%) i el PSOE (20%) a Espanya (1)
  • Una majoria per les plebiscitàries. La llista conjunta sobiranista és l'opció preferida després d'un 9-N que ha capitalitzat Mas
  • 'Podem' guanyaria avui les eleccions generals espanyoles a Catalunya amb aquesta estimació de vot: Podem (22,8%), CiU (17%), ERC (15%), PP (11,8%), PSC (11,3%), C's (10,5%), ICV-EUiA (5,2%) i CUP (3%). (2)
  • Una llista única sobiranista de CDC + ERC sumaria 58-60 escons, menys que els 63-67 que obtindrien per separat CiU (32-34) i ERC (31-33). En tots dos casos, la resta de partits veurien alterats mínimament els seus resultats, escó amunt escó avall. Però 'Podem' seria sempre la tercera força (???), seguida, per aquest ordre, de C's, PSC, ICV-EUiA, PP i CUP (2).
  • ERC busca 'merengues', Junqueras es fixa com a objectiu penetrar a l'àrea metropolitana, Vol llistes plurals on càpiga «el president de la penya del Reial Madrid» (4)
Seguint amb un esperit circense, podria seguir amb que "El Banco de España ve ahora un mayor margen para subir salarios" (5) o amb una proposta abracadabrant: "Collboni pide la cocapitalidad de Barcelona y que el Senado se traslade allí" (6), que jo me permetria completar amb una altra sobre "el traslado del Banco de España a Villanueva del Trabuco" , el de totes les diputacions a "El Burgo de Osma" i el d'en Jaume Collboni a la Torre del Petrol, a Picamoixons.

Ara sense conyes, els 'analistes' estaran molt interessats per la lectura de les estimacions en clau de força de les formacions sobiranistes. D'altres, en clau de força de les formacions que defensen el canvi constitucional. Jo, que soc de la vella escola de: 'el capital no té pàtria', m'he fixat en la força de les formacions de dretes i, si li afegim el PSC que quedarà després de les darreres 'desercions', francament no és per tirar coets.

Tornant a Espanya, com semblaria que els de 'Podem' guanyarien les eleccions sense majoria absoluta, tinc ganes de veure la aliances ... contra-natura (?) PP-PSOE potser també CDC, però votant amb el PP contra qualsevol proposició de llei sospitosa de progressisme o de laïcitat. Rosa Diez tornant a deixar-se estimar per en Albert Rivera, Els d'ERC completament desorientats perquè CDC els ha deixat de banda. En Duran i Lleida demanant que el deixin entrar al PPC. I els de la CUP completament desmoralitzats perquè una penya sense cap programa, sense una idea precisa sobre com reparar la relació entre Catalunya i Espanya, tampoc grans idees en el terreny social, i sense que ningú conegui a qui presentaran com candidats, sigui la que té una més alta estimació de vot. I ICV ... bé, sobre aquests millor me reservo el que'n penso.

Tranquil però, perquè estic convençut que el temps demostrarà que estic equivocat i tothom actuarà en plena coherència amb les seves idees polítiques i el programa amb el que es presenti a les eleccions. Per començar, amb els resultats de l'enquesta a la ma, l'Artur ens convocarà a eleccions plebiscitàries i els que s'oposaven fa dos dies, correran per dir que el que cal fer és un referèndum. Mentre tant, recordarem el títol de l'entrada del passat dissabte: toda buena estafa necesita una distracción.

P.S. Parlant d'estafes, la de la independència de la Fiscalia en semblaria una si ens haguéssim de creure el contingut d'aquest article publicat a El Periódico (7): Eduardo Torres-Dulce: Un fiscal de (mala) pel·lícula. Personalment no puc posar en dubte ni l'estat de dret, ni que Ana Ma. Magaldi s'hagi suïcidat política i professionalment per lleialtat personal.