Sóc conscient de l'escàs interès que aquesta sèrie d'articles ha provocat en molts dels nostres lectors. En primer lloc, perquè ni els
trolls russos o ucraïnesos no estan interessats per la nostra historia. Tampoc els amics sud-coreans o californians que ens visiten freqüentment. Encara menys la gent del nostre país, que viu molt més còmoda amb les llegendes que els han venut que assumint la seva historia personal i col·lectiva. Unes llegendes que, creades pel consum intern, ens permeten anar pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància. Però que no es digereixen més enllà de les nostres fronteres.
Es molt més simpàtic que ens presentin el nostre país com poblat per demòcrates des de l'edat mitjana, enfrontats secularment a un poder despòtic espanyol i amb unes institucions que van ser l'enveja planetària (1). I ja no et dic si els únics fluxos migratoris que hi han hagut daten del segle passat, venen d'Andalusia i representen un difícil procès d'integració que acaba sent modèlic (2). I per no centrar-me solament en Catalunya, el
súmmum del passat idíl·lic és l'Espanya medieval i la convivència pacifica entre cristians, jueus i musulmans (3).
El més difícil de digerir és que moltes d'aquestes llegendes psicotròpiques no les he llegit a un diari del bar mentre esmorzava, o a un
reality show d'una cadena de TV de segona categoria, sinó a la universitat: a classe o llegint llibres publicats per investigadors universitaris molt ben considerats pels seus companys.
Per exemple, a mi em van presentar l'home de Banyoles (4) com un dels primers catalans. La veritat és que en sabem menys d'ell que de la penya que es va dedicar a pintar les Coves del Cogul (5) que, pel que es veu als murs, semblava que s'ho passaven francament bé. Més tard van aparèixer els ibers, que també es van dedicar a pintar a les mateixes coves. I després van arribar els celtes, els grecs, els cartaginesos, els romans ... I amb els romans van arribar els jueus (sinó hi eren ja abans!) i les primeres sinagogues, des de les que una secta sortida d'aquella religió començaria a predicar una de nova: un detall del que s'oblidaria segles més tard.
Van arribar altres forasters: els gots que, cristianitzats, van ser els primers nou arribats que van decidir fer la guitza als jueus, la minoria més important en aquell moment a la península ibèrica (6). Després els van reemplaçar els àrabs i el seu lot de conversions a una altra nova religió. I per curiós que pugui semblar a alguns, cap ni un de tota aquesta penya que hem mencionat ni parlava català ni tenia consciència de ser-ho. Senzillament, perquè Catalunya no existia encara.
________________________________
Seguint amb els forasters, més tard van arribar els francs i van crear la Marca Hispànica. I va arribar el comte Borrell II que, per independitzar-se del rei dels francs, es va dedicar a enviar ambaixades al califat de Còrdova que, en signe de reconeixement, va enviar-li el cabdill musulmà Almansor (o Al-Mansur) per arrasar el país. Com l'entronització de Hug Capet (987) havia trencat la legitimitat dinàstica dels carolingis i, el més important, ningú va venir ajudar en Borrell II contra Almansor, amb tota la discreció que demanava el moment, es va començar a construir allò que jurídicament es va conèixer al segle XIV com el Principat de Catalunya (7). Això passava al s XIV, coincidint amb la generalització de l'ús del cognom associat a una família, que s'havia deixat córrer des de la caiguda de l'imperi romà.
________________________________
Més tard va arribar la Pesta Negra del s XV, la del XVI i la del XVII. I, amb la crisi demogràfica inicial, el repoblament del país per gent originaria d'Occitània que va acabar per més que duplicar el nombre d'habitants del país. Res que es pugui considerar important per alguns investigadors universitaris en demografia.
A finals del s XIV també es va produir la carnisseria que va acabar amb els antics pobladors de confessió jueva que que no s'havien convertit: els que ho havien fet serien tractats adequadament més tard com
marranos als
Autos de Fe d'una Inquisició capitanejada pels monjos benedictins: la mateixa ordre que pots trobar a Montserrat i a la que pertany na Teresa Forcades. Els
marranos compartirien la seva sort amb els primers pobladors del país que encara seguien tradicions precristianes i foren acusats de bruixeria, i també amb els Occitans sospitosos de seguir l'heretgia protestant. L'esplendor de l'Espanya de les tres cultures i la de la protecció jurídica dels catalans per les seves institucions.
Va arribar el s XV i l'expulsió dels jueus que ja vivien al país molt abans que existís Catalunya. Eren aquells que havien sobreviscut a les carnisseries populars i a les de la Inquisició (8). Més tard, al s XVII els va arribar el torn als antics pobladors de confessió musulmana (9): un 30% de la població del País Valencià i un 20% de la d'Aragó.
I com hem vist als articles precedents, al bell mig de tota aquesta historia, la guerra civil catalana, el conflicte de la Biga i la Busca, les Guerres dels remences i la fi del feudalisme, la noblesa catalana finançant les pèrdues gràcies a un bandolerisme protegit legalment per les institucions que mai havia deixat de controlar (10), les atrocitats de la conquesta de les Balears, l'esclavatge i el terrorisme militar a la mediterrània oriental ... Una passat medieval idíl·lic, segons les llegendes urbanes que s'expliquen en algunes universitats i en llibres publicats per alguns universitaris.
________________________________
Deixant de banda els capitals que van portar a casa des del Carib els negrers catalans i el naixement de la industria als segles XVIII i XIX, al segle passat, com deia l'Andreu Domingo (3), arriben les tres grans onades migratòries procedents d'Espanya. Jo les conec molt bé, perquè els pares de la meva avia materna venien d'Aguilas (Múrcia), els pares del meu avi matern venien dels voltants de Montsó i la família de la meva dona és originària d'un poble de prop d'Andújar (Jaén). Finalment, res d'extraordinari en el passat demogràfic del nostre país. Sinó és pels mots insultants amb els que cada onada migratòria ha acollit a aquella que l'ha succeït:
gavatxos,
charnegos, "
guiris", "
calorros", "
lolailos", "
sudacas", "
panchos", "
pakis", ...
Per part del meu pare, porto un cognom que és un gentilici que té el seu origen en les migracions occitanes del s XV al XVII. No sé si és més o menys català que el d'aquells que porten el d'un senyor que va apadrinar els seus avantpassats en el moment de la seva conversió. O el d'aquells que, pel sol fet de no sonar com espanyols, hom associa com a catalans, tot i ser occitans. O el d'aquells que, com els seus avantpassats no tenien cap ofici, ni ningú sabia massa bé d'on venien, els hi van donar el nom d'un arbre, el d'un accident del terreny o el d'una construcció agrària.
Personalment, no m'importa gens ni mica. Com tampoc m'importa saber si els que ahir van venir del sud, abans d'ahir van arribar des del nord i van fotre fora aquells que van arribar molt més abans que ells. I trobo just que avui s'ofereixi el passaport a tots aquells que es va fotre fora en el seu moment d'un país on vivien abans que els actuals habitants l'ocupessin.
El que si que m'importa, i molt, és que es manipuli el personal amb llegendes i no s'assumeixi una historia feta d'intolerància religiosa, genocidis i deportacions. I encara més que, des de les universitats, es construeixin llegendes de passats medievals idíl·lics que no tenen res a veure amb la historia del nostre poble. Perquè, tot i sonar a ranci, cal recordar que, un poble que no coneix el seu passat no fa res d'altre que repetir-lo ... i cada cop, sota el lideratge de personatges d'una talla cada cop més insignificant.
________________________________
No sé si un dia tindrem la sort de tenir un personatge de la talla de Howard Zinn (11) ni una obra en la línia de:
A People's History of the United States, on també se'ns parli de la Guerra Civil catalana, de la Biga i de la Busca, de la Guerra dels Remences, del bandolerisme suportat per la noblesa catalana i de que, molts anys abans de la II República i del president Macià, va haver la I República Espanyola i que el seu primer president de govern es deia Estanislau Figueras (12), i que el segon es deia Francesc Pi i Margall (13), que va difondre el socialisme i el principi federatiu de Proudhon que van donar lloc a la rebel·lió cantonalista (14). Una historia que'ns parli de la fundació a Barcelona de la UGT el 1888, de la Setmana Tràgica el 1909 i de la fusió dels sindicats anarquistes de Catalunya que va donar pas a la creació de la CNT el 1910, també a Barcelona. On també se'ns parli del moviment obrer que, després de llargs anys d'una lluita duríssima, en un ambient que recordava al Chicago, va acabar per portar endavant la única experiència de comunisme llibertari que s'ha conegut fins ara. Un moviment obrer que va tenir a ratlla durant tres anys les tropes colonials espanyoles, auxiliades per la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler. Després. I solament després, vindrien el franquisme, el PSUC i CC.OO. i l'herència del que estem vivint actualment. Que'n fem doncs de la llegenda de que Catalunya no ha pogut influir mai la política espanyola?
En attendant el nostre Howard Zinn, seguiran avorrint-me les llegendes sobre un passat medieval idíl·lic que només ha existit en la ment d'autors sota l'efecte de potents substàncies psicotròpiques, les llegendes d'una historia social de Catalunya que sembla haver començat amb el PSUC i CC.OO. durant el franquisme, o les llegendes sobre la tolerància religiosa: embolicada pel progressisme dels benedictins de Montserrat, la broma de mal gust de les tres cultures coexistint pacíficament, i la broma de les manifestacions solidàries amb tot allò del que nosaltres no som ni capaços d'assumir sobre el nostre passat. Ah! I seguirem cantant havaneres a les platges durant les nits d'estiu, recordant amb nostàlgia el passat de les tropes colonials i les plantacions dels nostres negrers, on els esclaus cantaven:
Dios mío, quién fuera blanco ...aunque fuera catalán!
Seguiran avorrint-me tant com jo estic segur de haver avorrit a tots aquells que no busquen sinó llegendes que'ls permetin seguir anant pel món donant lliçons sobre democràcia i tolerància.
I parlant d'avorriments, el
súmmum de l'avorriment és el d'aquells que s'han dedicat a substituir la dialèctica de classes per una dialèctica entre països destinada a presentar-nos la historia de Catalunya com un partit entre locals i visitants: on els locals son els bons i els visitants son els dolents. I m'avorreix especialment perquè, com hem anat veient al llarg d'aquesta sèrie d'articles,
qualsevol que tingui ganes de conèixer la historia del nostre país sabrà que, el pitjor dels enemics, sempre l'hem tingut a casa (15). Des de l'edat mitjana fins ara, hi ha hagut un
establishment que ha estat sempre al centre de tots els nostres problemes. Els intel·lectuals d'esquerres poden seguir cobrint-los amb llegendes psicotròpiques que ens amaguin quins han estat els veritables herois del nostre país, mentre sublimen els criminals que podem trobar al nom de tants carrers de les nostres ciutats.
(1) Josep Fontana:
Mil años nos han ido haciendo diferentes, El Periodico, 22.10.2014. On un historiador de relleu internacional, militant de l'esquerra de tota la vida, es llença a la publicació de la llegenda urbana de l'idíl·lic passat medieval de Catalunya:
Todo eso crea una sociedad que negocia, lo que da como primera característica dar un papel fundamental a las Cortes. Y muy pronto se crea una Diputación que mantiene el control sobre la conducta y la política del rey. Se crea desde muy pronto un tipo de gobierno que genera unas constituciones y un tipo de derechos que la gente conoce porque les da garantías. Que les garantiza cosas tan importantes como no poder ser castigados sin juicio previo. Eso es algo que los militares castellanos no entienden. Clar que si. Que n'hem de fer ni de la guerra dels remences, de la corrupció del bandolerisme protegit per aquestes institucions, ni dels genocidis a Grècia, els Balcans o Anatòlia, les deportacions de Sardenya, ni de la venda d'esclaus?
(2) Tribuna ACSAR: “
Catalunya, nació d’immigrants”, presentació del llibre de Andreu Domingo i Valls: “
Catalunya al mirall de la immigració”, amb ressenya inclosa als Documents d'Anàlisi Geogràfica de la UAB, i on es diu:
Domingo ha explicat les tres onades migratòries que hem viscut a Catalunya: la primera, a inicis del segle XX fins al crack del 29 i la Guerra Civil espanyola. La segona, als anys seixanta, que va ser interrompuda per la crisi del petroli de 1973. I la tercera, que es va iniciar cap al 2004 fins avui. Existint un moment clau en el transcurs de la història, l’any 1964, quan la població fruit de la immigració superava el 50%. La immigració occitana, entre els segles XV i XVII, va ser doncs una il·lusió òptica per aquest geògraf. I després, després ja no va haver-hi cap ni una més, clar.
(3) Laura Páramo de Vega:
La España de las tres culturas, La convivencia entre judíos, musulmanes y cristianos en la edad media. UNED, 2011
(4) Wikipedia -
Mandíbula de Banyoles
(5) Wikipedia -
Coves del Cogul
(6) (Páramo de Vega, 2011, p159)
En la Hispania visigótica la minoría más numerosa es la de los judíos (...) En Tarragona llegaron a ser tan numerosos que, posteriormente,los historiadores árabes se refirieron a ella como “ciudad de los judíos” (...) La monarquía visigoda era marcadamente antijudía y a lo largo de su historia desarrolló diferentes medidas que coartaban los derechos de esta comunidad, tales como su confinamiento en barrios diferentes, la prohibición de matrimonios mixtos con cristianos y de construir nuevas sinagogas (...) Veure també l'entrevista a Manuel Forcano:
Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era, Vilaweb, 28.12.2014
(9) Wikipedia -
Moriscos;
Expulsió dels moriscos;
(10) Valdria la pena recordar que
el terme "bandoler" té el seu origen a Catalunya i va passar a l'espanyol com "
bandolero". Que
els bandolers no eren gent del poble, sinó de la noblesa:
després
que la Guerra dels Remences acabés amb els privilegis feudals, la
noblesa que es va empobrir va reaccionar promovent els seus bandolers
per preservar, mantenir o maximitzar la seva renda senyorial. I que
entre els suports dels bandolers es trobava tot l'establishment del pais:
senyors
feudals, pagesos enriquits, familiars del Sant Ofici, batlles i altres
càrrecs locals, cònsols o paers municipals, i fins i tot hi va haver més
d'un jutge de la Reial Audiència. Quants carrers del nostre país porten el nom d'un d'aquests
herois?
(11) veure en aquest blog,
Howard Zinn: el problema de l'obediencia civil.
(12) Wikipedia:
Estanislau Figueras i de Moragas
(13) Wikipedia:
Francesc Pi i Margall
(14) Wikipedia:
Cantonalisme
(15) Patrícia Martín:
Catalunya és la comunitat que fa més donacions al PP, El Periodico, 03.07.2015; Salellas, Lluc:
Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme, El Critic, 02.06.2015
