divendres, 30 d’abril del 2010

quién sabe dónde? III

Hi ha un profe de secundària, al que li dediquen dues pàgines per setmana a El Jueves, que me recorda a algú que corria darrerament per aquí i que, ara mateix, no se sap on para. La pàgina de El Jueves es deia abans Olegario Gandaria i ara 4° de ESO. Diuen que el tio és un perico convençut però, qui pot saber-ho? D'altres portaven el fet de ser del Real Madrid molt amagat). Algú podria ajudar-nos a localitzar aquest personatge i a dir-nos perquè fa tant de temps que no se li veu el pel per aquest blog?

7 comentaris:

sinfu ha dit...

ja sabia jo que en Fluvià tenia un secret amagat...

sinfu ha dit...

per cert, la portada del Jueve ja l'havia utilitzat jo temps enrera...

Roy Batty ha dit...

Però, Sinfu! Si ja sabem que tu has estat el primer en tot. Si ningú no ho ha posat mai en dubte. La copa de la San Miguel, la portada de El Jueves, el saxo, el sex ... euh! No, això me sembla que no. Bé, jo parlo pel que'ns va dir una companya de classe a la que no sé molt bé què li vas explicar ni amb quines intencions perverses.

sinfu ha dit...

tots sabem que abans de volguer-me ajudar (i al Hands també) la susodicha et va ensenyar quatre coses...

Roy Batty ha dit...

Home, si. El sentit del ridícul, per exemple. Recordo que vam anar junts a veure la estrena de "Out of Africa". I quan en Redford es mora ... li va agafar una pena que pa què. No és que's fiqués a plorar, que la meitat del cinema també ho feia. Es que li van començar a rondinar els budells en plan surround. Tant fort que, tot d'un cop, tota la penya va es va tornar cap a nosaltres i va començar a riure. Ho dic amb molt de carinyo, que consti.

sinfu ha dit...

al cine i les fosques eh??? sort que no vas estripar cap drap per fer veure que eren les seves cal....

Roy Batty ha dit...

Sinfu, per qui me prens, jo soc un cavaller! I ella ... Bé, ella era la companya d'en Manel. I siguem sincers, les truites de patates i paisanes que feia aquell home mereixien el més gran dels meus respectes. Més si tenim en compte que, la majoria de les vegades, ens presentàvem a sopar sense avisar. I per si això no fos suficient, hi havia l'historia de les plantes que la seva mare li cuidava al poble.