S’acosta el diumenge 25 de novembre, dia en que tornarem a votar un parlament autonòmic, i qui sap si serà el darrer com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya. El Geògraf Solitari, que fa vacances però no descansa, vol cridar l’atenció a la ciutadania catalana. Feu el que vulgueu, aneu a votar o
quedeu-vos a casa, però sobre tot, no feu el ridícul, penseu molt bé a qui voteu, en cas que decidiu posar una papereta a l’urna. En un moment històric com aquest, en el que tanta gent s’està votant al damunt
(Quim Monzó dixit) és molt important no fer el préssec, I ja se sap, de vegades votem opcions que ens fan fer, no ja el ridícul, sinó
el préssec. I si no esteu prou convençuts del que us diem,
busqueu el significat de la paraula DURAN al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Salut i força al canut!!!
16 comentaris:
Companys,jo he estat fotent el préssec des de que puc anar a votar:m´he passat tot aquest puto temps votant a uns,no per què cregués en el seu discurs,sinó justament per a restar vots a uns altres.I,a més a més,també he estat fotent el ridícul per què amb la merda de la llei d´Hont és més que probable que el meu vot sempre hagi tingut un viatge totalment contrari al que jo dessitjava.Així que ho diré clar:...a la merda!
Sinó estic mal informat, la llei de Hont també funciona de meravella amb els vots en blanc. I sobre les abstencions, passa com amb les manifestacions, que cadascú les interpretarà a la seva manera. Dit això, crec saber com s'imterpretaran en unes eleccions de caràcter plebiscitari com aquestes. Ara bé, que cadascú faci el que cregui més convenient, no més faltaria!
En fi, passem al tema central d'aquest post. Us heu parat a pensar mai en la relació que tenen les fruites amb el santoral d'alguns membres d'aquest team? [1], [2], [3].
Home Hands, si no vols anar a votar, fes-li un favor al Batty i vota per ell. Pensa que menys del 10% dels expatriats han pogut votar per correu....Fes-l'hi una trucada i demana-li a qui voldria votar, i tots contents!
Home, doncs si. Sinó vols anar a votar, ves-hi de totes maneres i vota'm per les CUP. I sinó, et passes per un bar i, com tampoc puc veure'm ja una mísera birra, te'n beus unes quantes a la meva salut. Ara que, si mai m'assabento que t'has begut una sola Mahou o San Miguel, que se t'emporti el diable !!!
Te'l dedico, Hands!
No tinc inconvenient en votar el que tu vulguis i a tú no et deixen fer.L´únic que em sap greu és per tota la pila d´anys que la gent no ha pogut votar i ara que es pot....doncs això.Sobre la Mafalda:em sembla exagerat identificar la vinyeta amb unes eleccions merament autonòmiques, i reitero que,vist des d´aquí,sota l´argument de la independència (be,no ho diuen exactament així,de moment" consulta popular pel dret a decidir"-caldrà veure que és el que preguntaran sobre el que es vol decidir)s´està amagant l´autèntic drama de la crisi i les mesures que es volen seguir prenent (us recordo a tots que CIU té tots els números per a la majoria absoluta i que,en cas contrari,tindrà el recolsament d´ERC i segurament algú més).Vull dir que crec que són coses separades: el dret a decidir i la crisi,i em sembla més urgent resoldre abans una cosa que l´altra.Diu Mafalda que cal canviar el mon abans de que aquest el canvii a un,però un té el dret de decidir com vol canviar-lo,i els arguments que m´están donant tots plegats no em motiven gens ni mica.
A força de fer-me pesat, repetiré el que deia: Ara bé, que cadascú faci el que cregui més convenient, no més faltaria!. Dit això, Hands. No comparteixo amb tu que es tracti només d'unes eleccions autonòmiques: és molt més que això, i tu ho saps. Tampoc puc estar d'acord amb que es tracti de les eleccions de CiU: és molt més que això, i tu ho saps. I la crisi que estem vivint no és independent del que es votarà: perquè el problema està en una Espanya que pot tenyir-se el cabell de lila, seguir les modes més modernes però, mentalment, seguir enllà d'on va voler sortir mai des del s. XIX. Personalment (i amb això vull dir que expresso una idea personal) jo no vull més d'aquest país de verges i sancristos, de militars amenaçants, de llengües de l'imperi, assistit permanentment per les seves colònies i per la metròpoli, i sempre amb la xuleria de reclamar-ho com un dret inalienable. No he pogut mai amb aquesta Espanya (i si hi ha una d'altra, s'amaga molt bé) i, potser -dic potser-, estem en un moment històric, el primer des de fa gairebé 300 anys, en què això es pot canviar. Si ho volem, podrem. I sinó, doncs ja els hi anirem pagant el seu deute i el que presentin com a nostre, les pensions, la sanitat, el PER, les aventures militars, la casa reial, el gran Madrid, les xarxes d'autovies, els AVE, i tot el que faci falta. Que per això Déu nostre senyor ens va enviar en aquesta vida, per ser solidaris (si, ara es diu així, els maies i els inques també ho van ser en el seu moment), demanant la caritat de poder tenir dret a guardar una llengua i una cultura provincianes i purament folklòriques i, si ells consideren que no és exagerat, també uns mitjans de comunicació locals. Aquests son els meus arguments, i no espero que d'altres me donin els seus per tenir-los. Ara bé, si algú creu que el camí del sponsoring permanent és el just, ho acceptaré, perquè jo si crec en la democràcia. Solament li demanaré que pensi que no es tracta d'una decisió personal. Car la seva decisió sobre el sponsoring ens implicarà a tots els demés ... durant generacions.
Bé, avui l'Albert Sánchez Piñol ha escrit un article que considero genial! i com que és a l'ARA i si no ets subscriptor no el pots llegir, faig un copy-paste i el podeu llegir.
El títol: ÉS LA HISTÒRIA, IDIOTA!
Què tenien en comú tots els romans que van viure la caiguda de l'Imperi Romà? Doncs que cap ni un va saber que l'Imperi Romà havia caigut. Roma era una estructura política tan aparentment eterna que quan l'any 476 l'últim emperador va ser deposat els romans van creure que allò només era un parèntesi, que abans o després l'imperi es restauraria.
Ara bé, si em permeten afegir una opinió personal, diria el següent: que si molts, moltíssims romans no es van adonar de la caiguda de l'imperi no va ser perquè tenien l'esperança que ressuscités, o perquè no tenien prou perspectiva històrica, sinó per un motiu molt més trivial: perquè hi ha gent que mai no s'assabenta de res. Si alguna cosa caracteritza la majoria dels éssers humans és l'aversió gairebé patològica al fet polític, o històric, com vulguin dir-ne. En realitat, si examinéssim la història de totes les societats humanes, inclosos els períodes més turbulents i dinàmics, veuríem que la majoria absoluta sempre la té el mateix grup: els indiferents.
Recordo que farà uns anys vaig llegir un treball sobre els obrers barcelonins del període 1936-39 que es focalitzava en el règim de vida quotidià dels obrers en uns anys tan fatídics i apassionants. Bé doncs, el que realment deixava bocabadat era la munió de testimonis personals... que no havien percebut cap canvi! És a dir, persones que el 1936 treballaven en fàbriques sota el règim capitalista i de sobte van viure una revolució anarcosindicalista, persones que el 1938 van viure com la República atenuava l'ordre revolucionari, i que el 1939 van viure com el sistema fabril quedava sotmès a un ferri control franquista. Doncs encara que sembli increïble molts individus no van adonar-se de res. En absolut! Es limitaven a fitxar a la feina, al marge de qualsevol interès o inquietud moral. L'investigador havia seguit el mètode de les històries de vida, i una de les frases que repetien alguns entrevistats era: " Yo no me enteré de ná de ná". I punt.
segona part de l'article
Farà un temps també vaig llegir la carta d'una dona escrita des de la Barcelona assetjada pels exèrcits borbònics. La carta s'adreçava a un metge de l'exterior, i li comentava els símptomes de la malaltia del seu marit. Lògicament era un missatge que només buscava un remei, però sobtava que l'única referència al setge fos una breu frase: "I a francesus per tot arreu" [sic]. Pels símptomes que la dona descrivia l'home s'estava morint de gana. És a dir, que la història havia entrat a dins de la casa d'aquella dona, fins i tot estava a punt de matar el seu marit, i ella no entenia res. De fet, la referència als francesos era purament circumstancial, perquè a dins de Barcelona no n'hi havia cap. El més probable era que l'encarregat de dur la carta, burlant el bloqueig, hagués exagerat els perills per apujar el preu del transport.
D'on prové aquesta indiferència, aquest desinterès per la política? Hi ha una maledicció xinesa que diu "Així visquis anys històrics!", perquè els anys històrics acostumen a ser apassionants, però terribles de viure. Un tendeix a pensar que l'ésser humà manté les mateixes relacions amb la política que els escarabats amb els insecticides: els han assassinat amb tantes fórmules que al final el seu organisme s'ha tornat immune. Afortunadament sempre ens quedarà Hannah Arendt, que té una visió més esperançadora. Arendt afirma que, paradoxalment, les revolucions no les fan aquells sectors que més es beneficiarien de l'èxit revolucionari, sinó individus conscienciats. Arendt va examinar un cas de desobediència civil durant la Guerra del Vietnam. (Recordin, aquella guerra en què els blancs van enviar a la guerra els negres per impedir que els grocs es tornessin rojos). I el que constatava era que la majoria dels que havien participat en la protesta no eren afroamericans, ni tan sols orientals residents als Estats Units, sinó WASP (blancs anglosaxons i protestants) teòricament beneficiaris d'aquella guerra. En altres paraules: és possible que la massa majoritària sempre sigui un grup amorf i desmotivat, però l'activisme generós pot canviar les coses. Pot canviar-ho tot.
Hauria pogut titular aquest article "Els indiferents". Perquè demà hi haurà unes eleccions històriques i, com sempre, una enorme massa de ciutadans ni tan sols votaran. Es quedaran a casa, com si allò no anés amb ells. Però demà pot ser un gran dia, demà podrem escollir si som objectes o subjectes de la història. I si vostè vol que sigui una nit gloriosa, només ha de fer un petit esforç. Agafar per banda un d'aquests indiferents i cridar-li a l'orella: "És la història, idiota!"
Per allò de la distensió i per tornar una mica al que des de sempre ha estat la línia política del GS, li diria a en Sinfu que, parlant d'en Duran i dels préssecs, sembla mentida que se'ns hagin oblidat aquests. Ens estarem fent vells?
A més que, amb l'emoció del debat, trobo imperdonable que se'ns hagi oblidat de parlar també d'aquest vídeo.
Be Batty,"misión cumplida",que tot i la meva postura,em porta tristos records que algú vulgui votar i no pugui (o,pel cas,no el deixin).Així que he fet les dues coses: votar (clar que,has votat a la demarcació de Tarragona on,malauradament,les CUP no han arribat a treure representació)i foter-me unes birres.Salut.
Si que, a part de lo de votar, hi ha lo de no poder beure birres. Espero que les hagis saborejat com els Déus volen. I no et preocupis pel fet de haver-me fet votar a La Ràpita. Vist lo vist, pitjor hauria estat a BCN o ... a Cerdanyola. Gràcies, company!
Home, jo vaig votar a la CUP en nom propi però amb el pensament posat en en Batty i ho vaig fer on em tocava: Cerdanyola, circumscripció electoral de Barcelona, que és on al final ha tret els dos diputats i la diputada... no sé interpretar això que dius de "pitjor hauria estat a BCN o... a Cerdanyola"
Lo de BCN anava per C's. I lo de Cerdanyola, perquè me vaig quedar fregit quan vaig veure els resultats del PP. Dit això, gràcies també a tu per pensar en mi.
Publica un comentari a l'entrada