Dos amics viatjaven pel desert i van començar a discutir. Tan fort discutiren que, en un moment determinat, un d’ells, ofès, li va clavar una bufetada a l’altre. En aquell moment, i sense dir res, el que havia rebut la bufetada va escriure a la sorra: “Avui, el meu millor amic m’ha clavat una bufetada”.
Van continuar caminant molta estona sense dir-se res. Finalment, van arribar a un oasi ple d’arbres, fruites per menjar i, el més important, aigua. El que havia estat bufetejat s’hi tirà de cap sense adonar-se que el llac era més fons del que s’imaginava, no sabia nedar i va començar a ofegar-se. El seu amic, només veure’l, s’hi tirà de cap sense pensar-s’ho dues vegades i el va salvar. L’amic que havia estat salvat, quan es va recuperar, amb una navalla, va gravar en una roca:“Avui, el meu millor amic m’ha salvat la vida”.
Intrigat, l’amic li va preguntar:
- Per què, quan t’he bufetejat, ho has escrit a la sorra i, ara, ho escrius en una roca?
Somrient, l’altre li va contestar:
- Quan un amic ens ofèn, hem d’escriure el record a la sorra perquè el vent se l’endugui i puguem perdonar ràpidament. Però quan un amic es juga la vida per nosaltres, ens recolza, o ens dóna ales, hem de gravar el record a la pedra de la memòria, al cor, on cap vent del món no pugui esborrar-lo.
2 comentaris:
el coneixia...molt bo. Però no em peguis tan fort home!
Home, és que lo de piular per tot arreu que jo havia tingut una historia amb la Botella, és d'una mala baba ... Ho sento de veritat, però vaig perdre l'oremus.
Publica un comentari a l'entrada